"¡Habláis más que Castelar!"
Aquesta expressió, deliciosa per insòlita avui dia, la vaig sentir ahir en boca d’una dona d’uns setanta anys llargs en un lloc tan poc procliu a segons quines retòriques com és una botiga. Jo esperava la meva tanda, junt amb la senyora esmentada, mentre la botiguera i dues clientes més garlaven com castanyoles. La dona es queixava però amb bon humor, i a mi, que de tant en tant també puc ser pacient i que necessitava el que hi havia anat a comprar, la frase de la dona em va compensar amb escreix de l’espera.
Les alegres comares de la botiga ni van fer cabal del que deia la dona, i no sé pas si la bona senyora hauria sabut explicar qui era Castelar, però jo vaig trobar preciosa la frase anacrònica en comptes dels comentaris habituals sobre telefamosets. Només gent ja bastant gran conserva encara en el llenguatge espontani expressions referents a personatges i fets públics del segle dinou, heretades dels seus pares i avis, encara que només sigui com a clixés buits de sentit. Curiosament, el segle vint no hi ha tingut tanta tirada –i no és pas perquè no hagi donat tipus i fets en què recrear-se. No fa gaire temps encara vaig sentir a la meva mare parlar d’un tupè d’en Sagasta referit a no sé qui –no crec que parlés d’Artur Mas--, i recordo que la meva àvia paterna, nascuda a l’última dècada del dinou, quan et veia desvagada solia engegar-te això: “¡Au, i els carlins que els mati un altre!”. (De tradició liberal, la família, com podeu veure.)
Espero que ara que s’obre la veda de caça del vot, els polítics del meu poble, que es veu que ja es preparen per fer el porta a porta en parella de fet, com els jehovàs de la maleteta i els mormons encorbatats, truquin a la porta de la senyora que conserva la memòria de Castelar. Segur que encara n’aprendrien alguna cosa. “Perdoni, ¿castequè?”. “Que habláis más y más mal que Castelar, pero que mucho más.”
