Poca vergonya a dojo
Fa uns quants dies vaig enviar un text (això que en diuen cartes dels lectors) als diaris Avui i La Vanguardia. Com que veig que deu haver anat a parar a la paperera virtual (massa llarg, ja ho sé), el penjo aquí.
Pujols, angèlic i 'fashion'. Fa un parell de setmanes es va presentar a Martorell l’edició de l’Hiparxiologi, de Francesc Pujols, inèdit fins ara i escrit el 1937, segons la data que apareix als diversos mecanoscrits existents. Es tracta del text del ritual corresponent a allò que es va empescar de la hiparxiologia o la pantologia o la religió catalana, el manual de la qual va més o menys dictar a Josep Pla a la Torre de les Hores durant unes quantes setmanes de l’estiu de 1930. La presentació va anar a càrrec del senyor Joaquim Auladell, membre de l’Associació Francesc Pujols (promotora d’aquesta edició de Llibres de l’Índex) i autor de la introducció.
No vull comentar res sobre l’oportunitat de l’edició, tot i que, al contrari que Anton M. Espadaler (La Vanguardia, 14 de juny), en aquesta –permeteu-me-- collonada jo no hi veig cap interès ni una engruna d’ironia. Però voldria esmentar el pintoresquisme de tot plegat. Que es pretengui justificar el pretès interès d’aquest llibret amb “la creixent importància de les noves religions que la gent busca per fer-se seves” (paraules aproximadament textuals del presentador), amb “l’auge de l’interès pels àngels que hi ha a Barcelona” (“¿ho saben, vostès, que a Barcelona els àngels són moda?”), em sembla bastant delirant. (Si algú en vol més d’aquest l’estil, errades incloses, que es llegeixi la introducció esmentada.) Gràcies, senyors de l’Associació Pujols, per treure de la ignorància uns pobres pagerols que vivim a quinze minuts de la Diagonal. Ara entenem la bogeria del senyor Clos per la millor ciutat del món: ¡així qualsevol, amb aquest concurs seràfic!
El pitjor que li pot passar a la peculiar obra de Pujols és que quatre il·luminats es prenguin al peu de la lletra i acríticament una cosa que per a l’autor era o presa de pèl o desvari; que agafin aquests textos amb voluntat exegètica i pretenguin fer-ne un catecisme, la base programàtica de vés a saber quina animalada. El Pujols interessant va ser el personatge, més que la seva obra i la seva “filosofia”. I aquest és el que cal donar a conèixer. El personatge que va influir Sagarra i Pla, el tertulià agut i divertit, l’articulista a vegades brillant, fins i tot el satíric estripat del Papitu i el del talent en brut present al seu llibre juvenil en castellà El nuevo Pascual o la prostitución (1906). Si no va fer una obra d’un gruix important segurament va ser perquè no li va interessar. No tenia temps; viure de renda, paradoxalment, pot portar a aquesta situació. Li agradava passar l’estona de la millor manera possible, i una manera de fer-ho –incomprensiblement-- va ser dedicar-se a desvariejos com aquest de la religió científica catalana, amb el qual es fotia del personal. ¿Que va interessar Dalí? Naturalment. I amb això no vull dir res en contra de Dalí, artista molt més seriós del que se sol admetre popularment.
Està molt bé donar a conèixer Pujols, que a alguns els sona només per alguna de les sortides que se li atribueixen, però mirem de no fer el ridícul, sisplau. Com a precaució, i per començar a tocar una mica de peus a terra, jo recomanaria llegir la biografia que en va escriure Pla. O els comentaris que li dedica Sagarra a les seves memòries. I cal, sobretot, deixar que la Fundació Francesc Pujols de Martorell pugui acabar de posar a l’abast dels interessats l’obra inèdita de Pujols i promoure’n, si cal, la publicació, cosa que em consta que té intenció de fer. I deixem els àngels en la pau celestial.
Però, francament, veient els fenòmens gairebé paranormals que afecten alguns exemplars de la fauna literària nostrada, ja no sé si no creure en la proliferació d'àngels --caiguts molt avall-- ciutadans. Potser em confon l'enrenou que fan els pollets imparables en el seu esforç desesperat per aixecar un vol icarià: fugir de la caverna ignorant i immolar-se en l'intent gloriós de salvar l'alta cultura. En fi, no ens hi encaparrem; les gallines també tenen ales i foten molt de xivarri inútil per acabar-se ajocant sobre un pal a un metre escàs del terra on es caguen i on sempre tornen a baixar per buscar la pitança, a vegades entremig de la merda. Exercici d'estiu per a alumnes de nivell C de català: llegiu atentament aquest text, marqueu-hi els errors gramaticals i comenteu-ne els principals problemes estilístics. En comptes d'aprendre a escriure --i una mica de bones maneres-- per evitar fer un ridícul immens, va i s'empassa una sobredosi de Wagner, el noi. ¡El que li --ens-- faltava!
