Em permeteu?
"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."
Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.
