dilluns, 6 de desembre de 2010

3 de juny de 2003

Sense tema


Últimament em renyen perquè no faig puntualment els deures. Ja se sap, comences fent una bestiesa com aquesta i llavors ja s’espera de tu que cada dia gargotegis una nota, com si fossis un columnista de diari, que cobren a tant la peça, els gargots dels quals tant li fot que en alguns casos siguin del tot prescindibles; mentre s’hagin fet un nom publicant trilogies pedants rai, avall va que fa baixada. No vull pas dir –¡valga’m déu i tots els sants!— que això d’aquí no sigui prescindible del tot. Però com que no em paguen... A més, mai dels mais he dit que aquest blog tingués vocació de diari, per més que alguns s’entestin a dir-ne “diaris personals”, dels weblogs (cliqueu l’enllaç de l’anotació de sota). Però, en fi, perdono els que em diuen que sóc una anotadora inconstant perquè em demostren que són molt fidels i, per això, estimats.

¿I què puc dir, avui, agombolada tot el dia per una dolça galvana? (¿Ho veieu?: permís per desertar immediatament.) Però no us penseu, que ja sabeu allò que els cansats fan la feina, i jo he treballat com cada dia, ep. Tot i que una mica més i no hi arribo, a la feina. I és que de debò que no sé on anirem a parar, si resulta que fins i tot els venerables jubilats se’ns tornen uns assassins del volant. Per un moment gairebé he pensat que era Javier de la Rosa (venia en sentit baixada de Can Brians), el que ha agafat la rotonda gairebé derrapant i sense mirar cap a l’esquerra –“ah, ¿però s’ha de mirar a l’esquerra?”-- per on justament venia jo --per sort, tan malfiada com sempre. Ni se n’ha adonat, el iaio. I no li he clavat botzinada, ves, cosa estranya en mi en ocasions com aquesta, potser és que també em vaig fent gran i perdo reflexos. A més, portava la dona al costat i segur que l’atabalava perquè arribaven tard a l’ambulatori. Més emoció circulatòria: uns cinc-cents metres més endavant, un jove audaç (els joves, ja se sap) se m’ha aturat en sec al davant en tombar per un carrer per agafar allò que sona, o sigui el mòbil. Finalment, la cirereta: dos exemplars del clàssic quotidià, d’aquells que els van vendre un cotxe defectuós i són tan burros que ni se n’han adonat: “¿intermiquè, diu?”. Deunidó, per un trajecte d'uns tres quilòmetres, ¿oi?


¿Veieu com n’és de fàcil teclejar per dir tonteries? Doncs mireu algunes de les columnes diàries d’alguns i algunes als diaris de bo i de veres, mireu...