Després de les esgarrifances... tremolors
Primer em pensava que era una broma, però de seguida ho he descartat; no pot ser que s'inventin una cosa així (fer un bot general, el mateix dia i a la mateixa hora), m'he dit. Bé, el primer impuls, un cop superat l'estupor, ha estat córrer escales avall quan he recordat que en aquells moments, tres quarts d'una d'aquest migdia, el Molt Honorable President inaugurava una escola construïda a uns dos-cents metres de casa meva (prou lluny per no sentir el brogit i la fúria dels tendres i innocents infants, gràcies a una feliç coincidència de coordenades urbanístiques --res de providències benefactores, tot és pur atzar-- del meu barri)--, per veure si amb la seva natural desimboltura es posava a saltar al pati nou de trinca per comprovar que faria el seu fet el dia de l'ídem. Deixem-ho córrer. Però això de la canalla saltant em ve bé --o m'ho faig venir bé-- per fer referència al que comentava ahir Josep M. Espinàs a El Periódico:
Els altres en les seves gàbies
Des de la riba mediterrània sempre s'ha vist amb un punt d'ironia la tendència dels britànics, i dels saxons en general, a fundar clubs d'aficionats a coses que ens semblen pintoresques. Als Estats Units també s'hi troben centenars d'associacions que aquí serien impensables. L'última, de moment: l'agrupació dels qui no tenen fills petits, per tal de defensar els seus interessos davant dels qui en tenen. Troben que els treballadors amb nens estan massa protegits per l'Administració.
Actualment, internet afavoreix que qualsevol proposta pugui rebre moltes adhesions i crítiques, i la d'aquests sense fills ha provocat un escàndol: com es fa amb els no fumadors, els restaurants haurien de reservar espais per als sense nens. I als supermercats s'haurien de garantir unes determinades hores també sense nens.
Tothom, en algun moment, ha considerat que les criatures eren una molèstia en un espai compartit. Els nens aprenen a parlar espontàniament, però, perquè aprenguin a callar quan toca, pares i mestres s'han d'esforçar. Costa trobar en establiments oberts al públic nens i nenes que no parlin xisclant i que no parin de moure's. Naturalment, això és incòmode per als grans, però les propostes dels sense nens nord-americans ens fan veure com anem avançant pel camí de la intolerància, més exactament: de la incapacitat per adaptar-nos a les molèsties.
L'espècie humana, que s'ha imposat a les altres per la seva capacitat d'adaptació, està curiosament formada, cada vegada més, per individus que són immunodeficients a les petites incomoditats quotidianes. Les anteriors generacions sabien assimilar-les. Ara vivim instal.lats en una queixa exagerada per la temperatura que fa, els fums, els sorolls, una empenta que rebem, l'espera en una cua...
L'educació cívica és absolutament exigible. Però els nord-americans que volen aïllar els nens i altres iniciatives --massa-- d'exclusió social suggereixen una tendència preocupant: com que som cada vegada menys comprensius, els altres ens molesten.
Normalment trobo encertats els punts de vista d'Espinàs perquè sempre fugen dels estereotips, són intel·ligents i els exposa amb aquell estil seu tan elegant. Però, tot i compartir la seva apreciació que cada dia sembla que hi hagi més gent irritada per banalitats, en aquest cas no puc ocultar una certa simpatia per aquesta associació dels sense fills petits. Posats a veure oenagés d'allò més pintoresc, aquesta no em sembla de les més absurdes; ni de bon tros. Perquè no trobar nens insidiosos --sí, producte de pares irresponsables i mal educats, ja ho sabem-- en segons quins llocs és un luxe cada cop més escàs. No ho sé, potser és que el nen que l'altre dia, mentre jo triava unes llaunes en un híper, em va engaltar dues puntades de peu a la canyella de la cama mentre sa santa mare ho contemplava com aquell qui veu el seu cadell fent la més gran meravella, s'entrenava per a l'11 de l'11 a les 11, que tot pot ser. La tercera coça se la va ben guardar, però, després del moc pertinent --meu, esclar.
