diumenge, 31 d’octubre de 2010

24 de novembre de 2002

Com a casa


Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.

Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.