L'esperma de Gaudí
"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)
No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.
Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.
En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.
A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.
Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".
Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]
f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.
2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.
Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.
