Bandes sonores 1. “Que los detengan, me han robado la calma...”
Des que dijous a la nit es va aixecar la veda, que l’hem perduda del tot, la calma. A part de tots els altres motius que ens donen per abstenir-nos de votar i perquè ens agafin unes ganes boges de fer-los botar a tots, el de fotre’ns el cap de setmana enlaire a base d’eslògans i musiquetes no és pas el menor. Si fóssim una mica menys beneits, tots plegats, els podríem demostrar que les campanyes els són del tot contraproduents. Però com que som una colla de mesells, ens va com ens va.
En fi, feta la prèvia llibertària, només em queda el consol de fotre-me’n una mica. I aprofitant que visc molt a prop d’una plaça que és centre d’atracció de saraus diversos, i aquests dies ho serà de les xarlotades dels politiquets locals, intentaré aprofitar-ho per fer-ne les cròniques sonores que m’arriben a través dels vidres de la finestra i les parets d’obra vista.
Primera banda sonora: CiU. Ahir a la tarda, per amenitzar la festa amb música, intercalada entre els savis discursos dels candidats, van contractar una orquestreta. Prou digna, tot sigui dit, almenys no sonava com un orgue de gats. Del repertori de cançons, en recordo algunes del final de festa: a part de la meravella que he parafrasejat al títol, van sonar Torero, Rosó, Aserejé i Ball de rams. Mestissatge i eclecticisme tímids, diria. Però hi va haver una sorpresa agradable (el mèrit de la qual deu ser del tot de l’orquestra i de la cantant, els polítics no arriben a aquestes subtileses): al començament, entre alguns altres temes d’allò que se’n diu estàndards, van cantar una versió del I’ve got you under my skin del Sinatra. ¿Bo, no? De tota manera, encara que els politiquets en siguin del tot aliens, l’atzar del repertori té el seu què. Al capdavant de la llista del PSC, el rival més temut de CiU, hi ha una dona, i aquest “Que la detengan, es una mentirosa...” segur que més d’un el va corejar de gust. Per altra banda, l’eslògan de CiU fa: “Sí, amb tu”; i potser a algú el pot motivar tant –oh, hi ha de tot en aquest món— com per desitjar un contacte epitelial tan intens amb el senyor galtaplè i de barba grisa que gairebé arribi a la subcutaneïtat, que a mi em costa d’imaginar, però en fi...
