A vegades els propòsits se'ns fonen o se'ns rebel·len quan els volem convertir en fets. El propòsit de fa tres dies, que era penjar aquí un trosset de The Death, la narració que clou el llibre Dubliners (Dublinesos), de James Joyce, per sort se m'ha escapolit elegantment i m'ha estalviat de fer una mica més de ridícul del que normalment pot tolerar la meva dignitat. Perquè ha tingut la decència de fer-me veure que o reproduïa el relat sencer (cosa impossible per diverses raons) o tot plegat no tindria cap solta. Per tant, em limitaré a recomanar-ne la lectura. N'hi ha una edició en català que em temo que ja deu estar descatalogada perquè l'Editorial Edhasa ja no existeix. Era a "Clàssics moderns", en una traducció de Joaquim Mallafré, que també va traduir Ulisses. Ignoro si n'hi ha alguna de més recent i tampoc no en sé les referències de les traduccions al castellà. (Si algun lector ho sap i és tan amable de comunicar-m'ho, li ho agrairé.) Confesso que abans de llegir Dublinesos vaig veure la pel·lícula esplèndida que va fer John Huston a partir de The Death. Després de llegir-lo, em va passar que no podia dir pas que una cosa superés l'altra. I encara no puc. Per tant, una altra recomanació: busqueu el vídeo corresponent. Va ser l'última pel·lícula de Huston, un llegat immillorable d'un director que va fer moltes obres grandioses, algunes d'aparentment --només aparentment-- menors (mireu si podeu caçar Wise Blood i ja ho veureu). Un testament que, si el comparem, per exemple, amb el que va deixar Kubrick amb Eyes wide shut, ens fa encara més evident que l'alguns cops brillant Stanley ens hauria deixat més bon record si ens hagués estalviat aquest últim regal. Qüestió de gustos, esclar; potser a algú que llegeixi això li va agradar molt l'últim Kubrick. Bé, perdoneu l'excurs. Però vaja, compareu (si podeu) i ja en parlarem (si voleu). Huston va triar la seva filla Angelica per al paper principal, i el seu fill també hi va col·laborar com a productor, em sembla. Angelica Huston hi està insuperable, i va cloure així una col·laboració amb el seu pare que va començar amb el seu debut com a actriu als 17 anys, el 1968, a A Walk with Love and Death, una de les seves millors pel·lícules (almenys quan la vaig veure, fa molts anys, a mi m'ho va semblar).
diumenge, 5 / juliol / 2009
diumenge, 10 / maig / 2009
24 de juliol de 2002
Perquè després ningú pugui dir que sempre ataco el funcionament de les coses públiques nostrades, avui farem una excepció. Estem tan acostumats, per això, que normalment ens tractin a baqueta o, en el millor dels casos, amb displicència, que trobem gairebé excepcional el que hauria de ser normal: un tracte eficient i amable, amb un petit escreix de sol·licitud quan sigui el cas, sense que això vulgui dir servilisme, òbviament. Doncs bé, hi ha dies que m'alegro que el meu escepticisme natural trontolli una mica. Més que res perquè massa misantropia pot arribar a afectar la salut --la pròpia més que l'aliena, ja que una té una certa educació i normalment es reté.
No sé si a tothom li passa igual però jo encara em sorprenc quan algun funcionari públic de taulell m'atén bé. Per això un dia comentava que, quan podia triar, preferia maquinetes en comptes de persones. Però avui he anat a buscar un certificat d'empadronament a l'Ajuntament i me l'han donat a l'acte. Després he anat a la Direcció General de Trànsit (la famosa Campana) i una noia tota amable (el subconscient m'anava a trair i he estat a punt d'escriure encantadora, ¡tan mancats d'afecte administratiu, estem, ai senyor!) m'ha indicat que si a l'imprès feia constar que demanava el duplicat del carnet de conduir per motiu de canvi de domicili en comptes del motiu d'extraviament que havia marcat, el tràmit em sortia de franc. I això sense dir-li res, només perquè ha vist que el domicili que jo havia apuntat a la sol·licitud era diferent del que figura al meu DNI. Tot un luxe, per aquests verals. A més, he comprovat que una nova organització fa que el funcionament de tot plegat sigui més ràpid i eficient, sense les cues d'abans: un simple sistema de tanda electrònica, una mica més sofisticat que el de botigues i mercats, ho fa possible; prems un botonet d'un dispensador de tiquets i et surt un paperet amb un número, les dues o tres possibles finestretes on et poden atendre i el número que estan atenent en aquells moments. Ah, i també han tingut el detall de posar-hi unes bones fileres de seients per poder esperar còmodament la poca estona que cal.
Sí, ja sé que és trist haver-se de meravellar per això. I també pot ser que m'hagi trobat amb la noia més amable que hi ha allà i que si m'hagués topat amb algú amb mal humor, els altres detalls tampoc m'haurien cridat tant l'atenció. D'acord. Però ha anat així, i tant de bo poguéssim dir que això és un símptoma que, lentament, alguna cosa millora.
No sé si a tothom li passa igual però jo encara em sorprenc quan algun funcionari públic de taulell m'atén bé. Per això un dia comentava que, quan podia triar, preferia maquinetes en comptes de persones. Però avui he anat a buscar un certificat d'empadronament a l'Ajuntament i me l'han donat a l'acte. Després he anat a la Direcció General de Trànsit (la famosa Campana) i una noia tota amable (el subconscient m'anava a trair i he estat a punt d'escriure encantadora, ¡tan mancats d'afecte administratiu, estem, ai senyor!) m'ha indicat que si a l'imprès feia constar que demanava el duplicat del carnet de conduir per motiu de canvi de domicili en comptes del motiu d'extraviament que havia marcat, el tràmit em sortia de franc. I això sense dir-li res, només perquè ha vist que el domicili que jo havia apuntat a la sol·licitud era diferent del que figura al meu DNI. Tot un luxe, per aquests verals. A més, he comprovat que una nova organització fa que el funcionament de tot plegat sigui més ràpid i eficient, sense les cues d'abans: un simple sistema de tanda electrònica, una mica més sofisticat que el de botigues i mercats, ho fa possible; prems un botonet d'un dispensador de tiquets i et surt un paperet amb un número, les dues o tres possibles finestretes on et poden atendre i el número que estan atenent en aquells moments. Ah, i també han tingut el detall de posar-hi unes bones fileres de seients per poder esperar còmodament la poca estona que cal.
Sí, ja sé que és trist haver-se de meravellar per això. I també pot ser que m'hagi trobat amb la noia més amable que hi ha allà i que si m'hagués topat amb algú amb mal humor, els altres detalls tampoc m'haurien cridat tant l'atenció. D'acord. Però ha anat així, i tant de bo poguéssim dir que això és un símptoma que, lentament, alguna cosa millora.
22 de juliol de 2002
La meva peculiar manera de veure --o més aviat de sentir-- la televisió, d'esquitllentes mentre viatjo de l'estudi a la cuina o de l'habitació al quarto de bany, diria que de vegades em juga males passades. Perquè l'altre dia em va semblar sentir que al castell de Montjuïc han organitzat unes visites guiades per una histèrica per amenitzar la cosa, entre d'altres numerets i teatralitzacions, suposo. Primer vaig pensar si la veu en off que ho comentava no devia ser la d'una pobra becària estiuenca que s'havia confós en llegir la nota: és fàcil canviar una o per una e, sobretot si qui ho ha escrit ja s'ha fet un embolic abans entre historiadora i històrica. Però com que de cua d'ull em va semblar que una noia tota atabalada saltironejava i gesticulava davant d'alguns visitants potencials amb cara de no saber si fugir corrents o trucar al 061, m'he quedat amb el dubte. ¿Algú sap si és cert, això? ¿Voleu dir que són tan i tan i tan beneits, els responsables polítics i culturals del país? ¿¿¿Taaaaaaaaaant???
divendres, 17 / abril / 2009
10 de juliol de 2002
Els més grans de Martorell, poble d'adopció --i de mort-- de Francesc Pujols, encara recorden alguna de les anècdotes i facècies del senyor Paco, esgrunades als cafès del Círcol i el Progrés o a la barberia de cal Llesques. Aquestes persones eren ben joves quan Pujols encara estava en forma, encara que als últims anys diuen que baixava a fer-la petar al cafè i a fer-se tallar els cabells vestit amb pijama, bata i sabatilles, en comptes de l'abillament de dandi de la seva millor època. Parlo, per tant, de tercera mà, com si diguéssim, que una té una edat, però tampoc no tant. Bé, no vull parlar, avui, de Francesc Pujols, tot i que algun dia potser m'hi animaré, però és que m'ha vingut al cap una de les sortides que la brama popular li atribueix, i que, com totes aquestes coses, vés a saber si no és apòcrifa, però això és el de menys. Diuen que deia Pujols: "Des que s'ha inventat el bidet i les màquines de tallar pernil, ni el pernil té gust de pernil ni el cony té gust de cony." Sigui certa o no --vull dir que el dit filòsof de la Torre de les Hores vagi pronunciar la sentència o no-- i potser perquè la vaig sentir explicar de molt joveneta, i aquestes coses marquen, jo me l'he apropiada a vegades --en cercles íntims, cal precisar-- per ampliar-la amb un afegitó de collita pròpia: "I des que es van crear les facultats de ciències (l'èmfasi indicat per la cursiva pot variar de grau) de la informació, el periodisme ha perdut qualsevol mena de substància." Hi ha excepcions, naturalment; sempre procuro fugir de maximalismes i anatemes, i mai he cregut allò que qualsevol temps passat va ser millor. Però, en general, avui dia, i sobretot perquè els periodistes actuals són molt més pretensiosos que els d'abans --deixeu-m'ho dir així--, fa una mica de vergonya aliena llegir i escoltar segons quines coses sortides de la ploma i la boca d'alguns elements de la professió, de carrera o de carro (vull dir dels que pugen al carro de la columneta o la tertúlia periòdica des de la càtedra, la literatura, les ciències dites socials, les arts diverses, l'espectacle o qualsevol altra ocupació més o menys "prestigiosa"). Es veu que tot déu una mica famoset per alguna raó ja està investit amb el do de la paraula per opinar sobre el que sigui, encara que la cosa no tingui el més mínim interès i que el subjecte en qüestió tingui més poca gràcia i senderi que el meu veí paleta, que almenys aquest sap pujar les parets dretes.Cada dia ens topem amb un bon grapat de potineries d'alguns d'aquests "científics", professionals o diletants. Per exemple, des d'ahir que ens estan marejant amb aquella història de la bessonada negra nascuda d'una parella blanca. I en parla des de la senyora Otero --olé desparpajo i finezza-- fins als primeres firmes de la redacció dels diaris, passant per la càndida Pau mallorquina. I el més prodigiós és que en parlen seriosament, sense fotre-se'n, com si això tingués algun interès. Sí, ja sé que sempre ha passat, i també em sona allò de les tradicionals serps d'estiu. Però és que s'ho arriben a creure de debò, que això és important per al personal, i per això hi aboquen quantitats generoses de transcendència. Bé, potser el problema és només meu, que simplement tinc hiperaguditzada la glàndula encarregada de generar l'estupor i en realitat no n'hi ha per tant. M'ho hauré de fer mirar. Altrament, ja veieu que també caic en el que blasmo i que qualsevol collonada em serveix per passar l'estona. Però almenys jo no cobro.
dilluns, 23 / març / 2009
3 de juliol de 2002
¡Pardiez!
"In un placete de La Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen who always tienen una lanza in the rack, una buckler antigua, a skinny caballo y un grayhound para el chase. A cazuela with más beef than mutón, carne choppeada para la dinner, un omelet pa’ los Sábados, lentil pa’ los Viernes, y algún pigeon como delicacy especial pa’ los Domingos, consumían tres cuarers de su income. El resto lo employaba en una coat de broadcloth y en soketes de velvetín pa’ los holidays, with sus slippers pa’ combinar, while los otros días de la semana él cut a figura de los más finos cloths. Livin with él eran una housekeeper en sus forties, una sobrina not yet twenty y un ladino del field y la marketa que le saddleaba el caballo al gentleman y wieldeaba un hookete pa’ podear. El gentleman andaba por allí por los fifty. Era de complexión robusta pero un poco fresco en los bones y una cara leaneada y gaunteada. La gente sabía that él era un early riser y que gustaba mucho huntear. La gente say que su apellido was Quijada or Quesada –hay diferencia de opinión entre aquellos que han escrito sobre el sujeto– but acordando with las muchas conjecturas se entiende que era really Quejada. But all this no tiene mucha importancia pa’ nuestro cuento, providiendo que al cuentarlo no nos separemos pa’ nada de las verdá."
Miguel de Cervantes
Don Quijote en spanglish
La obra magna de Miguel de Cervantes es traducida por primera vez al idioma de los hispanos de EE.UU. por Ilan Stavans La Vanguardia d'avui (Cultures).
Si us cal refer-vos una mica, us aconsello la lectura d'un text de Gaziel: "El Quixot és una novel·la?", dins Meditacions en el desert. 1946-1953. Edicions de la Magrana, 1999. És el que he fet jo, i val la pena. Perquè rellegir el Quixot, ara, ni que sigui en versió original...
"In un placete de La Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen who always tienen una lanza in the rack, una buckler antigua, a skinny caballo y un grayhound para el chase. A cazuela with más beef than mutón, carne choppeada para la dinner, un omelet pa’ los Sábados, lentil pa’ los Viernes, y algún pigeon como delicacy especial pa’ los Domingos, consumían tres cuarers de su income. El resto lo employaba en una coat de broadcloth y en soketes de velvetín pa’ los holidays, with sus slippers pa’ combinar, while los otros días de la semana él cut a figura de los más finos cloths. Livin with él eran una housekeeper en sus forties, una sobrina not yet twenty y un ladino del field y la marketa que le saddleaba el caballo al gentleman y wieldeaba un hookete pa’ podear. El gentleman andaba por allí por los fifty. Era de complexión robusta pero un poco fresco en los bones y una cara leaneada y gaunteada. La gente sabía that él era un early riser y que gustaba mucho huntear. La gente say que su apellido was Quijada or Quesada –hay diferencia de opinión entre aquellos que han escrito sobre el sujeto– but acordando with las muchas conjecturas se entiende que era really Quejada. But all this no tiene mucha importancia pa’ nuestro cuento, providiendo que al cuentarlo no nos separemos pa’ nada de las verdá."
Miguel de Cervantes
Don Quijote en spanglish
La obra magna de Miguel de Cervantes es traducida por primera vez al idioma de los hispanos de EE.UU. por Ilan Stavans La Vanguardia d'avui (Cultures).
Si us cal refer-vos una mica, us aconsello la lectura d'un text de Gaziel: "El Quixot és una novel·la?", dins Meditacions en el desert. 1946-1953. Edicions de la Magrana, 1999. És el que he fet jo, i val la pena. Perquè rellegir el Quixot, ara, ni que sigui en versió original...
divendres, 13 / març / 2009
28 de juny de 2002
28 de juny. Revetlla de Sant Pere. Sants Ireneu, Benigne i Lleó. Dia sant de l'orgull gai, lesbià i transsexual. On hi surt consignat aquest últim esdeveniment, hi ha aquesta postil•la: "28 de juny 2002, 8.50 h. El Trígon entre Venus i Plutó afavoreix la reivindicació de la llibertat sexual. És un dia magnífic per a l'amor i el sexe amb amor! amb harmonia!!!".
Postil•la meva des de la més pura profanitat: ¿i no és un dia magnífic per al sexe sense amor?, ¿o és que llavors no és prou harmoniós? ¿També és magnífic per als heterosexuals o només per als homosexuals? Amb tots els respectes deguts --respecto i vull que em respectin-- m'agradaria saber a què atenir-me, perquè com que els heteros no tenim un dia especialment orgullós al calendari...
Postil•la meva des de la més pura profanitat: ¿i no és un dia magnífic per al sexe sense amor?, ¿o és que llavors no és prou harmoniós? ¿També és magnífic per als heterosexuals o només per als homosexuals? Amb tots els respectes deguts --respecto i vull que em respectin-- m'agradaria saber a què atenir-me, perquè com que els heteros no tenim un dia especialment orgullós al calendari...
diumenge, 1 / març / 2009
27 de juny de 2002
Dirty realism
7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?
Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.
Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).
Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.
9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?
I només són les 10 del matí, ai senyor!
7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?
Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.
Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).
Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.
9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?
I només són les 10 del matí, ai senyor!
dimecres, 25 / febrer / 2009
26 de juny de 2002
Continuem, doncs
Llegint Pla aquests dies he parat més atenció que altres vegades anteriors en una constant peculiar del seu estil --entre moltes altres d'inconfusibles. Permeteu-me'n uns exemples, trets de llocs diversos de la seva obra i en els quals parla de coses diferents: "(...) Després d'haver-ne parlat amb tanta gent, de totes les nacionalitats, no he sabut mai, d'una manera clara, els orígens de la guerra del 14. Després d'haver llegit cent llibres sobre la qüestió, la meva foscor ha estat encara més inextricable. Les accions dels homes i de les dones són amagades, ocultes, misterioses. Per a què serveixen els diners, en definitiva, sinó per a amagar les coses personals? La gent parla molt, sense saber mai el que diu (...)". "Les notícies només es llegeixen quan són dolentes. Les bones es passen per alt. Aquest és el gran truc descobert pel periodisme modern: la violència i la desgràcia. (...) En el món sempre ha estat igual, però abans les notícies eren ignorades per falta de mitjans de transmissió [n'haurien de prendre nota els apocalíptics del present] (...). Això fa que, en general, no tenir cap notícia sigui infinitament agradable. El problema de saber si els homes i les dones són éssers històrics és molt discutible (...)". "Els meus escrits m'han permès d'enfrontar-me amb les coses que m'agraden: descriure un paisatge, l'enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i de les dones, trobar un adjectiu al vol d'un ocell, a les corbes d'una noia jove, què dir davant la petulància d'un flor (...)". "Els metges són importants, importantíssims. Donen conferències, llegeixen molt. (...) Al pas que duen les coses, d'aquí a molt pocs anys seran els amos del món (...). Quan, dintre aquest període de preparació, les coses estaran absolutament i definitivament socialitzades, la gent tindrà, parlant en general, dues preocupacions essencials: primer, treballar tan poc com pugui, segon: ocupar-se de la seva salut, cosa que ja es comença de veure. Quan s'entri francament en aquesta preocupació, el nombre de malalties, de matisos de malaltia i de malalties imaginàries serà indescriptible. (...) La confusió serà immensa, i aquest fet col·locarà els metges en el centre mateix de la vida i de les obsessions dels homes i de les dones. (...)". "La idea que l'amor és un ímpetu, l'impetigen, i, per tant, que aquest sentiment és la flor i nata de la joventut, limitat a la joventut, existent purament en la joventut, és una concepció que no té cap fonament, literalment falsa. De vegades, en els primers decennis, la pesantor de la vida i la realitat eròtica és feixuga i complicada... «La chair est triste, hélas!» —escriví el poeta—, i així hom desitja l'arribada dels anys a venir per treure's l'obsessió de sobre i quedar alleugerit i menys pesant. Però aquest desig és una pura il·lusió de l'esperit i és en els decennis darrers que, en aquestes anfractuositats, els homes i les dones poden cometre les més perilloses i delirants irrisorietats." "A les masies hi sol haver gossos i gats. Segons les tesis científiques que he llegit, els gossos són paràsits dels homes i de les dones, i els gats són paràsits de les rates, les quals, al seu torn, són paràsits (les rates) de la vida humana —homes i dones."
Bé, no ho fem més llarg, que no cal. No he volgut ressaltar expressament el que ja heu vist que tenen en comú aquests fragments, perquè em semblava que així tindria una mica més de gràcia: l'expressió "(d)els homes i (de) les dones". Confronteu-la, sisplau, amb els "ciutadans i ciutadanes", "socis i sòcies" "nen/a", "benvolgut/uda", "tots i totes", etc., amb què ens topem dia rere dia a la premsa, als discursos dels nostres inefables polítics, a les cartes de les AMPA i dels presidents d'associacions de veïns, etc.; i és que la gent es va "enllustrant" a una velocitat cibernètica --déu-nos-en-guard de no posar-se al dia, en segons què.
Pla fa servir molt reiteradament aquesta fórmula d'una manera del tot natural, però plena de significat. Convindreu amb mi que on hi diu això hi podria posar tranquil·lament "persones" --que és el que postula l'ortodòxia imperant avui dia. Però per ell és totalment rellevant matisar --diferenciar-- en aquests casos. Referint-se "als homes i a les dones", com si els volgués destriar un per un, posa l'accent en l'element essencial de la humanitat: l'individu. I l'individu humà és mascle o femella. I aquesta diferenciació sí que és interessant, per mi, perquè serveix per dir alguna cosa sobre les persones i defuig allò tan còmode i rendible, segons com, de parlar en nom de "col·lectius" abstractes --impossibles per heterogenis. Pla va parlar molt de les característiques dels individus humans --començant per ell mateix, encara que aparentment no ho semblés gaire--, i els --ens-- va diseccionar molt més certerament del que també sembla a primer cop d'ull. Sovint va ser implacable, però amb el corol·lari final d'una pietat irònicament ineluctable (humans, tanmateix). I ho va ser amb els homes i amb les dones (uso els articles i les preposicions a gratcient, com feia ell: un ús plenament conscient de cara a la individualització --individuació, gairebé--; digueu-me perepunyetes però no és el mateix dir: "ho va ser amb homes i dones" que "ho va ser amb els homes i amb les dones") perquè s'interessava per l'home o la dona que tenia al davant en cada moment. S'hi intreressava, i després, evidentment, decidia si valia la pena portar la curiositat més enllà o no. Ben lluny això, doncs, del cretinisme actual de les duplicacions sistemàtiques (o dels genèrics col·lectius: rebo correus circulars on se m'adrecen com a "Benvolgudes persones") per evitar l'ús del masculí com a genèric. Però resulta que és això el que és moda. El feminisme s'entesta en les formes --segons quines--, i sembla que les conquestes hagin de passar sempre per la censura o la imposició. Censurar el llenguatge --o imposar-ne unes formes determinades-- i imposar quotes, per exemple. Amb franquesa, em fa venir basques això que es diu que ja que els homes mediocres o fins i tot els ineptes ocupen càrrecs que no es mereixen, doncs fem que les dones mediocres o ineptes també hi arribin. "Dones mediocres i ineptes al poder!" (No us penseu; he vist eslògans feministes més delirants, encara.)
Llegint Pla aquests dies he parat més atenció que altres vegades anteriors en una constant peculiar del seu estil --entre moltes altres d'inconfusibles. Permeteu-me'n uns exemples, trets de llocs diversos de la seva obra i en els quals parla de coses diferents: "(...) Després d'haver-ne parlat amb tanta gent, de totes les nacionalitats, no he sabut mai, d'una manera clara, els orígens de la guerra del 14. Després d'haver llegit cent llibres sobre la qüestió, la meva foscor ha estat encara més inextricable. Les accions dels homes i de les dones són amagades, ocultes, misterioses. Per a què serveixen els diners, en definitiva, sinó per a amagar les coses personals? La gent parla molt, sense saber mai el que diu (...)". "Les notícies només es llegeixen quan són dolentes. Les bones es passen per alt. Aquest és el gran truc descobert pel periodisme modern: la violència i la desgràcia. (...) En el món sempre ha estat igual, però abans les notícies eren ignorades per falta de mitjans de transmissió [n'haurien de prendre nota els apocalíptics del present] (...). Això fa que, en general, no tenir cap notícia sigui infinitament agradable. El problema de saber si els homes i les dones són éssers històrics és molt discutible (...)". "Els meus escrits m'han permès d'enfrontar-me amb les coses que m'agraden: descriure un paisatge, l'enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i de les dones, trobar un adjectiu al vol d'un ocell, a les corbes d'una noia jove, què dir davant la petulància d'un flor (...)". "Els metges són importants, importantíssims. Donen conferències, llegeixen molt. (...) Al pas que duen les coses, d'aquí a molt pocs anys seran els amos del món (...). Quan, dintre aquest període de preparació, les coses estaran absolutament i definitivament socialitzades, la gent tindrà, parlant en general, dues preocupacions essencials: primer, treballar tan poc com pugui, segon: ocupar-se de la seva salut, cosa que ja es comença de veure. Quan s'entri francament en aquesta preocupació, el nombre de malalties, de matisos de malaltia i de malalties imaginàries serà indescriptible. (...) La confusió serà immensa, i aquest fet col·locarà els metges en el centre mateix de la vida i de les obsessions dels homes i de les dones. (...)". "La idea que l'amor és un ímpetu, l'impetigen, i, per tant, que aquest sentiment és la flor i nata de la joventut, limitat a la joventut, existent purament en la joventut, és una concepció que no té cap fonament, literalment falsa. De vegades, en els primers decennis, la pesantor de la vida i la realitat eròtica és feixuga i complicada... «La chair est triste, hélas!» —escriví el poeta—, i així hom desitja l'arribada dels anys a venir per treure's l'obsessió de sobre i quedar alleugerit i menys pesant. Però aquest desig és una pura il·lusió de l'esperit i és en els decennis darrers que, en aquestes anfractuositats, els homes i les dones poden cometre les més perilloses i delirants irrisorietats." "A les masies hi sol haver gossos i gats. Segons les tesis científiques que he llegit, els gossos són paràsits dels homes i de les dones, i els gats són paràsits de les rates, les quals, al seu torn, són paràsits (les rates) de la vida humana —homes i dones."
Bé, no ho fem més llarg, que no cal. No he volgut ressaltar expressament el que ja heu vist que tenen en comú aquests fragments, perquè em semblava que així tindria una mica més de gràcia: l'expressió "(d)els homes i (de) les dones". Confronteu-la, sisplau, amb els "ciutadans i ciutadanes", "socis i sòcies" "nen/a", "benvolgut/uda", "tots i totes", etc., amb què ens topem dia rere dia a la premsa, als discursos dels nostres inefables polítics, a les cartes de les AMPA i dels presidents d'associacions de veïns, etc.; i és que la gent es va "enllustrant" a una velocitat cibernètica --déu-nos-en-guard de no posar-se al dia, en segons què.
Pla fa servir molt reiteradament aquesta fórmula d'una manera del tot natural, però plena de significat. Convindreu amb mi que on hi diu això hi podria posar tranquil·lament "persones" --que és el que postula l'ortodòxia imperant avui dia. Però per ell és totalment rellevant matisar --diferenciar-- en aquests casos. Referint-se "als homes i a les dones", com si els volgués destriar un per un, posa l'accent en l'element essencial de la humanitat: l'individu. I l'individu humà és mascle o femella. I aquesta diferenciació sí que és interessant, per mi, perquè serveix per dir alguna cosa sobre les persones i defuig allò tan còmode i rendible, segons com, de parlar en nom de "col·lectius" abstractes --impossibles per heterogenis. Pla va parlar molt de les característiques dels individus humans --començant per ell mateix, encara que aparentment no ho semblés gaire--, i els --ens-- va diseccionar molt més certerament del que també sembla a primer cop d'ull. Sovint va ser implacable, però amb el corol·lari final d'una pietat irònicament ineluctable (humans, tanmateix). I ho va ser amb els homes i amb les dones (uso els articles i les preposicions a gratcient, com feia ell: un ús plenament conscient de cara a la individualització --individuació, gairebé--; digueu-me perepunyetes però no és el mateix dir: "ho va ser amb homes i dones" que "ho va ser amb els homes i amb les dones") perquè s'interessava per l'home o la dona que tenia al davant en cada moment. S'hi intreressava, i després, evidentment, decidia si valia la pena portar la curiositat més enllà o no. Ben lluny això, doncs, del cretinisme actual de les duplicacions sistemàtiques (o dels genèrics col·lectius: rebo correus circulars on se m'adrecen com a "Benvolgudes persones") per evitar l'ús del masculí com a genèric. Però resulta que és això el que és moda. El feminisme s'entesta en les formes --segons quines--, i sembla que les conquestes hagin de passar sempre per la censura o la imposició. Censurar el llenguatge --o imposar-ne unes formes determinades-- i imposar quotes, per exemple. Amb franquesa, em fa venir basques això que es diu que ja que els homes mediocres o fins i tot els ineptes ocupen càrrecs que no es mereixen, doncs fem que les dones mediocres o ineptes també hi arribin. "Dones mediocres i ineptes al poder!" (No us penseu; he vist eslògans feministes més delirants, encara.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
