Buidar el mar
Fa uns mesos es va comentar que el Parlament català i el Senat espanyol estaven preparant un projecte per regular l’exercici de la prostitució. Aleshores alguns empresaris del sector ja van plantejar objeccions a algunes mesures que s’estaven estudiant, i ara, davant la normativa que en aquest sentit ha aprovat l’Ajuntament de Barcelona, han tornat a manifestar-se en contra d’algunes de les disposicions que conté.
Però en aquells moments també van alçar la veu per dir-hi la seva algunes organitzacions feministes. No estan en contra del contingut d’algunes normes concretes; estan en contra de qualsevol tipus de regulació. Dit més clarament, demanen l’abolició de la prostitució i el càstig per als clients, que anomenen “prostituïdors”. Reclamen que s’imposi el tractament que dóna Suècia a la prostitució, que castiga proxenetes i clients i pretén rehabilitar totes les prostitutes. Diuen que han reduït la prostitució un 70% en dos anys. No s’ho creuen ni ells, però queda molt bé.
Un cop més, crec que les feministes es deixen arrossegar per maximalismes. És tan bonic somiar truites, que alguns –algunes—s’hi passen la vida. No deuen tenir temps de fer gran cosa més. Algunes de les coses que diuen sonen com aquells anuncis de compreses: “¿De quin color són, els somnis?”. De color de rosa, que l’amor s’hi posa. I mai més ben dit. Perquè, dona, l’amor hauria de ser rosa –o lila— però mai venal. Sí, ja sé que diran que això no és amor. Deixem-ho. El cas és que la realitat i la vida, ves quina llàstima, és molt més complexa que un anunci de compreses.
L’Institut Català de la Dona va fer un estudi interessant sobre la prostitució femenina a Catalunya. No és un simple pamflet al gust feminista, almenys. Cita alguns estudis curiosos, un d’un sociòleg o psicòleg –suposem-- amb coneixements cinèfils, que sempre és d’agrair, que exemplifica la dicotomia voluntarisme/determinisme, com a factor que mena algunes dones a prosituir-se, basant-se en dues prostitutes cinematogràfiques: Belle de jour (Deneuve-Buñuel)/Irma la dulce (McLaine-Wilder). M’imagino que el component voluntarista és un altre aspecte de la realitat que deuen negar de ple les feministes en qüestió.
Crec que la millor manera de protegir les dones –en aquest cas— que exerceixen la prostitució seria legalitzar-ne i regular-ne l’exercici. I també per raons econòmiques generals, a més de les socials per a qui l’exerceix. ¿O és que no estem perquè tothom pagui impostos pels guanys que obté treballant?
Una última qüestió. Estic d’acord que es reguli qualsevol local públic perquè no molesti el veïnat. Jo també em queixaria si tingués un puticlub sota a casa; però només si fessin soroll o m’emmerdessin l’escala i la vorera. Per res més. Com d’una discoteca, d’una sala de joc, del bar de la cantonada que obre a quarts de cinc de la matinada per als qui van a treballar d’hora o dels voltants de l’escola que a hores punta és una selva de 4 x 4 en triple fila i de criatures xisclant. Però que es digui que no hi pot haver un local de prostitució a cent metres d’una escola o una església ja em sembla de per riure. La majoria de vegades són uns locals més discrets i tranquils que qualsevol bar o botiga. O que algunes escoles.
