Els deures pendents
Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.
Dies i dies (quasi sense paraules)
Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.
