"¡Habláis más que Castelar!"
Aquesta expressió, deliciosa per insòlita avui dia, la vaig sentir ahir en boca d’una dona d’uns setanta anys llargs en un lloc tan poc procliu a segons quines retòriques com és una botiga. Jo esperava la meva tanda, junt amb la senyora esmentada, mentre la botiguera i dues clientes més garlaven com castanyoles. La dona es queixava però amb bon humor, i a mi, que de tant en tant també puc ser pacient i que necessitava el que hi havia anat a comprar, la frase de la dona em va compensar amb escreix de l’espera.
Les alegres comares de la botiga ni van fer cabal del que deia la dona, i no sé pas si la bona senyora hauria sabut explicar qui era Castelar, però jo vaig trobar preciosa la frase anacrònica en comptes dels comentaris habituals sobre telefamosets. Només gent ja bastant gran conserva encara en el llenguatge espontani expressions referents a personatges i fets públics del segle dinou, heretades dels seus pares i avis, encara que només sigui com a clixés buits de sentit. Curiosament, el segle vint no hi ha tingut tanta tirada –i no és pas perquè no hagi donat tipus i fets en què recrear-se. No fa gaire temps encara vaig sentir a la meva mare parlar d’un tupè d’en Sagasta referit a no sé qui –no crec que parlés d’Artur Mas--, i recordo que la meva àvia paterna, nascuda a l’última dècada del dinou, quan et veia desvagada solia engegar-te això: “¡Au, i els carlins que els mati un altre!”. (De tradició liberal, la família, com podeu veure.)
Espero que ara que s’obre la veda de caça del vot, els polítics del meu poble, que es veu que ja es preparen per fer el porta a porta en parella de fet, com els jehovàs de la maleteta i els mormons encorbatats, truquin a la porta de la senyora que conserva la memòria de Castelar. Segur que encara n’aprendrien alguna cosa. “Perdoni, ¿castequè?”. “Que habláis más y más mal que Castelar, pero que mucho más.”
dissabte, 20 de novembre del 2010
2 de març de 2003
Carnes tollitas
Ha arribat el Carnestoltes --o el Carnaval, si ho preferiu-- però n’hi ha que han corregut a tollere o levare la carn abans del temps de Quaresma. Fa uns quants dies els diaris van publicar la notícia que una campanya de Turespaña, organisme del Govern espanyol, en la qual col·labora la Generalitat, havia rebut la repulsa de diverses associacions feministes que la titllen de sexista. L’esca del pecat era un cartell en què es veu una dona amb l’esquena nua i amb un senyal de tanga marcat a la pell --tot i que va amb les natges tapades, afegeixo. Sobre la imatge hi ha l’eslògan Spain Marks. Tant l’Institut Català de la Dona (Govern català) com l’Observatori de la Dona [sic] als Mitjans de Comunicació (format per deu ajuntaments governats per PSC i ICV) s’han afanyat a censurar l’anunci. Naturalment, la senyora responsable de l’ICD ha fet passar per l’adreçador el conseller de Turisme i la Generalitat ha rectificat i no farà servir aquest cartell.
Curiosament, la notícia de l’Avui no esmenta que un altre cartell amb la imatge de l’esquena nua d’un home també forma part de la campanya, cosa que sí diu la de La Vanguardia. Les acusacions de sexisme, evidentment, només anaven contra la imatge “que usa el cos femení com a objecte”. Tampoc no es diu que la campanya de Turespaña consta de diversos cartells amb el mateix eslògan. Els podeu trobar aquí, on estranyament no hi apareix el polèmic. ¿L’han retirat, també? En canvi, hi podem veure el de la versió masculina. (Sigui dit de passada, aquests dos em semblen dels més encertats; alguns dels altres són força horribles, trobo, tot i la pretesa modernitat formal.)
No puc entendre què té de dolent mostrar dos cossos esplèndids d’esquena com a reclam publicitari. ¿Per què tanta susceptibilitat cretina? ¿Així es vol promoure la igualtat, censurant amb uns plantejaments mesquins? ¿Per què els partits dits d’esquerres són tan beneits d’assumir les bajanades simplistes de les seves “seccions femenines”? ¿Com és que no ens adonem que, en matèries com aquesta, passem a ser idiotament puritans en nom de la igualtat i la dignitat de la dona? Ja no n’hi ha prou amb el llenguatge políticament correcte amb què es força la llengua fins al ridícul per evitar els genèrics masculins en el lèxic, es veu que cal fer una vigilància constant en tots els àmbits per evitar desviacionismes perillosos, i per això es creen “observatoris” específics. Això sí que em sembla descaradament obscè. La cosa ha arribat a cotes tan delirants que sembla que ningú gosa qüestionar públicament potineries tan aberrants com aquesta, no fos cas que ens titllessin de masclistes obsessos i opressius, en el cas dels homes, o de quintacolumnistes traïdores, en el cas de les dones (que és el que dec ser jo).
Ha arribat el Carnestoltes --o el Carnaval, si ho preferiu-- però n’hi ha que han corregut a tollere o levare la carn abans del temps de Quaresma. Fa uns quants dies els diaris van publicar la notícia que una campanya de Turespaña, organisme del Govern espanyol, en la qual col·labora la Generalitat, havia rebut la repulsa de diverses associacions feministes que la titllen de sexista. L’esca del pecat era un cartell en què es veu una dona amb l’esquena nua i amb un senyal de tanga marcat a la pell --tot i que va amb les natges tapades, afegeixo. Sobre la imatge hi ha l’eslògan Spain Marks. Tant l’Institut Català de la Dona (Govern català) com l’Observatori de la Dona [sic] als Mitjans de Comunicació (format per deu ajuntaments governats per PSC i ICV) s’han afanyat a censurar l’anunci. Naturalment, la senyora responsable de l’ICD ha fet passar per l’adreçador el conseller de Turisme i la Generalitat ha rectificat i no farà servir aquest cartell.
Curiosament, la notícia de l’Avui no esmenta que un altre cartell amb la imatge de l’esquena nua d’un home també forma part de la campanya, cosa que sí diu la de La Vanguardia. Les acusacions de sexisme, evidentment, només anaven contra la imatge “que usa el cos femení com a objecte”. Tampoc no es diu que la campanya de Turespaña consta de diversos cartells amb el mateix eslògan. Els podeu trobar aquí, on estranyament no hi apareix el polèmic. ¿L’han retirat, també? En canvi, hi podem veure el de la versió masculina. (Sigui dit de passada, aquests dos em semblen dels més encertats; alguns dels altres són força horribles, trobo, tot i la pretesa modernitat formal.)
No puc entendre què té de dolent mostrar dos cossos esplèndids d’esquena com a reclam publicitari. ¿Per què tanta susceptibilitat cretina? ¿Així es vol promoure la igualtat, censurant amb uns plantejaments mesquins? ¿Per què els partits dits d’esquerres són tan beneits d’assumir les bajanades simplistes de les seves “seccions femenines”? ¿Com és que no ens adonem que, en matèries com aquesta, passem a ser idiotament puritans en nom de la igualtat i la dignitat de la dona? Ja no n’hi ha prou amb el llenguatge políticament correcte amb què es força la llengua fins al ridícul per evitar els genèrics masculins en el lèxic, es veu que cal fer una vigilància constant en tots els àmbits per evitar desviacionismes perillosos, i per això es creen “observatoris” específics. Això sí que em sembla descaradament obscè. La cosa ha arribat a cotes tan delirants que sembla que ningú gosa qüestionar públicament potineries tan aberrants com aquesta, no fos cas que ens titllessin de masclistes obsessos i opressius, en el cas dels homes, o de quintacolumnistes traïdores, en el cas de les dones (que és el que dec ser jo).
15 de febrer de 2003
Un altre que pensa, sortosament
Us brindo un altre retall interessant. Llegir-lo em sembla una bona alternativa a passar el temps sentint i llegint les bestieses i les baralles sobre xifres de manifestants amb què ens marejaran avui i els propers dies a ràdio, televisió i diaris.
La pregunta
FRANCESC–MARC ÁLVARO – (La Vanguardia 12/02/2003)
En estos días, a uno le preguntan si está a favor o en contra de la guerra contra Iraq como si fuera lo mismo que querer la leche del cortado del bar fría o caliente. La pregunta es cargante porque es de una frivolidad enorme. La respuesta puede serlo también. Uno responde que está en contra de la guerra. Y, luego, empieza –si uno tiene humor y ganas– lo de intentar distinguir y argumentar una respuesta con matices. Porque para las consignas ya están los loros, sean del Gobierno o de cualquier plataforma opositora. Uno no puede permitirse el lujo exquisito de tener las ideas tan claras como los subsecretarios de Estado o ciertos actores y ciertas modelos de pasarela. El problema es que no estamos en tiempo de argumentos. Vivimos horas de tópicos y de blanco o negro, aptos solamente para las secas notas oficiales y para las performances que tranquilizan conciencias.
Si uno no es partidario para nada de la política dura de Bush y Aznar pero tampoco se siente cercano a determinados discursos tramposamente “buenistas” lo tiene crudo. Este campo está marcado a priori y sólo sirve para reducirlo todo a una confrontación entre “belicistas reaccionarios sumisos al Imperio” y “subversivos irresponsables que hacen el juego a Saddam”, sea dicho con los mismos términos descalificadores que se cruzan unos y otros. Meterse en medio, como hace uno ahora con esta columna, es ganarse los ataques de ambos bandos. Te pueden acusar de estar a sueldo de la CIA y, a la vez, de ser un esbirro del régimen iraquí. También te pueden insultar llamándote neutral, cuando no lo eres: simplemente tratas de meter algo de complejidad donde lo único que luce es la frase prefabricada, el insulto y la máquina de estampar certificados de “buen español” o “buena persona del mundo”, según una u otra oficina expendedora.
Uno suscribe con tranquilidad lo que ha dicho el filósofo francés Bernard-Henri Lévy: “No me opongo a la guerra contra Saddam. Me opongo a esta guerra contra Saddam (...) Esta guerra debe realizarse como es debido. En ella, Iraq no es precisamente el enemigo al que con más urgencia hay que atacar. Y cuando Estados Unidos consolida su alianza con un Estado como Pakistán para llevar adelante sus intenciones respecto a Iraq, ése es un error inmenso”. ¿Demasiado complicado para los aires que corren en España? Seguro, no satisface a nadie.
Aquí lo que se lleva es el “manda uebos” por un lado, y el “a las barricadas”, por otro. En el fondo, el maniqueísmo de Bush con su “eje del mal” nos encanta, porque nos permite el otro maniqueísmo. El de hacernos fotos en Bagdad tocando la guitarra y el de posar como europeos bonitos para postales naïf.
Us brindo un altre retall interessant. Llegir-lo em sembla una bona alternativa a passar el temps sentint i llegint les bestieses i les baralles sobre xifres de manifestants amb què ens marejaran avui i els propers dies a ràdio, televisió i diaris.
La pregunta
FRANCESC–MARC ÁLVARO – (La Vanguardia 12/02/2003)
En estos días, a uno le preguntan si está a favor o en contra de la guerra contra Iraq como si fuera lo mismo que querer la leche del cortado del bar fría o caliente. La pregunta es cargante porque es de una frivolidad enorme. La respuesta puede serlo también. Uno responde que está en contra de la guerra. Y, luego, empieza –si uno tiene humor y ganas– lo de intentar distinguir y argumentar una respuesta con matices. Porque para las consignas ya están los loros, sean del Gobierno o de cualquier plataforma opositora. Uno no puede permitirse el lujo exquisito de tener las ideas tan claras como los subsecretarios de Estado o ciertos actores y ciertas modelos de pasarela. El problema es que no estamos en tiempo de argumentos. Vivimos horas de tópicos y de blanco o negro, aptos solamente para las secas notas oficiales y para las performances que tranquilizan conciencias.
Si uno no es partidario para nada de la política dura de Bush y Aznar pero tampoco se siente cercano a determinados discursos tramposamente “buenistas” lo tiene crudo. Este campo está marcado a priori y sólo sirve para reducirlo todo a una confrontación entre “belicistas reaccionarios sumisos al Imperio” y “subversivos irresponsables que hacen el juego a Saddam”, sea dicho con los mismos términos descalificadores que se cruzan unos y otros. Meterse en medio, como hace uno ahora con esta columna, es ganarse los ataques de ambos bandos. Te pueden acusar de estar a sueldo de la CIA y, a la vez, de ser un esbirro del régimen iraquí. También te pueden insultar llamándote neutral, cuando no lo eres: simplemente tratas de meter algo de complejidad donde lo único que luce es la frase prefabricada, el insulto y la máquina de estampar certificados de “buen español” o “buena persona del mundo”, según una u otra oficina expendedora.
Uno suscribe con tranquilidad lo que ha dicho el filósofo francés Bernard-Henri Lévy: “No me opongo a la guerra contra Saddam. Me opongo a esta guerra contra Saddam (...) Esta guerra debe realizarse como es debido. En ella, Iraq no es precisamente el enemigo al que con más urgencia hay que atacar. Y cuando Estados Unidos consolida su alianza con un Estado como Pakistán para llevar adelante sus intenciones respecto a Iraq, ése es un error inmenso”. ¿Demasiado complicado para los aires que corren en España? Seguro, no satisface a nadie.
Aquí lo que se lleva es el “manda uebos” por un lado, y el “a las barricadas”, por otro. En el fondo, el maniqueísmo de Bush con su “eje del mal” nos encanta, porque nos permite el otro maniqueísmo. El de hacernos fotos en Bagdad tocando la guitarra y el de posar como europeos bonitos para postales naïf.
14 de febrer de 2003
Associacions
«"¡Delireu amb mi!", crida Vitezslav Nezval al seu lector, i Baudelaire: "Hem d'estar sempre borratxos... de vi, de poesia o de virtut, com vulgueu..." El lirisme és una embriaguesa i l'home s'emborratxa per confondre's més fàcilment amb el món. La revolució no vol ser estudiada i observada, vol que es formi un sol cos amb ella; és en aquest sentit que és lírica i que el lirisme li és necessari» (Milan Kundera, L'edat lírica --La Vie est ailleurs--)
Les nostres neurones funcionen de manera imprevisible. Potser per això aquest fragment del llibre de Kundera que vaig llegir fa uns dies és el que m'ha vingut al cap --i he copiat, que tanta memòria no tinc-- en llegir aquest article de Quim Monzó:
Por la paz
Las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas para aparecer en los medios
QUIM MONZÓ - La Vanguardia. 12/02/2003
En Gràcia, treinta personas convocadas por el Ateneu Rosa de Foc han pasado el fin de semana ayunando y acampados para protestar contra la guerra en Iraq. En la Pasarela Gaudí, las modelos lucían pegatinas con el símbolo de “haz el amor y no la guerra” y algún diseñador llevaba en la espalda la exclamación “¡No!”. En Nueva Gales del Sur, casi ochocientas mujeres se desnudaron y formaron con sus cuerpos un corazón y las palabras “Guerra no”.
En el mundo entero las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas originales, para, así, aparecer en los medios de comunicación. Una de las más peculiares es la del movimiento Masturbémonos por la Paz, que, nacido en Estados Unidos, integra ya a personas de 82 países. El movimiento ha conseguido una adhesión fervorosa a través de su página www.masturbateforpeace.com. Su divisa es “La paz viene del amor” y razonan su propuesta: “Cualquier amor auténtico viene de dentro. No puedes amar a otros si primero no te amas a ti mismo. Y, evidentemente, la masturbación es la mayor expresión de autoestima. Por ello es natural que, nosotros, ciudadanos del mundo, nos unamos para masturbarnos por la paz”.
Tienen un buen número de pegatinas (que se pueden pedir por correo electrónico), ideales para engancharlas en la camiseta o en la frente, y luego gritarlas a coro en las manis. “Touch your sack, not Iraq” es una de ellas y podría traducirse por “Toca tu escroto, no Iraq”. Lástima que “escroto” e “Iraq” no rimen. En otra pone “War is wrong, whack your schlong”, que podríamos adaptar libremente como “La guerra es chunga, menéate la purrunga”. Para unirse al movimiento basta indicar, si quieres, tu nombre, tu país, tu “e-mail” y explicar cómo piensas autosatisfacerte por la paz. Algunos proponen reunirse y hacerlo colectivamente, pero la mayoría lo prefiere en solitario. “Sólo quiero que Hussein y Bush sepan que hay una preciosa estudiante de instituto pensando en ellos de forma pacífica mientras se toca”, explica una chica. Otra expone: “Planeo masturbarme como mínimo dos veces al día en nombre de la paz... Con vibradores, duchas de teléfono, mordazas, cartones de bingo, mangos de cepillos, dedos, incluso con unas tenacillas de rizar...”. Un muchacho explica: “Yo me masturbaré usando sólo lubricantes que no hayan sido experimentados con animales”. En la misma línea de preocupación social, una inglesa afirma: “No sólo me masturbaré cada día por la paz, sino que también dejaré de utilizar electrodomésticos con pilas, en un esfuerzo para combatir el despilfarro sin sentido de tantas fuentes de energía no renovable y salvar así al mundo de un atropello innecesario”. Es emotiva la confesión de un chico llamado Jacob: “Siempre me he masturbado por mi propio placer. Ahora finalmente lo hago por los demás”.
Todos aquellos que en nuestro país estén interesados en unirse a la causa pueden darse prisa en apuntarse en la web antes mencionada. Lo digo porque la gran manifestación será el próximo sábado día 15, y sería bonito ver ya en acción, en el paseo de Gràcia, a los miembros locales de este interesante movimiento.
¡Per una masturbació virtuosa i lírica al passeig de Gràcia! ¡Salut!
«"¡Delireu amb mi!", crida Vitezslav Nezval al seu lector, i Baudelaire: "Hem d'estar sempre borratxos... de vi, de poesia o de virtut, com vulgueu..." El lirisme és una embriaguesa i l'home s'emborratxa per confondre's més fàcilment amb el món. La revolució no vol ser estudiada i observada, vol que es formi un sol cos amb ella; és en aquest sentit que és lírica i que el lirisme li és necessari» (Milan Kundera, L'edat lírica --La Vie est ailleurs--)
Les nostres neurones funcionen de manera imprevisible. Potser per això aquest fragment del llibre de Kundera que vaig llegir fa uns dies és el que m'ha vingut al cap --i he copiat, que tanta memòria no tinc-- en llegir aquest article de Quim Monzó:
Por la paz
Las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas para aparecer en los medios
QUIM MONZÓ - La Vanguardia. 12/02/2003
En Gràcia, treinta personas convocadas por el Ateneu Rosa de Foc han pasado el fin de semana ayunando y acampados para protestar contra la guerra en Iraq. En la Pasarela Gaudí, las modelos lucían pegatinas con el símbolo de “haz el amor y no la guerra” y algún diseñador llevaba en la espalda la exclamación “¡No!”. En Nueva Gales del Sur, casi ochocientas mujeres se desnudaron y formaron con sus cuerpos un corazón y las palabras “Guerra no”.
En el mundo entero las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas originales, para, así, aparecer en los medios de comunicación. Una de las más peculiares es la del movimiento Masturbémonos por la Paz, que, nacido en Estados Unidos, integra ya a personas de 82 países. El movimiento ha conseguido una adhesión fervorosa a través de su página www.masturbateforpeace.com. Su divisa es “La paz viene del amor” y razonan su propuesta: “Cualquier amor auténtico viene de dentro. No puedes amar a otros si primero no te amas a ti mismo. Y, evidentemente, la masturbación es la mayor expresión de autoestima. Por ello es natural que, nosotros, ciudadanos del mundo, nos unamos para masturbarnos por la paz”.
Tienen un buen número de pegatinas (que se pueden pedir por correo electrónico), ideales para engancharlas en la camiseta o en la frente, y luego gritarlas a coro en las manis. “Touch your sack, not Iraq” es una de ellas y podría traducirse por “Toca tu escroto, no Iraq”. Lástima que “escroto” e “Iraq” no rimen. En otra pone “War is wrong, whack your schlong”, que podríamos adaptar libremente como “La guerra es chunga, menéate la purrunga”. Para unirse al movimiento basta indicar, si quieres, tu nombre, tu país, tu “e-mail” y explicar cómo piensas autosatisfacerte por la paz. Algunos proponen reunirse y hacerlo colectivamente, pero la mayoría lo prefiere en solitario. “Sólo quiero que Hussein y Bush sepan que hay una preciosa estudiante de instituto pensando en ellos de forma pacífica mientras se toca”, explica una chica. Otra expone: “Planeo masturbarme como mínimo dos veces al día en nombre de la paz... Con vibradores, duchas de teléfono, mordazas, cartones de bingo, mangos de cepillos, dedos, incluso con unas tenacillas de rizar...”. Un muchacho explica: “Yo me masturbaré usando sólo lubricantes que no hayan sido experimentados con animales”. En la misma línea de preocupación social, una inglesa afirma: “No sólo me masturbaré cada día por la paz, sino que también dejaré de utilizar electrodomésticos con pilas, en un esfuerzo para combatir el despilfarro sin sentido de tantas fuentes de energía no renovable y salvar así al mundo de un atropello innecesario”. Es emotiva la confesión de un chico llamado Jacob: “Siempre me he masturbado por mi propio placer. Ahora finalmente lo hago por los demás”.
Todos aquellos que en nuestro país estén interesados en unirse a la causa pueden darse prisa en apuntarse en la web antes mencionada. Lo digo porque la gran manifestación será el próximo sábado día 15, y sería bonito ver ya en acción, en el paseo de Gràcia, a los miembros locales de este interesante movimiento.
¡Per una masturbació virtuosa i lírica al passeig de Gràcia! ¡Salut!
diumenge, 14 de novembre del 2010
11 de febrer de 2003
A contracorrent
Ho sento, però si a algú que arriba aquí no l'hi interessa, pot passar de llarg: torno a fer-me ressò de les paraules de Marçal Sintes, farta de tant papanatisme (¿No atacava el "pensament únic", la cort progre catalana i hispànica?, ¿doncs això que fan què és?; bé, de "pensament" res, esclar: mer bovinisme.) I també us convido a llegir això altre, d'un autor que no acostumava a llegir, però que també em sembla força assenyat.
Aquests almenys tenen el detall d'intentar raonar amb un mínim d'intel·ligència i honestedat, trobo. Potser és que ho he llegit després de veure per segon cop els atacs d'histèria de dues senyores socialistes basques que cridaven sí a una altra guerra, i m'han ajudat a retrobar la calma i a fer-me passar unes altres "basques". Després hi ha qui diu que les dones poden portar una millor manera de fer a la política. ¡I uns pebrots!, diria jo, si em permeteu l'exabrupte. Vull dir que, si elles són així, mal per mal, millor els d'un home, que almenys ja sabem més bé com agafar-los.
Ho sento, però si a algú que arriba aquí no l'hi interessa, pot passar de llarg: torno a fer-me ressò de les paraules de Marçal Sintes, farta de tant papanatisme (¿No atacava el "pensament únic", la cort progre catalana i hispànica?, ¿doncs això que fan què és?; bé, de "pensament" res, esclar: mer bovinisme.) I també us convido a llegir això altre, d'un autor que no acostumava a llegir, però que també em sembla força assenyat.
Aquests almenys tenen el detall d'intentar raonar amb un mínim d'intel·ligència i honestedat, trobo. Potser és que ho he llegit després de veure per segon cop els atacs d'histèria de dues senyores socialistes basques que cridaven sí a una altra guerra, i m'han ajudat a retrobar la calma i a fer-me passar unes altres "basques". Després hi ha qui diu que les dones poden portar una millor manera de fer a la política. ¡I uns pebrots!, diria jo, si em permeteu l'exabrupte. Vull dir que, si elles són així, mal per mal, millor els d'un home, que almenys ja sabem més bé com agafar-los.
5 de febrer de 2003
Columnisme comparat
Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:
ELS GOYA
Marçal Sintes
Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.
I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:
NO PODER FER-HI RES
Maria de la Pau Janer
Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.
Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.
Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.
Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.
I això, d'un lector, que subscric:
La demagògia dels escuts
Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.
La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)
Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:
ELS GOYA
Marçal Sintes
Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.
I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:
NO PODER FER-HI RES
Maria de la Pau Janer
Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.
Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.
Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.
Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.
I això, d'un lector, que subscric:
La demagògia dels escuts
Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.
La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)
3 de desembre de 2002
Monday afternoon
Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.
¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.
Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.
¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
30 de novembre de 2002
Un cinquantenari
Segons Nabokov, el 16 de novembre de 1952 Humbert Humbert va morir a la presó abans de poder ser jutjat. La seva excessiva afició a les nímfules o nimfetes l'havia perdut. Ara podríem fer una altra enquesta: al marge de la qualitat de les dues pel·lícules que s'han fet basades en Lolita (jo em quedo amb Kubrick), quin actor creieu que encaixa més en el personatge de Humbert Humbert?, James Mason o Jeremy Irons? Jo no sabria quin triar, encara que la meva debilitat per Irons gairebé m'hi fa decantar. Ara, Shelley Winters i Peter Sellers, insuperables. I potser Sue Lyon també va ser una Lolita insuperable. Però millor que us llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet.
Segons Nabokov, el 16 de novembre de 1952 Humbert Humbert va morir a la presó abans de poder ser jutjat. La seva excessiva afició a les nímfules o nimfetes l'havia perdut. Ara podríem fer una altra enquesta: al marge de la qualitat de les dues pel·lícules que s'han fet basades en Lolita (jo em quedo amb Kubrick), quin actor creieu que encaixa més en el personatge de Humbert Humbert?, James Mason o Jeremy Irons? Jo no sabria quin triar, encara que la meva debilitat per Irons gairebé m'hi fa decantar. Ara, Shelley Winters i Peter Sellers, insuperables. I potser Sue Lyon també va ser una Lolita insuperable. Però millor que us llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet.
28 de novembre de 2002
Estadístiques
Un cop fet el buidatge de les respostes obtingudes a la pregunta de fa quatre dies, us en comunico els resultats: un cent per cent dels informants estan d'acord amb la meva opinió; no els agraden els restaurants on se senten com a casa. Univers objecte de l'estudi: una persona.
Au, no us enfadeu. ¿Us penseu que les estadístiques amb les quals ens maregen cada dia són gaire més serioses pel que fa a procediment? Per exemple, fa pocs dies vaig sentir dir per la ràdio que els catalans per les festes de Nadal ens gastarem uns mil euros per barba. I jo em pregunto qui deu ser el mà foradada que es gastarà les ben bé tres quartes parts que jo no em penso gastar. Un consell de franc: recordeu allò que "la visa és la que treballa" i ensenyeu-li a prendre-s'ho amb calma.
Un cop fet el buidatge de les respostes obtingudes a la pregunta de fa quatre dies, us en comunico els resultats: un cent per cent dels informants estan d'acord amb la meva opinió; no els agraden els restaurants on se senten com a casa. Univers objecte de l'estudi: una persona.
Au, no us enfadeu. ¿Us penseu que les estadístiques amb les quals ens maregen cada dia són gaire més serioses pel que fa a procediment? Per exemple, fa pocs dies vaig sentir dir per la ràdio que els catalans per les festes de Nadal ens gastarem uns mil euros per barba. I jo em pregunto qui deu ser el mà foradada que es gastarà les ben bé tres quartes parts que jo no em penso gastar. Un consell de franc: recordeu allò que "la visa és la que treballa" i ensenyeu-li a prendre-s'ho amb calma.
24 de novembre de 2002
Com a casa
Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.
Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.
Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.
Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.
17 de novembre de 2002
17 de novembre. Havent sopat, al club, prenc quatre cafès, fortíssims. Decisió equivocada, bèstia. Quina és la causa de la meva tendència a la intoxicació? Enmig del malestar que em produeix l'agitació del cor penso que una gradació de coses sinistres podria ésser: a) una taula de joc; b) una casa de prostitució; c) una borratxera; d) una universitat indígena; e) el suburbi d'una ciutat..., etc.
Josep Pla, El quadern gris
Josep Pla, El quadern gris
12 de novembre de 2002
Qui no té res a fer el gat pentina
Caram amb els savis. Ara són els de ciències, que ens diuen que la temperatura de Catalunya ha pujat 0,9 graus els darrers 130 anys i que això significa l'índex d'augment més alt del món. ¡Ai senyor!, entre la restauradora entusiasta que vol que la Unesco proclami que la cuina catalana és un gran patrimoni de la humanitat i els científics que ens diuen que som els més calents de la ídem, ja em direu quin panorama. Això de l'escalfamenta es veu que ho va dir un grup de recerca de la Rovira i Virgili "al 13è Simposi Internacional sobre Canvi Global i Variacions del Clima (celebrat al gener a Orlando, Estats Units)". (L'afició als simposis també deu formar part indiscutible del patrimoni de la humanitat.) A veure, jo sempre em pregunto, quan surten fotent la tabarra amb això del canvi climàtic, siguin els molt il·lustres ponents de simposis o el no menys il·lustre Tomàs Molina o els simples periodistets "conscienciats": ¿què caram representa una quantitat de com ara 130 anys en la vida de la Terra?: misèria. ¿D'això ja se'n pot inferir l'escalfament del planeta? Bé, sort que hi ha altres científics que sostenen el contrari: que no ens estem escalfeint tan ràpidament com això, cosa que em tranquil·litza; no perquè em deixi acoquinar pels apocalíptics i els altres em calmin les angúnies, sinó perquè tot i la meva ignorància científica veig que el meu sentit comú potser no està tan malament. Salut, i a gaudir d'aquest gairebé grau de més!
Caram amb els savis. Ara són els de ciències, que ens diuen que la temperatura de Catalunya ha pujat 0,9 graus els darrers 130 anys i que això significa l'índex d'augment més alt del món. ¡Ai senyor!, entre la restauradora entusiasta que vol que la Unesco proclami que la cuina catalana és un gran patrimoni de la humanitat i els científics que ens diuen que som els més calents de la ídem, ja em direu quin panorama. Això de l'escalfamenta es veu que ho va dir un grup de recerca de la Rovira i Virgili "al 13è Simposi Internacional sobre Canvi Global i Variacions del Clima (celebrat al gener a Orlando, Estats Units)". (L'afició als simposis també deu formar part indiscutible del patrimoni de la humanitat.) A veure, jo sempre em pregunto, quan surten fotent la tabarra amb això del canvi climàtic, siguin els molt il·lustres ponents de simposis o el no menys il·lustre Tomàs Molina o els simples periodistets "conscienciats": ¿què caram representa una quantitat de com ara 130 anys en la vida de la Terra?: misèria. ¿D'això ja se'n pot inferir l'escalfament del planeta? Bé, sort que hi ha altres científics que sostenen el contrari: que no ens estem escalfeint tan ràpidament com això, cosa que em tranquil·litza; no perquè em deixi acoquinar pels apocalíptics i els altres em calmin les angúnies, sinó perquè tot i la meva ignorància científica veig que el meu sentit comú potser no està tan malament. Salut, i a gaudir d'aquest gairebé grau de més!
10 de novembre de 2002
Els deures pendents
Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.
Dies i dies (quasi sense paraules)
Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.
Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.
Dies i dies (quasi sense paraules)
Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.
28 d'octubre de 2002
L'esperma de Gaudí
"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)
No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.
Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.
En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.
A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.
Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".
Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]
f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.
2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.
Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.
"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)
No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.
Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.
En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.
A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.
Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".
Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]
f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.
2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.
Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.
26 d'octubre de 2002
Sobre Ferrater
Dijous vaig veure un espectacle modest però eficaç, molt més digne i eficaç que alguns muntatges teatrals professionals, caríssimament subvencionats i farcits de "teatralitat" postissa, no per "moderna" menys ridícula (escenografies pretenciosament "artístiques" i "simbòliques", anacronismes intencionats i beneits --aquests shakespeares amb actors disfressats de dones de fer feines o de culs de cafè existencialistes, per exemple, per alertar-nos que allò és intemporal, ¡ai las!, que ens hi hem d'identificar vulgues o no, com si no n'hi hagués prou amb el text, uns bons actors i una posada en escena discreta, que és l'únic que cal exigir, em sembla-- i un fart de "creativitat" i "visceralitat" que arriba a ser indigest, sobretot en muntatges més o menys experimentals). Perdoneu l'excés de cometes, sisplau. Per altra banda, reconeguem que sempre hi ha excepcions, només faltaria.
Es tracta d'una escenificació de textos de --i sobre-- Gabriel Ferrater que ja fa més d'un any que roda pel país: El galant de nit, i que es representa a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona i La Caixa. Espectacle modest, sí, però amb un to general bastant alt i fins i tot amb moments excepcionals: la gènesi apòcrifa del poema "A l'inrevés" és impagable. L'actor Francesc Ten es posa en la pell --i la vestimenta negra-- de Ferrater d'una manera prodigiosa: natural, vull dir, sense ni un pèl de sobreactuació, dient magníficament les paraules de Ferrater (poemes, fragments de poemes, textos diversos, reproduccions de converses recollides en llocs diferents...). No tot és rodó, esclar. Vaig gosar queixar-me, al final (l'avantatge d'aquestes representacions és que es fan en espais gairebé casolans), del perquè de la menció del tot explícita, al final, abans de cloure amb la dada del suïcidi de Ferrater, d'una poeta que sembla que va conviure amb ell els últims temps, i que en canvi no s'esmenti per res Helena Valentí, molt important també en la seva biografia, sembla, i a qui va dedicar moltes de les poesies i on sovint la interpel·la directament, per exemple al "Poema inacabat". Els morts --HV va morir ja fa uns anys--, ja se sap, no poden intervenir en segons quins afers materials. Però a banda d'això i alguna altra petitesa (potser valdria la pena que es cuidés una mica més l'edició dels textos dels tríptics que s'editen per a cada recital/representació --no només en aquest cas--, tant pel que fa a la qualitat lingüística com a les dades i les informacions que s'hi donen), és del tot recomanable; crec que és una bona manera de presentar el personatge i la seva obra i generar fàcilment les ganes de llegir-lo en la gent que no el conegui.
Per altra banda, i seguint amb Ferrater, dijous mateix es publicava aquesta crítica d'una biografia del poeta publicada enguany. No és la primera crítica desfavorable que ha sortit sobre aquest llibre de María Ángeles Cabré. Tothom qui n'ha parlat no n'ha dit pas res de bo. Caldrà que sigueu prudents, doncs, i si voleu saber coses sobre Ferrater, a part de llegir-ne l'obra, millor que acudiu a Papers, cartes, paraules, editat pel seu germà, Joan Ferraté, a Quaderns Crema; Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, també a Quaderns Crema; Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura, de Laureano Bonet, a Ed. Universitat de Barcelona; El Gabriel Ferrater de Reus, de Ramon Gomis, sobre els seus anys juvenils, a Ed. Proa, o a les Cartes a l'Helena, del mateix Ferrater, a Ed. Empúries.
Dijous vaig veure un espectacle modest però eficaç, molt més digne i eficaç que alguns muntatges teatrals professionals, caríssimament subvencionats i farcits de "teatralitat" postissa, no per "moderna" menys ridícula (escenografies pretenciosament "artístiques" i "simbòliques", anacronismes intencionats i beneits --aquests shakespeares amb actors disfressats de dones de fer feines o de culs de cafè existencialistes, per exemple, per alertar-nos que allò és intemporal, ¡ai las!, que ens hi hem d'identificar vulgues o no, com si no n'hi hagués prou amb el text, uns bons actors i una posada en escena discreta, que és l'únic que cal exigir, em sembla-- i un fart de "creativitat" i "visceralitat" que arriba a ser indigest, sobretot en muntatges més o menys experimentals). Perdoneu l'excés de cometes, sisplau. Per altra banda, reconeguem que sempre hi ha excepcions, només faltaria.
Es tracta d'una escenificació de textos de --i sobre-- Gabriel Ferrater que ja fa més d'un any que roda pel país: El galant de nit, i que es representa a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona i La Caixa. Espectacle modest, sí, però amb un to general bastant alt i fins i tot amb moments excepcionals: la gènesi apòcrifa del poema "A l'inrevés" és impagable. L'actor Francesc Ten es posa en la pell --i la vestimenta negra-- de Ferrater d'una manera prodigiosa: natural, vull dir, sense ni un pèl de sobreactuació, dient magníficament les paraules de Ferrater (poemes, fragments de poemes, textos diversos, reproduccions de converses recollides en llocs diferents...). No tot és rodó, esclar. Vaig gosar queixar-me, al final (l'avantatge d'aquestes representacions és que es fan en espais gairebé casolans), del perquè de la menció del tot explícita, al final, abans de cloure amb la dada del suïcidi de Ferrater, d'una poeta que sembla que va conviure amb ell els últims temps, i que en canvi no s'esmenti per res Helena Valentí, molt important també en la seva biografia, sembla, i a qui va dedicar moltes de les poesies i on sovint la interpel·la directament, per exemple al "Poema inacabat". Els morts --HV va morir ja fa uns anys--, ja se sap, no poden intervenir en segons quins afers materials. Però a banda d'això i alguna altra petitesa (potser valdria la pena que es cuidés una mica més l'edició dels textos dels tríptics que s'editen per a cada recital/representació --no només en aquest cas--, tant pel que fa a la qualitat lingüística com a les dades i les informacions que s'hi donen), és del tot recomanable; crec que és una bona manera de presentar el personatge i la seva obra i generar fàcilment les ganes de llegir-lo en la gent que no el conegui.
Per altra banda, i seguint amb Ferrater, dijous mateix es publicava aquesta crítica d'una biografia del poeta publicada enguany. No és la primera crítica desfavorable que ha sortit sobre aquest llibre de María Ángeles Cabré. Tothom qui n'ha parlat no n'ha dit pas res de bo. Caldrà que sigueu prudents, doncs, i si voleu saber coses sobre Ferrater, a part de llegir-ne l'obra, millor que acudiu a Papers, cartes, paraules, editat pel seu germà, Joan Ferraté, a Quaderns Crema; Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, també a Quaderns Crema; Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura, de Laureano Bonet, a Ed. Universitat de Barcelona; El Gabriel Ferrater de Reus, de Ramon Gomis, sobre els seus anys juvenils, a Ed. Proa, o a les Cartes a l'Helena, del mateix Ferrater, a Ed. Empúries.
23 d'octubre de 2002
Em permeteu?
"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."
Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.
"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."
Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.
19 d'octubre sw 2002
Després de les esgarrifances... tremolors
Primer em pensava que era una broma, però de seguida ho he descartat; no pot ser que s'inventin una cosa així (fer un bot general, el mateix dia i a la mateixa hora), m'he dit. Bé, el primer impuls, un cop superat l'estupor, ha estat córrer escales avall quan he recordat que en aquells moments, tres quarts d'una d'aquest migdia, el Molt Honorable President inaugurava una escola construïda a uns dos-cents metres de casa meva (prou lluny per no sentir el brogit i la fúria dels tendres i innocents infants, gràcies a una feliç coincidència de coordenades urbanístiques --res de providències benefactores, tot és pur atzar-- del meu barri)--, per veure si amb la seva natural desimboltura es posava a saltar al pati nou de trinca per comprovar que faria el seu fet el dia de l'ídem. Deixem-ho córrer. Però això de la canalla saltant em ve bé --o m'ho faig venir bé-- per fer referència al que comentava ahir Josep M. Espinàs a El Periódico:
Els altres en les seves gàbies
Des de la riba mediterrània sempre s'ha vist amb un punt d'ironia la tendència dels britànics, i dels saxons en general, a fundar clubs d'aficionats a coses que ens semblen pintoresques. Als Estats Units també s'hi troben centenars d'associacions que aquí serien impensables. L'última, de moment: l'agrupació dels qui no tenen fills petits, per tal de defensar els seus interessos davant dels qui en tenen. Troben que els treballadors amb nens estan massa protegits per l'Administració.
Actualment, internet afavoreix que qualsevol proposta pugui rebre moltes adhesions i crítiques, i la d'aquests sense fills ha provocat un escàndol: com es fa amb els no fumadors, els restaurants haurien de reservar espais per als sense nens. I als supermercats s'haurien de garantir unes determinades hores també sense nens.
Tothom, en algun moment, ha considerat que les criatures eren una molèstia en un espai compartit. Els nens aprenen a parlar espontàniament, però, perquè aprenguin a callar quan toca, pares i mestres s'han d'esforçar. Costa trobar en establiments oberts al públic nens i nenes que no parlin xisclant i que no parin de moure's. Naturalment, això és incòmode per als grans, però les propostes dels sense nens nord-americans ens fan veure com anem avançant pel camí de la intolerància, més exactament: de la incapacitat per adaptar-nos a les molèsties.
L'espècie humana, que s'ha imposat a les altres per la seva capacitat d'adaptació, està curiosament formada, cada vegada més, per individus que són immunodeficients a les petites incomoditats quotidianes. Les anteriors generacions sabien assimilar-les. Ara vivim instal.lats en una queixa exagerada per la temperatura que fa, els fums, els sorolls, una empenta que rebem, l'espera en una cua...
L'educació cívica és absolutament exigible. Però els nord-americans que volen aïllar els nens i altres iniciatives --massa-- d'exclusió social suggereixen una tendència preocupant: com que som cada vegada menys comprensius, els altres ens molesten.
Normalment trobo encertats els punts de vista d'Espinàs perquè sempre fugen dels estereotips, són intel·ligents i els exposa amb aquell estil seu tan elegant. Però, tot i compartir la seva apreciació que cada dia sembla que hi hagi més gent irritada per banalitats, en aquest cas no puc ocultar una certa simpatia per aquesta associació dels sense fills petits. Posats a veure oenagés d'allò més pintoresc, aquesta no em sembla de les més absurdes; ni de bon tros. Perquè no trobar nens insidiosos --sí, producte de pares irresponsables i mal educats, ja ho sabem-- en segons quins llocs és un luxe cada cop més escàs. No ho sé, potser és que el nen que l'altre dia, mentre jo triava unes llaunes en un híper, em va engaltar dues puntades de peu a la canyella de la cama mentre sa santa mare ho contemplava com aquell qui veu el seu cadell fent la més gran meravella, s'entrenava per a l'11 de l'11 a les 11, que tot pot ser. La tercera coça se la va ben guardar, però, després del moc pertinent --meu, esclar.
Primer em pensava que era una broma, però de seguida ho he descartat; no pot ser que s'inventin una cosa així (fer un bot general, el mateix dia i a la mateixa hora), m'he dit. Bé, el primer impuls, un cop superat l'estupor, ha estat córrer escales avall quan he recordat que en aquells moments, tres quarts d'una d'aquest migdia, el Molt Honorable President inaugurava una escola construïda a uns dos-cents metres de casa meva (prou lluny per no sentir el brogit i la fúria dels tendres i innocents infants, gràcies a una feliç coincidència de coordenades urbanístiques --res de providències benefactores, tot és pur atzar-- del meu barri)--, per veure si amb la seva natural desimboltura es posava a saltar al pati nou de trinca per comprovar que faria el seu fet el dia de l'ídem. Deixem-ho córrer. Però això de la canalla saltant em ve bé --o m'ho faig venir bé-- per fer referència al que comentava ahir Josep M. Espinàs a El Periódico:
Els altres en les seves gàbies
Des de la riba mediterrània sempre s'ha vist amb un punt d'ironia la tendència dels britànics, i dels saxons en general, a fundar clubs d'aficionats a coses que ens semblen pintoresques. Als Estats Units també s'hi troben centenars d'associacions que aquí serien impensables. L'última, de moment: l'agrupació dels qui no tenen fills petits, per tal de defensar els seus interessos davant dels qui en tenen. Troben que els treballadors amb nens estan massa protegits per l'Administració.
Actualment, internet afavoreix que qualsevol proposta pugui rebre moltes adhesions i crítiques, i la d'aquests sense fills ha provocat un escàndol: com es fa amb els no fumadors, els restaurants haurien de reservar espais per als sense nens. I als supermercats s'haurien de garantir unes determinades hores també sense nens.
Tothom, en algun moment, ha considerat que les criatures eren una molèstia en un espai compartit. Els nens aprenen a parlar espontàniament, però, perquè aprenguin a callar quan toca, pares i mestres s'han d'esforçar. Costa trobar en establiments oberts al públic nens i nenes que no parlin xisclant i que no parin de moure's. Naturalment, això és incòmode per als grans, però les propostes dels sense nens nord-americans ens fan veure com anem avançant pel camí de la intolerància, més exactament: de la incapacitat per adaptar-nos a les molèsties.
L'espècie humana, que s'ha imposat a les altres per la seva capacitat d'adaptació, està curiosament formada, cada vegada més, per individus que són immunodeficients a les petites incomoditats quotidianes. Les anteriors generacions sabien assimilar-les. Ara vivim instal.lats en una queixa exagerada per la temperatura que fa, els fums, els sorolls, una empenta que rebem, l'espera en una cua...
L'educació cívica és absolutament exigible. Però els nord-americans que volen aïllar els nens i altres iniciatives --massa-- d'exclusió social suggereixen una tendència preocupant: com que som cada vegada menys comprensius, els altres ens molesten.
Normalment trobo encertats els punts de vista d'Espinàs perquè sempre fugen dels estereotips, són intel·ligents i els exposa amb aquell estil seu tan elegant. Però, tot i compartir la seva apreciació que cada dia sembla que hi hagi més gent irritada per banalitats, en aquest cas no puc ocultar una certa simpatia per aquesta associació dels sense fills petits. Posats a veure oenagés d'allò més pintoresc, aquesta no em sembla de les més absurdes; ni de bon tros. Perquè no trobar nens insidiosos --sí, producte de pares irresponsables i mal educats, ja ho sabem-- en segons quins llocs és un luxe cada cop més escàs. No ho sé, potser és que el nen que l'altre dia, mentre jo triava unes llaunes en un híper, em va engaltar dues puntades de peu a la canyella de la cama mentre sa santa mare ho contemplava com aquell qui veu el seu cadell fent la més gran meravella, s'entrenava per a l'11 de l'11 a les 11, que tot pot ser. La tercera coça se la va ben guardar, però, després del moc pertinent --meu, esclar.
15 d'octubre de 2002
Esgarrifances
No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":
"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)
Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "
Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.
I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.
No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":
"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)
Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "
Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.
I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
6 d'octubre de 2002
Diumenge
Se m'acut que la reproducció més fidel que es pot obtenir del naixement de la ment és la fiblada d'astorament que acompanya el precís moment que, mirant un garbuix de branquillons i de fulles, un de sobte s'adona que el que semblava un component natural d'aquell garbuix és un insecte o un ocell meravellosament disfressat.
També hi ha un intens plaer (i, després de tot, ¿quina altra cosa hauria de produir la recerca científica?) a resoldre l'enigma d'eclosió inicial de la ment de l'home postulant una pausa voluptuosa en el desenvolupament de la resta de la natura, un escarxofament i una mandra que va permetre primer de tot la formació de l'Homo poeticus, sense el qual el sapiens no s'hauria pogut desenvolupar. 'La lluita per la vida', ¡ja ho crec! La maledicció de la batalla i de la fatiga condueix altre cop l'home al verro, a l'obsessió folla de la bèstia que gruny a la recerca de l'aliment. (...) Treballadors del món, disperseu-vos! Els llibres antics estan equivocats. El món va ser creat un diumenge.
Vladimir Nabokov, Parla, memòria.
Se m'acut que la reproducció més fidel que es pot obtenir del naixement de la ment és la fiblada d'astorament que acompanya el precís moment que, mirant un garbuix de branquillons i de fulles, un de sobte s'adona que el que semblava un component natural d'aquell garbuix és un insecte o un ocell meravellosament disfressat.
També hi ha un intens plaer (i, després de tot, ¿quina altra cosa hauria de produir la recerca científica?) a resoldre l'enigma d'eclosió inicial de la ment de l'home postulant una pausa voluptuosa en el desenvolupament de la resta de la natura, un escarxofament i una mandra que va permetre primer de tot la formació de l'Homo poeticus, sense el qual el sapiens no s'hauria pogut desenvolupar. 'La lluita per la vida', ¡ja ho crec! La maledicció de la batalla i de la fatiga condueix altre cop l'home al verro, a l'obsessió folla de la bèstia que gruny a la recerca de l'aliment. (...) Treballadors del món, disperseu-vos! Els llibres antics estan equivocats. El món va ser creat un diumenge.
Vladimir Nabokov, Parla, memòria.
3 d'octubre de 2002
Homenatges menstruals
(Fina, segura y non plus ultra)
És natural, les pàtries són mares, i les mares han d'haver menstruat prèviament per poder-ho ser; així doncs ¿què té d'estrany un homenatge menstrual = mensual a la gran compresa tacada amb la sagrada sang que ens agermana, tots fills de la gran... mare? Només un dubte: el roig és la sang menstruada per la pàtria, però, ¿i el gualda? Ah, ja hi caic; també és ben natural que un estat d'exaltació permanent arribi a provocar en els pares de la pàtria uns vessaments fora mida.
(Fina, segura y non plus ultra)
És natural, les pàtries són mares, i les mares han d'haver menstruat prèviament per poder-ho ser; així doncs ¿què té d'estrany un homenatge menstrual = mensual a la gran compresa tacada amb la sagrada sang que ens agermana, tots fills de la gran... mare? Només un dubte: el roig és la sang menstruada per la pàtria, però, ¿i el gualda? Ah, ja hi caic; també és ben natural que un estat d'exaltació permanent arribi a provocar en els pares de la pàtria uns vessaments fora mida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)