A vegades els propòsits se'ns fonen o se'ns rebel·len quan els volem convertir en fets. El propòsit de fa tres dies, que era penjar aquí un trosset de The Death, la narració que clou el llibre Dubliners (Dublinesos), de James Joyce, per sort se m'ha escapolit elegantment i m'ha estalviat de fer una mica més de ridícul del que normalment pot tolerar la meva dignitat. Perquè ha tingut la decència de fer-me veure que o reproduïa el relat sencer (cosa impossible per diverses raons) o tot plegat no tindria cap solta. Per tant, em limitaré a recomanar-ne la lectura. N'hi ha una edició en català que em temo que ja deu estar descatalogada perquè l'Editorial Edhasa ja no existeix. Era a "Clàssics moderns", en una traducció de Joaquim Mallafré, que també va traduir Ulisses. Ignoro si n'hi ha alguna de més recent i tampoc no en sé les referències de les traduccions al castellà. (Si algun lector ho sap i és tan amable de comunicar-m'ho, li ho agrairé.) Confesso que abans de llegir Dublinesos vaig veure la pel·lícula esplèndida que va fer John Huston a partir de The Death. Després de llegir-lo, em va passar que no podia dir pas que una cosa superés l'altra. I encara no puc. Per tant, una altra recomanació: busqueu el vídeo corresponent. Va ser l'última pel·lícula de Huston, un llegat immillorable d'un director que va fer moltes obres grandioses, algunes d'aparentment --només aparentment-- menors (mireu si podeu caçar Wise Blood i ja ho veureu). Un testament que, si el comparem, per exemple, amb el que va deixar Kubrick amb Eyes wide shut, ens fa encara més evident que l'alguns cops brillant Stanley ens hauria deixat més bon record si ens hagués estalviat aquest últim regal. Qüestió de gustos, esclar; potser a algú que llegeixi això li va agradar molt l'últim Kubrick. Bé, perdoneu l'excurs. Però vaja, compareu (si podeu) i ja en parlarem (si voleu). Huston va triar la seva filla Angelica per al paper principal, i el seu fill també hi va col·laborar com a productor, em sembla. Angelica Huston hi està insuperable, i va cloure així una col·laboració amb el seu pare que va començar amb el seu debut com a actriu als 17 anys, el 1968, a A Walk with Love and Death, una de les seves millors pel·lícules (almenys quan la vaig veure, fa molts anys, a mi m'ho va semblar).
diumenge, 5 de juliol del 2009
diumenge, 10 de maig del 2009
24 de juliol de 2002
Perquè després ningú pugui dir que sempre ataco el funcionament de les coses públiques nostrades, avui farem una excepció. Estem tan acostumats, per això, que normalment ens tractin a baqueta o, en el millor dels casos, amb displicència, que trobem gairebé excepcional el que hauria de ser normal: un tracte eficient i amable, amb un petit escreix de sol·licitud quan sigui el cas, sense que això vulgui dir servilisme, òbviament. Doncs bé, hi ha dies que m'alegro que el meu escepticisme natural trontolli una mica. Més que res perquè massa misantropia pot arribar a afectar la salut --la pròpia més que l'aliena, ja que una té una certa educació i normalment es reté.
No sé si a tothom li passa igual però jo encara em sorprenc quan algun funcionari públic de taulell m'atén bé. Per això un dia comentava que, quan podia triar, preferia maquinetes en comptes de persones. Però avui he anat a buscar un certificat d'empadronament a l'Ajuntament i me l'han donat a l'acte. Després he anat a la Direcció General de Trànsit (la famosa Campana) i una noia tota amable (el subconscient m'anava a trair i he estat a punt d'escriure encantadora, ¡tan mancats d'afecte administratiu, estem, ai senyor!) m'ha indicat que si a l'imprès feia constar que demanava el duplicat del carnet de conduir per motiu de canvi de domicili en comptes del motiu d'extraviament que havia marcat, el tràmit em sortia de franc. I això sense dir-li res, només perquè ha vist que el domicili que jo havia apuntat a la sol·licitud era diferent del que figura al meu DNI. Tot un luxe, per aquests verals. A més, he comprovat que una nova organització fa que el funcionament de tot plegat sigui més ràpid i eficient, sense les cues d'abans: un simple sistema de tanda electrònica, una mica més sofisticat que el de botigues i mercats, ho fa possible; prems un botonet d'un dispensador de tiquets i et surt un paperet amb un número, les dues o tres possibles finestretes on et poden atendre i el número que estan atenent en aquells moments. Ah, i també han tingut el detall de posar-hi unes bones fileres de seients per poder esperar còmodament la poca estona que cal.
Sí, ja sé que és trist haver-se de meravellar per això. I també pot ser que m'hagi trobat amb la noia més amable que hi ha allà i que si m'hagués topat amb algú amb mal humor, els altres detalls tampoc m'haurien cridat tant l'atenció. D'acord. Però ha anat així, i tant de bo poguéssim dir que això és un símptoma que, lentament, alguna cosa millora.
No sé si a tothom li passa igual però jo encara em sorprenc quan algun funcionari públic de taulell m'atén bé. Per això un dia comentava que, quan podia triar, preferia maquinetes en comptes de persones. Però avui he anat a buscar un certificat d'empadronament a l'Ajuntament i me l'han donat a l'acte. Després he anat a la Direcció General de Trànsit (la famosa Campana) i una noia tota amable (el subconscient m'anava a trair i he estat a punt d'escriure encantadora, ¡tan mancats d'afecte administratiu, estem, ai senyor!) m'ha indicat que si a l'imprès feia constar que demanava el duplicat del carnet de conduir per motiu de canvi de domicili en comptes del motiu d'extraviament que havia marcat, el tràmit em sortia de franc. I això sense dir-li res, només perquè ha vist que el domicili que jo havia apuntat a la sol·licitud era diferent del que figura al meu DNI. Tot un luxe, per aquests verals. A més, he comprovat que una nova organització fa que el funcionament de tot plegat sigui més ràpid i eficient, sense les cues d'abans: un simple sistema de tanda electrònica, una mica més sofisticat que el de botigues i mercats, ho fa possible; prems un botonet d'un dispensador de tiquets i et surt un paperet amb un número, les dues o tres possibles finestretes on et poden atendre i el número que estan atenent en aquells moments. Ah, i també han tingut el detall de posar-hi unes bones fileres de seients per poder esperar còmodament la poca estona que cal.
Sí, ja sé que és trist haver-se de meravellar per això. I també pot ser que m'hagi trobat amb la noia més amable que hi ha allà i que si m'hagués topat amb algú amb mal humor, els altres detalls tampoc m'haurien cridat tant l'atenció. D'acord. Però ha anat així, i tant de bo poguéssim dir que això és un símptoma que, lentament, alguna cosa millora.
22 de juliol de 2002
La meva peculiar manera de veure --o més aviat de sentir-- la televisió, d'esquitllentes mentre viatjo de l'estudi a la cuina o de l'habitació al quarto de bany, diria que de vegades em juga males passades. Perquè l'altre dia em va semblar sentir que al castell de Montjuïc han organitzat unes visites guiades per una histèrica per amenitzar la cosa, entre d'altres numerets i teatralitzacions, suposo. Primer vaig pensar si la veu en off que ho comentava no devia ser la d'una pobra becària estiuenca que s'havia confós en llegir la nota: és fàcil canviar una o per una e, sobretot si qui ho ha escrit ja s'ha fet un embolic abans entre historiadora i històrica. Però com que de cua d'ull em va semblar que una noia tota atabalada saltironejava i gesticulava davant d'alguns visitants potencials amb cara de no saber si fugir corrents o trucar al 061, m'he quedat amb el dubte. ¿Algú sap si és cert, això? ¿Voleu dir que són tan i tan i tan beneits, els responsables polítics i culturals del país? ¿¿¿Taaaaaaaaaant???
divendres, 17 d’abril del 2009
10 de juliol de 2002
Els més grans de Martorell, poble d'adopció --i de mort-- de Francesc Pujols, encara recorden alguna de les anècdotes i facècies del senyor Paco, esgrunades als cafès del Círcol i el Progrés o a la barberia de cal Llesques. Aquestes persones eren ben joves quan Pujols encara estava en forma, encara que als últims anys diuen que baixava a fer-la petar al cafè i a fer-se tallar els cabells vestit amb pijama, bata i sabatilles, en comptes de l'abillament de dandi de la seva millor època. Parlo, per tant, de tercera mà, com si diguéssim, que una té una edat, però tampoc no tant. Bé, no vull parlar, avui, de Francesc Pujols, tot i que algun dia potser m'hi animaré, però és que m'ha vingut al cap una de les sortides que la brama popular li atribueix, i que, com totes aquestes coses, vés a saber si no és apòcrifa, però això és el de menys. Diuen que deia Pujols: "Des que s'ha inventat el bidet i les màquines de tallar pernil, ni el pernil té gust de pernil ni el cony té gust de cony." Sigui certa o no --vull dir que el dit filòsof de la Torre de les Hores vagi pronunciar la sentència o no-- i potser perquè la vaig sentir explicar de molt joveneta, i aquestes coses marquen, jo me l'he apropiada a vegades --en cercles íntims, cal precisar-- per ampliar-la amb un afegitó de collita pròpia: "I des que es van crear les facultats de ciències (l'èmfasi indicat per la cursiva pot variar de grau) de la informació, el periodisme ha perdut qualsevol mena de substància." Hi ha excepcions, naturalment; sempre procuro fugir de maximalismes i anatemes, i mai he cregut allò que qualsevol temps passat va ser millor. Però, en general, avui dia, i sobretot perquè els periodistes actuals són molt més pretensiosos que els d'abans --deixeu-m'ho dir així--, fa una mica de vergonya aliena llegir i escoltar segons quines coses sortides de la ploma i la boca d'alguns elements de la professió, de carrera o de carro (vull dir dels que pugen al carro de la columneta o la tertúlia periòdica des de la càtedra, la literatura, les ciències dites socials, les arts diverses, l'espectacle o qualsevol altra ocupació més o menys "prestigiosa"). Es veu que tot déu una mica famoset per alguna raó ja està investit amb el do de la paraula per opinar sobre el que sigui, encara que la cosa no tingui el més mínim interès i que el subjecte en qüestió tingui més poca gràcia i senderi que el meu veí paleta, que almenys aquest sap pujar les parets dretes.Cada dia ens topem amb un bon grapat de potineries d'alguns d'aquests "científics", professionals o diletants. Per exemple, des d'ahir que ens estan marejant amb aquella història de la bessonada negra nascuda d'una parella blanca. I en parla des de la senyora Otero --olé desparpajo i finezza-- fins als primeres firmes de la redacció dels diaris, passant per la càndida Pau mallorquina. I el més prodigiós és que en parlen seriosament, sense fotre-se'n, com si això tingués algun interès. Sí, ja sé que sempre ha passat, i també em sona allò de les tradicionals serps d'estiu. Però és que s'ho arriben a creure de debò, que això és important per al personal, i per això hi aboquen quantitats generoses de transcendència. Bé, potser el problema és només meu, que simplement tinc hiperaguditzada la glàndula encarregada de generar l'estupor i en realitat no n'hi ha per tant. M'ho hauré de fer mirar. Altrament, ja veieu que també caic en el que blasmo i que qualsevol collonada em serveix per passar l'estona. Però almenys jo no cobro.
dilluns, 23 de març del 2009
3 de juliol de 2002
¡Pardiez!
"In un placete de La Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen who always tienen una lanza in the rack, una buckler antigua, a skinny caballo y un grayhound para el chase. A cazuela with más beef than mutón, carne choppeada para la dinner, un omelet pa’ los Sábados, lentil pa’ los Viernes, y algún pigeon como delicacy especial pa’ los Domingos, consumían tres cuarers de su income. El resto lo employaba en una coat de broadcloth y en soketes de velvetín pa’ los holidays, with sus slippers pa’ combinar, while los otros días de la semana él cut a figura de los más finos cloths. Livin with él eran una housekeeper en sus forties, una sobrina not yet twenty y un ladino del field y la marketa que le saddleaba el caballo al gentleman y wieldeaba un hookete pa’ podear. El gentleman andaba por allí por los fifty. Era de complexión robusta pero un poco fresco en los bones y una cara leaneada y gaunteada. La gente sabía that él era un early riser y que gustaba mucho huntear. La gente say que su apellido was Quijada or Quesada –hay diferencia de opinión entre aquellos que han escrito sobre el sujeto– but acordando with las muchas conjecturas se entiende que era really Quejada. But all this no tiene mucha importancia pa’ nuestro cuento, providiendo que al cuentarlo no nos separemos pa’ nada de las verdá."
Miguel de Cervantes
Don Quijote en spanglish
La obra magna de Miguel de Cervantes es traducida por primera vez al idioma de los hispanos de EE.UU. por Ilan Stavans La Vanguardia d'avui (Cultures).
Si us cal refer-vos una mica, us aconsello la lectura d'un text de Gaziel: "El Quixot és una novel·la?", dins Meditacions en el desert. 1946-1953. Edicions de la Magrana, 1999. És el que he fet jo, i val la pena. Perquè rellegir el Quixot, ara, ni que sigui en versió original...
"In un placete de La Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen who always tienen una lanza in the rack, una buckler antigua, a skinny caballo y un grayhound para el chase. A cazuela with más beef than mutón, carne choppeada para la dinner, un omelet pa’ los Sábados, lentil pa’ los Viernes, y algún pigeon como delicacy especial pa’ los Domingos, consumían tres cuarers de su income. El resto lo employaba en una coat de broadcloth y en soketes de velvetín pa’ los holidays, with sus slippers pa’ combinar, while los otros días de la semana él cut a figura de los más finos cloths. Livin with él eran una housekeeper en sus forties, una sobrina not yet twenty y un ladino del field y la marketa que le saddleaba el caballo al gentleman y wieldeaba un hookete pa’ podear. El gentleman andaba por allí por los fifty. Era de complexión robusta pero un poco fresco en los bones y una cara leaneada y gaunteada. La gente sabía that él era un early riser y que gustaba mucho huntear. La gente say que su apellido was Quijada or Quesada –hay diferencia de opinión entre aquellos que han escrito sobre el sujeto– but acordando with las muchas conjecturas se entiende que era really Quejada. But all this no tiene mucha importancia pa’ nuestro cuento, providiendo que al cuentarlo no nos separemos pa’ nada de las verdá."
Miguel de Cervantes
Don Quijote en spanglish
La obra magna de Miguel de Cervantes es traducida por primera vez al idioma de los hispanos de EE.UU. por Ilan Stavans La Vanguardia d'avui (Cultures).
Si us cal refer-vos una mica, us aconsello la lectura d'un text de Gaziel: "El Quixot és una novel·la?", dins Meditacions en el desert. 1946-1953. Edicions de la Magrana, 1999. És el que he fet jo, i val la pena. Perquè rellegir el Quixot, ara, ni que sigui en versió original...
divendres, 13 de març del 2009
28 de juny de 2002
28 de juny. Revetlla de Sant Pere. Sants Ireneu, Benigne i Lleó. Dia sant de l'orgull gai, lesbià i transsexual. On hi surt consignat aquest últim esdeveniment, hi ha aquesta postil•la: "28 de juny 2002, 8.50 h. El Trígon entre Venus i Plutó afavoreix la reivindicació de la llibertat sexual. És un dia magnífic per a l'amor i el sexe amb amor! amb harmonia!!!".
Postil•la meva des de la més pura profanitat: ¿i no és un dia magnífic per al sexe sense amor?, ¿o és que llavors no és prou harmoniós? ¿També és magnífic per als heterosexuals o només per als homosexuals? Amb tots els respectes deguts --respecto i vull que em respectin-- m'agradaria saber a què atenir-me, perquè com que els heteros no tenim un dia especialment orgullós al calendari...
Postil•la meva des de la més pura profanitat: ¿i no és un dia magnífic per al sexe sense amor?, ¿o és que llavors no és prou harmoniós? ¿També és magnífic per als heterosexuals o només per als homosexuals? Amb tots els respectes deguts --respecto i vull que em respectin-- m'agradaria saber a què atenir-me, perquè com que els heteros no tenim un dia especialment orgullós al calendari...
diumenge, 1 de març del 2009
27 de juny de 2002
Dirty realism
7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?
Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.
Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).
Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.
9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?
I només són les 10 del matí, ai senyor!
7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?
Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.
Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).
Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.
9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?
I només són les 10 del matí, ai senyor!
dimecres, 25 de febrer del 2009
26 de juny de 2002
Continuem, doncs
Llegint Pla aquests dies he parat més atenció que altres vegades anteriors en una constant peculiar del seu estil --entre moltes altres d'inconfusibles. Permeteu-me'n uns exemples, trets de llocs diversos de la seva obra i en els quals parla de coses diferents: "(...) Després d'haver-ne parlat amb tanta gent, de totes les nacionalitats, no he sabut mai, d'una manera clara, els orígens de la guerra del 14. Després d'haver llegit cent llibres sobre la qüestió, la meva foscor ha estat encara més inextricable. Les accions dels homes i de les dones són amagades, ocultes, misterioses. Per a què serveixen els diners, en definitiva, sinó per a amagar les coses personals? La gent parla molt, sense saber mai el que diu (...)". "Les notícies només es llegeixen quan són dolentes. Les bones es passen per alt. Aquest és el gran truc descobert pel periodisme modern: la violència i la desgràcia. (...) En el món sempre ha estat igual, però abans les notícies eren ignorades per falta de mitjans de transmissió [n'haurien de prendre nota els apocalíptics del present] (...). Això fa que, en general, no tenir cap notícia sigui infinitament agradable. El problema de saber si els homes i les dones són éssers històrics és molt discutible (...)". "Els meus escrits m'han permès d'enfrontar-me amb les coses que m'agraden: descriure un paisatge, l'enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i de les dones, trobar un adjectiu al vol d'un ocell, a les corbes d'una noia jove, què dir davant la petulància d'un flor (...)". "Els metges són importants, importantíssims. Donen conferències, llegeixen molt. (...) Al pas que duen les coses, d'aquí a molt pocs anys seran els amos del món (...). Quan, dintre aquest període de preparació, les coses estaran absolutament i definitivament socialitzades, la gent tindrà, parlant en general, dues preocupacions essencials: primer, treballar tan poc com pugui, segon: ocupar-se de la seva salut, cosa que ja es comença de veure. Quan s'entri francament en aquesta preocupació, el nombre de malalties, de matisos de malaltia i de malalties imaginàries serà indescriptible. (...) La confusió serà immensa, i aquest fet col·locarà els metges en el centre mateix de la vida i de les obsessions dels homes i de les dones. (...)". "La idea que l'amor és un ímpetu, l'impetigen, i, per tant, que aquest sentiment és la flor i nata de la joventut, limitat a la joventut, existent purament en la joventut, és una concepció que no té cap fonament, literalment falsa. De vegades, en els primers decennis, la pesantor de la vida i la realitat eròtica és feixuga i complicada... «La chair est triste, hélas!» —escriví el poeta—, i així hom desitja l'arribada dels anys a venir per treure's l'obsessió de sobre i quedar alleugerit i menys pesant. Però aquest desig és una pura il·lusió de l'esperit i és en els decennis darrers que, en aquestes anfractuositats, els homes i les dones poden cometre les més perilloses i delirants irrisorietats." "A les masies hi sol haver gossos i gats. Segons les tesis científiques que he llegit, els gossos són paràsits dels homes i de les dones, i els gats són paràsits de les rates, les quals, al seu torn, són paràsits (les rates) de la vida humana —homes i dones."
Bé, no ho fem més llarg, que no cal. No he volgut ressaltar expressament el que ja heu vist que tenen en comú aquests fragments, perquè em semblava que així tindria una mica més de gràcia: l'expressió "(d)els homes i (de) les dones". Confronteu-la, sisplau, amb els "ciutadans i ciutadanes", "socis i sòcies" "nen/a", "benvolgut/uda", "tots i totes", etc., amb què ens topem dia rere dia a la premsa, als discursos dels nostres inefables polítics, a les cartes de les AMPA i dels presidents d'associacions de veïns, etc.; i és que la gent es va "enllustrant" a una velocitat cibernètica --déu-nos-en-guard de no posar-se al dia, en segons què.
Pla fa servir molt reiteradament aquesta fórmula d'una manera del tot natural, però plena de significat. Convindreu amb mi que on hi diu això hi podria posar tranquil·lament "persones" --que és el que postula l'ortodòxia imperant avui dia. Però per ell és totalment rellevant matisar --diferenciar-- en aquests casos. Referint-se "als homes i a les dones", com si els volgués destriar un per un, posa l'accent en l'element essencial de la humanitat: l'individu. I l'individu humà és mascle o femella. I aquesta diferenciació sí que és interessant, per mi, perquè serveix per dir alguna cosa sobre les persones i defuig allò tan còmode i rendible, segons com, de parlar en nom de "col·lectius" abstractes --impossibles per heterogenis. Pla va parlar molt de les característiques dels individus humans --començant per ell mateix, encara que aparentment no ho semblés gaire--, i els --ens-- va diseccionar molt més certerament del que també sembla a primer cop d'ull. Sovint va ser implacable, però amb el corol·lari final d'una pietat irònicament ineluctable (humans, tanmateix). I ho va ser amb els homes i amb les dones (uso els articles i les preposicions a gratcient, com feia ell: un ús plenament conscient de cara a la individualització --individuació, gairebé--; digueu-me perepunyetes però no és el mateix dir: "ho va ser amb homes i dones" que "ho va ser amb els homes i amb les dones") perquè s'interessava per l'home o la dona que tenia al davant en cada moment. S'hi intreressava, i després, evidentment, decidia si valia la pena portar la curiositat més enllà o no. Ben lluny això, doncs, del cretinisme actual de les duplicacions sistemàtiques (o dels genèrics col·lectius: rebo correus circulars on se m'adrecen com a "Benvolgudes persones") per evitar l'ús del masculí com a genèric. Però resulta que és això el que és moda. El feminisme s'entesta en les formes --segons quines--, i sembla que les conquestes hagin de passar sempre per la censura o la imposició. Censurar el llenguatge --o imposar-ne unes formes determinades-- i imposar quotes, per exemple. Amb franquesa, em fa venir basques això que es diu que ja que els homes mediocres o fins i tot els ineptes ocupen càrrecs que no es mereixen, doncs fem que les dones mediocres o ineptes també hi arribin. "Dones mediocres i ineptes al poder!" (No us penseu; he vist eslògans feministes més delirants, encara.)
Llegint Pla aquests dies he parat més atenció que altres vegades anteriors en una constant peculiar del seu estil --entre moltes altres d'inconfusibles. Permeteu-me'n uns exemples, trets de llocs diversos de la seva obra i en els quals parla de coses diferents: "(...) Després d'haver-ne parlat amb tanta gent, de totes les nacionalitats, no he sabut mai, d'una manera clara, els orígens de la guerra del 14. Després d'haver llegit cent llibres sobre la qüestió, la meva foscor ha estat encara més inextricable. Les accions dels homes i de les dones són amagades, ocultes, misterioses. Per a què serveixen els diners, en definitiva, sinó per a amagar les coses personals? La gent parla molt, sense saber mai el que diu (...)". "Les notícies només es llegeixen quan són dolentes. Les bones es passen per alt. Aquest és el gran truc descobert pel periodisme modern: la violència i la desgràcia. (...) En el món sempre ha estat igual, però abans les notícies eren ignorades per falta de mitjans de transmissió [n'haurien de prendre nota els apocalíptics del present] (...). Això fa que, en general, no tenir cap notícia sigui infinitament agradable. El problema de saber si els homes i les dones són éssers històrics és molt discutible (...)". "Els meus escrits m'han permès d'enfrontar-me amb les coses que m'agraden: descriure un paisatge, l'enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i de les dones, trobar un adjectiu al vol d'un ocell, a les corbes d'una noia jove, què dir davant la petulància d'un flor (...)". "Els metges són importants, importantíssims. Donen conferències, llegeixen molt. (...) Al pas que duen les coses, d'aquí a molt pocs anys seran els amos del món (...). Quan, dintre aquest període de preparació, les coses estaran absolutament i definitivament socialitzades, la gent tindrà, parlant en general, dues preocupacions essencials: primer, treballar tan poc com pugui, segon: ocupar-se de la seva salut, cosa que ja es comença de veure. Quan s'entri francament en aquesta preocupació, el nombre de malalties, de matisos de malaltia i de malalties imaginàries serà indescriptible. (...) La confusió serà immensa, i aquest fet col·locarà els metges en el centre mateix de la vida i de les obsessions dels homes i de les dones. (...)". "La idea que l'amor és un ímpetu, l'impetigen, i, per tant, que aquest sentiment és la flor i nata de la joventut, limitat a la joventut, existent purament en la joventut, és una concepció que no té cap fonament, literalment falsa. De vegades, en els primers decennis, la pesantor de la vida i la realitat eròtica és feixuga i complicada... «La chair est triste, hélas!» —escriví el poeta—, i així hom desitja l'arribada dels anys a venir per treure's l'obsessió de sobre i quedar alleugerit i menys pesant. Però aquest desig és una pura il·lusió de l'esperit i és en els decennis darrers que, en aquestes anfractuositats, els homes i les dones poden cometre les més perilloses i delirants irrisorietats." "A les masies hi sol haver gossos i gats. Segons les tesis científiques que he llegit, els gossos són paràsits dels homes i de les dones, i els gats són paràsits de les rates, les quals, al seu torn, són paràsits (les rates) de la vida humana —homes i dones."
Bé, no ho fem més llarg, que no cal. No he volgut ressaltar expressament el que ja heu vist que tenen en comú aquests fragments, perquè em semblava que així tindria una mica més de gràcia: l'expressió "(d)els homes i (de) les dones". Confronteu-la, sisplau, amb els "ciutadans i ciutadanes", "socis i sòcies" "nen/a", "benvolgut/uda", "tots i totes", etc., amb què ens topem dia rere dia a la premsa, als discursos dels nostres inefables polítics, a les cartes de les AMPA i dels presidents d'associacions de veïns, etc.; i és que la gent es va "enllustrant" a una velocitat cibernètica --déu-nos-en-guard de no posar-se al dia, en segons què.
Pla fa servir molt reiteradament aquesta fórmula d'una manera del tot natural, però plena de significat. Convindreu amb mi que on hi diu això hi podria posar tranquil·lament "persones" --que és el que postula l'ortodòxia imperant avui dia. Però per ell és totalment rellevant matisar --diferenciar-- en aquests casos. Referint-se "als homes i a les dones", com si els volgués destriar un per un, posa l'accent en l'element essencial de la humanitat: l'individu. I l'individu humà és mascle o femella. I aquesta diferenciació sí que és interessant, per mi, perquè serveix per dir alguna cosa sobre les persones i defuig allò tan còmode i rendible, segons com, de parlar en nom de "col·lectius" abstractes --impossibles per heterogenis. Pla va parlar molt de les característiques dels individus humans --començant per ell mateix, encara que aparentment no ho semblés gaire--, i els --ens-- va diseccionar molt més certerament del que també sembla a primer cop d'ull. Sovint va ser implacable, però amb el corol·lari final d'una pietat irònicament ineluctable (humans, tanmateix). I ho va ser amb els homes i amb les dones (uso els articles i les preposicions a gratcient, com feia ell: un ús plenament conscient de cara a la individualització --individuació, gairebé--; digueu-me perepunyetes però no és el mateix dir: "ho va ser amb homes i dones" que "ho va ser amb els homes i amb les dones") perquè s'interessava per l'home o la dona que tenia al davant en cada moment. S'hi intreressava, i després, evidentment, decidia si valia la pena portar la curiositat més enllà o no. Ben lluny això, doncs, del cretinisme actual de les duplicacions sistemàtiques (o dels genèrics col·lectius: rebo correus circulars on se m'adrecen com a "Benvolgudes persones") per evitar l'ús del masculí com a genèric. Però resulta que és això el que és moda. El feminisme s'entesta en les formes --segons quines--, i sembla que les conquestes hagin de passar sempre per la censura o la imposició. Censurar el llenguatge --o imposar-ne unes formes determinades-- i imposar quotes, per exemple. Amb franquesa, em fa venir basques això que es diu que ja que els homes mediocres o fins i tot els ineptes ocupen càrrecs que no es mereixen, doncs fem que les dones mediocres o ineptes també hi arribin. "Dones mediocres i ineptes al poder!" (No us penseu; he vist eslògans feministes més delirants, encara.)
diumenge, 22 de febrer del 2009
22 de juny de 2002
Continuem amb Pla
"Jo sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes –cadascú en el seu terreny. Si les dones d'aquest país disposessin d'una societat masculina no tan donada a fer l'estaquirot i el fatxenda, serien un producte de civilització finíssim. Són com vol la societat de què formen part. És una pena."
Caldria revisar l'etiqueta de misogin penjada a Pla --com tants altres penjaments que se li han fet. Ja sé que d'aquest sol fragment no se'n pot inferir cap tesi concloent --Déu me'n guard, de fer tesis--; fins i tot més d'un llepafils hi trobarà algun què per fer-ne escarafalls: "cadascú en el seu terreny", "producte de civilització finíssim"... Alerta, però. To be continued
"Jo sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes –cadascú en el seu terreny. Si les dones d'aquest país disposessin d'una societat masculina no tan donada a fer l'estaquirot i el fatxenda, serien un producte de civilització finíssim. Són com vol la societat de què formen part. És una pena."
Caldria revisar l'etiqueta de misogin penjada a Pla --com tants altres penjaments que se li han fet. Ja sé que d'aquest sol fragment no se'n pot inferir cap tesi concloent --Déu me'n guard, de fer tesis--; fins i tot més d'un llepafils hi trobarà algun què per fer-ne escarafalls: "cadascú en el seu terreny", "producte de civilització finíssim"... Alerta, però. To be continued
dilluns, 16 de febrer del 2009
18 de juny de 2002
'nar-hi 'nant o les afèresis compensatòries
No voldria ser críptica d'entrada ni molt menys semblar pedant, però em permetreu una petita entremaliadura i, per tant, que el sentit del títol no es vegi una mica clar fins al final.
Ahir es va presentar a Palau la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà (perquè tot i que és fruit de la feina --immensa-- de més de cinquanta autors i de quatre directors, l'inspirador de tota aquesta immensitat és el mestre Joan Solà, i per sempre més aquesta gramàtica serà "la de Solà", com el DEcat és "el Coromines", encara que Solà no hi hagi treballat sol), editada per Empúries. De Solà, no només es pot parlar bé, sinó també --i encara més-- excel·lentment. I això inclou tant la seva faceta de gran savi de la llengua (deixeu-m'ho dir així, sisplau) com la seva humanitat, amarada d'intel·ligència, d'ironia, de lucidesa i, sobretot, de senzillesa de tracte.
Dit això, evidentment que no parlaré de la Gcc, que encara no l'he vista, tot i que cal recomanar-ne l'adquisició immediata i la consulta assossegada.Solà va estar brillant en la presentació de l'obra, no cal dir-ho. Didàctic, planer i divertit (les coses més serioses, si no són alhora divertides, malament), no s'està mai de proporcionar exemples diàfans. Entre moltes altres coses va parlar de la feinada titànica de planificació i elaboració d'una obra sortida de tantes mans, i de l'esforç de fer-ne una eina assequible per a qualsevol persona mitjanament culta, no especialitzada en llengua. Per això, va dir, s'hi ha cuidat molt la terminologia i s'ha intentat unificar i generalitzar l'ús de termes com més transparents millor, tot i que en algun cas s'ha mantingut una certa varietat que permeti remetre allà on calgui qualsevol lector que hi busqui el concepte a partir del terme més científic. I aquí va posar l'exemple de l'afèresi, i va dir que a tot arreu on hi apareixia el concepte van procurar fer servir 'supressió' en comptes d''afèresi'.
Bé, en l'acte en qüestió (recordem que era a Palau) hi havia el president
--evidentment, presidint. Va arribar escopetejat com es veu que sempre arriba a tot arreu i una mica atabalat. Quan va presentar se'l veia molt atuït, cansat, i només va dir quatre paraules: va presentar primer l'editor Folch, que tenia a la dreta, mirant cap a la seva esquerra, on no s'havia fixat que hi tenia Joan Rigol, ai! Però un descuit el té tothom. Mentre l'editor parlava vaig patir de valent, i suposo que tota la gentada que hi havia, també. I no pel que deia Folch, sinó per l'expressió de Jordi Pujol, perquè se'l veia literalment rebentat. Avui diuen els diaris que acabava d'arribar de Móra d'Ebre, on un cop més alguns el van escridassar. Ara s'entén més.
Després va presentar Joan Solà, i va continuar aclucant els ulls per moments i emetent algun honorable esbufec escadusser. Quin patir! Però a mesura que Solà animava la concurrència, el president també s'anava eixorivint, fins al punt que vam veure com xiuxiuejava alguna cosa a cau d'orella de Rigol. Sigui dit de passada, Rigol no va badar boca --ja tenen aquestes coses els protocols palatins-- però almenys va servir d'orella amatent de Pujol, que el pobre Lluís Jou, en un extrem de la taula, va fer tota l'estona de convidat de pedra autèntic. Doncs estem que el president ja no aclucava els ulls, sinó que fins i tot prenia alguna nota amb el bic. Jo, tafanera de mena, penso: m'agradaria veure què escriu. Fàcil!: ell mateix es va delatar al final --perquè hi va haver discurs presidencial final, què us pensàveu? Segur que hi tenia una sola paraula anotada, al bloc: AFÈRESI! L'home es va engrescar de debò, amb l'afèresi. Tan estimulant li va resultar que li va dir a Solà que era un home que disfrutava molt ("segons els dies", va respondre, murri, el gramàtic), i que era apassionant i ¡excitant! (bé, es va afanyar a matisar en anglès: exciting, per dissimular). Com us podeu imaginar, el president va aprofitar l'avinentesa per parlar d'ell, del país, etcètera, etcètera.
Pensant-hi una mica, goso aventurar el perquè de la fixació per l'afèresi: el president, escurçant pel davant --l'afèresi és això-- deu compensar inconscientment la reducció per apòcope --escurçament pel darrere. Ja se sap que cap a les darreries les coses minven fatalment. "Estem amenaçats!" (paraula d'Honorable; us lloem, Senyor!).
No voldria ser críptica d'entrada ni molt menys semblar pedant, però em permetreu una petita entremaliadura i, per tant, que el sentit del títol no es vegi una mica clar fins al final.
Ahir es va presentar a Palau la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà (perquè tot i que és fruit de la feina --immensa-- de més de cinquanta autors i de quatre directors, l'inspirador de tota aquesta immensitat és el mestre Joan Solà, i per sempre més aquesta gramàtica serà "la de Solà", com el DEcat és "el Coromines", encara que Solà no hi hagi treballat sol), editada per Empúries. De Solà, no només es pot parlar bé, sinó també --i encara més-- excel·lentment. I això inclou tant la seva faceta de gran savi de la llengua (deixeu-m'ho dir així, sisplau) com la seva humanitat, amarada d'intel·ligència, d'ironia, de lucidesa i, sobretot, de senzillesa de tracte.
Dit això, evidentment que no parlaré de la Gcc, que encara no l'he vista, tot i que cal recomanar-ne l'adquisició immediata i la consulta assossegada.Solà va estar brillant en la presentació de l'obra, no cal dir-ho. Didàctic, planer i divertit (les coses més serioses, si no són alhora divertides, malament), no s'està mai de proporcionar exemples diàfans. Entre moltes altres coses va parlar de la feinada titànica de planificació i elaboració d'una obra sortida de tantes mans, i de l'esforç de fer-ne una eina assequible per a qualsevol persona mitjanament culta, no especialitzada en llengua. Per això, va dir, s'hi ha cuidat molt la terminologia i s'ha intentat unificar i generalitzar l'ús de termes com més transparents millor, tot i que en algun cas s'ha mantingut una certa varietat que permeti remetre allà on calgui qualsevol lector que hi busqui el concepte a partir del terme més científic. I aquí va posar l'exemple de l'afèresi, i va dir que a tot arreu on hi apareixia el concepte van procurar fer servir 'supressió' en comptes d''afèresi'.
Bé, en l'acte en qüestió (recordem que era a Palau) hi havia el president
--evidentment, presidint. Va arribar escopetejat com es veu que sempre arriba a tot arreu i una mica atabalat. Quan va presentar se'l veia molt atuït, cansat, i només va dir quatre paraules: va presentar primer l'editor Folch, que tenia a la dreta, mirant cap a la seva esquerra, on no s'havia fixat que hi tenia Joan Rigol, ai! Però un descuit el té tothom. Mentre l'editor parlava vaig patir de valent, i suposo que tota la gentada que hi havia, també. I no pel que deia Folch, sinó per l'expressió de Jordi Pujol, perquè se'l veia literalment rebentat. Avui diuen els diaris que acabava d'arribar de Móra d'Ebre, on un cop més alguns el van escridassar. Ara s'entén més.
Després va presentar Joan Solà, i va continuar aclucant els ulls per moments i emetent algun honorable esbufec escadusser. Quin patir! Però a mesura que Solà animava la concurrència, el president també s'anava eixorivint, fins al punt que vam veure com xiuxiuejava alguna cosa a cau d'orella de Rigol. Sigui dit de passada, Rigol no va badar boca --ja tenen aquestes coses els protocols palatins-- però almenys va servir d'orella amatent de Pujol, que el pobre Lluís Jou, en un extrem de la taula, va fer tota l'estona de convidat de pedra autèntic. Doncs estem que el president ja no aclucava els ulls, sinó que fins i tot prenia alguna nota amb el bic. Jo, tafanera de mena, penso: m'agradaria veure què escriu. Fàcil!: ell mateix es va delatar al final --perquè hi va haver discurs presidencial final, què us pensàveu? Segur que hi tenia una sola paraula anotada, al bloc: AFÈRESI! L'home es va engrescar de debò, amb l'afèresi. Tan estimulant li va resultar que li va dir a Solà que era un home que disfrutava molt ("segons els dies", va respondre, murri, el gramàtic), i que era apassionant i ¡excitant! (bé, es va afanyar a matisar en anglès: exciting, per dissimular). Com us podeu imaginar, el president va aprofitar l'avinentesa per parlar d'ell, del país, etcètera, etcètera.
Pensant-hi una mica, goso aventurar el perquè de la fixació per l'afèresi: el president, escurçant pel davant --l'afèresi és això-- deu compensar inconscientment la reducció per apòcope --escurçament pel darrere. Ja se sap que cap a les darreries les coses minven fatalment. "Estem amenaçats!" (paraula d'Honorable; us lloem, Senyor!).
dissabte, 14 de febrer del 2009
10 de juny de 2002
L'Apocalipsi segons Teresa Pàmies
Em meravellen els creients de pedra picada. Bé, segons quins més aviat m'inquieten; ja sabem com en poden arribar a ser, alguns, de perillosos. Però la majoria en el fons són bona gent, ànimes benaurades i càndides --feliços ells. El que passa és que alguns dels més il·lustradets de cada credo són molt pesats, pobrets, quan es posen a predicar i pontificar. I no vull dir pas aquells missioners que et truquen a la porta un diumenge al migdia per oferir-te la salvació en forma d'opuscle miraculós, i els dius: "no, miri, és que tinc el sofregit al foc, sap?". O aquests noiets, polidíssims mormons encorbatats, que trisquen pels carrers de les nostres ciutats, faci fred, faci calor. Aquests, normalment són bastant inofensius, perquè tenen poca trona --o tribuna. Perquè els de trona, avui dia, no acostant-t'hi, llestos; però els de tribuna te'ls pots trobar mentre esmorzes, que es prenen unes franqueses que deunidó. Així, pots rebre ben d'improvís la filípica d'un missioner irreductible d'una religió qualsevol, posem que la marxista, que t'engalta un sermó d'allò més terrorífic, i més si està en aquella etapa vital de les incontinències diverses. Amagueu les criatures, que el nou papu ja és aquí: Internet, segons santa Teresa de Praga, profeta d'aquests nostres temps terribles i infernals, entestats com estem a no voler seguir la Veritat veritable.
Em meravellen els creients de pedra picada. Bé, segons quins més aviat m'inquieten; ja sabem com en poden arribar a ser, alguns, de perillosos. Però la majoria en el fons són bona gent, ànimes benaurades i càndides --feliços ells. El que passa és que alguns dels més il·lustradets de cada credo són molt pesats, pobrets, quan es posen a predicar i pontificar. I no vull dir pas aquells missioners que et truquen a la porta un diumenge al migdia per oferir-te la salvació en forma d'opuscle miraculós, i els dius: "no, miri, és que tinc el sofregit al foc, sap?". O aquests noiets, polidíssims mormons encorbatats, que trisquen pels carrers de les nostres ciutats, faci fred, faci calor. Aquests, normalment són bastant inofensius, perquè tenen poca trona --o tribuna. Perquè els de trona, avui dia, no acostant-t'hi, llestos; però els de tribuna te'ls pots trobar mentre esmorzes, que es prenen unes franqueses que deunidó. Així, pots rebre ben d'improvís la filípica d'un missioner irreductible d'una religió qualsevol, posem que la marxista, que t'engalta un sermó d'allò més terrorífic, i més si està en aquella etapa vital de les incontinències diverses. Amagueu les criatures, que el nou papu ja és aquí: Internet, segons santa Teresa de Praga, profeta d'aquests nostres temps terribles i infernals, entestats com estem a no voler seguir la Veritat veritable.
dilluns, 9 de febrer del 2009
31 de maig de 2002
My beautiful laundry
Com que no vull que Kureishi i Frears em posin cap plet (no se sap mai, on et poden arribar a llegir, amb aquests invents!, encara que sigui en català) no faré cas de la meva amiga Maria --tan llegida i cinèfila, ella-- que voldria que canviés el títol d'aquesta pàgina per aquest d'avui, perquè diu que amb tanta neteja i espolsada seria més adient. O sigui, que només avui, que és vigília de dissabte.
I sí, confesso que m'agrada fer esbandides, de tant en tant. Això comporta certs riscos: que els amics t'aconsellin prudència, que els coneguts et diguin que et passes i que alguns saludats passin a la categoria superior, és a dir, a la dels enemics. Cadascú s'esbrava com pot, i jo tinc la iracúndia fàcil, a vegades, davant les estúlticies --oi que queda més bé que "estupideses"?-- diàries. Per exemple, en poc dies m'han titllat de mal educada per gosar cridar a l'ordre els gamarussos habituals que foten la tabarra en actes públics on se suposa que cal estar atent i en silenci. Diumenge en un concert de músics aprenents (canalla, al capdavall, ja se sap), on al darrere tenia la família sencera del pianista (em pregunto què haurien fet si el fillet del seu cor no hagués tocat), amb tiet devorador de patates de xurreria inclòs --a les set de la tarda!--, mentre la corda, a l'escenari, s'esforçava amb Haendel. Ahir, en un recital d'Enric Casasses, que, pobre home, li van fer perdre el fil just quan deia allò de "No tinguis vergonya davant ningú", que dues nenes angelicals s'ho van prendre al peu de la lletra perquè la mare que les va parir no la deu haver coneguda mai, la vergonya, i per això no la identifica ni quan la hi planten davant dels morros. La noia, mare moderna, abillada de negre amb aquell toc de glamur de mercat ambulant, es veia que era de les que deixen pasturar les criatures al seu aire, no les traumatitzéssim pas; per tant, ella escarxofada a primera fila com si les nenes no fossin seves. Almenys això va servir perquè Casasses ens expliqués allò del boicot de l'arengada en un debat socràtic. Cal ser positius, diu el filòsof Van Gaal.
En fi, que volia parlar de la poesia de Casasses però s'ha imposat la prosa malèvola. Ja se sap que a vegades volem dir una cosa i ens en surt una altra o bé ens en fan dir una altra.
Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui.
Enric Casasses
Com que no vull que Kureishi i Frears em posin cap plet (no se sap mai, on et poden arribar a llegir, amb aquests invents!, encara que sigui en català) no faré cas de la meva amiga Maria --tan llegida i cinèfila, ella-- que voldria que canviés el títol d'aquesta pàgina per aquest d'avui, perquè diu que amb tanta neteja i espolsada seria més adient. O sigui, que només avui, que és vigília de dissabte.
I sí, confesso que m'agrada fer esbandides, de tant en tant. Això comporta certs riscos: que els amics t'aconsellin prudència, que els coneguts et diguin que et passes i que alguns saludats passin a la categoria superior, és a dir, a la dels enemics. Cadascú s'esbrava com pot, i jo tinc la iracúndia fàcil, a vegades, davant les estúlticies --oi que queda més bé que "estupideses"?-- diàries. Per exemple, en poc dies m'han titllat de mal educada per gosar cridar a l'ordre els gamarussos habituals que foten la tabarra en actes públics on se suposa que cal estar atent i en silenci. Diumenge en un concert de músics aprenents (canalla, al capdavall, ja se sap), on al darrere tenia la família sencera del pianista (em pregunto què haurien fet si el fillet del seu cor no hagués tocat), amb tiet devorador de patates de xurreria inclòs --a les set de la tarda!--, mentre la corda, a l'escenari, s'esforçava amb Haendel. Ahir, en un recital d'Enric Casasses, que, pobre home, li van fer perdre el fil just quan deia allò de "No tinguis vergonya davant ningú", que dues nenes angelicals s'ho van prendre al peu de la lletra perquè la mare que les va parir no la deu haver coneguda mai, la vergonya, i per això no la identifica ni quan la hi planten davant dels morros. La noia, mare moderna, abillada de negre amb aquell toc de glamur de mercat ambulant, es veia que era de les que deixen pasturar les criatures al seu aire, no les traumatitzéssim pas; per tant, ella escarxofada a primera fila com si les nenes no fossin seves. Almenys això va servir perquè Casasses ens expliqués allò del boicot de l'arengada en un debat socràtic. Cal ser positius, diu el filòsof Van Gaal.
En fi, que volia parlar de la poesia de Casasses però s'ha imposat la prosa malèvola. Ja se sap que a vegades volem dir una cosa i ens en surt una altra o bé ens en fan dir una altra.
Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui.
Enric Casasses
diumenge, 8 de febrer del 2009
20 de maig de 2002
Ai, els dies!
No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...
En fi, això només és un prova per veure si l'invent funciona.
La vida sexual de la poeta
La setmana passada, una part del gremi dels poetes nostrats va muntar a Barcelona aquell festival que fan cada any, una mena de convivències en què es veu que s'ho passen d'allò més bé, la canalla. Al final fan com un foc de camp al Palau de la Música, em sembla, i allà, una poeta --i narradora-- exuruguaiana, madura, aixoplugada a la ciutat de los prodigios i que ara deu ser apàtrida internacionalista, com a mínim, la senyora Peri Rossi, Cristina, va desgranar uns versos exultants que venien a dir, més o menys (perdoneu que en faci una paràfrasi del tot lliure: la vaig enganxar al vol per la tele i no sempre vaig amb un bloc a la mà i un boli a l'orella), que l'11 de setembre del 2001, mentre els xicots de Bin Laden feien pum a les torres bessones de NY, ella estava fent l'amor ("yo estaba hazzziendo tranquilamente el amor", --dit amb un deix suggerent--).Com que ho recitava amb un èmfasi especial, amb aquella manera entre suau i rotunda que tenen alguns sud-americans d'arengar les multituds predisposades que els pessigollegin els instints més bàsics, el respectable la va ovacionar amb un pessigolleig a la recíproca. ¡Olé, sí senyora! ¡Això és poesia! Moderna, compromesa, plena de càrrega social, amb "ideies" --no com la dels neocarnerians, ¡ai uix! Només una reflexió: si algú gosés fer un poema --i llegir-lo en públic-- dient, amb el mateix to i la mateixa intenció amb què ho va fer l'esmentada senyora, que està cardant tan feliç mentre els xicots del Sharon fan de les seves als caus dels xicots de l'Arafat, o que ho fa mentre els d'ETA escabetxinen algú ¿què passaria?, ¿quin merder mediatico-politico-social no es muntaria? Ah, esclar: ¿que no és el mateix? Entesos... Espero que els orgasmes de la senyora siguin d'una magnitud equivalent a la de la tragèdia. Al capdavall, m'agrada que tothom s'ho passi bé, i ja sabem que sovint el morbo se'ns desvetlla de maneres ben curioses, que les pulsions sexuals són d'una complexitat extraordinària, de vegades. Encara que uns quants milers de cardats per sempre a NY ja estiguin en el ple i eternal orgasme còsmic. Que no tots els ciutadans dels EUA deuen anar a l'infern... Dic jo, vaja. (Mira, ara recordo que un llibre d'aquesta senyora publicat fa anys es deia Cosmoagonías, ves per on.)
No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...
En fi, això només és un prova per veure si l'invent funciona.
La vida sexual de la poeta
La setmana passada, una part del gremi dels poetes nostrats va muntar a Barcelona aquell festival que fan cada any, una mena de convivències en què es veu que s'ho passen d'allò més bé, la canalla. Al final fan com un foc de camp al Palau de la Música, em sembla, i allà, una poeta --i narradora-- exuruguaiana, madura, aixoplugada a la ciutat de los prodigios i que ara deu ser apàtrida internacionalista, com a mínim, la senyora Peri Rossi, Cristina, va desgranar uns versos exultants que venien a dir, més o menys (perdoneu que en faci una paràfrasi del tot lliure: la vaig enganxar al vol per la tele i no sempre vaig amb un bloc a la mà i un boli a l'orella), que l'11 de setembre del 2001, mentre els xicots de Bin Laden feien pum a les torres bessones de NY, ella estava fent l'amor ("yo estaba hazzziendo tranquilamente el amor", --dit amb un deix suggerent--).Com que ho recitava amb un èmfasi especial, amb aquella manera entre suau i rotunda que tenen alguns sud-americans d'arengar les multituds predisposades que els pessigollegin els instints més bàsics, el respectable la va ovacionar amb un pessigolleig a la recíproca. ¡Olé, sí senyora! ¡Això és poesia! Moderna, compromesa, plena de càrrega social, amb "ideies" --no com la dels neocarnerians, ¡ai uix! Només una reflexió: si algú gosés fer un poema --i llegir-lo en públic-- dient, amb el mateix to i la mateixa intenció amb què ho va fer l'esmentada senyora, que està cardant tan feliç mentre els xicots del Sharon fan de les seves als caus dels xicots de l'Arafat, o que ho fa mentre els d'ETA escabetxinen algú ¿què passaria?, ¿quin merder mediatico-politico-social no es muntaria? Ah, esclar: ¿que no és el mateix? Entesos... Espero que els orgasmes de la senyora siguin d'una magnitud equivalent a la de la tragèdia. Al capdavall, m'agrada que tothom s'ho passi bé, i ja sabem que sovint el morbo se'ns desvetlla de maneres ben curioses, que les pulsions sexuals són d'una complexitat extraordinària, de vegades. Encara que uns quants milers de cardats per sempre a NY ja estiguin en el ple i eternal orgasme còsmic. Que no tots els ciutadans dels EUA deuen anar a l'infern... Dic jo, vaja. (Mira, ara recordo que un llibre d'aquesta senyora publicat fa anys es deia Cosmoagonías, ves per on.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)