Mamaaaa, poooooor!
Diu la senyora Carme:
«El nou sistema per passar de curs [els alumnes d’ESO amb més de dues matèries suspeses hauran de repetir] farà que una part important d’alumnes entri a l’aula amb por. I la por del fracàs és depredadora: fa que es perdi l’autoestima i la confiança. Si un alumne entra a l’aula amb por de fracassar, el més segur és que fracassi. (...) Aquesta mesura evidencia que la LOCE està pensada per a triomfadors. És d’una ideologia neoliberal que creu només en la meritocràcia. (...) És terrorífic [el sistema de qualificacions numèriques], perquè és molt dificíl de mesurar. (...) A mi no m’agrada que a un nen se li digui que té un insuficient en una matèria: se l’ha d’estimular. Gran part de l’èxit d’un alumne és la seva autoestima. La llei de qualitat no va per aquí.»
Bravo, senyora consellera, bravissimo! Ja ho sabem que vostè no és on és per meritocràcia (a alguns nivells de l’administració s’hi entra per altres –cràcies). Per mèrits vostè hauria de ser una diplomada en autoajuda i autoestima i creixement personal: “El karma de la Carme. 50 maneres fàcils d’autosuperació sense esforç”.
No sé si el llistó s’hauria de posar en els tres suspensos –perdó, insufcients--, però, a banda de tot el que enraonadament es pugui criticar de la llei de qualitat famosa, alguna cosa o altra s’hi ha de fer, per arreglar tant de despropòsit perpetrat els últims anys en l’ensenyament, em sembla. El que és una gran bestiesa és dir que la pobra canalla se’ns traumatitzarà, si els diem que no hi arriben, cosa que en la majoria de casos vol dir –no siguem més beneits del compte— que simplement s’hi dediquen poc, a banda que admetem que hi ha professors poc "motivadors". I ara no vull posar-me a analitzar raons. Ja ho sabem prou bé tots, que no són simples ni ningú en té tota la culpa i tothom en té una mica: polítiques i plans d’ensenyament, mestres i professors, pares... (Em deixo expressament allò de la pèrdua de valors, perquè aquí encara ens hi podríem fer mal.) Però potser que ja n’hi ha prou d’excloure sempre “la pobra criatura”, “el nano”, de la llista de responsables. ¿Com es forma una persona responsable a base d’irresponsabilitzar-la des de la llar d’infants fins a l’institut?
Por? No em faci riure, senyora meva. Potser que pregunti a algun professor de segons quin institut, per la por.
dissabte, 8 d’octubre del 2011
diumenge, 28 d’agost del 2011
9 de setembre de 2003
Diu Sant Pere, a la porta: "Corregies o et corregien?"
Ja fa tres o quatre dies que volia escriure sobre això, però fins avui no he pogut. Abans de tirar endavant, si teniu prou paciència, us convido a llegir els dos paràgrafs que segueixen:
«En el curs de la vida que hem viscut hi han hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirugia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la industria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom ser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en l’impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
«En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la indústria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom d'ésser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
Si sou observadors hi haureu vist algunes diferències. Poques. I irrellevants pel que fa al sentit i a l’estil. Naturalment, faig trampa. No he vist mai l’original d’aquest text de Josep Pla. Però pels pocs que n'he vist i pel que en sé, segur que no seria pas gaire diferent del que és el primer paràgraf que us he copiat; en tot cas els “errors” –algun no ho és-- encara serien menys. Convindreu amb mi que tot plegat és d’una insignificança total.
Tot això ve a tomb perquè la setmana passada es va morir Bartomeu Bardagí, lingüista i tenor, deien a l’Avui, però el que em va cridar l’atenció de la notícia va ser el destacat que hi havia: “Bartomeu Bardagí va ser el corrector d’estil de tots els volums de les ’Obres completes’ [sic] de Josep Pla, publicades per Destino”, deia. No caldria sinó. Potser està bé que es digui, el que ja em sembla d’un cretinisme i d’una mala fe fora mida és destacar-ho. No sé quin és l’estat vital dels correctors d’altres insignes escriptors catalans, però, al marge que siguin o hagin sigut menys cèlebres (bona part de la celebritat de Bardagí li venia de ser l’endreçador de Pla), dubto que en el seu decés algú en destaqui o n’hagi destacat que van ser-ne els correctors.
¿Per què parlo de cretinisme i mala fe? Cretinisme, el dels nous periodistets que no saben fer res més que remenar arxius o hemeroteques i copiar literalment el que hi troben escrit pels seus predecessors, a vegades tan curtets com ells. Mala fe perquè, sovint –o quasi sempre, gosaria aventurar-- sense haver-lo llegit, reprodueixen subliminalment o descaradament els clixés més tronats sobre Pla. Volen fer creure a la gent que Pla està sobrevalorat (ho deia el xitxarel•lo Bofill l’altre dia) i que en realitat qui va escriure la seva obra va ser el pobre i infravalorat Bardagí. No ve de nou, la cosa; per això la repeteixen aquests jovenets ignorants. El duo Campmany-Vidal Alcover –per citar-ne només algun-- hi va dedicar mitja vida, potser per sublimar no poques misèries compartides, aneu a saber.
Com si tots els escriptors no passessin per les mans de correctors. Si no fos així, les edicions dels llibres que s’editen per aquí en alguns casos encara serien molt pitjors del que són. I potser cauríem de cul si veiéssim algun original sense polir de segons quines figures literàries, també goso aventurar. En fi, deixem-ho córrer...
Ja fa tres o quatre dies que volia escriure sobre això, però fins avui no he pogut. Abans de tirar endavant, si teniu prou paciència, us convido a llegir els dos paràgrafs que segueixen:
«En el curs de la vida que hem viscut hi han hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirugia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la industria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom ser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en l’impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
«En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la indústria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom d'ésser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
Si sou observadors hi haureu vist algunes diferències. Poques. I irrellevants pel que fa al sentit i a l’estil. Naturalment, faig trampa. No he vist mai l’original d’aquest text de Josep Pla. Però pels pocs que n'he vist i pel que en sé, segur que no seria pas gaire diferent del que és el primer paràgraf que us he copiat; en tot cas els “errors” –algun no ho és-- encara serien menys. Convindreu amb mi que tot plegat és d’una insignificança total.
Tot això ve a tomb perquè la setmana passada es va morir Bartomeu Bardagí, lingüista i tenor, deien a l’Avui, però el que em va cridar l’atenció de la notícia va ser el destacat que hi havia: “Bartomeu Bardagí va ser el corrector d’estil de tots els volums de les ’Obres completes’ [sic] de Josep Pla, publicades per Destino”, deia. No caldria sinó. Potser està bé que es digui, el que ja em sembla d’un cretinisme i d’una mala fe fora mida és destacar-ho. No sé quin és l’estat vital dels correctors d’altres insignes escriptors catalans, però, al marge que siguin o hagin sigut menys cèlebres (bona part de la celebritat de Bardagí li venia de ser l’endreçador de Pla), dubto que en el seu decés algú en destaqui o n’hagi destacat que van ser-ne els correctors.
¿Per què parlo de cretinisme i mala fe? Cretinisme, el dels nous periodistets que no saben fer res més que remenar arxius o hemeroteques i copiar literalment el que hi troben escrit pels seus predecessors, a vegades tan curtets com ells. Mala fe perquè, sovint –o quasi sempre, gosaria aventurar-- sense haver-lo llegit, reprodueixen subliminalment o descaradament els clixés més tronats sobre Pla. Volen fer creure a la gent que Pla està sobrevalorat (ho deia el xitxarel•lo Bofill l’altre dia) i que en realitat qui va escriure la seva obra va ser el pobre i infravalorat Bardagí. No ve de nou, la cosa; per això la repeteixen aquests jovenets ignorants. El duo Campmany-Vidal Alcover –per citar-ne només algun-- hi va dedicar mitja vida, potser per sublimar no poques misèries compartides, aneu a saber.
Com si tots els escriptors no passessin per les mans de correctors. Si no fos així, les edicions dels llibres que s’editen per aquí en alguns casos encara serien molt pitjors del que són. I potser cauríem de cul si veiéssim algun original sense polir de segons quines figures literàries, també goso aventurar. En fi, deixem-ho córrer...
dijous, 21 de juliol del 2011
3 de setembre de 2003
Cria de monstres
Un parell de lectors em comenten que els va agradar el meu comentari sobre les embarassades exhibicionistes (dia 13 d’agost), i que en comparteixen el punt de vista. Un d’ells, el Joan, em diu que aquest estiu, tot fixant-se en el fenomen, no ha pogut evitar pensar que en algunes d’aquelles panxes s’estaven gestant futurs monstres. Efectivament, jo tampoc puc deixar de pensar-hi, més que res quan cada dia ensopego per tot arreu amb criatures malcriades i adolescents ferotges. Acabo d’anar a comprar pa en un forn granja de prop de casa. La pobra dependenta, mentre m’atenia, havia de repetir a quatre nens, contemplats pels seus pares amorosos, que no es podien enfilar tots alhora en un cotxet gronxador d’aquells que sacsegen la criatura a canvi d’una moneda. També m’ha dit que acabava de cridar l’atenció a uns altres pares asseguts en una taula de la terrassa perquè vigilessin que els seus cadells no li tiressin ampolles i gots per terra i li han contestat que ho fes ella a veure si li feien més cas. Però és que al matí ja he fugit corrents del bar, amb l’últim glopet del tallat a la boca, per no acabar a bufetades amb la santa mare d’un minyonet ros i blanquet d’uns dos anyets. El nen la cridava desesperat agafat a un tamburet de la barra mentre ella tenia el cul --gros, of course-- escarxofat en una cadira i fent com si la criatura fos d’algú altre. Deu o dotze ¡maaaaamaaaaa!!! xisclats a quatre pams de la meva orella m’han fotut el matí enlaire, jo que m’havia escapat un moment de la feina per esbargir-me. Bé, només m’he desfogat una mica dient a la mestressa del bar, mentre pagava, en un to de veu discret però prou alt –tot i que és probable que la indivídua no m’hagi sentit, vist el seu autisme funcional— que hi ha persones que no haurien de tenir dret a tenir fills, pel bé dels fills però, sobretot, dels que els hem d’aguantar. I vinga pagar entre tots ajudes universals a la família, au; perquè bruixes com aquesta puguin anar a esmorzar al bar mentre el dolç fruit del seu ventre masega els nervis del personal. Estem en la societat dels drets, i per molts anys. ¿Però res més?
Un parell de lectors em comenten que els va agradar el meu comentari sobre les embarassades exhibicionistes (dia 13 d’agost), i que en comparteixen el punt de vista. Un d’ells, el Joan, em diu que aquest estiu, tot fixant-se en el fenomen, no ha pogut evitar pensar que en algunes d’aquelles panxes s’estaven gestant futurs monstres. Efectivament, jo tampoc puc deixar de pensar-hi, més que res quan cada dia ensopego per tot arreu amb criatures malcriades i adolescents ferotges. Acabo d’anar a comprar pa en un forn granja de prop de casa. La pobra dependenta, mentre m’atenia, havia de repetir a quatre nens, contemplats pels seus pares amorosos, que no es podien enfilar tots alhora en un cotxet gronxador d’aquells que sacsegen la criatura a canvi d’una moneda. També m’ha dit que acabava de cridar l’atenció a uns altres pares asseguts en una taula de la terrassa perquè vigilessin que els seus cadells no li tiressin ampolles i gots per terra i li han contestat que ho fes ella a veure si li feien més cas. Però és que al matí ja he fugit corrents del bar, amb l’últim glopet del tallat a la boca, per no acabar a bufetades amb la santa mare d’un minyonet ros i blanquet d’uns dos anyets. El nen la cridava desesperat agafat a un tamburet de la barra mentre ella tenia el cul --gros, of course-- escarxofat en una cadira i fent com si la criatura fos d’algú altre. Deu o dotze ¡maaaaamaaaaa!!! xisclats a quatre pams de la meva orella m’han fotut el matí enlaire, jo que m’havia escapat un moment de la feina per esbargir-me. Bé, només m’he desfogat una mica dient a la mestressa del bar, mentre pagava, en un to de veu discret però prou alt –tot i que és probable que la indivídua no m’hagi sentit, vist el seu autisme funcional— que hi ha persones que no haurien de tenir dret a tenir fills, pel bé dels fills però, sobretot, dels que els hem d’aguantar. I vinga pagar entre tots ajudes universals a la família, au; perquè bruixes com aquesta puguin anar a esmorzar al bar mentre el dolç fruit del seu ventre masega els nervis del personal. Estem en la societat dels drets, i per molts anys. ¿Però res més?
28 d'agost de 2003
Troballes
Diu l'Avui que s'han trobat seixanta haikús inèdits d'Espriu dins un calaix. Dit així (ai, els titulars creativament ganxuts dels periodistes!) un s'imagina l'emoció d'una dona de fer feines que l'altre dia va decidir fer dissabte a fons i es va trobar el tresor amagat. Sort que tot seguit la senyora Castells té l'encert de fer parlar el professor Sebastià Bonet, el qual, seriós, discret i elegant com és, ens aclareix com va anar la cosa, molt menys vistosa del que suggereix el titular. Bonet també cultiva la ironia, i per això un dels dos haikús espriuans de mostra que ens ofereix fa així: "Se'ns agostaven / les flors, i la rosada / no mulla l'herba."
Diu l'Avui que s'han trobat seixanta haikús inèdits d'Espriu dins un calaix. Dit així (ai, els titulars creativament ganxuts dels periodistes!) un s'imagina l'emoció d'una dona de fer feines que l'altre dia va decidir fer dissabte a fons i es va trobar el tresor amagat. Sort que tot seguit la senyora Castells té l'encert de fer parlar el professor Sebastià Bonet, el qual, seriós, discret i elegant com és, ens aclareix com va anar la cosa, molt menys vistosa del que suggereix el titular. Bonet també cultiva la ironia, i per això un dels dos haikús espriuans de mostra que ens ofereix fa així: "Se'ns agostaven / les flors, i la rosada / no mulla l'herba."
24 d'agost de 2003
Estampa dominical
El meu barri, que s’està tornant imparablement sorollós, té una calma balsàmica els diumenges al matí, fins i tot ara a l’estiu, quan les criatures xiscladores encara dormen o esmorzen, les motoritzades tot just ho han començat a fer i els mascles de la tribu encara no han muntat el Black & Decker. Per això, si has anat a dormir a una hora prudent –i t’ho han deixat fer— dóna gust sortir a fer un volt. Agafes les claus i el moneder, aprofites per desembarassar la petita planta de reciclatge que és la cuina i surts amb una certa alegria al carrer. Contenidor marró, contenidor groc, contenidor blau... No és com anar a missa però s’hi assembla una mica: la comunió en els detritus que ens agermanen. I que no sigui dit que els anarquistes de dretes (estic tota commosa; per fi un amable lector m’ha etiquetat) no tenim consciència ecològica. Vas a buscar el pa i, si tens humor, el diari. I sempre pots ser testimoni d’alguna estampa tendra. Com avui, que he vist que hi ha coses que no canvien gaire: una parella d’uns trenta anys escassos; ell, dos metres davant d’ella pel carrer desert, avançant amb decisió només amb la clau del cotxe a la mà; ella, afanyant-se al seu darrere, amb una bossa on es podien veure dues tovalloles de platja i que a sota devia contenir força coses més, pel volum que feia. La deliciosa vida de la parella estable. Ep, que ja ho sé que no totes van així pel carrer. Però m’han agafat ganes de dir-li a aquella noia que no corrés, que per arribar on arribarà no cal afanyar-se. O sí.
El meu barri, que s’està tornant imparablement sorollós, té una calma balsàmica els diumenges al matí, fins i tot ara a l’estiu, quan les criatures xiscladores encara dormen o esmorzen, les motoritzades tot just ho han començat a fer i els mascles de la tribu encara no han muntat el Black & Decker. Per això, si has anat a dormir a una hora prudent –i t’ho han deixat fer— dóna gust sortir a fer un volt. Agafes les claus i el moneder, aprofites per desembarassar la petita planta de reciclatge que és la cuina i surts amb una certa alegria al carrer. Contenidor marró, contenidor groc, contenidor blau... No és com anar a missa però s’hi assembla una mica: la comunió en els detritus que ens agermanen. I que no sigui dit que els anarquistes de dretes (estic tota commosa; per fi un amable lector m’ha etiquetat) no tenim consciència ecològica. Vas a buscar el pa i, si tens humor, el diari. I sempre pots ser testimoni d’alguna estampa tendra. Com avui, que he vist que hi ha coses que no canvien gaire: una parella d’uns trenta anys escassos; ell, dos metres davant d’ella pel carrer desert, avançant amb decisió només amb la clau del cotxe a la mà; ella, afanyant-se al seu darrere, amb una bossa on es podien veure dues tovalloles de platja i que a sota devia contenir força coses més, pel volum que feia. La deliciosa vida de la parella estable. Ep, que ja ho sé que no totes van així pel carrer. Però m’han agafat ganes de dir-li a aquella noia que no corrés, que per arribar on arribarà no cal afanyar-se. O sí.
19 d'agost de 2003
El gènere mecànic
Ara que l'estiu ja va de baixa –per sort, segons alguns— la gent ja comença a pensar ens els bons propòsits de cara al curs que ve: estudiar anglès, informàtica, tai-txi, ikebana, cuines ètniques... i tot de coses pintoresques que ni em puc imaginar què son. Jo ahir vaig decidir que em convé com el pa que menjo fer un curs de mecànica de l’automòbil. El que passa és que no crec que m’admetin en cap centre de FP ni menys en cap taller com a aprenenta.
Admeto que sóc una d’aquelles dones sense cap idea de com funciona un cotxe i que voldria que tot fos tan senzill com visitar de tant en tant una gasolinera i, a tot estirar, un taller un cop l’any. Per mi, obrir el capó –això encara ho sé fer-- és com accedir a la contemplació d’un misteri en estat pur; pura escatologia insondable. Tot aquell entramat de muda ferralla enllardada m’arriba a aclaparar de debò. I com que de fet fins ara he tingut sort perquè l’única vegada que se’m va rebentar una roda era a tocar d’un taller de pneumàtics, un cop que no se’m va engegar el cotxe vaig deduir que la bateria havia decidit que ja li tocava jubilar-se i un altre cop que vaig sentir de sobte un soroll conduint per l’autopista resulta que arrossegava el tub d’escapament (i això és tan evident que no cal entendre-hi gairé per veure què és) doncs anava trampejant la cosa.
Però ahir, quan anava més confiada perquè la setmana passada havia fet el pelegrinatge anual al taller, ¡patapam! De fet, la culpa és del taller, i no és excusa barata. Els vaig dir que em miressin els frens perquè feien un soroll estrany i em van assegurar que estaven bé: «només hem rascat una mica les pastilles perquè no et facin soroll». Jo, crèdula; la confiança gairebé cega en el taller de tota la vida, etc. Només havia agafat el cotxe per un trajecte curt, i ahir l’agafo per anar cap a Terrassa (des de Martorell). Hi arribo bé però quan hi sóc, després de fer alguna volta buscant on aparcar, començo a notar que allò no tira bé i a sentir olor de cremat, i al cap d’un moment veig fum que surt del cantó de la roda dreta del davant. M’arrambo on puc, vaig per obrir el capó, i com que em costa una mica un senyor amable que passa em diu: «¿s’obre o no s’obre?». Se’m va obrir, però jo ho vaig aprofitar per agafar-me al pobre home com a un salvavides i a dir coses mig incoherents: «És que m’ha començat a sortir fum... de per aquí la roda... de cop i volta... veig que del motor no en surt... no sé què passa... no està rebentada... la setmana passada al taller... ¿sap on hi ha un taller?... no sóc d’aquí...»
L’home es va sentir útil davant d’una dona mecànicament inexperta, i ho va fer amb un to molt amable i natural, sense cap aire de superioritat. Tot un cavaller, vaja: «Això és que no te’l van purgar. Els “latiguillos” i la pinça no te’ls van deixar bé. ¿Veus com crema aquesta roda?, segurament es començaven a cremar les pastilles. Deixa’l refredar i amb compte porta’l a un taller. Seguint cap a Abat Marcet en trobaràs un.» L’home va quedar amb les mans brutes i ni una tovalloleta li vaig poder donar, perquè –com passa sempre— se m’havien assecat. Un mocador de paper i gràcies. En aquestes que passa un matrimoni gran (el meu home salvador també devia tenir uns setanta anys), coneguts seus, i l’altre home igual: que si els “latiguillos” i la pinça... Jo us confesso que mai havia sentit a parlar de “latiguillos” (veig que el Termcat els anomena ‘candeles’). Em pregunto si els homes tenen un do especial per a la mecànica que a les dones ens ha sigut negat. Perquè em sembla que n’hi deu haver ben pocs al món que no sàpiguen què són els “latiguillos” i m’hi jugaria un cotxe nou que poques dones ho saben. Bé, això dels “latiguillos” és l’anècdota, si voleu, però crec que li podem donar l’estatus de categoria. Qui diu “latiguillos” diu cigonyals, que ens sona el nom però la majoria no sabem què coi són. Total, que al taller també van ser molt amables. Si volia que me l’arreglessin els havia de deixar el cotxe tot el dia, i jo havia de ser a casa a la tarda. S’ho van mirar bé (sí, més “latiguillos” i pinça, efectivament; la confirmació d’allò de la sabiduria masculina en matèria de mecànica), em van dir que si el volia dur al meu taller podia arribar a casa anant amb compte, parant si se m’escalfava, i no em van voler cobrar res per les molèsties.
Bé, ja em perdonareu el rotllo, però són vacances i cal omplir l’estona. Per això espero que sabreu disculpar aquest increment de la banalitat habitual d’aquesta pàgina. Vaig a buscar al cotxe al "meu" taller; ja us explicaré si hem arribat a les mans... o he hagut de fer servir el “latiguillo”.
Ara que l'estiu ja va de baixa –per sort, segons alguns— la gent ja comença a pensar ens els bons propòsits de cara al curs que ve: estudiar anglès, informàtica, tai-txi, ikebana, cuines ètniques... i tot de coses pintoresques que ni em puc imaginar què son. Jo ahir vaig decidir que em convé com el pa que menjo fer un curs de mecànica de l’automòbil. El que passa és que no crec que m’admetin en cap centre de FP ni menys en cap taller com a aprenenta.
Admeto que sóc una d’aquelles dones sense cap idea de com funciona un cotxe i que voldria que tot fos tan senzill com visitar de tant en tant una gasolinera i, a tot estirar, un taller un cop l’any. Per mi, obrir el capó –això encara ho sé fer-- és com accedir a la contemplació d’un misteri en estat pur; pura escatologia insondable. Tot aquell entramat de muda ferralla enllardada m’arriba a aclaparar de debò. I com que de fet fins ara he tingut sort perquè l’única vegada que se’m va rebentar una roda era a tocar d’un taller de pneumàtics, un cop que no se’m va engegar el cotxe vaig deduir que la bateria havia decidit que ja li tocava jubilar-se i un altre cop que vaig sentir de sobte un soroll conduint per l’autopista resulta que arrossegava el tub d’escapament (i això és tan evident que no cal entendre-hi gairé per veure què és) doncs anava trampejant la cosa.
Però ahir, quan anava més confiada perquè la setmana passada havia fet el pelegrinatge anual al taller, ¡patapam! De fet, la culpa és del taller, i no és excusa barata. Els vaig dir que em miressin els frens perquè feien un soroll estrany i em van assegurar que estaven bé: «només hem rascat una mica les pastilles perquè no et facin soroll». Jo, crèdula; la confiança gairebé cega en el taller de tota la vida, etc. Només havia agafat el cotxe per un trajecte curt, i ahir l’agafo per anar cap a Terrassa (des de Martorell). Hi arribo bé però quan hi sóc, després de fer alguna volta buscant on aparcar, començo a notar que allò no tira bé i a sentir olor de cremat, i al cap d’un moment veig fum que surt del cantó de la roda dreta del davant. M’arrambo on puc, vaig per obrir el capó, i com que em costa una mica un senyor amable que passa em diu: «¿s’obre o no s’obre?». Se’m va obrir, però jo ho vaig aprofitar per agafar-me al pobre home com a un salvavides i a dir coses mig incoherents: «És que m’ha començat a sortir fum... de per aquí la roda... de cop i volta... veig que del motor no en surt... no sé què passa... no està rebentada... la setmana passada al taller... ¿sap on hi ha un taller?... no sóc d’aquí...»
L’home es va sentir útil davant d’una dona mecànicament inexperta, i ho va fer amb un to molt amable i natural, sense cap aire de superioritat. Tot un cavaller, vaja: «Això és que no te’l van purgar. Els “latiguillos” i la pinça no te’ls van deixar bé. ¿Veus com crema aquesta roda?, segurament es començaven a cremar les pastilles. Deixa’l refredar i amb compte porta’l a un taller. Seguint cap a Abat Marcet en trobaràs un.» L’home va quedar amb les mans brutes i ni una tovalloleta li vaig poder donar, perquè –com passa sempre— se m’havien assecat. Un mocador de paper i gràcies. En aquestes que passa un matrimoni gran (el meu home salvador també devia tenir uns setanta anys), coneguts seus, i l’altre home igual: que si els “latiguillos” i la pinça... Jo us confesso que mai havia sentit a parlar de “latiguillos” (veig que el Termcat els anomena ‘candeles’). Em pregunto si els homes tenen un do especial per a la mecànica que a les dones ens ha sigut negat. Perquè em sembla que n’hi deu haver ben pocs al món que no sàpiguen què són els “latiguillos” i m’hi jugaria un cotxe nou que poques dones ho saben. Bé, això dels “latiguillos” és l’anècdota, si voleu, però crec que li podem donar l’estatus de categoria. Qui diu “latiguillos” diu cigonyals, que ens sona el nom però la majoria no sabem què coi són. Total, que al taller també van ser molt amables. Si volia que me l’arreglessin els havia de deixar el cotxe tot el dia, i jo havia de ser a casa a la tarda. S’ho van mirar bé (sí, més “latiguillos” i pinça, efectivament; la confirmació d’allò de la sabiduria masculina en matèria de mecànica), em van dir que si el volia dur al meu taller podia arribar a casa anant amb compte, parant si se m’escalfava, i no em van voler cobrar res per les molèsties.
Bé, ja em perdonareu el rotllo, però són vacances i cal omplir l’estona. Per això espero que sabreu disculpar aquest increment de la banalitat habitual d’aquesta pàgina. Vaig a buscar al cotxe al "meu" taller; ja us explicaré si hem arribat a les mans... o he hagut de fer servir el “latiguillo”.
13 d'agost de 2003
Les amenaces de la carn
Sempre s’ha dit que l’estiu és una època inelegant i antiestètica pel que fa a la indumentària de la gent. De fet, en totes les estacions hi ha gent que vesteix amb un cert gust i elegància (I ja sabem que això no vol dir pas gastar-se una fortuna en vestimenta) i gent que no, però és veritat que a l’estiu, amb menys roba, es fan molt més evidents les estridències i el mal gust. És difícil ser elegant amb poca roba, perquè de cossos perfectes i impressionants n’hi ha pocs. Però sempre es pot ser discret, i una cosa és poca roba i una altra roba escassa i, a més, mal posada. I aquest estiu, amb la calor implacable, sembla que fins i tot la gent més discreta s’hagi abandonat al deseiximent total. Un altre tòpic diu que la gent jove pot vestir com vol, que tot li està bé. Mentida (evidentment pot vestir com vol, però no tot li està bé). Aquest any la moda fa un mala passada terrible a no pas poques noies joves –i algunes de no tan joves-- amb sobrepès mal distribuït. ¿Què han de fer? ¿Portar la roba de l’any passat i semblar unes antigues o posar-se els preceptius pantalons de cintura baixíssima i cenyits, amb les calces a l’aire? Òbviament, moda obliga. No sé pas com reaccionen els nois, però em temo que a les discoteques a més d’un li deu haver agafat un mareig, i no pas per ingerir segons què, envoltat de tanta carn vessada a l’engròs.
Però el sector de població que aquest estiu gairebé fa por és l’embarassat. Últimament hi ha una mena de revaloració de la maternitat, una espècie d’orgull fecund, que es reflecteix en la indumentària. Fa uns anys, les embarassades encara vestíem invariablement vestits amples i deixats anar. Ara no; les panxes rotundes i orgulloses, descarades i amenaçants, ens envolten pertot arreu (¿qui ho diu que hi ha poca natalitat?). Aquest estiu, a més, com que les jovenetes ensenyen melic i maluc arreu, les prenyades --total, unes jovenetes— no volen ser menys; ja no sols llueixen panxa amb roba cenyida sinó sense roba. A mi, us ho confesso, em fa una mica d’angúnia veure a cada pas tantes panxes rutilants, amb els melics botits com vàlvules de matalàs inflable. Avui, darrere meu, a la caixa del supermercat, hi havia una noia que em refregava pel colze el seu orgull maternal més despullat. M’he afanyat a omplir les bosses i fugir corrents. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre allò havia d’esclatar, que trencaria aigües allà mateix i correm-hi tots. I amb aquesta calor les dutxes s’agraeixen fresquetes, què voleu que us digui.
Sempre s’ha dit que l’estiu és una època inelegant i antiestètica pel que fa a la indumentària de la gent. De fet, en totes les estacions hi ha gent que vesteix amb un cert gust i elegància (I ja sabem que això no vol dir pas gastar-se una fortuna en vestimenta) i gent que no, però és veritat que a l’estiu, amb menys roba, es fan molt més evidents les estridències i el mal gust. És difícil ser elegant amb poca roba, perquè de cossos perfectes i impressionants n’hi ha pocs. Però sempre es pot ser discret, i una cosa és poca roba i una altra roba escassa i, a més, mal posada. I aquest estiu, amb la calor implacable, sembla que fins i tot la gent més discreta s’hagi abandonat al deseiximent total. Un altre tòpic diu que la gent jove pot vestir com vol, que tot li està bé. Mentida (evidentment pot vestir com vol, però no tot li està bé). Aquest any la moda fa un mala passada terrible a no pas poques noies joves –i algunes de no tan joves-- amb sobrepès mal distribuït. ¿Què han de fer? ¿Portar la roba de l’any passat i semblar unes antigues o posar-se els preceptius pantalons de cintura baixíssima i cenyits, amb les calces a l’aire? Òbviament, moda obliga. No sé pas com reaccionen els nois, però em temo que a les discoteques a més d’un li deu haver agafat un mareig, i no pas per ingerir segons què, envoltat de tanta carn vessada a l’engròs.
Però el sector de població que aquest estiu gairebé fa por és l’embarassat. Últimament hi ha una mena de revaloració de la maternitat, una espècie d’orgull fecund, que es reflecteix en la indumentària. Fa uns anys, les embarassades encara vestíem invariablement vestits amples i deixats anar. Ara no; les panxes rotundes i orgulloses, descarades i amenaçants, ens envolten pertot arreu (¿qui ho diu que hi ha poca natalitat?). Aquest estiu, a més, com que les jovenetes ensenyen melic i maluc arreu, les prenyades --total, unes jovenetes— no volen ser menys; ja no sols llueixen panxa amb roba cenyida sinó sense roba. A mi, us ho confesso, em fa una mica d’angúnia veure a cada pas tantes panxes rutilants, amb els melics botits com vàlvules de matalàs inflable. Avui, darrere meu, a la caixa del supermercat, hi havia una noia que em refregava pel colze el seu orgull maternal més despullat. M’he afanyat a omplir les bosses i fugir corrents. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre allò havia d’esclatar, que trencaria aigües allà mateix i correm-hi tots. I amb aquesta calor les dutxes s’agraeixen fresquetes, què voleu que us digui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)