Columnisme comparat
Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:
ELS GOYA
Marçal Sintes
Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.
I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:
NO PODER FER-HI RES
Maria de la Pau Janer
Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.
Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.
Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.
Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.
I això, d'un lector, que subscric:
La demagògia dels escuts
Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.
La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)
