“Adiós muchachos, compañeros de mi vida”
No, el compañero fidelísssssimo no entona encara això: "...me toca a mi hoy emprender la retirada...”, però alguns cantants i intel·lectuals del seu règim es lamenten sentidament que “los amigos del alma anden confundidos” . “Hasta mi amigo Serrat”, deia un Silvio Rodríguez compungit, davant les càmeres de 30 minuts.
I és que finalment, amb molta cautela, amb molts peus de plom, amb molta amargura... alguns “intel·lectuals i artistes” han escrit --respetuosamente-- al compañero Fidel per expressar-li el seu desacord amb les execucions que ha perpetrat recentment aprofitant que tot déu de la progressia abonyegava casseroles desaforadament i no es podia sentir res més, del xivarri que feien.
“No me gusta la pena de muerte, pero...”, deia Silvio Rodríguez, amb uns arguments racionals d’un gran calibre. La pena de mort qüestió de gustos, ves qui ens ho havia de dir. També vam poder veure un càndid Víctor Manuel fent equilibris, els funambulismes de Vázquez Montalbán, el desencís de Pere Portabella... Però la més encantadora de totes va ser la planetària Rosa Regàs --àvia entranyable però moderna-- amb la solapa de disseny carregada de xapes. Gairebé ens va esquinçar l’ànima quan la vam sentir dir que “havia desitjat que no fos veritat, que fos un somni”, quan li ho van dir. No que no fos veritat que haguessin assassinat quatre pobres que volien fugir de l’illa, sinó que no ho fos que li haguessin robat el cromo.
L’únic que va gosar parlar clarament, sense escarafalls, va ser Fernando Trueba. Als altres se’ls notava el mal de ventre per haver de fer un paperot d'aquesta mena. Tan bé que els queda la budellada quan poden cridar fins a esgargamellar-se contra els dictadors, que havíem quedat que havien de ser de dretes per definició, ¿no? Alguna cosa no quadra. Algun cromo no encaixa bé a l’àlbum. ¿Somiem? ¡Benaurats els que dormen durant quaranta anys!
