Pum-pum, ¿quién es?
Als animadors circences –de circ de pega, a més-- que durant tot el cap de setmana em van deixar el cap com un timbal amb aquest pum-pum de la incombustible Belén, vomitat pels altaveus d’un cotxe per convidar el personal a la seva macarrònica funció, els demanaria que, en comptes de muntar mítings endogàmics i marejar la gent, anessin a trucar a un altre mur, com ara el de les presons de l’Havana, aquests dies a vessar, a veure si també els contesta “la rosa y el clavel”. (D’això no se’n parla gaire, esclar, altra feina hi ha, ¿oi?, la tevetrès, menys que ningú.) Posats a fer demagògia empastifant carrers i places amb cartells on una mànega de benzina apunta al cap d’un nen, almenys faci’n-la completa, sisplau. És molt fàcil insultar els polítics que, elegits democràticament, en la democràcia imperfecta que a vostès mateixos els va tan bé que ho sigui, estan obligats a engaltar-les. Demani’n també –a cop de casserola o fent-ho com cal-- la dimissió dels dictadors i, aleshores, en podrem començar a parlar. De vots que no siguin en blanc de pur fàstic per tots plegats, per exemple.
