dijous, 30 de desembre de 2010

30 de juliol de 2003

Enigmística


Si no fos perquè em sembla que Màrius Serra és un home molt ocupat, gosaria preguntar-li una cosa sobre el seu programa Alexandria d’ahir (Canal 33) que em va deixar intrigada. Per si no heu vist mai el programa, resulta que cada setmana fa una entrevista principal a un escriptor, però entremig, suposo que per trencar la possible monotonia i fer la cosa més “televisiva”, s’hi insereixen altres miniespais: entrevistes breus, comentaris i recomanacions de llibres, visites a llibreries, etc. Ahir l’escriptor entrevistat era Baltasar Porcel, i es feia un altra entrevista més breu –amb entrevistador el·líptic— a Toni Sala amb motiu de la publicació del seu llibre Goril·la blanc.


Però el que em va intrigar té a veure amb un altre entrevistat, en aquest cas no escriptor, que ho era en qualitat d’home públic i aprofitant que el programa es fa a la casa que actualment ocupa com a llogater titular, el Palau Moja. En efecte, l’entrevistat era Jordi Vilajoana, actual conseller de Cultura. I no em va interessar tant que ens mostrés el seu eclecticisme lector, des d’Artaud fins a Simenon, com l’atrezzo de l’entrevista. Concreto la meva intriga: ¿per què el conseller apareixia, durant bastants segons, amb unes magnífiques orquídies en primer pla, davant de la seva imatge? ¿Té a veure amb el fet que –càrrec obliga— afirmés que la literatura catalana actual és magnífica? (Cosa que també va venir a dir Baltasar Porcel, o sigui que no tothom es queixa, ja ho veieu.) ¿Es volia reblar subliminalment el clau per remarcar que, efectivament, tenim una cultura i una literatura de collons, i no pas de colló de mico sinó de primat major, amb el permís del Floquet i de Sala? Perquè, com és sabut, el prefix orqui vol dir 'testicle'. I les orquídies s’anomenen així perquè la seva arrel en bulb té una forma clarament testicular, uns bulbs testiculars considerables en la majoria dels casos i que produeixen formes aèries belles i exuberants (vegeu-ne una mostra ben nostrada). (Segons un amic meu, naturalista sorneguer, que fa set anys que persegueix orquídies a través de prats i muntanyes, l’home que les va batejar ho va fer quan, després d’arrencar-ne una --¡ep, sobretot no n’arrenquéssiu pas cap, si en trobeu!-- i alçar-la davant dels ulls va dir: “collons!”.)


Vet aquí l’enigma, doncs: ¿broma serrana o collonada –inconscient (?)-- vilajoanesca? Però aviso que aquí no hi ha premi com a Verbàlia.