diumenge, 14 de novembre de 2010

3 de desembre de 2002

Monday afternoon


Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.



¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.