Tota la carn a les graelles
Estic realment indecisa, davant de les ofertes temptadores de totes les opcions electorals del meu poble. No sé pas què fer. Tot el matí, mentre treballava, que de tant en tant em desconcentrava pensant-hi. I ara que es va acostant l’hora –ja són quarts de set de la tarda— el neguit és ja massa intens. Perquè, a veure, ¿vosaltres què faríeu? ¿Aniríeu al sopar amb embotit de tota mena –Lali Vintró inclosa-- que fan els d’ICV (tan a prop de casa, a més, que ja sento com fan proves de so, ¡pobres de nosaltres!, i es veu que faran un concert de tam-tams --“batucada”, en diuen-- que ja ens podem anar preparant)? ¿O preferiríeu la botifarrada de CiU? ¿O la barbacoa del PSC-PSOE, a tan sols dos-cents metres de la botifarrada? ¿O la pambtomacada d’ERC? ¿O el sopar sorpresa del PP, però que m’hi jugaria una bona botifarra que també és carnívor per dar i per vendre, no deuen servir pas marisc de les Rias Baixas, i que també em cau bastant a prop –geogràficament parlant— i que, vés a saber, potser s’ho val? El que ja em sembla que descarto d’entrada és el de la llista lerrouxista (sí, a Martorell, pont i a part, peatges i seats i incineradores a part, tenim de tot i força), un senyor que es diu Sarmiento i que s’ha muntat la seva llista personal, tot populisme xaró, però que almenys no l’intenta dissimular com el dels partits. I si el descarto és perquè la carn que ofereix avui (ja ha fet sopars i dinars i berenars i ressopons a dojo) no em fa gaire el pes, no tant perquè ja és una mica feta, que segons com la carn feta és la més gustosa, sinó perquè jo, en qüestions de carn, sempre he tingut més tirada cap als exemplars mascles i, per tant, la Regina do Santos la deixo per als senyors. Que ja n’hi haurà, ja.
