Deu-nos aigua, Majestat!
He sentit que el Sant Pare de Roma demana que els fidels facin rogatives perquè plogui i afluixi la calor. Jo sóc molt poc fidel, però fa una estona, mentre llegia al sofà –activitat molt més saludable que la platja o la muntanya, aquests dies--, he notat que la claror minvava força: “¡ja s’ennuvola!”, m’he dit estupefacta, i ja em veia reconciliada amb la fe. Però no, només és el gran núvol de fum que ens arriba de l’incendi de Sant Llorenç Savall. Ahir ja va arribar a Martorell, però a la nit es va esvair. Ara es deu haver revifat de valent, vist com tenim el cel de tapat. El gran núvol gris filtra la claror del sol i escampa aquell to difús d’or vell dissipat dels eclipsis. Fins i tot es pot gairebé mirar el sol directament a ull nu com a través d’unes ulleres fumades especials per mirar eclipsis. La calor és sufocant, però, tot i el tamisament.
Per si voleu contribuir a conjurar la pluja, aquí teniu aquests goigs, força efectius si hem de fer cas del conte d’on us els copio:
«Set tenia el poble jueu
anant pel desert un dia,
quan Moisès clamant a Déu,
la dura roca feria,
fins que l’aigua regalada
a raig fet hagué brollat.
»Per la terra assedegada
deu-nos aigua, Majestat!»
Raimon Casellas, Deu-nos aigua, Majestat!)
dijous, 30 de desembre del 2010
3 d'agost de 2003
Enganyifes
Continuem amb l'apassionant món de les orquídies. En l'anotació anterior ja us remetia a aquesta imatge d'una abellera catalana, espècie d'orquídia que es dóna espontàniament en alguns llocs propicis d'aquest país nostre. No vaig trobar cap fotografia de més qualitat --o no vaig tenir prou paciència--, però així i tot s'hi pot apreciar la característica principal de les abelleres, pertanyents al gènere ophrys: la seva imitació perfecta del cos d'un insecte femella per atreure els insectes mascles perquè les pol·linitzin. En comptes de despendre una gran quantitat d'energia generant nèctar per atreure els insectes afamats, aquestes plantes es dediquen a la mistificació visual, que es veu que els resulta més econòmica que fabricar nèctar o feromones d'imitació. L'insecte mascle en qüestió hi arriba brunzint tot delerós i s'hi llança per refregar-s'hi a pler; quan s'adona de l'enganyifa, pobret, ja ha quedat del tot impregnat de pol·len que transportarà cap a una altra planta, on probablement tornarà a ser ensarronat.
Ja em perdonareu el paral·lelisme fàcil, però tot allò de l'altre dia sobre les orquídies, els seus bulbs testiculars, el conseller i la qualitat de la literatura m'ha fet pensar en les moltes vegades que ens hem acostat, ingènuament delerosos, a exemplars aparentment bells i immaculats que crèiem capaços de donar-nos grans plaers. Els hem començat a desfullar, disposats a lliurar-nos-hi amb passió, però al cap de poc hem compovat que ens havien aixecat la camisa perquè tot plegat era una mistificació fastigosament impotent, incapaç de seduir-nos més enllà d'uns primers tempteigs ridículs.
Continuem amb l'apassionant món de les orquídies. En l'anotació anterior ja us remetia a aquesta imatge d'una abellera catalana, espècie d'orquídia que es dóna espontàniament en alguns llocs propicis d'aquest país nostre. No vaig trobar cap fotografia de més qualitat --o no vaig tenir prou paciència--, però així i tot s'hi pot apreciar la característica principal de les abelleres, pertanyents al gènere ophrys: la seva imitació perfecta del cos d'un insecte femella per atreure els insectes mascles perquè les pol·linitzin. En comptes de despendre una gran quantitat d'energia generant nèctar per atreure els insectes afamats, aquestes plantes es dediquen a la mistificació visual, que es veu que els resulta més econòmica que fabricar nèctar o feromones d'imitació. L'insecte mascle en qüestió hi arriba brunzint tot delerós i s'hi llança per refregar-s'hi a pler; quan s'adona de l'enganyifa, pobret, ja ha quedat del tot impregnat de pol·len que transportarà cap a una altra planta, on probablement tornarà a ser ensarronat.
Ja em perdonareu el paral·lelisme fàcil, però tot allò de l'altre dia sobre les orquídies, els seus bulbs testiculars, el conseller i la qualitat de la literatura m'ha fet pensar en les moltes vegades que ens hem acostat, ingènuament delerosos, a exemplars aparentment bells i immaculats que crèiem capaços de donar-nos grans plaers. Els hem començat a desfullar, disposats a lliurar-nos-hi amb passió, però al cap de poc hem compovat que ens havien aixecat la camisa perquè tot plegat era una mistificació fastigosament impotent, incapaç de seduir-nos més enllà d'uns primers tempteigs ridículs.
30 de juliol de 2003
Enigmística
Si no fos perquè em sembla que Màrius Serra és un home molt ocupat, gosaria preguntar-li una cosa sobre el seu programa Alexandria d’ahir (Canal 33) que em va deixar intrigada. Per si no heu vist mai el programa, resulta que cada setmana fa una entrevista principal a un escriptor, però entremig, suposo que per trencar la possible monotonia i fer la cosa més “televisiva”, s’hi insereixen altres miniespais: entrevistes breus, comentaris i recomanacions de llibres, visites a llibreries, etc. Ahir l’escriptor entrevistat era Baltasar Porcel, i es feia un altra entrevista més breu –amb entrevistador el·líptic— a Toni Sala amb motiu de la publicació del seu llibre Goril·la blanc.
Però el que em va intrigar té a veure amb un altre entrevistat, en aquest cas no escriptor, que ho era en qualitat d’home públic i aprofitant que el programa es fa a la casa que actualment ocupa com a llogater titular, el Palau Moja. En efecte, l’entrevistat era Jordi Vilajoana, actual conseller de Cultura. I no em va interessar tant que ens mostrés el seu eclecticisme lector, des d’Artaud fins a Simenon, com l’atrezzo de l’entrevista. Concreto la meva intriga: ¿per què el conseller apareixia, durant bastants segons, amb unes magnífiques orquídies en primer pla, davant de la seva imatge? ¿Té a veure amb el fet que –càrrec obliga— afirmés que la literatura catalana actual és magnífica? (Cosa que també va venir a dir Baltasar Porcel, o sigui que no tothom es queixa, ja ho veieu.) ¿Es volia reblar subliminalment el clau per remarcar que, efectivament, tenim una cultura i una literatura de collons, i no pas de colló de mico sinó de primat major, amb el permís del Floquet i de Sala? Perquè, com és sabut, el prefix orqui vol dir 'testicle'. I les orquídies s’anomenen així perquè la seva arrel en bulb té una forma clarament testicular, uns bulbs testiculars considerables en la majoria dels casos i que produeixen formes aèries belles i exuberants (vegeu-ne una mostra ben nostrada). (Segons un amic meu, naturalista sorneguer, que fa set anys que persegueix orquídies a través de prats i muntanyes, l’home que les va batejar ho va fer quan, després d’arrencar-ne una --¡ep, sobretot no n’arrenquéssiu pas cap, si en trobeu!-- i alçar-la davant dels ulls va dir: “collons!”.)
Vet aquí l’enigma, doncs: ¿broma serrana o collonada –inconscient (?)-- vilajoanesca? Però aviso que aquí no hi ha premi com a Verbàlia.
Si no fos perquè em sembla que Màrius Serra és un home molt ocupat, gosaria preguntar-li una cosa sobre el seu programa Alexandria d’ahir (Canal 33) que em va deixar intrigada. Per si no heu vist mai el programa, resulta que cada setmana fa una entrevista principal a un escriptor, però entremig, suposo que per trencar la possible monotonia i fer la cosa més “televisiva”, s’hi insereixen altres miniespais: entrevistes breus, comentaris i recomanacions de llibres, visites a llibreries, etc. Ahir l’escriptor entrevistat era Baltasar Porcel, i es feia un altra entrevista més breu –amb entrevistador el·líptic— a Toni Sala amb motiu de la publicació del seu llibre Goril·la blanc.
Però el que em va intrigar té a veure amb un altre entrevistat, en aquest cas no escriptor, que ho era en qualitat d’home públic i aprofitant que el programa es fa a la casa que actualment ocupa com a llogater titular, el Palau Moja. En efecte, l’entrevistat era Jordi Vilajoana, actual conseller de Cultura. I no em va interessar tant que ens mostrés el seu eclecticisme lector, des d’Artaud fins a Simenon, com l’atrezzo de l’entrevista. Concreto la meva intriga: ¿per què el conseller apareixia, durant bastants segons, amb unes magnífiques orquídies en primer pla, davant de la seva imatge? ¿Té a veure amb el fet que –càrrec obliga— afirmés que la literatura catalana actual és magnífica? (Cosa que també va venir a dir Baltasar Porcel, o sigui que no tothom es queixa, ja ho veieu.) ¿Es volia reblar subliminalment el clau per remarcar que, efectivament, tenim una cultura i una literatura de collons, i no pas de colló de mico sinó de primat major, amb el permís del Floquet i de Sala? Perquè, com és sabut, el prefix orqui vol dir 'testicle'. I les orquídies s’anomenen així perquè la seva arrel en bulb té una forma clarament testicular, uns bulbs testiculars considerables en la majoria dels casos i que produeixen formes aèries belles i exuberants (vegeu-ne una mostra ben nostrada). (Segons un amic meu, naturalista sorneguer, que fa set anys que persegueix orquídies a través de prats i muntanyes, l’home que les va batejar ho va fer quan, després d’arrencar-ne una --¡ep, sobretot no n’arrenquéssiu pas cap, si en trobeu!-- i alçar-la davant dels ulls va dir: “collons!”.)
Vet aquí l’enigma, doncs: ¿broma serrana o collonada –inconscient (?)-- vilajoanesca? Però aviso que aquí no hi ha premi com a Verbàlia.
27 de juliol de 2003
Cançó
Everybody's talking at me.
I don't hear a word they're saying,
Only the echoes of my mind.
People stopping staring,
I can't see their faces,
Only the shadows of their eyes.
I'm going where the sun keeps shining
Thru' the pouring rain,
Going where the weather suits my clothes,
Backing off of the North East wind,
Sailing on summer breeze
And skipping over the ocean like a stone.
(F. Neil / H. Nilsson)
Fins avui no he sabut que abans-d'ahir va morir John Schlesinger. Per un d'aquells atzars sorprenents, abans-d'ahir mateix i ahir vaig escoltar el disc de la banda sonora de Midnight Cowboy, inoblidable pel·lícula seva, que conté aquesta cançó cantada per Harry Nilsson, i que quan la poso no puc evitar mai de fer un mínim de tres replays.
Everybody's talking at me.
I don't hear a word they're saying,
Only the echoes of my mind.
People stopping staring,
I can't see their faces,
Only the shadows of their eyes.
I'm going where the sun keeps shining
Thru' the pouring rain,
Going where the weather suits my clothes,
Backing off of the North East wind,
Sailing on summer breeze
And skipping over the ocean like a stone.
(F. Neil / H. Nilsson)
Fins avui no he sabut que abans-d'ahir va morir John Schlesinger. Per un d'aquells atzars sorprenents, abans-d'ahir mateix i ahir vaig escoltar el disc de la banda sonora de Midnight Cowboy, inoblidable pel·lícula seva, que conté aquesta cançó cantada per Harry Nilsson, i que quan la poso no puc evitar mai de fer un mínim de tres replays.
25 de juliol de 2003
Exabruptes
Els meus, aclareixo d'entrada. I és que això de mirar els telenotícies tot menjant no pot ser bo de cap manera. Normalment no ho faig, però a vegades és inevitable, si no vius sol, connectar l'aparell --per no barallar-te amb la filla, per exemple. Per això, en prevenció de males digestions, va bé renegar una mica per evitar que els sucs gàstrics t’agafin una acidesa excessiva (tot i que aleshores la filla t’acusi d’hipercrítica o de cínica). Us confesso dues mostres diferents generadores d’exabrupte immediat. Una: veure com el senyor Esteve Soler (amb llibre lacrimogen a la venda), insigne corresponsal de TV3 a Israel amb veu inaguantable, babeja entrevistant Arafat ho trobo d’un porno massa dur. Dues: sentir com un metge de Sant Joan de Déu diu desesperat que no donen l’abast en incubadores i que hi ha llista d’espera (!) em sembla demencial. No perquè faltin incubadores, sinó per les raons que expliquen el fet que cada dia neixin més criatures de poc –mínim— pes. Es veu que la dèria de tenir fills tant sí com no a base de tota mena d’experiments i passats els quaranta n’és la causa. L’exabrupte, en aquest cas, així de clar: estan com una cabra i, a sobre, entre tots hem de pagar els seus capritxets. Perquè voler procrear contra natura i a partir de certa edat –digueu-me retrògrada— em sembla insensat, egoista i –paradoxalment-- infantil.
Els meus, aclareixo d'entrada. I és que això de mirar els telenotícies tot menjant no pot ser bo de cap manera. Normalment no ho faig, però a vegades és inevitable, si no vius sol, connectar l'aparell --per no barallar-te amb la filla, per exemple. Per això, en prevenció de males digestions, va bé renegar una mica per evitar que els sucs gàstrics t’agafin una acidesa excessiva (tot i que aleshores la filla t’acusi d’hipercrítica o de cínica). Us confesso dues mostres diferents generadores d’exabrupte immediat. Una: veure com el senyor Esteve Soler (amb llibre lacrimogen a la venda), insigne corresponsal de TV3 a Israel amb veu inaguantable, babeja entrevistant Arafat ho trobo d’un porno massa dur. Dues: sentir com un metge de Sant Joan de Déu diu desesperat que no donen l’abast en incubadores i que hi ha llista d’espera (!) em sembla demencial. No perquè faltin incubadores, sinó per les raons que expliquen el fet que cada dia neixin més criatures de poc –mínim— pes. Es veu que la dèria de tenir fills tant sí com no a base de tota mena d’experiments i passats els quaranta n’és la causa. L’exabrupte, en aquest cas, així de clar: estan com una cabra i, a sobre, entre tots hem de pagar els seus capritxets. Perquè voler procrear contra natura i a partir de certa edat –digueu-me retrògrada— em sembla insensat, egoista i –paradoxalment-- infantil.
22 de juliol de 2003
Al cel elevada
Ja entenc per què no m'han publicat la carta els de La Vanguardia (a l'Avui passa més o menys igual); necessiten l'espai per publicar coses d'una profunditat tan contundent com aquesta:
No ens cal la vostra opinió. Un cop més ha arribat el bon temps i, junt amb ell, han aparegut els mal educats. Sí, de mal educats n’hi ha sempre i cada dia de l’any, però quan arriba l’estiu i l’ambient comença a escalfar-se, el seu cap també. Em refereixo a tots aquells senyors (de qualsevol edat, professió o estat civil) que es dediquen a tirar floretes a qualsevol dona que passi pel seu davant. Només cal que aquesta porti tirants, faldilla curta o ensenyi una mica la panxa. Sí, ja sé que hi ha dones a qui no els desagrada o, fins i tot, que se senten afalagades, però n’hi ha que sí que ens molestem i, sobretot, pel fet que es posin a cridar al mig del carrer o a xiular sense cap mena de moderació qualsevol grolleria. I el més fort de tot és que encara hi ha senyors que pensen que les dones ens posem aquest tipus d’indumentària precisament perquè ens diguin alguna bestiesa. Doncs no.
A veure si deixen aquesta actitud tan masclista i entenen que si algunes dones vestim roba fresqueta és per dues raons: la primera és tan simple com dir que tenim la sort de viure en un país que ha aconseguit bastantes igualtats pel que fa al sexe (tot i que encara ens falta un llarg camí per recórrer), de manera que podem vestir com vulguem sense veuren’s cohibides o perseguides; i la segona, ben simple d’entendre per tothom menys per aquests senyors, és que si portem una “mini” amb talons o un escot prominent és perquè ens sentim bé amb nosaltres mateixes, perquè ens trobem “sexis” i maques, perquè tenim criteri propi i no ens cal l’opinió de ningú, i, sobretot, perquè moltes ja tenim la nostra parella perquè ens elevi al cel.
Espero que si algun d’aquests senyors llegeix aquest escrit, si més no, s’avergonyeixi de la seva actitud: pensin que jo o qualsevol altra noia podríem ser la seva filla o, fins i tot, la seva néta. Queralt Masferrer. Barcelona
Jo diria que els imparables han de fitxar urgentment aquesta noia per completar la nòmina de manera brillant.
Ja entenc per què no m'han publicat la carta els de La Vanguardia (a l'Avui passa més o menys igual); necessiten l'espai per publicar coses d'una profunditat tan contundent com aquesta:
No ens cal la vostra opinió. Un cop més ha arribat el bon temps i, junt amb ell, han aparegut els mal educats. Sí, de mal educats n’hi ha sempre i cada dia de l’any, però quan arriba l’estiu i l’ambient comença a escalfar-se, el seu cap també. Em refereixo a tots aquells senyors (de qualsevol edat, professió o estat civil) que es dediquen a tirar floretes a qualsevol dona que passi pel seu davant. Només cal que aquesta porti tirants, faldilla curta o ensenyi una mica la panxa. Sí, ja sé que hi ha dones a qui no els desagrada o, fins i tot, que se senten afalagades, però n’hi ha que sí que ens molestem i, sobretot, pel fet que es posin a cridar al mig del carrer o a xiular sense cap mena de moderació qualsevol grolleria. I el més fort de tot és que encara hi ha senyors que pensen que les dones ens posem aquest tipus d’indumentària precisament perquè ens diguin alguna bestiesa. Doncs no.
A veure si deixen aquesta actitud tan masclista i entenen que si algunes dones vestim roba fresqueta és per dues raons: la primera és tan simple com dir que tenim la sort de viure en un país que ha aconseguit bastantes igualtats pel que fa al sexe (tot i que encara ens falta un llarg camí per recórrer), de manera que podem vestir com vulguem sense veuren’s cohibides o perseguides; i la segona, ben simple d’entendre per tothom menys per aquests senyors, és que si portem una “mini” amb talons o un escot prominent és perquè ens sentim bé amb nosaltres mateixes, perquè ens trobem “sexis” i maques, perquè tenim criteri propi i no ens cal l’opinió de ningú, i, sobretot, perquè moltes ja tenim la nostra parella perquè ens elevi al cel.
Espero que si algun d’aquests senyors llegeix aquest escrit, si més no, s’avergonyeixi de la seva actitud: pensin que jo o qualsevol altra noia podríem ser la seva filla o, fins i tot, la seva néta. Queralt Masferrer. Barcelona
Jo diria que els imparables han de fitxar urgentment aquesta noia per completar la nòmina de manera brillant.
17 de juliol de 2003
Poca vergonya a dojo
Fa uns quants dies vaig enviar un text (això que en diuen cartes dels lectors) als diaris Avui i La Vanguardia. Com que veig que deu haver anat a parar a la paperera virtual (massa llarg, ja ho sé), el penjo aquí.
Pujols, angèlic i 'fashion'. Fa un parell de setmanes es va presentar a Martorell l’edició de l’Hiparxiologi, de Francesc Pujols, inèdit fins ara i escrit el 1937, segons la data que apareix als diversos mecanoscrits existents. Es tracta del text del ritual corresponent a allò que es va empescar de la hiparxiologia o la pantologia o la religió catalana, el manual de la qual va més o menys dictar a Josep Pla a la Torre de les Hores durant unes quantes setmanes de l’estiu de 1930. La presentació va anar a càrrec del senyor Joaquim Auladell, membre de l’Associació Francesc Pujols (promotora d’aquesta edició de Llibres de l’Índex) i autor de la introducció.
No vull comentar res sobre l’oportunitat de l’edició, tot i que, al contrari que Anton M. Espadaler (La Vanguardia, 14 de juny), en aquesta –permeteu-me-- collonada jo no hi veig cap interès ni una engruna d’ironia. Però voldria esmentar el pintoresquisme de tot plegat. Que es pretengui justificar el pretès interès d’aquest llibret amb “la creixent importància de les noves religions que la gent busca per fer-se seves” (paraules aproximadament textuals del presentador), amb “l’auge de l’interès pels àngels que hi ha a Barcelona” (“¿ho saben, vostès, que a Barcelona els àngels són moda?”), em sembla bastant delirant. (Si algú en vol més d’aquest l’estil, errades incloses, que es llegeixi la introducció esmentada.) Gràcies, senyors de l’Associació Pujols, per treure de la ignorància uns pobres pagerols que vivim a quinze minuts de la Diagonal. Ara entenem la bogeria del senyor Clos per la millor ciutat del món: ¡així qualsevol, amb aquest concurs seràfic!
El pitjor que li pot passar a la peculiar obra de Pujols és que quatre il·luminats es prenguin al peu de la lletra i acríticament una cosa que per a l’autor era o presa de pèl o desvari; que agafin aquests textos amb voluntat exegètica i pretenguin fer-ne un catecisme, la base programàtica de vés a saber quina animalada. El Pujols interessant va ser el personatge, més que la seva obra i la seva “filosofia”. I aquest és el que cal donar a conèixer. El personatge que va influir Sagarra i Pla, el tertulià agut i divertit, l’articulista a vegades brillant, fins i tot el satíric estripat del Papitu i el del talent en brut present al seu llibre juvenil en castellà El nuevo Pascual o la prostitución (1906). Si no va fer una obra d’un gruix important segurament va ser perquè no li va interessar. No tenia temps; viure de renda, paradoxalment, pot portar a aquesta situació. Li agradava passar l’estona de la millor manera possible, i una manera de fer-ho –incomprensiblement-- va ser dedicar-se a desvariejos com aquest de la religió científica catalana, amb el qual es fotia del personal. ¿Que va interessar Dalí? Naturalment. I amb això no vull dir res en contra de Dalí, artista molt més seriós del que se sol admetre popularment.
Està molt bé donar a conèixer Pujols, que a alguns els sona només per alguna de les sortides que se li atribueixen, però mirem de no fer el ridícul, sisplau. Com a precaució, i per començar a tocar una mica de peus a terra, jo recomanaria llegir la biografia que en va escriure Pla. O els comentaris que li dedica Sagarra a les seves memòries. I cal, sobretot, deixar que la Fundació Francesc Pujols de Martorell pugui acabar de posar a l’abast dels interessats l’obra inèdita de Pujols i promoure’n, si cal, la publicació, cosa que em consta que té intenció de fer. I deixem els àngels en la pau celestial.
Però, francament, veient els fenòmens gairebé paranormals que afecten alguns exemplars de la fauna literària nostrada, ja no sé si no creure en la proliferació d'àngels --caiguts molt avall-- ciutadans. Potser em confon l'enrenou que fan els pollets imparables en el seu esforç desesperat per aixecar un vol icarià: fugir de la caverna ignorant i immolar-se en l'intent gloriós de salvar l'alta cultura. En fi, no ens hi encaparrem; les gallines també tenen ales i foten molt de xivarri inútil per acabar-se ajocant sobre un pal a un metre escàs del terra on es caguen i on sempre tornen a baixar per buscar la pitança, a vegades entremig de la merda. Exercici d'estiu per a alumnes de nivell C de català: llegiu atentament aquest text, marqueu-hi els errors gramaticals i comenteu-ne els principals problemes estilístics. En comptes d'aprendre a escriure --i una mica de bones maneres-- per evitar fer un ridícul immens, va i s'empassa una sobredosi de Wagner, el noi. ¡El que li --ens-- faltava!
Fa uns quants dies vaig enviar un text (això que en diuen cartes dels lectors) als diaris Avui i La Vanguardia. Com que veig que deu haver anat a parar a la paperera virtual (massa llarg, ja ho sé), el penjo aquí.
Pujols, angèlic i 'fashion'. Fa un parell de setmanes es va presentar a Martorell l’edició de l’Hiparxiologi, de Francesc Pujols, inèdit fins ara i escrit el 1937, segons la data que apareix als diversos mecanoscrits existents. Es tracta del text del ritual corresponent a allò que es va empescar de la hiparxiologia o la pantologia o la religió catalana, el manual de la qual va més o menys dictar a Josep Pla a la Torre de les Hores durant unes quantes setmanes de l’estiu de 1930. La presentació va anar a càrrec del senyor Joaquim Auladell, membre de l’Associació Francesc Pujols (promotora d’aquesta edició de Llibres de l’Índex) i autor de la introducció.
No vull comentar res sobre l’oportunitat de l’edició, tot i que, al contrari que Anton M. Espadaler (La Vanguardia, 14 de juny), en aquesta –permeteu-me-- collonada jo no hi veig cap interès ni una engruna d’ironia. Però voldria esmentar el pintoresquisme de tot plegat. Que es pretengui justificar el pretès interès d’aquest llibret amb “la creixent importància de les noves religions que la gent busca per fer-se seves” (paraules aproximadament textuals del presentador), amb “l’auge de l’interès pels àngels que hi ha a Barcelona” (“¿ho saben, vostès, que a Barcelona els àngels són moda?”), em sembla bastant delirant. (Si algú en vol més d’aquest l’estil, errades incloses, que es llegeixi la introducció esmentada.) Gràcies, senyors de l’Associació Pujols, per treure de la ignorància uns pobres pagerols que vivim a quinze minuts de la Diagonal. Ara entenem la bogeria del senyor Clos per la millor ciutat del món: ¡així qualsevol, amb aquest concurs seràfic!
El pitjor que li pot passar a la peculiar obra de Pujols és que quatre il·luminats es prenguin al peu de la lletra i acríticament una cosa que per a l’autor era o presa de pèl o desvari; que agafin aquests textos amb voluntat exegètica i pretenguin fer-ne un catecisme, la base programàtica de vés a saber quina animalada. El Pujols interessant va ser el personatge, més que la seva obra i la seva “filosofia”. I aquest és el que cal donar a conèixer. El personatge que va influir Sagarra i Pla, el tertulià agut i divertit, l’articulista a vegades brillant, fins i tot el satíric estripat del Papitu i el del talent en brut present al seu llibre juvenil en castellà El nuevo Pascual o la prostitución (1906). Si no va fer una obra d’un gruix important segurament va ser perquè no li va interessar. No tenia temps; viure de renda, paradoxalment, pot portar a aquesta situació. Li agradava passar l’estona de la millor manera possible, i una manera de fer-ho –incomprensiblement-- va ser dedicar-se a desvariejos com aquest de la religió científica catalana, amb el qual es fotia del personal. ¿Que va interessar Dalí? Naturalment. I amb això no vull dir res en contra de Dalí, artista molt més seriós del que se sol admetre popularment.
Està molt bé donar a conèixer Pujols, que a alguns els sona només per alguna de les sortides que se li atribueixen, però mirem de no fer el ridícul, sisplau. Com a precaució, i per començar a tocar una mica de peus a terra, jo recomanaria llegir la biografia que en va escriure Pla. O els comentaris que li dedica Sagarra a les seves memòries. I cal, sobretot, deixar que la Fundació Francesc Pujols de Martorell pugui acabar de posar a l’abast dels interessats l’obra inèdita de Pujols i promoure’n, si cal, la publicació, cosa que em consta que té intenció de fer. I deixem els àngels en la pau celestial.
Però, francament, veient els fenòmens gairebé paranormals que afecten alguns exemplars de la fauna literària nostrada, ja no sé si no creure en la proliferació d'àngels --caiguts molt avall-- ciutadans. Potser em confon l'enrenou que fan els pollets imparables en el seu esforç desesperat per aixecar un vol icarià: fugir de la caverna ignorant i immolar-se en l'intent gloriós de salvar l'alta cultura. En fi, no ens hi encaparrem; les gallines també tenen ales i foten molt de xivarri inútil per acabar-se ajocant sobre un pal a un metre escàs del terra on es caguen i on sempre tornen a baixar per buscar la pitança, a vegades entremig de la merda. Exercici d'estiu per a alumnes de nivell C de català: llegiu atentament aquest text, marqueu-hi els errors gramaticals i comenteu-ne els principals problemes estilístics. En comptes d'aprendre a escriure --i una mica de bones maneres-- per evitar fer un ridícul immens, va i s'empassa una sobredosi de Wagner, el noi. ¡El que li --ens-- faltava!
13 de juliol de 2003
Thanks, I don't need it!
Fast Acting Works In 15 mins or less! Never miss that moment again! This is not just Viagra, this is Better than Viagra! This is Fast Acting!
As the tab dissolves under the tongue it enters into the bloodstream within approximately 15 minutes. Sildenafil Citrate Soft tabs allow patients to experience and enjoy a more spontaneous sexual lifestyle.
No, encara no m'he decidit a fer lucratiu aquest racó, tot i que potser no estaria gens malament muntar-se un negociet. Però és que ja n'estic fins al capdamunt que cada dia m'arribi algun correu com aquest --dos o tres al dia, a vegades-- a l'adreça que tinc aquí posada perquè qui vulgui m'enviï comentaris. De tant en tant en rebo, de missatges de lectors, però el que més m'arriba són anuncis del trempador miraculós. Per si un cas em llegeixen --ingènua de mi-- que sàpiguen que de moment no em cal.
Fast Acting Works In 15 mins or less! Never miss that moment again! This is not just Viagra, this is Better than Viagra! This is Fast Acting!
As the tab dissolves under the tongue it enters into the bloodstream within approximately 15 minutes. Sildenafil Citrate Soft tabs allow patients to experience and enjoy a more spontaneous sexual lifestyle.
No, encara no m'he decidit a fer lucratiu aquest racó, tot i que potser no estaria gens malament muntar-se un negociet. Però és que ja n'estic fins al capdamunt que cada dia m'arribi algun correu com aquest --dos o tres al dia, a vegades-- a l'adreça que tinc aquí posada perquè qui vulgui m'enviï comentaris. De tant en tant en rebo, de missatges de lectors, però el que més m'arriba són anuncis del trempador miraculós. Per si un cas em llegeixen --ingènua de mi-- que sàpiguen que de moment no em cal.
7 de juliol de 2003
“Adiós muchachos, compañeros de mi vida”
No, el compañero fidelísssssimo no entona encara això: "...me toca a mi hoy emprender la retirada...”, però alguns cantants i intel·lectuals del seu règim es lamenten sentidament que “los amigos del alma anden confundidos” . “Hasta mi amigo Serrat”, deia un Silvio Rodríguez compungit, davant les càmeres de 30 minuts.
I és que finalment, amb molta cautela, amb molts peus de plom, amb molta amargura... alguns “intel·lectuals i artistes” han escrit --respetuosamente-- al compañero Fidel per expressar-li el seu desacord amb les execucions que ha perpetrat recentment aprofitant que tot déu de la progressia abonyegava casseroles desaforadament i no es podia sentir res més, del xivarri que feien.
“No me gusta la pena de muerte, pero...”, deia Silvio Rodríguez, amb uns arguments racionals d’un gran calibre. La pena de mort qüestió de gustos, ves qui ens ho havia de dir. També vam poder veure un càndid Víctor Manuel fent equilibris, els funambulismes de Vázquez Montalbán, el desencís de Pere Portabella... Però la més encantadora de totes va ser la planetària Rosa Regàs --àvia entranyable però moderna-- amb la solapa de disseny carregada de xapes. Gairebé ens va esquinçar l’ànima quan la vam sentir dir que “havia desitjat que no fos veritat, que fos un somni”, quan li ho van dir. No que no fos veritat que haguessin assassinat quatre pobres que volien fugir de l’illa, sinó que no ho fos que li haguessin robat el cromo.
L’únic que va gosar parlar clarament, sense escarafalls, va ser Fernando Trueba. Als altres se’ls notava el mal de ventre per haver de fer un paperot d'aquesta mena. Tan bé que els queda la budellada quan poden cridar fins a esgargamellar-se contra els dictadors, que havíem quedat que havien de ser de dretes per definició, ¿no? Alguna cosa no quadra. Algun cromo no encaixa bé a l’àlbum. ¿Somiem? ¡Benaurats els que dormen durant quaranta anys!
No, el compañero fidelísssssimo no entona encara això: "...me toca a mi hoy emprender la retirada...”, però alguns cantants i intel·lectuals del seu règim es lamenten sentidament que “los amigos del alma anden confundidos” . “Hasta mi amigo Serrat”, deia un Silvio Rodríguez compungit, davant les càmeres de 30 minuts.
I és que finalment, amb molta cautela, amb molts peus de plom, amb molta amargura... alguns “intel·lectuals i artistes” han escrit --respetuosamente-- al compañero Fidel per expressar-li el seu desacord amb les execucions que ha perpetrat recentment aprofitant que tot déu de la progressia abonyegava casseroles desaforadament i no es podia sentir res més, del xivarri que feien.
“No me gusta la pena de muerte, pero...”, deia Silvio Rodríguez, amb uns arguments racionals d’un gran calibre. La pena de mort qüestió de gustos, ves qui ens ho havia de dir. També vam poder veure un càndid Víctor Manuel fent equilibris, els funambulismes de Vázquez Montalbán, el desencís de Pere Portabella... Però la més encantadora de totes va ser la planetària Rosa Regàs --àvia entranyable però moderna-- amb la solapa de disseny carregada de xapes. Gairebé ens va esquinçar l’ànima quan la vam sentir dir que “havia desitjat que no fos veritat, que fos un somni”, quan li ho van dir. No que no fos veritat que haguessin assassinat quatre pobres que volien fugir de l’illa, sinó que no ho fos que li haguessin robat el cromo.
L’únic que va gosar parlar clarament, sense escarafalls, va ser Fernando Trueba. Als altres se’ls notava el mal de ventre per haver de fer un paperot d'aquesta mena. Tan bé que els queda la budellada quan poden cridar fins a esgargamellar-se contra els dictadors, que havíem quedat que havien de ser de dretes per definició, ¿no? Alguna cosa no quadra. Algun cromo no encaixa bé a l’àlbum. ¿Somiem? ¡Benaurats els que dormen durant quaranta anys!
30 de juny de 2003
Dilluns sentimental i mitòman
Últimament, de tant en tant, pensava en Katharine Hepburn. Hi pensava perquè sabia que passava dels noranta i que potser tindria la sort d'arribar a celebrar el centenari. No ha estat així. I potser millor per a ella, ja que sembla que el Parkinson i altres xacres la turmentaven. Seria bonic creure en contes fantàstics i pensar que ara continuarà rodant en un plató celestial on l'estaven esperant Tracy, Grant, Bogart, Hawks, Cukor, Huston... Però com que val més creure en el que veiem, ens conformaríem amb un cicle televisiu que ens mostrés la Kate en tota la seva esplendor: fantàsticament jove, esplèndidament madura i dolçament --a vegades, no sempre, la vellesa pot ser o semblar dolça-- envellida.
Últimament, de tant en tant, pensava en Katharine Hepburn. Hi pensava perquè sabia que passava dels noranta i que potser tindria la sort d'arribar a celebrar el centenari. No ha estat així. I potser millor per a ella, ja que sembla que el Parkinson i altres xacres la turmentaven. Seria bonic creure en contes fantàstics i pensar que ara continuarà rodant en un plató celestial on l'estaven esperant Tracy, Grant, Bogart, Hawks, Cukor, Huston... Però com que val més creure en el que veiem, ens conformaríem amb un cicle televisiu que ens mostrés la Kate en tota la seva esplendor: fantàsticament jove, esplèndidament madura i dolçament --a vegades, no sempre, la vellesa pot ser o semblar dolça-- envellida.
dimarts, 28 de desembre del 2010
6 de juny de 2003
Campanyem-nos, germans
Els més granadets deuen recordar que fa bastants anys, de tant en tant, algun desvagat enviava una carta a La Vanguardia dient, per exemple, que trobava ridículs els mitjons de rombes o pontificant sobre la manera ortodoxa de penjar els rotllos de paper de vàter (casos del tot reals que jo recordo, jovenets), i ja la teníem muntada. Cartes i cartes a favor i en contra dels mitjons cursis o sublims i sobre si el paper havia de penjar del porta-rotlles pel davant o pel darrere. Ara hem perdut aquell encant i la gent se'ns ha tornat aparentment molt més seriosa, i es mobilitza per coses molt més dignes, com tots sabem. O té la dèria de voler dignificar qualsevol bestiesa, com de seguida veureu. I com que muntar campanyes fa gràcia a molt gent, fins i tot hi ha webs dedicades a hostatjar-ne i divulgar-ne. “Crea la teva pròpia campanya”, anuncien. Només cal registrar-se i endavant les atxes. Avui, per un salt d’aquells que fem tot navegant, m’he trobat això. Agafeu-vos. (O potser descobrireu la causa que buscàveu; en tot cas, jo me’n rento les mans.)
“Comic Sans? No, gràcies!”
"Per un món on les tipografies tinguin el lloc que els correspon, diguem NO a la Comic Sans.
Si esteu farts de veure la Comic Sans a tot arreu (pàgines web, cartells, publicacions de l'AMPA de l'Escola dels vostres fills, anuncis publicitaris, ofertes de feina, portades de treballs, memòries de projectes final de carrera, etc) doneu suport a aquesta campanya.
Entre tots i totes aconseguirem un món sense Comic Sans.
Internautes sense fronteres”
Esforçant-m’hi una mica, fins i tot podria arribar a trobar “simpàtica” la cosa. Però és que no ho és gens. De fet, només cal llegir això que us he transcrit per adonar-se'n. ¡Però les adhesions, ui...! La gent s’ho pren seriosament i no és capaç de fer-hi gens de broma, ni una mica d'ironia. Les quaranta-nou que hi havia quan jo hi he entrat feien esgarrifar, de tan fonamentalment serioses i "sinceres". Plenes d’”odio aquesta lletra”, etc. (La gent ho “odia” tot, ¿us hi heu fixat?; tants llibres d’autoajuda que hi ha al mercat i tan plens d’energia negativa.) N’hi ha un parell que els engeguen a fer punyetes. Alguns ho aprofiten per demanar que el boicot s'estengui a la Times i a l’Arial, que també troben "odioses". Ah, el tipus de la web és la Verdana. Aquesta deu ser l’única políticament correcta. Esclar: verd, campanya, la font veritable... ¡Tot tan deliciosament bucòlic!
Ui, no pot ser; m'acabo d'adonar que això deu ser Verdana!
Els més granadets deuen recordar que fa bastants anys, de tant en tant, algun desvagat enviava una carta a La Vanguardia dient, per exemple, que trobava ridículs els mitjons de rombes o pontificant sobre la manera ortodoxa de penjar els rotllos de paper de vàter (casos del tot reals que jo recordo, jovenets), i ja la teníem muntada. Cartes i cartes a favor i en contra dels mitjons cursis o sublims i sobre si el paper havia de penjar del porta-rotlles pel davant o pel darrere. Ara hem perdut aquell encant i la gent se'ns ha tornat aparentment molt més seriosa, i es mobilitza per coses molt més dignes, com tots sabem. O té la dèria de voler dignificar qualsevol bestiesa, com de seguida veureu. I com que muntar campanyes fa gràcia a molt gent, fins i tot hi ha webs dedicades a hostatjar-ne i divulgar-ne. “Crea la teva pròpia campanya”, anuncien. Només cal registrar-se i endavant les atxes. Avui, per un salt d’aquells que fem tot navegant, m’he trobat això. Agafeu-vos. (O potser descobrireu la causa que buscàveu; en tot cas, jo me’n rento les mans.)
“Comic Sans? No, gràcies!”
"Per un món on les tipografies tinguin el lloc que els correspon, diguem NO a la Comic Sans.
Si esteu farts de veure la Comic Sans a tot arreu (pàgines web, cartells, publicacions de l'AMPA de l'Escola dels vostres fills, anuncis publicitaris, ofertes de feina, portades de treballs, memòries de projectes final de carrera, etc) doneu suport a aquesta campanya.
Entre tots i totes aconseguirem un món sense Comic Sans.
Internautes sense fronteres”
Esforçant-m’hi una mica, fins i tot podria arribar a trobar “simpàtica” la cosa. Però és que no ho és gens. De fet, només cal llegir això que us he transcrit per adonar-se'n. ¡Però les adhesions, ui...! La gent s’ho pren seriosament i no és capaç de fer-hi gens de broma, ni una mica d'ironia. Les quaranta-nou que hi havia quan jo hi he entrat feien esgarrifar, de tan fonamentalment serioses i "sinceres". Plenes d’”odio aquesta lletra”, etc. (La gent ho “odia” tot, ¿us hi heu fixat?; tants llibres d’autoajuda que hi ha al mercat i tan plens d’energia negativa.) N’hi ha un parell que els engeguen a fer punyetes. Alguns ho aprofiten per demanar que el boicot s'estengui a la Times i a l’Arial, que també troben "odioses". Ah, el tipus de la web és la Verdana. Aquesta deu ser l’única políticament correcta. Esclar: verd, campanya, la font veritable... ¡Tot tan deliciosament bucòlic!
Ui, no pot ser; m'acabo d'adonar que això deu ser Verdana!
dilluns, 6 de desembre del 2010
3 de juny de 2003
Sense tema
Últimament em renyen perquè no faig puntualment els deures. Ja se sap, comences fent una bestiesa com aquesta i llavors ja s’espera de tu que cada dia gargotegis una nota, com si fossis un columnista de diari, que cobren a tant la peça, els gargots dels quals tant li fot que en alguns casos siguin del tot prescindibles; mentre s’hagin fet un nom publicant trilogies pedants rai, avall va que fa baixada. No vull pas dir –¡valga’m déu i tots els sants!— que això d’aquí no sigui prescindible del tot. Però com que no em paguen... A més, mai dels mais he dit que aquest blog tingués vocació de diari, per més que alguns s’entestin a dir-ne “diaris personals”, dels weblogs (cliqueu l’enllaç de l’anotació de sota). Però, en fi, perdono els que em diuen que sóc una anotadora inconstant perquè em demostren que són molt fidels i, per això, estimats.
¿I què puc dir, avui, agombolada tot el dia per una dolça galvana? (¿Ho veieu?: permís per desertar immediatament.) Però no us penseu, que ja sabeu allò que els cansats fan la feina, i jo he treballat com cada dia, ep. Tot i que una mica més i no hi arribo, a la feina. I és que de debò que no sé on anirem a parar, si resulta que fins i tot els venerables jubilats se’ns tornen uns assassins del volant. Per un moment gairebé he pensat que era Javier de la Rosa (venia en sentit baixada de Can Brians), el que ha agafat la rotonda gairebé derrapant i sense mirar cap a l’esquerra –“ah, ¿però s’ha de mirar a l’esquerra?”-- per on justament venia jo --per sort, tan malfiada com sempre. Ni se n’ha adonat, el iaio. I no li he clavat botzinada, ves, cosa estranya en mi en ocasions com aquesta, potser és que també em vaig fent gran i perdo reflexos. A més, portava la dona al costat i segur que l’atabalava perquè arribaven tard a l’ambulatori. Més emoció circulatòria: uns cinc-cents metres més endavant, un jove audaç (els joves, ja se sap) se m’ha aturat en sec al davant en tombar per un carrer per agafar allò que sona, o sigui el mòbil. Finalment, la cirereta: dos exemplars del clàssic quotidià, d’aquells que els van vendre un cotxe defectuós i són tan burros que ni se n’han adonat: “¿intermiquè, diu?”. Deunidó, per un trajecte d'uns tres quilòmetres, ¿oi?
¿Veieu com n’és de fàcil teclejar per dir tonteries? Doncs mireu algunes de les columnes diàries d’alguns i algunes als diaris de bo i de veres, mireu...
Últimament em renyen perquè no faig puntualment els deures. Ja se sap, comences fent una bestiesa com aquesta i llavors ja s’espera de tu que cada dia gargotegis una nota, com si fossis un columnista de diari, que cobren a tant la peça, els gargots dels quals tant li fot que en alguns casos siguin del tot prescindibles; mentre s’hagin fet un nom publicant trilogies pedants rai, avall va que fa baixada. No vull pas dir –¡valga’m déu i tots els sants!— que això d’aquí no sigui prescindible del tot. Però com que no em paguen... A més, mai dels mais he dit que aquest blog tingués vocació de diari, per més que alguns s’entestin a dir-ne “diaris personals”, dels weblogs (cliqueu l’enllaç de l’anotació de sota). Però, en fi, perdono els que em diuen que sóc una anotadora inconstant perquè em demostren que són molt fidels i, per això, estimats.
¿I què puc dir, avui, agombolada tot el dia per una dolça galvana? (¿Ho veieu?: permís per desertar immediatament.) Però no us penseu, que ja sabeu allò que els cansats fan la feina, i jo he treballat com cada dia, ep. Tot i que una mica més i no hi arribo, a la feina. I és que de debò que no sé on anirem a parar, si resulta que fins i tot els venerables jubilats se’ns tornen uns assassins del volant. Per un moment gairebé he pensat que era Javier de la Rosa (venia en sentit baixada de Can Brians), el que ha agafat la rotonda gairebé derrapant i sense mirar cap a l’esquerra –“ah, ¿però s’ha de mirar a l’esquerra?”-- per on justament venia jo --per sort, tan malfiada com sempre. Ni se n’ha adonat, el iaio. I no li he clavat botzinada, ves, cosa estranya en mi en ocasions com aquesta, potser és que també em vaig fent gran i perdo reflexos. A més, portava la dona al costat i segur que l’atabalava perquè arribaven tard a l’ambulatori. Més emoció circulatòria: uns cinc-cents metres més endavant, un jove audaç (els joves, ja se sap) se m’ha aturat en sec al davant en tombar per un carrer per agafar allò que sona, o sigui el mòbil. Finalment, la cirereta: dos exemplars del clàssic quotidià, d’aquells que els van vendre un cotxe defectuós i són tan burros que ni se n’han adonat: “¿intermiquè, diu?”. Deunidó, per un trajecte d'uns tres quilòmetres, ¿oi?
¿Veieu com n’és de fàcil teclejar per dir tonteries? Doncs mireu algunes de les columnes diàries d’alguns i algunes als diaris de bo i de veres, mireu...
28 de maig de 2003
Postal de poble
“Per fi tindrem ajuntament”, deia una martorellenca irònica. I és que encetem un període de promiscuïtat municipal, després de 24 anys d’un avorriment monolític, de pedra picada, gairebé matrimonial (vuit anys socialista, setze anys convergent). Encara no sabem si serà un simple amistançament –la denominació “parella de fet” em sembla que no respon al que seria-- o bé un ménage à trois descarat, tot i que els últims rumors apunten cap a aquesta possibilitat. Ara, les maniobres de seducció, aquests dies –nits, sobretot— sota el balcó dels republicans decisius es veu que són d’un morbo pujadíssim. Jorba I el desitjat es deixa estimar: “T’ho donaré tot, chorba del meu cor”, diuen que han sentit cantar alguns veïns, ara en veu de baix convergent, ara en veu de sopranos d’esquerres.
(Per fer-se’n una mica la idea, el panorama és aquest: 8 CiU, 7 PSC, 2 ERC, 2 ICV, 1 PP, 1 Martorell.)
“Per fi tindrem ajuntament”, deia una martorellenca irònica. I és que encetem un període de promiscuïtat municipal, després de 24 anys d’un avorriment monolític, de pedra picada, gairebé matrimonial (vuit anys socialista, setze anys convergent). Encara no sabem si serà un simple amistançament –la denominació “parella de fet” em sembla que no respon al que seria-- o bé un ménage à trois descarat, tot i que els últims rumors apunten cap a aquesta possibilitat. Ara, les maniobres de seducció, aquests dies –nits, sobretot— sota el balcó dels republicans decisius es veu que són d’un morbo pujadíssim. Jorba I el desitjat es deixa estimar: “T’ho donaré tot, chorba del meu cor”, diuen que han sentit cantar alguns veïns, ara en veu de baix convergent, ara en veu de sopranos d’esquerres.
(Per fer-se’n una mica la idea, el panorama és aquest: 8 CiU, 7 PSC, 2 ERC, 2 ICV, 1 PP, 1 Martorell.)
23 de maig de 2003
Tota la carn a les graelles
Estic realment indecisa, davant de les ofertes temptadores de totes les opcions electorals del meu poble. No sé pas què fer. Tot el matí, mentre treballava, que de tant en tant em desconcentrava pensant-hi. I ara que es va acostant l’hora –ja són quarts de set de la tarda— el neguit és ja massa intens. Perquè, a veure, ¿vosaltres què faríeu? ¿Aniríeu al sopar amb embotit de tota mena –Lali Vintró inclosa-- que fan els d’ICV (tan a prop de casa, a més, que ja sento com fan proves de so, ¡pobres de nosaltres!, i es veu que faran un concert de tam-tams --“batucada”, en diuen-- que ja ens podem anar preparant)? ¿O preferiríeu la botifarrada de CiU? ¿O la barbacoa del PSC-PSOE, a tan sols dos-cents metres de la botifarrada? ¿O la pambtomacada d’ERC? ¿O el sopar sorpresa del PP, però que m’hi jugaria una bona botifarra que també és carnívor per dar i per vendre, no deuen servir pas marisc de les Rias Baixas, i que també em cau bastant a prop –geogràficament parlant— i que, vés a saber, potser s’ho val? El que ja em sembla que descarto d’entrada és el de la llista lerrouxista (sí, a Martorell, pont i a part, peatges i seats i incineradores a part, tenim de tot i força), un senyor que es diu Sarmiento i que s’ha muntat la seva llista personal, tot populisme xaró, però que almenys no l’intenta dissimular com el dels partits. I si el descarto és perquè la carn que ofereix avui (ja ha fet sopars i dinars i berenars i ressopons a dojo) no em fa gaire el pes, no tant perquè ja és una mica feta, que segons com la carn feta és la més gustosa, sinó perquè jo, en qüestions de carn, sempre he tingut més tirada cap als exemplars mascles i, per tant, la Regina do Santos la deixo per als senyors. Que ja n’hi haurà, ja.
Estic realment indecisa, davant de les ofertes temptadores de totes les opcions electorals del meu poble. No sé pas què fer. Tot el matí, mentre treballava, que de tant en tant em desconcentrava pensant-hi. I ara que es va acostant l’hora –ja són quarts de set de la tarda— el neguit és ja massa intens. Perquè, a veure, ¿vosaltres què faríeu? ¿Aniríeu al sopar amb embotit de tota mena –Lali Vintró inclosa-- que fan els d’ICV (tan a prop de casa, a més, que ja sento com fan proves de so, ¡pobres de nosaltres!, i es veu que faran un concert de tam-tams --“batucada”, en diuen-- que ja ens podem anar preparant)? ¿O preferiríeu la botifarrada de CiU? ¿O la barbacoa del PSC-PSOE, a tan sols dos-cents metres de la botifarrada? ¿O la pambtomacada d’ERC? ¿O el sopar sorpresa del PP, però que m’hi jugaria una bona botifarra que també és carnívor per dar i per vendre, no deuen servir pas marisc de les Rias Baixas, i que també em cau bastant a prop –geogràficament parlant— i que, vés a saber, potser s’ho val? El que ja em sembla que descarto d’entrada és el de la llista lerrouxista (sí, a Martorell, pont i a part, peatges i seats i incineradores a part, tenim de tot i força), un senyor que es diu Sarmiento i que s’ha muntat la seva llista personal, tot populisme xaró, però que almenys no l’intenta dissimular com el dels partits. I si el descarto és perquè la carn que ofereix avui (ja ha fet sopars i dinars i berenars i ressopons a dojo) no em fa gaire el pes, no tant perquè ja és una mica feta, que segons com la carn feta és la més gustosa, sinó perquè jo, en qüestions de carn, sempre he tingut més tirada cap als exemplars mascles i, per tant, la Regina do Santos la deixo per als senyors. Que ja n’hi haurà, ja.
20 de maig de 2003
Aniversari
M'acabo d'adonar que avui fa un any que vaig inaugurar aquest racó, cosa que podeu comprovar si teniu la paciència d'obrir el primer arxiu de la llista que apareix aquí a mà dreta. La primera anotació feia així:
¡Ai, els dies!
No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...
La incontinència continua, ja ho veieu. I reitero l'avís per a navegants, que encara que un lector gentil m'ha dit que això li sembla un port amable, suposo que algun s'hi ha encallat --si no directament estavellat-- com en un escull traïdor. Les possibles vies d'aigua deuen haver estat ben insignificants, però, no ens enganyem.
M'acabo d'adonar que avui fa un any que vaig inaugurar aquest racó, cosa que podeu comprovar si teniu la paciència d'obrir el primer arxiu de la llista que apareix aquí a mà dreta. La primera anotació feia així:
¡Ai, els dies!
No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...
La incontinència continua, ja ho veieu. I reitero l'avís per a navegants, que encara que un lector gentil m'ha dit que això li sembla un port amable, suposo que algun s'hi ha encallat --si no directament estavellat-- com en un escull traïdor. Les possibles vies d'aigua deuen haver estat ben insignificants, però, no ens enganyem.
18 de maig de 2003
Bandes sonores 2. The Sound of Silence
Discrets, els nois i noies d'ERC. M'arriba un so de fil musical tímid i tediós, gairebé imperceptible, que no puc identificar. "People talking without speaking, / People hearing without listening", diu la lletra de Paul Simon. Però no sona això, no. De fet, ja ho he dit, no sé pas què sento, per més que miri d'escoltar.
Discrets, els nois i noies d'ERC. M'arriba un so de fil musical tímid i tediós, gairebé imperceptible, que no puc identificar. "People talking without speaking, / People hearing without listening", diu la lletra de Paul Simon. Però no sona això, no. De fet, ja ho he dit, no sé pas què sento, per més que miri d'escoltar.
11 de maig de 2003
Bandes sonores 1. “Que los detengan, me han robado la calma...”
Des que dijous a la nit es va aixecar la veda, que l’hem perduda del tot, la calma. A part de tots els altres motius que ens donen per abstenir-nos de votar i perquè ens agafin unes ganes boges de fer-los botar a tots, el de fotre’ns el cap de setmana enlaire a base d’eslògans i musiquetes no és pas el menor. Si fóssim una mica menys beneits, tots plegats, els podríem demostrar que les campanyes els són del tot contraproduents. Però com que som una colla de mesells, ens va com ens va.
En fi, feta la prèvia llibertària, només em queda el consol de fotre-me’n una mica. I aprofitant que visc molt a prop d’una plaça que és centre d’atracció de saraus diversos, i aquests dies ho serà de les xarlotades dels politiquets locals, intentaré aprofitar-ho per fer-ne les cròniques sonores que m’arriben a través dels vidres de la finestra i les parets d’obra vista.
Primera banda sonora: CiU. Ahir a la tarda, per amenitzar la festa amb música, intercalada entre els savis discursos dels candidats, van contractar una orquestreta. Prou digna, tot sigui dit, almenys no sonava com un orgue de gats. Del repertori de cançons, en recordo algunes del final de festa: a part de la meravella que he parafrasejat al títol, van sonar Torero, Rosó, Aserejé i Ball de rams. Mestissatge i eclecticisme tímids, diria. Però hi va haver una sorpresa agradable (el mèrit de la qual deu ser del tot de l’orquestra i de la cantant, els polítics no arriben a aquestes subtileses): al començament, entre alguns altres temes d’allò que se’n diu estàndards, van cantar una versió del I’ve got you under my skin del Sinatra. ¿Bo, no? De tota manera, encara que els politiquets en siguin del tot aliens, l’atzar del repertori té el seu què. Al capdavant de la llista del PSC, el rival més temut de CiU, hi ha una dona, i aquest “Que la detengan, es una mentirosa...” segur que més d’un el va corejar de gust. Per altra banda, l’eslògan de CiU fa: “Sí, amb tu”; i potser a algú el pot motivar tant –oh, hi ha de tot en aquest món— com per desitjar un contacte epitelial tan intens amb el senyor galtaplè i de barba grisa que gairebé arribi a la subcutaneïtat, que a mi em costa d’imaginar, però en fi...
Des que dijous a la nit es va aixecar la veda, que l’hem perduda del tot, la calma. A part de tots els altres motius que ens donen per abstenir-nos de votar i perquè ens agafin unes ganes boges de fer-los botar a tots, el de fotre’ns el cap de setmana enlaire a base d’eslògans i musiquetes no és pas el menor. Si fóssim una mica menys beneits, tots plegats, els podríem demostrar que les campanyes els són del tot contraproduents. Però com que som una colla de mesells, ens va com ens va.
En fi, feta la prèvia llibertària, només em queda el consol de fotre-me’n una mica. I aprofitant que visc molt a prop d’una plaça que és centre d’atracció de saraus diversos, i aquests dies ho serà de les xarlotades dels politiquets locals, intentaré aprofitar-ho per fer-ne les cròniques sonores que m’arriben a través dels vidres de la finestra i les parets d’obra vista.
Primera banda sonora: CiU. Ahir a la tarda, per amenitzar la festa amb música, intercalada entre els savis discursos dels candidats, van contractar una orquestreta. Prou digna, tot sigui dit, almenys no sonava com un orgue de gats. Del repertori de cançons, en recordo algunes del final de festa: a part de la meravella que he parafrasejat al títol, van sonar Torero, Rosó, Aserejé i Ball de rams. Mestissatge i eclecticisme tímids, diria. Però hi va haver una sorpresa agradable (el mèrit de la qual deu ser del tot de l’orquestra i de la cantant, els polítics no arriben a aquestes subtileses): al començament, entre alguns altres temes d’allò que se’n diu estàndards, van cantar una versió del I’ve got you under my skin del Sinatra. ¿Bo, no? De tota manera, encara que els politiquets en siguin del tot aliens, l’atzar del repertori té el seu què. Al capdavant de la llista del PSC, el rival més temut de CiU, hi ha una dona, i aquest “Que la detengan, es una mentirosa...” segur que més d’un el va corejar de gust. Per altra banda, l’eslògan de CiU fa: “Sí, amb tu”; i potser a algú el pot motivar tant –oh, hi ha de tot en aquest món— com per desitjar un contacte epitelial tan intens amb el senyor galtaplè i de barba grisa que gairebé arribi a la subcutaneïtat, que a mi em costa d’imaginar, però en fi...
8 de maig de 2003
Buidar el mar
Fa uns mesos es va comentar que el Parlament català i el Senat espanyol estaven preparant un projecte per regular l’exercici de la prostitució. Aleshores alguns empresaris del sector ja van plantejar objeccions a algunes mesures que s’estaven estudiant, i ara, davant la normativa que en aquest sentit ha aprovat l’Ajuntament de Barcelona, han tornat a manifestar-se en contra d’algunes de les disposicions que conté.
Però en aquells moments també van alçar la veu per dir-hi la seva algunes organitzacions feministes. No estan en contra del contingut d’algunes normes concretes; estan en contra de qualsevol tipus de regulació. Dit més clarament, demanen l’abolició de la prostitució i el càstig per als clients, que anomenen “prostituïdors”. Reclamen que s’imposi el tractament que dóna Suècia a la prostitució, que castiga proxenetes i clients i pretén rehabilitar totes les prostitutes. Diuen que han reduït la prostitució un 70% en dos anys. No s’ho creuen ni ells, però queda molt bé.
Un cop més, crec que les feministes es deixen arrossegar per maximalismes. És tan bonic somiar truites, que alguns –algunes—s’hi passen la vida. No deuen tenir temps de fer gran cosa més. Algunes de les coses que diuen sonen com aquells anuncis de compreses: “¿De quin color són, els somnis?”. De color de rosa, que l’amor s’hi posa. I mai més ben dit. Perquè, dona, l’amor hauria de ser rosa –o lila— però mai venal. Sí, ja sé que diran que això no és amor. Deixem-ho. El cas és que la realitat i la vida, ves quina llàstima, és molt més complexa que un anunci de compreses.
L’Institut Català de la Dona va fer un estudi interessant sobre la prostitució femenina a Catalunya. No és un simple pamflet al gust feminista, almenys. Cita alguns estudis curiosos, un d’un sociòleg o psicòleg –suposem-- amb coneixements cinèfils, que sempre és d’agrair, que exemplifica la dicotomia voluntarisme/determinisme, com a factor que mena algunes dones a prosituir-se, basant-se en dues prostitutes cinematogràfiques: Belle de jour (Deneuve-Buñuel)/Irma la dulce (McLaine-Wilder). M’imagino que el component voluntarista és un altre aspecte de la realitat que deuen negar de ple les feministes en qüestió.
Crec que la millor manera de protegir les dones –en aquest cas— que exerceixen la prostitució seria legalitzar-ne i regular-ne l’exercici. I també per raons econòmiques generals, a més de les socials per a qui l’exerceix. ¿O és que no estem perquè tothom pagui impostos pels guanys que obté treballant?
Una última qüestió. Estic d’acord que es reguli qualsevol local públic perquè no molesti el veïnat. Jo també em queixaria si tingués un puticlub sota a casa; però només si fessin soroll o m’emmerdessin l’escala i la vorera. Per res més. Com d’una discoteca, d’una sala de joc, del bar de la cantonada que obre a quarts de cinc de la matinada per als qui van a treballar d’hora o dels voltants de l’escola que a hores punta és una selva de 4 x 4 en triple fila i de criatures xisclant. Però que es digui que no hi pot haver un local de prostitució a cent metres d’una escola o una església ja em sembla de per riure. La majoria de vegades són uns locals més discrets i tranquils que qualsevol bar o botiga. O que algunes escoles.
Fa uns mesos es va comentar que el Parlament català i el Senat espanyol estaven preparant un projecte per regular l’exercici de la prostitució. Aleshores alguns empresaris del sector ja van plantejar objeccions a algunes mesures que s’estaven estudiant, i ara, davant la normativa que en aquest sentit ha aprovat l’Ajuntament de Barcelona, han tornat a manifestar-se en contra d’algunes de les disposicions que conté.
Però en aquells moments també van alçar la veu per dir-hi la seva algunes organitzacions feministes. No estan en contra del contingut d’algunes normes concretes; estan en contra de qualsevol tipus de regulació. Dit més clarament, demanen l’abolició de la prostitució i el càstig per als clients, que anomenen “prostituïdors”. Reclamen que s’imposi el tractament que dóna Suècia a la prostitució, que castiga proxenetes i clients i pretén rehabilitar totes les prostitutes. Diuen que han reduït la prostitució un 70% en dos anys. No s’ho creuen ni ells, però queda molt bé.
Un cop més, crec que les feministes es deixen arrossegar per maximalismes. És tan bonic somiar truites, que alguns –algunes—s’hi passen la vida. No deuen tenir temps de fer gran cosa més. Algunes de les coses que diuen sonen com aquells anuncis de compreses: “¿De quin color són, els somnis?”. De color de rosa, que l’amor s’hi posa. I mai més ben dit. Perquè, dona, l’amor hauria de ser rosa –o lila— però mai venal. Sí, ja sé que diran que això no és amor. Deixem-ho. El cas és que la realitat i la vida, ves quina llàstima, és molt més complexa que un anunci de compreses.
L’Institut Català de la Dona va fer un estudi interessant sobre la prostitució femenina a Catalunya. No és un simple pamflet al gust feminista, almenys. Cita alguns estudis curiosos, un d’un sociòleg o psicòleg –suposem-- amb coneixements cinèfils, que sempre és d’agrair, que exemplifica la dicotomia voluntarisme/determinisme, com a factor que mena algunes dones a prosituir-se, basant-se en dues prostitutes cinematogràfiques: Belle de jour (Deneuve-Buñuel)/Irma la dulce (McLaine-Wilder). M’imagino que el component voluntarista és un altre aspecte de la realitat que deuen negar de ple les feministes en qüestió.
Crec que la millor manera de protegir les dones –en aquest cas— que exerceixen la prostitució seria legalitzar-ne i regular-ne l’exercici. I també per raons econòmiques generals, a més de les socials per a qui l’exerceix. ¿O és que no estem perquè tothom pagui impostos pels guanys que obté treballant?
Una última qüestió. Estic d’acord que es reguli qualsevol local públic perquè no molesti el veïnat. Jo també em queixaria si tingués un puticlub sota a casa; però només si fessin soroll o m’emmerdessin l’escala i la vorera. Per res més. Com d’una discoteca, d’una sala de joc, del bar de la cantonada que obre a quarts de cinc de la matinada per als qui van a treballar d’hora o dels voltants de l’escola que a hores punta és una selva de 4 x 4 en triple fila i de criatures xisclant. Però que es digui que no hi pot haver un local de prostitució a cent metres d’una escola o una església ja em sembla de per riure. La majoria de vegades són uns locals més discrets i tranquils que qualsevol bar o botiga. O que algunes escoles.
3 de maig de 2003
Danys co...co...co...col·laterals
Aquests últims dies he llegit i sentit aquestes coses tan deliciosament formoses (cito textualment):
Presentació del programa d’un aplec de sardanes:
“En uns moments en què el món viu trasbalsat per un munt de conflictes on la violència pren un significat massa destacat, seria bo difondre al món la sardana en el seu aspecte més humà i fraternal.” [Que no es posin a difondre’n l’aspecte més inhumà, sisplau.]
Anunci de colònies d’estiu d’un esplai:
“El món a les nostres mans:
Nois i noies, encara tenim molt a dir i a fer! Durant deu dies plens d’activitats, diversió, amistat i moltes sorpreses, intentarem “crear” un món més a la nostra mida, i sens dubte una mica millor. Si vols formar part de la revolució no deixis de comptar amb la nostra opció! Ja veuràs com no te’n penediràs...” [Aviam si els aplicaran la llei antiterrorista, pobres criatures. Ara que, vist com tracten últimament els arrasadors de parcs públics...]
Discurs d’un alcalde com a cloenda d’unes “lectures literàries”:
“Mentre d’altres fan guerres, nosaltres escrivim...” [Plural no majestàtic, per sort.]
Només són uns pocs exemples d’una epidèmia que es propaga a la velocitat de la sars i que no respecta barreres de cap mena, com podem comprovar. Si algú s’anima a aportar-ne més, els penjaré amb molt de gust. Encara podríem muntar un concurs, ves.
Aquests últims dies he llegit i sentit aquestes coses tan deliciosament formoses (cito textualment):
Presentació del programa d’un aplec de sardanes:
“En uns moments en què el món viu trasbalsat per un munt de conflictes on la violència pren un significat massa destacat, seria bo difondre al món la sardana en el seu aspecte més humà i fraternal.” [Que no es posin a difondre’n l’aspecte més inhumà, sisplau.]
Anunci de colònies d’estiu d’un esplai:
“El món a les nostres mans:
Nois i noies, encara tenim molt a dir i a fer! Durant deu dies plens d’activitats, diversió, amistat i moltes sorpreses, intentarem “crear” un món més a la nostra mida, i sens dubte una mica millor. Si vols formar part de la revolució no deixis de comptar amb la nostra opció! Ja veuràs com no te’n penediràs...” [Aviam si els aplicaran la llei antiterrorista, pobres criatures. Ara que, vist com tracten últimament els arrasadors de parcs públics...]
Discurs d’un alcalde com a cloenda d’unes “lectures literàries”:
“Mentre d’altres fan guerres, nosaltres escrivim...” [Plural no majestàtic, per sort.]
Només són uns pocs exemples d’una epidèmia que es propaga a la velocitat de la sars i que no respecta barreres de cap mena, com podem comprovar. Si algú s’anima a aportar-ne més, els penjaré amb molt de gust. Encara podríem muntar un concurs, ves.
20 d'abril de 2003
Subhastes irreverents
“Dalí est ici comme un homme qui hésiterait (et donc l’avenir montrera qu’il n’hésitait pas) entre le talent et le génie, on eût dit autrefois le vice et la vertu. Il est de ceux qui arrivent d’assez loin pour qu’à les voir entrer, et seulement entrer, on n’ait pas le temps de les voir. Il se place, sans mot dire, dans un système d’interférences. (...) L’art de Dalí, jusqu’à ce jour le plus hallucinatoire qu’on connaisse, constitue une véritable menace. Des êtres absolument nouveaux, visiblement mal intencionés, viennent de se mettre en marche. C’est une joie sombre de voir comme rien n’a plus lieu sur leur passage qu’eux-mêmes et de reconnaître, à leur façon de se multiplier et de fondre, que ce sont des êtres de proie.”
André Breton va escriure això, d’un caràcter profètic comme-il-faut (tot i que, ben irònicament, la profecia es faria real amb un caire diferent del volgut per le maître) amb motiu de la primera exposició de Dalí a París, el 1929.
Ahir i avui, televisions i diaris ens han informat de la subhasta –oh, malheur des françaises cultes!— dels 6.249 lots --¡deunidó!--, valorats en 46 milions d’euros, pertanyents a Breton i guardats al seu pis, que ara la filla ha hagut de liquidar. I també ens han dit que el tot París ha estat un enrenou, aquests dies, ja que molts es lamenten que aquest llegat (que, dic jo, deu estar integrat per bastant de terregada –a preu d’or, això sí-- al costat d’algunes coses realment interessants) acabés tristament escampat en comptes de ser guardat i venerat al mateix apartament on ha estat fins ara. Els corresponsals dels media a París (un encant la pronúncia “Andgré Braggtond” –aproximadament-- de la noia d’Antena 3) també ens han dit que l’État ha comprat uns quants lots significatius perquè no surtin de França, entre ells, segons la corresponsal d’Antena 3, l'original d'Arcane 17, el manifest surrealista (sic). (Què voleu, alguns periodistes segur que ni sabien qui era Breton i ara han hagut de córrer a informar, i és lògic que es facin algun embolic amb les obres de l’autor.)
No crec que l’original del text que us he citat, publicat a Point du jour, formi part del lot que la Fundació Gala-Dalí ha adquirit en la subhasta, integrat pels originals dels textos furibunds contra Dalí que el guru va redactar i que van servir de base per condemnar Dalí i expulsar-lo del moviment surrealista. I em sembla una decisió encertada, que s’hagin quedat aquests textos i no els elogiosos, corresponents al començament de la seva relació. Ara, els ossos de Breton xerricaran més que no va tremolar la carn d’Eluard quan Dalí li va prendre Gala, si arriben a intuir que els papers han acabat en una vitrina de Figueres, on l’être de proie sí que hi té un santuari en què el veneren. El drama de Breton amb Dalí va ser aquest, i sense cap hésitation de la història: una mica de talent per a Breton, un bon grapat de geni per a Dalí.
“Dalí est ici comme un homme qui hésiterait (et donc l’avenir montrera qu’il n’hésitait pas) entre le talent et le génie, on eût dit autrefois le vice et la vertu. Il est de ceux qui arrivent d’assez loin pour qu’à les voir entrer, et seulement entrer, on n’ait pas le temps de les voir. Il se place, sans mot dire, dans un système d’interférences. (...) L’art de Dalí, jusqu’à ce jour le plus hallucinatoire qu’on connaisse, constitue une véritable menace. Des êtres absolument nouveaux, visiblement mal intencionés, viennent de se mettre en marche. C’est une joie sombre de voir comme rien n’a plus lieu sur leur passage qu’eux-mêmes et de reconnaître, à leur façon de se multiplier et de fondre, que ce sont des êtres de proie.”
André Breton va escriure això, d’un caràcter profètic comme-il-faut (tot i que, ben irònicament, la profecia es faria real amb un caire diferent del volgut per le maître) amb motiu de la primera exposició de Dalí a París, el 1929.
Ahir i avui, televisions i diaris ens han informat de la subhasta –oh, malheur des françaises cultes!— dels 6.249 lots --¡deunidó!--, valorats en 46 milions d’euros, pertanyents a Breton i guardats al seu pis, que ara la filla ha hagut de liquidar. I també ens han dit que el tot París ha estat un enrenou, aquests dies, ja que molts es lamenten que aquest llegat (que, dic jo, deu estar integrat per bastant de terregada –a preu d’or, això sí-- al costat d’algunes coses realment interessants) acabés tristament escampat en comptes de ser guardat i venerat al mateix apartament on ha estat fins ara. Els corresponsals dels media a París (un encant la pronúncia “Andgré Braggtond” –aproximadament-- de la noia d’Antena 3) també ens han dit que l’État ha comprat uns quants lots significatius perquè no surtin de França, entre ells, segons la corresponsal d’Antena 3, l'original d'Arcane 17, el manifest surrealista (sic). (Què voleu, alguns periodistes segur que ni sabien qui era Breton i ara han hagut de córrer a informar, i és lògic que es facin algun embolic amb les obres de l’autor.)
No crec que l’original del text que us he citat, publicat a Point du jour, formi part del lot que la Fundació Gala-Dalí ha adquirit en la subhasta, integrat pels originals dels textos furibunds contra Dalí que el guru va redactar i que van servir de base per condemnar Dalí i expulsar-lo del moviment surrealista. I em sembla una decisió encertada, que s’hagin quedat aquests textos i no els elogiosos, corresponents al començament de la seva relació. Ara, els ossos de Breton xerricaran més que no va tremolar la carn d’Eluard quan Dalí li va prendre Gala, si arriben a intuir que els papers han acabat en una vitrina de Figueres, on l’être de proie sí que hi té un santuari en què el veneren. El drama de Breton amb Dalí va ser aquest, i sense cap hésitation de la història: una mica de talent per a Breton, un bon grapat de geni per a Dalí.
8 d'abril de 2003
Pum-pum, ¿quién es?
Als animadors circences –de circ de pega, a més-- que durant tot el cap de setmana em van deixar el cap com un timbal amb aquest pum-pum de la incombustible Belén, vomitat pels altaveus d’un cotxe per convidar el personal a la seva macarrònica funció, els demanaria que, en comptes de muntar mítings endogàmics i marejar la gent, anessin a trucar a un altre mur, com ara el de les presons de l’Havana, aquests dies a vessar, a veure si també els contesta “la rosa y el clavel”. (D’això no se’n parla gaire, esclar, altra feina hi ha, ¿oi?, la tevetrès, menys que ningú.) Posats a fer demagògia empastifant carrers i places amb cartells on una mànega de benzina apunta al cap d’un nen, almenys faci’n-la completa, sisplau. És molt fàcil insultar els polítics que, elegits democràticament, en la democràcia imperfecta que a vostès mateixos els va tan bé que ho sigui, estan obligats a engaltar-les. Demani’n també –a cop de casserola o fent-ho com cal-- la dimissió dels dictadors i, aleshores, en podrem començar a parlar. De vots que no siguin en blanc de pur fàstic per tots plegats, per exemple.
Als animadors circences –de circ de pega, a més-- que durant tot el cap de setmana em van deixar el cap com un timbal amb aquest pum-pum de la incombustible Belén, vomitat pels altaveus d’un cotxe per convidar el personal a la seva macarrònica funció, els demanaria que, en comptes de muntar mítings endogàmics i marejar la gent, anessin a trucar a un altre mur, com ara el de les presons de l’Havana, aquests dies a vessar, a veure si també els contesta “la rosa y el clavel”. (D’això no se’n parla gaire, esclar, altra feina hi ha, ¿oi?, la tevetrès, menys que ningú.) Posats a fer demagògia empastifant carrers i places amb cartells on una mànega de benzina apunta al cap d’un nen, almenys faci’n-la completa, sisplau. És molt fàcil insultar els polítics que, elegits democràticament, en la democràcia imperfecta que a vostès mateixos els va tan bé que ho sigui, estan obligats a engaltar-les. Demani’n també –a cop de casserola o fent-ho com cal-- la dimissió dels dictadors i, aleshores, en podrem començar a parlar. De vots que no siguin en blanc de pur fàstic per tots plegats, per exemple.
1 d'abril de 2003
Diversions de la diversitat diversa
Divendres al vespre, a l’andana 1 de l’estació de Sants, hi havia, entre molta altra gent, dues noietes d’uns divuit anys. Totes dues anaven extremades, però la més primeta i maca –sol passar— hi anava més: pantalons blancs molt cenyits, de cintura baixa, panxeta a l’aire, top també cenyit, caçadoreta texana minúscula, sabates amb plataformes enormes, bastant maquillada... allò que alguns en dirien estil hortera-cutrillo, i d’altres, grollers benpensants, estil putot. La noia se’m va asseure al costat i em va preguntar si ja havia sortit el tren cap a Sant Vicenç de Calders. Després es va interessar per si ja eren les sis, i en dir-li que sí, i que les set i gairebé les vuit i tot, es va posar a riure. “Millor per tu, dona, si no et cal saber l’hora que és”, li vaig dir també rient. Quan arribava el tren, abans de pujar-hi, se’m va tornar a acostar per assegurar-se que feia parada al Vendrell. Aleshores vaig sentir arran de la meva orella dreta –la noia se m’havia adreçat per l’esquerra—: “parla en català”. Ho havia dit un home d’uns cinquanta anys adreçant-se a una dona de la seva edat que l’acompanyava –la seva dona, suposo—, la qual mirava les noies amb cara de fàstic i menyspreu i murmurava alguna cosa inaudible per mi, però que ben bé podia fer: “Quin fàstic de jovent, si fos ma filla li fotia un bolet per vestir-se així.” Però la frase brillant de l’home no va estovar la dona, que devia ser d’una altra escola sociolingüística, perquè ni això va savar la noia de les calderes boteres que bullien al seu cap, ja que va continuar murmurant amb expressió inquisidora.
Ja dalt del tren, les noies van desaparèixer del meu camp de visió –allò estava de gom a gom— i la casualitat em va fer anar a parar arran de la parella, tots a peu dret. Llavors vaig sentir que ella deia: “Els hauria de caure la cara de vergonya.” Però no, ja no parlaven de les noies. Si el “parla en català” de l’home tenia com a referent --segurament inconscient-- el “Puix parla català, Déu li do glòria”, el referent de la frase de la dona era el “Yankees go home!”.
Divendres al vespre, a l’andana 1 de l’estació de Sants, hi havia, entre molta altra gent, dues noietes d’uns divuit anys. Totes dues anaven extremades, però la més primeta i maca –sol passar— hi anava més: pantalons blancs molt cenyits, de cintura baixa, panxeta a l’aire, top també cenyit, caçadoreta texana minúscula, sabates amb plataformes enormes, bastant maquillada... allò que alguns en dirien estil hortera-cutrillo, i d’altres, grollers benpensants, estil putot. La noia se’m va asseure al costat i em va preguntar si ja havia sortit el tren cap a Sant Vicenç de Calders. Després es va interessar per si ja eren les sis, i en dir-li que sí, i que les set i gairebé les vuit i tot, es va posar a riure. “Millor per tu, dona, si no et cal saber l’hora que és”, li vaig dir també rient. Quan arribava el tren, abans de pujar-hi, se’m va tornar a acostar per assegurar-se que feia parada al Vendrell. Aleshores vaig sentir arran de la meva orella dreta –la noia se m’havia adreçat per l’esquerra—: “parla en català”. Ho havia dit un home d’uns cinquanta anys adreçant-se a una dona de la seva edat que l’acompanyava –la seva dona, suposo—, la qual mirava les noies amb cara de fàstic i menyspreu i murmurava alguna cosa inaudible per mi, però que ben bé podia fer: “Quin fàstic de jovent, si fos ma filla li fotia un bolet per vestir-se així.” Però la frase brillant de l’home no va estovar la dona, que devia ser d’una altra escola sociolingüística, perquè ni això va savar la noia de les calderes boteres que bullien al seu cap, ja que va continuar murmurant amb expressió inquisidora.
Ja dalt del tren, les noies van desaparèixer del meu camp de visió –allò estava de gom a gom— i la casualitat em va fer anar a parar arran de la parella, tots a peu dret. Llavors vaig sentir que ella deia: “Els hauria de caure la cara de vergonya.” Però no, ja no parlaven de les noies. Si el “parla en català” de l’home tenia com a referent --segurament inconscient-- el “Puix parla català, Déu li do glòria”, el referent de la frase de la dona era el “Yankees go home!”.
dissabte, 20 de novembre del 2010
13 de març de 2003
"¡Habláis más que Castelar!"
Aquesta expressió, deliciosa per insòlita avui dia, la vaig sentir ahir en boca d’una dona d’uns setanta anys llargs en un lloc tan poc procliu a segons quines retòriques com és una botiga. Jo esperava la meva tanda, junt amb la senyora esmentada, mentre la botiguera i dues clientes més garlaven com castanyoles. La dona es queixava però amb bon humor, i a mi, que de tant en tant també puc ser pacient i que necessitava el que hi havia anat a comprar, la frase de la dona em va compensar amb escreix de l’espera.
Les alegres comares de la botiga ni van fer cabal del que deia la dona, i no sé pas si la bona senyora hauria sabut explicar qui era Castelar, però jo vaig trobar preciosa la frase anacrònica en comptes dels comentaris habituals sobre telefamosets. Només gent ja bastant gran conserva encara en el llenguatge espontani expressions referents a personatges i fets públics del segle dinou, heretades dels seus pares i avis, encara que només sigui com a clixés buits de sentit. Curiosament, el segle vint no hi ha tingut tanta tirada –i no és pas perquè no hagi donat tipus i fets en què recrear-se. No fa gaire temps encara vaig sentir a la meva mare parlar d’un tupè d’en Sagasta referit a no sé qui –no crec que parlés d’Artur Mas--, i recordo que la meva àvia paterna, nascuda a l’última dècada del dinou, quan et veia desvagada solia engegar-te això: “¡Au, i els carlins que els mati un altre!”. (De tradició liberal, la família, com podeu veure.)
Espero que ara que s’obre la veda de caça del vot, els polítics del meu poble, que es veu que ja es preparen per fer el porta a porta en parella de fet, com els jehovàs de la maleteta i els mormons encorbatats, truquin a la porta de la senyora que conserva la memòria de Castelar. Segur que encara n’aprendrien alguna cosa. “Perdoni, ¿castequè?”. “Que habláis más y más mal que Castelar, pero que mucho más.”
Aquesta expressió, deliciosa per insòlita avui dia, la vaig sentir ahir en boca d’una dona d’uns setanta anys llargs en un lloc tan poc procliu a segons quines retòriques com és una botiga. Jo esperava la meva tanda, junt amb la senyora esmentada, mentre la botiguera i dues clientes més garlaven com castanyoles. La dona es queixava però amb bon humor, i a mi, que de tant en tant també puc ser pacient i que necessitava el que hi havia anat a comprar, la frase de la dona em va compensar amb escreix de l’espera.
Les alegres comares de la botiga ni van fer cabal del que deia la dona, i no sé pas si la bona senyora hauria sabut explicar qui era Castelar, però jo vaig trobar preciosa la frase anacrònica en comptes dels comentaris habituals sobre telefamosets. Només gent ja bastant gran conserva encara en el llenguatge espontani expressions referents a personatges i fets públics del segle dinou, heretades dels seus pares i avis, encara que només sigui com a clixés buits de sentit. Curiosament, el segle vint no hi ha tingut tanta tirada –i no és pas perquè no hagi donat tipus i fets en què recrear-se. No fa gaire temps encara vaig sentir a la meva mare parlar d’un tupè d’en Sagasta referit a no sé qui –no crec que parlés d’Artur Mas--, i recordo que la meva àvia paterna, nascuda a l’última dècada del dinou, quan et veia desvagada solia engegar-te això: “¡Au, i els carlins que els mati un altre!”. (De tradició liberal, la família, com podeu veure.)
Espero que ara que s’obre la veda de caça del vot, els polítics del meu poble, que es veu que ja es preparen per fer el porta a porta en parella de fet, com els jehovàs de la maleteta i els mormons encorbatats, truquin a la porta de la senyora que conserva la memòria de Castelar. Segur que encara n’aprendrien alguna cosa. “Perdoni, ¿castequè?”. “Que habláis más y más mal que Castelar, pero que mucho más.”
2 de març de 2003
Carnes tollitas
Ha arribat el Carnestoltes --o el Carnaval, si ho preferiu-- però n’hi ha que han corregut a tollere o levare la carn abans del temps de Quaresma. Fa uns quants dies els diaris van publicar la notícia que una campanya de Turespaña, organisme del Govern espanyol, en la qual col·labora la Generalitat, havia rebut la repulsa de diverses associacions feministes que la titllen de sexista. L’esca del pecat era un cartell en què es veu una dona amb l’esquena nua i amb un senyal de tanga marcat a la pell --tot i que va amb les natges tapades, afegeixo. Sobre la imatge hi ha l’eslògan Spain Marks. Tant l’Institut Català de la Dona (Govern català) com l’Observatori de la Dona [sic] als Mitjans de Comunicació (format per deu ajuntaments governats per PSC i ICV) s’han afanyat a censurar l’anunci. Naturalment, la senyora responsable de l’ICD ha fet passar per l’adreçador el conseller de Turisme i la Generalitat ha rectificat i no farà servir aquest cartell.
Curiosament, la notícia de l’Avui no esmenta que un altre cartell amb la imatge de l’esquena nua d’un home també forma part de la campanya, cosa que sí diu la de La Vanguardia. Les acusacions de sexisme, evidentment, només anaven contra la imatge “que usa el cos femení com a objecte”. Tampoc no es diu que la campanya de Turespaña consta de diversos cartells amb el mateix eslògan. Els podeu trobar aquí, on estranyament no hi apareix el polèmic. ¿L’han retirat, també? En canvi, hi podem veure el de la versió masculina. (Sigui dit de passada, aquests dos em semblen dels més encertats; alguns dels altres són força horribles, trobo, tot i la pretesa modernitat formal.)
No puc entendre què té de dolent mostrar dos cossos esplèndids d’esquena com a reclam publicitari. ¿Per què tanta susceptibilitat cretina? ¿Així es vol promoure la igualtat, censurant amb uns plantejaments mesquins? ¿Per què els partits dits d’esquerres són tan beneits d’assumir les bajanades simplistes de les seves “seccions femenines”? ¿Com és que no ens adonem que, en matèries com aquesta, passem a ser idiotament puritans en nom de la igualtat i la dignitat de la dona? Ja no n’hi ha prou amb el llenguatge políticament correcte amb què es força la llengua fins al ridícul per evitar els genèrics masculins en el lèxic, es veu que cal fer una vigilància constant en tots els àmbits per evitar desviacionismes perillosos, i per això es creen “observatoris” específics. Això sí que em sembla descaradament obscè. La cosa ha arribat a cotes tan delirants que sembla que ningú gosa qüestionar públicament potineries tan aberrants com aquesta, no fos cas que ens titllessin de masclistes obsessos i opressius, en el cas dels homes, o de quintacolumnistes traïdores, en el cas de les dones (que és el que dec ser jo).
Ha arribat el Carnestoltes --o el Carnaval, si ho preferiu-- però n’hi ha que han corregut a tollere o levare la carn abans del temps de Quaresma. Fa uns quants dies els diaris van publicar la notícia que una campanya de Turespaña, organisme del Govern espanyol, en la qual col·labora la Generalitat, havia rebut la repulsa de diverses associacions feministes que la titllen de sexista. L’esca del pecat era un cartell en què es veu una dona amb l’esquena nua i amb un senyal de tanga marcat a la pell --tot i que va amb les natges tapades, afegeixo. Sobre la imatge hi ha l’eslògan Spain Marks. Tant l’Institut Català de la Dona (Govern català) com l’Observatori de la Dona [sic] als Mitjans de Comunicació (format per deu ajuntaments governats per PSC i ICV) s’han afanyat a censurar l’anunci. Naturalment, la senyora responsable de l’ICD ha fet passar per l’adreçador el conseller de Turisme i la Generalitat ha rectificat i no farà servir aquest cartell.
Curiosament, la notícia de l’Avui no esmenta que un altre cartell amb la imatge de l’esquena nua d’un home també forma part de la campanya, cosa que sí diu la de La Vanguardia. Les acusacions de sexisme, evidentment, només anaven contra la imatge “que usa el cos femení com a objecte”. Tampoc no es diu que la campanya de Turespaña consta de diversos cartells amb el mateix eslògan. Els podeu trobar aquí, on estranyament no hi apareix el polèmic. ¿L’han retirat, també? En canvi, hi podem veure el de la versió masculina. (Sigui dit de passada, aquests dos em semblen dels més encertats; alguns dels altres són força horribles, trobo, tot i la pretesa modernitat formal.)
No puc entendre què té de dolent mostrar dos cossos esplèndids d’esquena com a reclam publicitari. ¿Per què tanta susceptibilitat cretina? ¿Així es vol promoure la igualtat, censurant amb uns plantejaments mesquins? ¿Per què els partits dits d’esquerres són tan beneits d’assumir les bajanades simplistes de les seves “seccions femenines”? ¿Com és que no ens adonem que, en matèries com aquesta, passem a ser idiotament puritans en nom de la igualtat i la dignitat de la dona? Ja no n’hi ha prou amb el llenguatge políticament correcte amb què es força la llengua fins al ridícul per evitar els genèrics masculins en el lèxic, es veu que cal fer una vigilància constant en tots els àmbits per evitar desviacionismes perillosos, i per això es creen “observatoris” específics. Això sí que em sembla descaradament obscè. La cosa ha arribat a cotes tan delirants que sembla que ningú gosa qüestionar públicament potineries tan aberrants com aquesta, no fos cas que ens titllessin de masclistes obsessos i opressius, en el cas dels homes, o de quintacolumnistes traïdores, en el cas de les dones (que és el que dec ser jo).
15 de febrer de 2003
Un altre que pensa, sortosament
Us brindo un altre retall interessant. Llegir-lo em sembla una bona alternativa a passar el temps sentint i llegint les bestieses i les baralles sobre xifres de manifestants amb què ens marejaran avui i els propers dies a ràdio, televisió i diaris.
La pregunta
FRANCESC–MARC ÁLVARO – (La Vanguardia 12/02/2003)
En estos días, a uno le preguntan si está a favor o en contra de la guerra contra Iraq como si fuera lo mismo que querer la leche del cortado del bar fría o caliente. La pregunta es cargante porque es de una frivolidad enorme. La respuesta puede serlo también. Uno responde que está en contra de la guerra. Y, luego, empieza –si uno tiene humor y ganas– lo de intentar distinguir y argumentar una respuesta con matices. Porque para las consignas ya están los loros, sean del Gobierno o de cualquier plataforma opositora. Uno no puede permitirse el lujo exquisito de tener las ideas tan claras como los subsecretarios de Estado o ciertos actores y ciertas modelos de pasarela. El problema es que no estamos en tiempo de argumentos. Vivimos horas de tópicos y de blanco o negro, aptos solamente para las secas notas oficiales y para las performances que tranquilizan conciencias.
Si uno no es partidario para nada de la política dura de Bush y Aznar pero tampoco se siente cercano a determinados discursos tramposamente “buenistas” lo tiene crudo. Este campo está marcado a priori y sólo sirve para reducirlo todo a una confrontación entre “belicistas reaccionarios sumisos al Imperio” y “subversivos irresponsables que hacen el juego a Saddam”, sea dicho con los mismos términos descalificadores que se cruzan unos y otros. Meterse en medio, como hace uno ahora con esta columna, es ganarse los ataques de ambos bandos. Te pueden acusar de estar a sueldo de la CIA y, a la vez, de ser un esbirro del régimen iraquí. También te pueden insultar llamándote neutral, cuando no lo eres: simplemente tratas de meter algo de complejidad donde lo único que luce es la frase prefabricada, el insulto y la máquina de estampar certificados de “buen español” o “buena persona del mundo”, según una u otra oficina expendedora.
Uno suscribe con tranquilidad lo que ha dicho el filósofo francés Bernard-Henri Lévy: “No me opongo a la guerra contra Saddam. Me opongo a esta guerra contra Saddam (...) Esta guerra debe realizarse como es debido. En ella, Iraq no es precisamente el enemigo al que con más urgencia hay que atacar. Y cuando Estados Unidos consolida su alianza con un Estado como Pakistán para llevar adelante sus intenciones respecto a Iraq, ése es un error inmenso”. ¿Demasiado complicado para los aires que corren en España? Seguro, no satisface a nadie.
Aquí lo que se lleva es el “manda uebos” por un lado, y el “a las barricadas”, por otro. En el fondo, el maniqueísmo de Bush con su “eje del mal” nos encanta, porque nos permite el otro maniqueísmo. El de hacernos fotos en Bagdad tocando la guitarra y el de posar como europeos bonitos para postales naïf.
Us brindo un altre retall interessant. Llegir-lo em sembla una bona alternativa a passar el temps sentint i llegint les bestieses i les baralles sobre xifres de manifestants amb què ens marejaran avui i els propers dies a ràdio, televisió i diaris.
La pregunta
FRANCESC–MARC ÁLVARO – (La Vanguardia 12/02/2003)
En estos días, a uno le preguntan si está a favor o en contra de la guerra contra Iraq como si fuera lo mismo que querer la leche del cortado del bar fría o caliente. La pregunta es cargante porque es de una frivolidad enorme. La respuesta puede serlo también. Uno responde que está en contra de la guerra. Y, luego, empieza –si uno tiene humor y ganas– lo de intentar distinguir y argumentar una respuesta con matices. Porque para las consignas ya están los loros, sean del Gobierno o de cualquier plataforma opositora. Uno no puede permitirse el lujo exquisito de tener las ideas tan claras como los subsecretarios de Estado o ciertos actores y ciertas modelos de pasarela. El problema es que no estamos en tiempo de argumentos. Vivimos horas de tópicos y de blanco o negro, aptos solamente para las secas notas oficiales y para las performances que tranquilizan conciencias.
Si uno no es partidario para nada de la política dura de Bush y Aznar pero tampoco se siente cercano a determinados discursos tramposamente “buenistas” lo tiene crudo. Este campo está marcado a priori y sólo sirve para reducirlo todo a una confrontación entre “belicistas reaccionarios sumisos al Imperio” y “subversivos irresponsables que hacen el juego a Saddam”, sea dicho con los mismos términos descalificadores que se cruzan unos y otros. Meterse en medio, como hace uno ahora con esta columna, es ganarse los ataques de ambos bandos. Te pueden acusar de estar a sueldo de la CIA y, a la vez, de ser un esbirro del régimen iraquí. También te pueden insultar llamándote neutral, cuando no lo eres: simplemente tratas de meter algo de complejidad donde lo único que luce es la frase prefabricada, el insulto y la máquina de estampar certificados de “buen español” o “buena persona del mundo”, según una u otra oficina expendedora.
Uno suscribe con tranquilidad lo que ha dicho el filósofo francés Bernard-Henri Lévy: “No me opongo a la guerra contra Saddam. Me opongo a esta guerra contra Saddam (...) Esta guerra debe realizarse como es debido. En ella, Iraq no es precisamente el enemigo al que con más urgencia hay que atacar. Y cuando Estados Unidos consolida su alianza con un Estado como Pakistán para llevar adelante sus intenciones respecto a Iraq, ése es un error inmenso”. ¿Demasiado complicado para los aires que corren en España? Seguro, no satisface a nadie.
Aquí lo que se lleva es el “manda uebos” por un lado, y el “a las barricadas”, por otro. En el fondo, el maniqueísmo de Bush con su “eje del mal” nos encanta, porque nos permite el otro maniqueísmo. El de hacernos fotos en Bagdad tocando la guitarra y el de posar como europeos bonitos para postales naïf.
14 de febrer de 2003
Associacions
«"¡Delireu amb mi!", crida Vitezslav Nezval al seu lector, i Baudelaire: "Hem d'estar sempre borratxos... de vi, de poesia o de virtut, com vulgueu..." El lirisme és una embriaguesa i l'home s'emborratxa per confondre's més fàcilment amb el món. La revolució no vol ser estudiada i observada, vol que es formi un sol cos amb ella; és en aquest sentit que és lírica i que el lirisme li és necessari» (Milan Kundera, L'edat lírica --La Vie est ailleurs--)
Les nostres neurones funcionen de manera imprevisible. Potser per això aquest fragment del llibre de Kundera que vaig llegir fa uns dies és el que m'ha vingut al cap --i he copiat, que tanta memòria no tinc-- en llegir aquest article de Quim Monzó:
Por la paz
Las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas para aparecer en los medios
QUIM MONZÓ - La Vanguardia. 12/02/2003
En Gràcia, treinta personas convocadas por el Ateneu Rosa de Foc han pasado el fin de semana ayunando y acampados para protestar contra la guerra en Iraq. En la Pasarela Gaudí, las modelos lucían pegatinas con el símbolo de “haz el amor y no la guerra” y algún diseñador llevaba en la espalda la exclamación “¡No!”. En Nueva Gales del Sur, casi ochocientas mujeres se desnudaron y formaron con sus cuerpos un corazón y las palabras “Guerra no”.
En el mundo entero las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas originales, para, así, aparecer en los medios de comunicación. Una de las más peculiares es la del movimiento Masturbémonos por la Paz, que, nacido en Estados Unidos, integra ya a personas de 82 países. El movimiento ha conseguido una adhesión fervorosa a través de su página www.masturbateforpeace.com. Su divisa es “La paz viene del amor” y razonan su propuesta: “Cualquier amor auténtico viene de dentro. No puedes amar a otros si primero no te amas a ti mismo. Y, evidentemente, la masturbación es la mayor expresión de autoestima. Por ello es natural que, nosotros, ciudadanos del mundo, nos unamos para masturbarnos por la paz”.
Tienen un buen número de pegatinas (que se pueden pedir por correo electrónico), ideales para engancharlas en la camiseta o en la frente, y luego gritarlas a coro en las manis. “Touch your sack, not Iraq” es una de ellas y podría traducirse por “Toca tu escroto, no Iraq”. Lástima que “escroto” e “Iraq” no rimen. En otra pone “War is wrong, whack your schlong”, que podríamos adaptar libremente como “La guerra es chunga, menéate la purrunga”. Para unirse al movimiento basta indicar, si quieres, tu nombre, tu país, tu “e-mail” y explicar cómo piensas autosatisfacerte por la paz. Algunos proponen reunirse y hacerlo colectivamente, pero la mayoría lo prefiere en solitario. “Sólo quiero que Hussein y Bush sepan que hay una preciosa estudiante de instituto pensando en ellos de forma pacífica mientras se toca”, explica una chica. Otra expone: “Planeo masturbarme como mínimo dos veces al día en nombre de la paz... Con vibradores, duchas de teléfono, mordazas, cartones de bingo, mangos de cepillos, dedos, incluso con unas tenacillas de rizar...”. Un muchacho explica: “Yo me masturbaré usando sólo lubricantes que no hayan sido experimentados con animales”. En la misma línea de preocupación social, una inglesa afirma: “No sólo me masturbaré cada día por la paz, sino que también dejaré de utilizar electrodomésticos con pilas, en un esfuerzo para combatir el despilfarro sin sentido de tantas fuentes de energía no renovable y salvar así al mundo de un atropello innecesario”. Es emotiva la confesión de un chico llamado Jacob: “Siempre me he masturbado por mi propio placer. Ahora finalmente lo hago por los demás”.
Todos aquellos que en nuestro país estén interesados en unirse a la causa pueden darse prisa en apuntarse en la web antes mencionada. Lo digo porque la gran manifestación será el próximo sábado día 15, y sería bonito ver ya en acción, en el paseo de Gràcia, a los miembros locales de este interesante movimiento.
¡Per una masturbació virtuosa i lírica al passeig de Gràcia! ¡Salut!
«"¡Delireu amb mi!", crida Vitezslav Nezval al seu lector, i Baudelaire: "Hem d'estar sempre borratxos... de vi, de poesia o de virtut, com vulgueu..." El lirisme és una embriaguesa i l'home s'emborratxa per confondre's més fàcilment amb el món. La revolució no vol ser estudiada i observada, vol que es formi un sol cos amb ella; és en aquest sentit que és lírica i que el lirisme li és necessari» (Milan Kundera, L'edat lírica --La Vie est ailleurs--)
Les nostres neurones funcionen de manera imprevisible. Potser per això aquest fragment del llibre de Kundera que vaig llegir fa uns dies és el que m'ha vingut al cap --i he copiat, que tanta memòria no tinc-- en llegir aquest article de Quim Monzó:
Por la paz
Las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas para aparecer en los medios
QUIM MONZÓ - La Vanguardia. 12/02/2003
En Gràcia, treinta personas convocadas por el Ateneu Rosa de Foc han pasado el fin de semana ayunando y acampados para protestar contra la guerra en Iraq. En la Pasarela Gaudí, las modelos lucían pegatinas con el símbolo de “haz el amor y no la guerra” y algún diseñador llevaba en la espalda la exclamación “¡No!”. En Nueva Gales del Sur, casi ochocientas mujeres se desnudaron y formaron con sus cuerpos un corazón y las palabras “Guerra no”.
En el mundo entero las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas originales, para, así, aparecer en los medios de comunicación. Una de las más peculiares es la del movimiento Masturbémonos por la Paz, que, nacido en Estados Unidos, integra ya a personas de 82 países. El movimiento ha conseguido una adhesión fervorosa a través de su página www.masturbateforpeace.com. Su divisa es “La paz viene del amor” y razonan su propuesta: “Cualquier amor auténtico viene de dentro. No puedes amar a otros si primero no te amas a ti mismo. Y, evidentemente, la masturbación es la mayor expresión de autoestima. Por ello es natural que, nosotros, ciudadanos del mundo, nos unamos para masturbarnos por la paz”.
Tienen un buen número de pegatinas (que se pueden pedir por correo electrónico), ideales para engancharlas en la camiseta o en la frente, y luego gritarlas a coro en las manis. “Touch your sack, not Iraq” es una de ellas y podría traducirse por “Toca tu escroto, no Iraq”. Lástima que “escroto” e “Iraq” no rimen. En otra pone “War is wrong, whack your schlong”, que podríamos adaptar libremente como “La guerra es chunga, menéate la purrunga”. Para unirse al movimiento basta indicar, si quieres, tu nombre, tu país, tu “e-mail” y explicar cómo piensas autosatisfacerte por la paz. Algunos proponen reunirse y hacerlo colectivamente, pero la mayoría lo prefiere en solitario. “Sólo quiero que Hussein y Bush sepan que hay una preciosa estudiante de instituto pensando en ellos de forma pacífica mientras se toca”, explica una chica. Otra expone: “Planeo masturbarme como mínimo dos veces al día en nombre de la paz... Con vibradores, duchas de teléfono, mordazas, cartones de bingo, mangos de cepillos, dedos, incluso con unas tenacillas de rizar...”. Un muchacho explica: “Yo me masturbaré usando sólo lubricantes que no hayan sido experimentados con animales”. En la misma línea de preocupación social, una inglesa afirma: “No sólo me masturbaré cada día por la paz, sino que también dejaré de utilizar electrodomésticos con pilas, en un esfuerzo para combatir el despilfarro sin sentido de tantas fuentes de energía no renovable y salvar así al mundo de un atropello innecesario”. Es emotiva la confesión de un chico llamado Jacob: “Siempre me he masturbado por mi propio placer. Ahora finalmente lo hago por los demás”.
Todos aquellos que en nuestro país estén interesados en unirse a la causa pueden darse prisa en apuntarse en la web antes mencionada. Lo digo porque la gran manifestación será el próximo sábado día 15, y sería bonito ver ya en acción, en el paseo de Gràcia, a los miembros locales de este interesante movimiento.
¡Per una masturbació virtuosa i lírica al passeig de Gràcia! ¡Salut!
diumenge, 14 de novembre del 2010
11 de febrer de 2003
A contracorrent
Ho sento, però si a algú que arriba aquí no l'hi interessa, pot passar de llarg: torno a fer-me ressò de les paraules de Marçal Sintes, farta de tant papanatisme (¿No atacava el "pensament únic", la cort progre catalana i hispànica?, ¿doncs això que fan què és?; bé, de "pensament" res, esclar: mer bovinisme.) I també us convido a llegir això altre, d'un autor que no acostumava a llegir, però que també em sembla força assenyat.
Aquests almenys tenen el detall d'intentar raonar amb un mínim d'intel·ligència i honestedat, trobo. Potser és que ho he llegit després de veure per segon cop els atacs d'histèria de dues senyores socialistes basques que cridaven sí a una altra guerra, i m'han ajudat a retrobar la calma i a fer-me passar unes altres "basques". Després hi ha qui diu que les dones poden portar una millor manera de fer a la política. ¡I uns pebrots!, diria jo, si em permeteu l'exabrupte. Vull dir que, si elles són així, mal per mal, millor els d'un home, que almenys ja sabem més bé com agafar-los.
Ho sento, però si a algú que arriba aquí no l'hi interessa, pot passar de llarg: torno a fer-me ressò de les paraules de Marçal Sintes, farta de tant papanatisme (¿No atacava el "pensament únic", la cort progre catalana i hispànica?, ¿doncs això que fan què és?; bé, de "pensament" res, esclar: mer bovinisme.) I també us convido a llegir això altre, d'un autor que no acostumava a llegir, però que també em sembla força assenyat.
Aquests almenys tenen el detall d'intentar raonar amb un mínim d'intel·ligència i honestedat, trobo. Potser és que ho he llegit després de veure per segon cop els atacs d'histèria de dues senyores socialistes basques que cridaven sí a una altra guerra, i m'han ajudat a retrobar la calma i a fer-me passar unes altres "basques". Després hi ha qui diu que les dones poden portar una millor manera de fer a la política. ¡I uns pebrots!, diria jo, si em permeteu l'exabrupte. Vull dir que, si elles són així, mal per mal, millor els d'un home, que almenys ja sabem més bé com agafar-los.
5 de febrer de 2003
Columnisme comparat
Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:
ELS GOYA
Marçal Sintes
Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.
I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:
NO PODER FER-HI RES
Maria de la Pau Janer
Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.
Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.
Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.
Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.
I això, d'un lector, que subscric:
La demagògia dels escuts
Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.
La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)
Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:
ELS GOYA
Marçal Sintes
Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.
I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:
NO PODER FER-HI RES
Maria de la Pau Janer
Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.
Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.
Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.
Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.
I això, d'un lector, que subscric:
La demagògia dels escuts
Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.
La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)
3 de desembre de 2002
Monday afternoon
Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.
¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.
Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.
¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
30 de novembre de 2002
Un cinquantenari
Segons Nabokov, el 16 de novembre de 1952 Humbert Humbert va morir a la presó abans de poder ser jutjat. La seva excessiva afició a les nímfules o nimfetes l'havia perdut. Ara podríem fer una altra enquesta: al marge de la qualitat de les dues pel·lícules que s'han fet basades en Lolita (jo em quedo amb Kubrick), quin actor creieu que encaixa més en el personatge de Humbert Humbert?, James Mason o Jeremy Irons? Jo no sabria quin triar, encara que la meva debilitat per Irons gairebé m'hi fa decantar. Ara, Shelley Winters i Peter Sellers, insuperables. I potser Sue Lyon també va ser una Lolita insuperable. Però millor que us llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet.
Segons Nabokov, el 16 de novembre de 1952 Humbert Humbert va morir a la presó abans de poder ser jutjat. La seva excessiva afició a les nímfules o nimfetes l'havia perdut. Ara podríem fer una altra enquesta: al marge de la qualitat de les dues pel·lícules que s'han fet basades en Lolita (jo em quedo amb Kubrick), quin actor creieu que encaixa més en el personatge de Humbert Humbert?, James Mason o Jeremy Irons? Jo no sabria quin triar, encara que la meva debilitat per Irons gairebé m'hi fa decantar. Ara, Shelley Winters i Peter Sellers, insuperables. I potser Sue Lyon també va ser una Lolita insuperable. Però millor que us llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet.
28 de novembre de 2002
Estadístiques
Un cop fet el buidatge de les respostes obtingudes a la pregunta de fa quatre dies, us en comunico els resultats: un cent per cent dels informants estan d'acord amb la meva opinió; no els agraden els restaurants on se senten com a casa. Univers objecte de l'estudi: una persona.
Au, no us enfadeu. ¿Us penseu que les estadístiques amb les quals ens maregen cada dia són gaire més serioses pel que fa a procediment? Per exemple, fa pocs dies vaig sentir dir per la ràdio que els catalans per les festes de Nadal ens gastarem uns mil euros per barba. I jo em pregunto qui deu ser el mà foradada que es gastarà les ben bé tres quartes parts que jo no em penso gastar. Un consell de franc: recordeu allò que "la visa és la que treballa" i ensenyeu-li a prendre-s'ho amb calma.
Un cop fet el buidatge de les respostes obtingudes a la pregunta de fa quatre dies, us en comunico els resultats: un cent per cent dels informants estan d'acord amb la meva opinió; no els agraden els restaurants on se senten com a casa. Univers objecte de l'estudi: una persona.
Au, no us enfadeu. ¿Us penseu que les estadístiques amb les quals ens maregen cada dia són gaire més serioses pel que fa a procediment? Per exemple, fa pocs dies vaig sentir dir per la ràdio que els catalans per les festes de Nadal ens gastarem uns mil euros per barba. I jo em pregunto qui deu ser el mà foradada que es gastarà les ben bé tres quartes parts que jo no em penso gastar. Un consell de franc: recordeu allò que "la visa és la que treballa" i ensenyeu-li a prendre-s'ho amb calma.
24 de novembre de 2002
Com a casa
Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.
Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.
Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.
Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.
17 de novembre de 2002
17 de novembre. Havent sopat, al club, prenc quatre cafès, fortíssims. Decisió equivocada, bèstia. Quina és la causa de la meva tendència a la intoxicació? Enmig del malestar que em produeix l'agitació del cor penso que una gradació de coses sinistres podria ésser: a) una taula de joc; b) una casa de prostitució; c) una borratxera; d) una universitat indígena; e) el suburbi d'una ciutat..., etc.
Josep Pla, El quadern gris
Josep Pla, El quadern gris
12 de novembre de 2002
Qui no té res a fer el gat pentina
Caram amb els savis. Ara són els de ciències, que ens diuen que la temperatura de Catalunya ha pujat 0,9 graus els darrers 130 anys i que això significa l'índex d'augment més alt del món. ¡Ai senyor!, entre la restauradora entusiasta que vol que la Unesco proclami que la cuina catalana és un gran patrimoni de la humanitat i els científics que ens diuen que som els més calents de la ídem, ja em direu quin panorama. Això de l'escalfamenta es veu que ho va dir un grup de recerca de la Rovira i Virgili "al 13è Simposi Internacional sobre Canvi Global i Variacions del Clima (celebrat al gener a Orlando, Estats Units)". (L'afició als simposis també deu formar part indiscutible del patrimoni de la humanitat.) A veure, jo sempre em pregunto, quan surten fotent la tabarra amb això del canvi climàtic, siguin els molt il·lustres ponents de simposis o el no menys il·lustre Tomàs Molina o els simples periodistets "conscienciats": ¿què caram representa una quantitat de com ara 130 anys en la vida de la Terra?: misèria. ¿D'això ja se'n pot inferir l'escalfament del planeta? Bé, sort que hi ha altres científics que sostenen el contrari: que no ens estem escalfeint tan ràpidament com això, cosa que em tranquil·litza; no perquè em deixi acoquinar pels apocalíptics i els altres em calmin les angúnies, sinó perquè tot i la meva ignorància científica veig que el meu sentit comú potser no està tan malament. Salut, i a gaudir d'aquest gairebé grau de més!
Caram amb els savis. Ara són els de ciències, que ens diuen que la temperatura de Catalunya ha pujat 0,9 graus els darrers 130 anys i que això significa l'índex d'augment més alt del món. ¡Ai senyor!, entre la restauradora entusiasta que vol que la Unesco proclami que la cuina catalana és un gran patrimoni de la humanitat i els científics que ens diuen que som els més calents de la ídem, ja em direu quin panorama. Això de l'escalfamenta es veu que ho va dir un grup de recerca de la Rovira i Virgili "al 13è Simposi Internacional sobre Canvi Global i Variacions del Clima (celebrat al gener a Orlando, Estats Units)". (L'afició als simposis també deu formar part indiscutible del patrimoni de la humanitat.) A veure, jo sempre em pregunto, quan surten fotent la tabarra amb això del canvi climàtic, siguin els molt il·lustres ponents de simposis o el no menys il·lustre Tomàs Molina o els simples periodistets "conscienciats": ¿què caram representa una quantitat de com ara 130 anys en la vida de la Terra?: misèria. ¿D'això ja se'n pot inferir l'escalfament del planeta? Bé, sort que hi ha altres científics que sostenen el contrari: que no ens estem escalfeint tan ràpidament com això, cosa que em tranquil·litza; no perquè em deixi acoquinar pels apocalíptics i els altres em calmin les angúnies, sinó perquè tot i la meva ignorància científica veig que el meu sentit comú potser no està tan malament. Salut, i a gaudir d'aquest gairebé grau de més!
10 de novembre de 2002
Els deures pendents
Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.
Dies i dies (quasi sense paraules)
Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.
Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.
Dies i dies (quasi sense paraules)
Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.
28 d'octubre de 2002
L'esperma de Gaudí
"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)
No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.
Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.
En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.
A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.
Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".
Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]
f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.
2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.
Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.
"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)
No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.
Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.
En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.
A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.
Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".
Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]
f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.
2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.
Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.
26 d'octubre de 2002
Sobre Ferrater
Dijous vaig veure un espectacle modest però eficaç, molt més digne i eficaç que alguns muntatges teatrals professionals, caríssimament subvencionats i farcits de "teatralitat" postissa, no per "moderna" menys ridícula (escenografies pretenciosament "artístiques" i "simbòliques", anacronismes intencionats i beneits --aquests shakespeares amb actors disfressats de dones de fer feines o de culs de cafè existencialistes, per exemple, per alertar-nos que allò és intemporal, ¡ai las!, que ens hi hem d'identificar vulgues o no, com si no n'hi hagués prou amb el text, uns bons actors i una posada en escena discreta, que és l'únic que cal exigir, em sembla-- i un fart de "creativitat" i "visceralitat" que arriba a ser indigest, sobretot en muntatges més o menys experimentals). Perdoneu l'excés de cometes, sisplau. Per altra banda, reconeguem que sempre hi ha excepcions, només faltaria.
Es tracta d'una escenificació de textos de --i sobre-- Gabriel Ferrater que ja fa més d'un any que roda pel país: El galant de nit, i que es representa a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona i La Caixa. Espectacle modest, sí, però amb un to general bastant alt i fins i tot amb moments excepcionals: la gènesi apòcrifa del poema "A l'inrevés" és impagable. L'actor Francesc Ten es posa en la pell --i la vestimenta negra-- de Ferrater d'una manera prodigiosa: natural, vull dir, sense ni un pèl de sobreactuació, dient magníficament les paraules de Ferrater (poemes, fragments de poemes, textos diversos, reproduccions de converses recollides en llocs diferents...). No tot és rodó, esclar. Vaig gosar queixar-me, al final (l'avantatge d'aquestes representacions és que es fan en espais gairebé casolans), del perquè de la menció del tot explícita, al final, abans de cloure amb la dada del suïcidi de Ferrater, d'una poeta que sembla que va conviure amb ell els últims temps, i que en canvi no s'esmenti per res Helena Valentí, molt important també en la seva biografia, sembla, i a qui va dedicar moltes de les poesies i on sovint la interpel·la directament, per exemple al "Poema inacabat". Els morts --HV va morir ja fa uns anys--, ja se sap, no poden intervenir en segons quins afers materials. Però a banda d'això i alguna altra petitesa (potser valdria la pena que es cuidés una mica més l'edició dels textos dels tríptics que s'editen per a cada recital/representació --no només en aquest cas--, tant pel que fa a la qualitat lingüística com a les dades i les informacions que s'hi donen), és del tot recomanable; crec que és una bona manera de presentar el personatge i la seva obra i generar fàcilment les ganes de llegir-lo en la gent que no el conegui.
Per altra banda, i seguint amb Ferrater, dijous mateix es publicava aquesta crítica d'una biografia del poeta publicada enguany. No és la primera crítica desfavorable que ha sortit sobre aquest llibre de María Ángeles Cabré. Tothom qui n'ha parlat no n'ha dit pas res de bo. Caldrà que sigueu prudents, doncs, i si voleu saber coses sobre Ferrater, a part de llegir-ne l'obra, millor que acudiu a Papers, cartes, paraules, editat pel seu germà, Joan Ferraté, a Quaderns Crema; Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, també a Quaderns Crema; Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura, de Laureano Bonet, a Ed. Universitat de Barcelona; El Gabriel Ferrater de Reus, de Ramon Gomis, sobre els seus anys juvenils, a Ed. Proa, o a les Cartes a l'Helena, del mateix Ferrater, a Ed. Empúries.
Dijous vaig veure un espectacle modest però eficaç, molt més digne i eficaç que alguns muntatges teatrals professionals, caríssimament subvencionats i farcits de "teatralitat" postissa, no per "moderna" menys ridícula (escenografies pretenciosament "artístiques" i "simbòliques", anacronismes intencionats i beneits --aquests shakespeares amb actors disfressats de dones de fer feines o de culs de cafè existencialistes, per exemple, per alertar-nos que allò és intemporal, ¡ai las!, que ens hi hem d'identificar vulgues o no, com si no n'hi hagués prou amb el text, uns bons actors i una posada en escena discreta, que és l'únic que cal exigir, em sembla-- i un fart de "creativitat" i "visceralitat" que arriba a ser indigest, sobretot en muntatges més o menys experimentals). Perdoneu l'excés de cometes, sisplau. Per altra banda, reconeguem que sempre hi ha excepcions, només faltaria.
Es tracta d'una escenificació de textos de --i sobre-- Gabriel Ferrater que ja fa més d'un any que roda pel país: El galant de nit, i que es representa a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona i La Caixa. Espectacle modest, sí, però amb un to general bastant alt i fins i tot amb moments excepcionals: la gènesi apòcrifa del poema "A l'inrevés" és impagable. L'actor Francesc Ten es posa en la pell --i la vestimenta negra-- de Ferrater d'una manera prodigiosa: natural, vull dir, sense ni un pèl de sobreactuació, dient magníficament les paraules de Ferrater (poemes, fragments de poemes, textos diversos, reproduccions de converses recollides en llocs diferents...). No tot és rodó, esclar. Vaig gosar queixar-me, al final (l'avantatge d'aquestes representacions és que es fan en espais gairebé casolans), del perquè de la menció del tot explícita, al final, abans de cloure amb la dada del suïcidi de Ferrater, d'una poeta que sembla que va conviure amb ell els últims temps, i que en canvi no s'esmenti per res Helena Valentí, molt important també en la seva biografia, sembla, i a qui va dedicar moltes de les poesies i on sovint la interpel·la directament, per exemple al "Poema inacabat". Els morts --HV va morir ja fa uns anys--, ja se sap, no poden intervenir en segons quins afers materials. Però a banda d'això i alguna altra petitesa (potser valdria la pena que es cuidés una mica més l'edició dels textos dels tríptics que s'editen per a cada recital/representació --no només en aquest cas--, tant pel que fa a la qualitat lingüística com a les dades i les informacions que s'hi donen), és del tot recomanable; crec que és una bona manera de presentar el personatge i la seva obra i generar fàcilment les ganes de llegir-lo en la gent que no el conegui.
Per altra banda, i seguint amb Ferrater, dijous mateix es publicava aquesta crítica d'una biografia del poeta publicada enguany. No és la primera crítica desfavorable que ha sortit sobre aquest llibre de María Ángeles Cabré. Tothom qui n'ha parlat no n'ha dit pas res de bo. Caldrà que sigueu prudents, doncs, i si voleu saber coses sobre Ferrater, a part de llegir-ne l'obra, millor que acudiu a Papers, cartes, paraules, editat pel seu germà, Joan Ferraté, a Quaderns Crema; Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, també a Quaderns Crema; Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura, de Laureano Bonet, a Ed. Universitat de Barcelona; El Gabriel Ferrater de Reus, de Ramon Gomis, sobre els seus anys juvenils, a Ed. Proa, o a les Cartes a l'Helena, del mateix Ferrater, a Ed. Empúries.
23 d'octubre de 2002
Em permeteu?
"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."
Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.
"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."
Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)