Diversions de la diversitat diversa
Divendres al vespre, a l’andana 1 de l’estació de Sants, hi havia, entre molta altra gent, dues noietes d’uns divuit anys. Totes dues anaven extremades, però la més primeta i maca –sol passar— hi anava més: pantalons blancs molt cenyits, de cintura baixa, panxeta a l’aire, top també cenyit, caçadoreta texana minúscula, sabates amb plataformes enormes, bastant maquillada... allò que alguns en dirien estil hortera-cutrillo, i d’altres, grollers benpensants, estil putot. La noia se’m va asseure al costat i em va preguntar si ja havia sortit el tren cap a Sant Vicenç de Calders. Després es va interessar per si ja eren les sis, i en dir-li que sí, i que les set i gairebé les vuit i tot, es va posar a riure. “Millor per tu, dona, si no et cal saber l’hora que és”, li vaig dir també rient. Quan arribava el tren, abans de pujar-hi, se’m va tornar a acostar per assegurar-se que feia parada al Vendrell. Aleshores vaig sentir arran de la meva orella dreta –la noia se m’havia adreçat per l’esquerra—: “parla en català”. Ho havia dit un home d’uns cinquanta anys adreçant-se a una dona de la seva edat que l’acompanyava –la seva dona, suposo—, la qual mirava les noies amb cara de fàstic i menyspreu i murmurava alguna cosa inaudible per mi, però que ben bé podia fer: “Quin fàstic de jovent, si fos ma filla li fotia un bolet per vestir-se així.” Però la frase brillant de l’home no va estovar la dona, que devia ser d’una altra escola sociolingüística, perquè ni això va savar la noia de les calderes boteres que bullien al seu cap, ja que va continuar murmurant amb expressió inquisidora.
Ja dalt del tren, les noies van desaparèixer del meu camp de visió –allò estava de gom a gom— i la casualitat em va fer anar a parar arran de la parella, tots a peu dret. Llavors vaig sentir que ella deia: “Els hauria de caure la cara de vergonya.” Però no, ja no parlaven de les noies. Si el “parla en català” de l’home tenia com a referent --segurament inconscient-- el “Puix parla català, Déu li do glòria”, el referent de la frase de la dona era el “Yankees go home!”.
