diumenge, octubre 19, 2003  

Mama, vine amb tren

Viatjar en trens de rodalies té l’encant que la majoria ja sabem. (Sí, també viatjo en transport públic; no us penseu que sóc una conductora compulsiva, per haver parlat aquí alguns cops de les meves aventures amb el cotxe.) Un dels encants ferroviaris, per exemple un 18 d’octubre al vespre i amb una temperatura plenament tardorenca, és haver d’anar arrupit dins la caçadora i amb cames i braços creuats per intentar retenir una mica d’escalfor perquè es veu que ara l’aire condicionat no el desconnecten fins al canvi d’horari hivernal. Fins a Tots Sants, doncs, a fotre’s de fred amb la Renfe.

Però el que de fet us volia explicar és la gran experiència estètica que vaig viure dijous passat en un altre vagó frigorífic de Renfe. Als altaveus sonava el concert per a violí i orquestra de Brahms (per a mi una peça extraordinària, i mai he sigut tan llepafils com per abominar de la música ambiental als trens, però tot són gustos). Llavors va pujar un andí –semblava— amb un acordió i va començar a cantar una cançó de la qual em va semblar entendre, entre els solos de violí i les notes una mica assalvatjades de l’acordió, aquest tros de frase: “en el pecado de una web...” i alguna cosa sobre Madrid. No l’havia sentida mai, però potser és coneguda i tot. O bé el joglar suposadament andí n’era l’autor; no ho sé pas. Bé, en aquest punt jo que tanco definitivament el llibre que intentava llegir, el primer moviment del concert de Brahms s’acaba... i el cantant ferroviari continua impertorbable mentre als altaveus comença a sonar Mike the Knife en aquella versió en alemany (no sé si l’original a partir de la composició de Weil-Brecht), tan diferent de les versions en anglès que s’han popularitzat més; molt més “heavy”, per entendre’ns, si no l’heu sentida mai. El resultat va ser realment apoteòsic, com us podeu imaginar. ¿Què voleu més, pel preu d’un bitllet de rodalies? Viatjar en TGV, per més emocions fortes que comporti, mai ens podrà proporcionar res de semblant.

dissabte, octubre 11, 2003  

Fibromiàlgies

«M’agradaria saber el nom de l’especialista que ha tractat Manuela De Madre, ja que un 4% de la població aniria a la seva consulta per recuperar-se tan ràpidament com ella.

»La incorporació d’aquesta senyora com a segona de llista del PSC ha fet que els afectats de fibromiàlgia es fessin falses esperances sobre la curació de la malaltia, i ha perjudicat també les persones que fa temps lluiten per aconseguir una incapacitat permanent. Va anunciar la creació d’una associació, en la qual va dir que ja estava treballant, per ajudar els afectats, i ara molts responsables d’entitats reben un munt de cartes a nom d’una presidenta d’associació de malats de fibromiàlgia que encara no existeix.

»La seva aparició als mitjans de comunicació, quan va deixar l’alcaldia de Santa Coloma, va commoure molta gent i va fer que se sabés més d’una malaltia que no es coneixia gaire, cosa que en aquell moment em va semblar important, pero crec que ara perjudica, i molt, la gent que fa temps que lluita per aconseguir ajut tan sols per tenir moments sense dolor. Després d’aquest fet hi ha persones que creuran que amb uns mesos de repòs se soluciona tot.

»No voldria pensar que s’hagin utilitzat els sentiments i les inquietuds d’uns malats, que s’hi hagi jugat, simplement per motius propagandístics o polítics.

»Aquesta senyora, no fa gaires mesos, va fer unes declaracions en un programa matinal de ràdio on va dir: “Em sentiria ofesa si em proposessin ser segona de llista del PSC”.

»Proposo que el pròxim premi al català/ana de l’any sigui per a una d’aquelles persones que somia reincorporar-se al món laboral, que s’esforça cada matí per aixecar-se del llit, després de no aclucar l’ull en tota la nit, o per aconseguir passar un dia sense prendre cap medicament. Anna Amat»

L’Anna, la meva germana, em va passar aquesta carta abans d’enviar-la als diaris a veure si hi havia sort i la hi publicaven. Com que ja fa dies i cap no ho ha fet (alguns ja deuen haver cobert la quota sobre aquest tema i a d’altres el seu codi deontològic els deu privar de fer-ho) la hi publico aquí, en què tindrà molts menys lectors, però almenys algun n’hi haurà.

L’Anna està molt emprenyada –tot i que és una persona que sap contenir més bé les seves indignacions que no pas jo—, com tots els malalts de fibromiàlgia, amb la senyora Manuela i el senyor Pasqual (un bon tàndem per fer anar un país: un home incapaç d'aplicar-se una disciplina de treball i una dona que la majoria de dies no podria anar a la feina, per més treballadora que sigui). Els afectats de fibromiàlgia —també en diuen fatiga crònica, però és molt més que cansament extrem— viuen en un estat gairebé permanent de dolor físic, amb fluctuacions en la intensitat, però persistent. Tots patim, de tant en tant, molèsties físiques. Doncs imaginem-nos què deu ser que es converteixin en el nostre estat habitual, que el malestar i el dolor vagin desplaçant totes les altres coses i s’instal·lin en el centre de la nostra vida. L’Anna, com molts altres afectats, ha hagut d’abandonar la seva activitat professional, i per intentar aguantar una mica l’equilibri, quan el seu estat li ho permet, fa activitats que l’ajuden a resistir. És molt fotut sentir com una persona que estimes, a la meitat de la quarantena, et diu que molts dies, quan es lleva, se sent com si en tingués més de vuitanta. I que no sap com seguirà el dia, ni com l’acabarà. Ni si l’endemà podrà fer allò que voldria o hauria de fer.

Patint tot aquest quadre simptomàtic, doncs, va ser perfectament comprensible que De Madre plegués d’alcaldessa. Per tant, completament incomprensible que ara es deixi utilitzar –ella n’és tan responsable com Maragall, ho dic perquè alguns només acusen el senyor Pasqual d’aquesta maniobra. ¿Pretenen guanyar vots així? Segur. I amb un país ignorant com el que tenim, no m’estranyaria que no anessin errats. Però si aquesta dona pren possessió com a consellera, mai podrà complir mínimament amb la seva tasca. Això ho saben tant ella com els seus metges com el senyor Pasqual, que és tan original.

Però mireu, aquesta setmana ha sortit publicat a l’Avui aquest article, com per plantar cara barroerament a unes cartes semblants a les de l’Anna que havia publicat el diari. No hi afegeixo res perquè la misèria moral, la ignorància, la mentida i la potineria expressiva es retraten sempre totes soletes.

Rectificació (23 d'octubre de 2003)
 Doncs sí que dos mitjans van publicar la carta de l'Anna: Regió 7 (no té versió digital completa) ho va fer el dia 9 d'octubre, i e-noticies el dia 20. Que consti.

dijous, octubre 02, 2003  

 

A la recerca del G

Jordi Puntí comentava avui al "Quadern" d'El Pais (per als no lectors habituals d’aquest diari, entre els quals em compto, resulta que els dijous hi editen i hi encarten l’almoina d’un parell de fulls dobles sobre “lletres i arts” en vernacle del nord-est –«algu és algu i encara gràcies»; gràcies, paisanos— que ni tan sols pagant es pot consultar per Internet, perquè ni es dignen digitalitzar-ho) doncs comentava Puntí –deia jo-- que a Euskal Telebista preparen un concurs estil GH per fomentar l’aprenentatge de l’euskera. Es veu que dotze persones (d’ambdós o ambtrès sexes, suposo) amb un nivell B d’euskera competiran per veure qui n’aprèn més. Puntí proposa que a TV3 facin el mateix i que tanquin dotze nois i noies a l’Ateneu Barcelonès (!) a la recerca del nivell C de català.

Puntí, perdona, però t’has quedat curt. Si hem d’engrescar la llengua hi hem de posar seriosament el coll (perdó, ha estat involuntària la quasireferència subliminal a Linda Lovelace). Com ja saps, els nivells oficials de llengua catalana no s’acaben amb el C: hi ha el D, el F, el G!!!... i fins i tot el K (aquest molt poc engrescador, ho admeto). ¿I per què me’ls vols tancar a l’Ateneu, home de Déu? Un edifici tan antieròtic que fa feredat, almenys actualment, sense els penyistes arrauxats d’antany. Res, a la Casita Blanca i a fer treballar la llengua de valent a la recerca del... G. Que ja sabem que és mooooooolt difícil de trobar. Apa, de res pel consell. És de franc.

dilluns, setembre 22, 2003  

La vie en rose

Martorell, dilluns 22 de setembre,19.45 h. Retransmissió en directe: per la banda dreta, a través de la finestra de l’estudi, m’arriba un concert desaforat de botzines de cotxes. Per la banda esquerra, a través de la porta oberta de la galeria, m’arriba un so alegre de música i gatzara. Dia Europeu Sense Cotxes (majúscules, of course, preposició inclosa). La situació és una mena de happening, de performance, que no haurien ni somiat els dadaistes. Us ho puc retransmetre perquè visc a prop de la via (eufemísticament, rambla) de direcció obligada per accedir a l’A2/A7, que avui han tallat al trànsit tot lo dia –com a la resta de les vies cèntriques-- i ara hi celebren una festeta, amb lloguer de bicicletes inclòs. Els automobilistes, desviats sense avís previ (o amb la mala senyalització habitual del país) per la perifèria de la nostra bella població –ciutat, perdó--, s’estan posant neguitosos. Jo ja m’hi he posat a primera hora de la tarda. Quarts de quatre, sense dinar, i enxampada dins del cotxe fent cua darrere una altra pila de babaus motoritzats, una colla d’insolidaris, egocèntrics, insensibles, consumistes de merda tots plegats. Ja ens està bé. Massa poc, encara.

La veritat és que ni hi he pensat, al matí, que avui era el DESC (¿oi que queda bufó, amb la sigla?), però si hi hagués pensat hauria agafat el cotxe igualment. ¡Quanta imbecilitat! ¿Què en traiem, de celebrar aquesta collonada un dia l’any? Resulta que a Martorell city només hi ha UN (un de únic, un sol exemplar, un sol vehicle, coi) autobús urbà, que ja podeu pensar cada quan passa, per tant. Només serveix per passejar jubilats –amb tots els respectes-- d’una banda a l’altra del poble. Per anar a buscar receptes a l’Ambulatori, doncs, ja fa el fet. I Martorell sembla petit, però els nuclis de població estan molt dispersos i les distàncies són relativament considerables. Però no tot és demanar més transport públic, que ja està bé. Però ni que fos un servei òptim sempre hi hauria qui preferiria conduir un vehicle particular. ¿O no hi té dret? ¿O no ho fa la immensa majoria, fins i tot quan no és necessari, com per portar nens a escola amb 4x4 quan s’hi viu a deu minuts? ¿Per què no deixen de fabricar cotxes, doncs? ¿Tanquem la Seat, senyors? ¿Que què coi dic? Doncs a fer punyetes amb les hipocresies i les polítiques festivaleres. I el més bo és que si parles amb els que ho munten (polítics, guàrdia urbana) et diuen que tens raó, però com que és una cosa "a nivell" europeu... Ah, entesos, vostè perdoni. ¡Oh, Europa!

¿El títol? Ah sí; mentre passava gana dins del cotxe a la ràdio sonava La vie en rose. ¿I oi que s’avé amb el to d'aquesta nota irada?

dissabte, setembre 27, 2003  

Pompa i circumstància

La possibilitat que el senyor Piqué del PP llegeixi això és tan remota com que jo pugui viatjar mai a Mart –que no me’n moro de ganes, sigui dit de passada. Per tant, això que escriuré és un mer passatemps, però faré veure que és un consell per a aquest senyor (i de passada per a tota mena de polítics). Ara que tornen --i ens sembla ahir que encara hi érem-- temps de campanya electoral, crec que els valdria la pena donar quatre instruccions a les empreses que contracten per fer-los l’escampadissa i l’enganxadissa de propaganda sobre la manera correcta de fer-ho; sobretot sobre els llocs adequats o inadequats per fer-ho.

Això és el que se m’ha acudit quan he vist una gran tanca amb la cara del senyor Piqué (per cert, una mica desmillorada; em sembla que aquest home envelleix malament), amb una frase al costat que diu: “Compartimos un proyecto con las familias” (Més enllà hi ha una altra tanca amb el mateix text en català.) Res a dir-hi; l’apel·lació a la institució per excel·lència la comparteixen tots els partits. Però el que m’ha xocat és veure aquesta frase en el lloc on l’he vista: encastada a la paret lateral de l’edifici d’una empresa de pompes fúnebres aprofitant que té un solar buit al costat. En aquesta tanca a vegades hi ha anuncis comercials i a les passades eleccions municipals em sembla que hi havia la cara somrient de la nostra flamant alcaldessa, però fins ara els eslògans que hi ha hagut no m’han cridat mai l’atenció com aquest. L’indret és a peu d’un vial de força trànsit, una drecera gairebé obligada que els martorellencs fem servir per eludir la via principal que uneix les parts noves del poble amb l’antiga (això donaria per a una altra pinzellada d’humor negre: trànsit constant, drecera obligada...), i per tant sí que és veritat que molta gent veu la tanca en qüestió. El que no sé és si a tothom els farà el mateix efecte que a mi. Tot i que el més normal és que els faci el mateix efecte que sempre ens fa a tots la propaganda en campanya: totalment nul, a part de patir-la com un atac a l’estètica quotidiana, ja de per si bastant precària.

En fi, us deixo a vosaltres els distrets exercicis d’interpretació que es poden fer a partir d’aquesta curiosa relació text-context. Una manera diferent –i potser escaient-- de passar aquest cap de setmana que comença gris i plujós.

dimecres, setembre 17, 2003  

Flotar o no flotar

El noi díscol diu que ens vol acaronar (es veu que ha vingut de Madrid expressament per fer-nos carícies), mentre ens mostra la seva última rebequeria de nen malcriat. L’he enganxat de refiló al telenotícies migdia mentre s’exclamava: «No m’han dit re de re. Re. ¡Reeeee!» Es referia als manaies de la fireta Fòrum 2004. Ell, que s’ha barallat tant amb els convergents, i ara resulta que els sociates li ho paguen amb la indiferència més absoluta. ¿Com pot ser que li facin això? ¡A ELL! Llavors ha començat a fer uns gestos facials que deuen haver fet les delícies dels càmeres, vista l’estona que l’han enfocat mentre anava fent aquelles ganyotes estil Comédie Française, respectant un silenci teatral digne del geni en qüestió. Potser és que els ametllers ja estant del tot batuts, Pepet; ja se sap, amb l'edat es va perdent el poder de seducció. Per mi, et pots ben estalviar un acaronament. ¡Ai, uix! 

15 de setembre de 2003

Mamaaaa, poooooor!


Diu la senyora Carme:


«El nou sistema per passar de curs [els alumnes d’ESO amb més de dues matèries suspeses hauran de repetir] farà que una part important d’alumnes entri a l’aula amb por. I la por del fracàs és depredadora: fa que es perdi l’autoestima i la confiança. Si un alumne entra a l’aula amb por de fracassar, el més segur és que fracassi. (...) Aquesta mesura evidencia que la LOCE està pensada per a triomfadors. És d’una ideologia neoliberal que creu només en la meritocràcia. (...) És terrorífic [el sistema de qualificacions numèriques], perquè és molt dificíl de mesurar. (...) A mi no m’agrada que a un nen se li digui que té un insuficient en una matèria: se l’ha d’estimular. Gran part de l’èxit d’un alumne és la seva autoestima. La llei de qualitat no va per aquí.»

Bravo, senyora consellera, bravissimo! Ja ho sabem que vostè no és on és per meritocràcia (a alguns nivells de l’administració s’hi entra per altres –cràcies). Per mèrits vostè hauria de ser una diplomada en autoajuda i autoestima i creixement personal: “El karma de la Carme. 50 maneres fàcils d’autosuperació sense esforç”.


No sé si el llistó s’hauria de posar en els tres suspensos –perdó, insufcients--, però, a banda de tot el que enraonadament es pugui criticar de la llei de qualitat famosa, alguna cosa o altra s’hi ha de fer, per arreglar tant de despropòsit perpetrat els últims anys en l’ensenyament, em sembla. El que és una gran bestiesa és dir que la pobra canalla se’ns traumatitzarà, si els diem que no hi arriben, cosa que en la majoria de casos vol dir –no siguem més beneits del compte— que simplement s’hi dediquen poc, a banda que admetem que hi ha professors poc "motivadors". I ara no vull posar-me a analitzar raons. Ja ho sabem prou bé tots, que no són simples ni ningú en té tota la culpa i tothom en té una mica: polítiques i plans d’ensenyament, mestres i professors, pares... (Em deixo expressament allò de la pèrdua de valors, perquè aquí encara ens hi podríem fer mal.) Però potser que ja n’hi ha prou d’excloure sempre “la pobra criatura”, “el nano”, de la llista de responsables. ¿Com es forma una persona responsable a base d’irresponsabilitzar-la des de la llar d’infants fins a l’institut?

Por? No em faci riure, senyora meva. Potser que pregunti a algun professor de segons quin institut, per la por.

9 de setembre de 2003

Diu Sant Pere, a la porta: "Corregies o et corregien?"



Ja fa tres o quatre dies que volia escriure sobre això, però fins avui no he pogut. Abans de tirar endavant, si teniu prou paciència, us convido a llegir els dos paràgrafs que segueixen:

«En el curs de la vida que hem viscut hi han hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirugia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la industria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom ser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en l’impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»


«En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la indústria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom d'ésser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»


Si sou observadors hi haureu vist algunes diferències. Poques. I irrellevants pel que fa al sentit i a l’estil. Naturalment, faig trampa. No he vist mai l’original d’aquest text de Josep Pla. Però pels pocs que n'he vist i pel que en sé, segur que no seria pas gaire diferent del que és el primer paràgraf que us he copiat; en tot cas els “errors” –algun no ho és-- encara serien menys. Convindreu amb mi que tot plegat és d’una insignificança total.

Tot això ve a tomb perquè la setmana passada es va morir Bartomeu Bardagí, lingüista i tenor, deien a l’Avui, però el que em va cridar l’atenció de la notícia va ser el destacat que hi havia: “Bartomeu Bardagí va ser el corrector d’estil de tots els volums de les ’Obres completes’ [sic] de Josep Pla, publicades per Destino”, deia. No caldria sinó. Potser està bé que es digui, el que ja em sembla d’un cretinisme i d’una mala fe fora mida és destacar-ho. No sé quin és l’estat vital dels correctors d’altres insignes escriptors catalans, però, al marge que siguin o hagin sigut menys cèlebres (bona part de la celebritat de Bardagí li venia de ser l’endreçador de Pla), dubto que en el seu decés algú en destaqui o n’hagi destacat que van ser-ne els correctors.


¿Per què parlo de cretinisme i mala fe? Cretinisme, el dels nous periodistets que no saben fer res més que remenar arxius o hemeroteques i copiar literalment el que hi troben escrit pels seus predecessors, a vegades tan curtets com ells. Mala fe perquè, sovint –o quasi sempre, gosaria aventurar-- sense haver-lo llegit, reprodueixen subliminalment o descaradament els clixés més tronats sobre Pla. Volen fer creure a la gent que Pla està sobrevalorat (ho deia el xitxarel•lo Bofill l’altre dia) i que en realitat qui va escriure la seva obra va ser el pobre i infravalorat Bardagí. No ve de nou, la cosa; per això la repeteixen aquests jovenets ignorants. El duo Campmany-Vidal Alcover –per citar-ne només algun-- hi va dedicar mitja vida, potser per sublimar no poques misèries compartides, aneu a saber.


Com si tots els escriptors no passessin per les mans de correctors. Si no fos així, les edicions dels llibres que s’editen per aquí en alguns casos encara serien molt pitjors del que són. I potser cauríem de cul si veiéssim algun original sense polir de segons quines figures literàries, també goso aventurar. En fi, deixem-ho córrer...

3 de setembre de 2003

Cria de monstres



Un parell de lectors em comenten que els va agradar el meu comentari sobre les embarassades exhibicionistes (dia 13 d’agost), i que en comparteixen el punt de vista. Un d’ells, el Joan, em diu que aquest estiu, tot fixant-se en el fenomen, no ha pogut evitar pensar que en algunes d’aquelles panxes s’estaven gestant futurs monstres. Efectivament, jo tampoc puc deixar de pensar-hi, més que res quan cada dia ensopego per tot arreu amb criatures malcriades i adolescents ferotges. Acabo d’anar a comprar pa en un forn granja de prop de casa. La pobra dependenta, mentre m’atenia, havia de repetir a quatre nens, contemplats pels seus pares amorosos, que no es podien enfilar tots alhora en un cotxet gronxador d’aquells que sacsegen la criatura a canvi d’una moneda. També m’ha dit que acabava de cridar l’atenció a uns altres pares asseguts en una taula de la terrassa perquè vigilessin que els seus cadells no li tiressin ampolles i gots per terra i li han contestat que ho fes ella a veure si li feien més cas. Però és que al matí ja he fugit corrents del bar, amb l’últim glopet del tallat a la boca, per no acabar a bufetades amb la santa mare d’un minyonet ros i blanquet d’uns dos anyets. El nen la cridava desesperat agafat a un tamburet de la barra mentre ella tenia el cul --gros, of course-- escarxofat en una cadira i fent com si la criatura fos d’algú altre. Deu o dotze ¡maaaaamaaaaa!!! xisclats a quatre pams de la meva orella m’han fotut el matí enlaire, jo que m’havia escapat un moment de la feina per esbargir-me. Bé, només m’he desfogat una mica dient a la mestressa del bar, mentre pagava, en un to de veu discret però prou alt –tot i que és probable que la indivídua no m’hagi sentit, vist el seu autisme funcional— que hi ha persones que no haurien de tenir dret a tenir fills, pel bé dels fills però, sobretot, dels que els hem d’aguantar. I vinga pagar entre tots ajudes universals a la família, au; perquè bruixes com aquesta puguin anar a esmorzar al bar mentre el dolç fruit del seu ventre masega els nervis del personal. Estem en la societat dels drets, i per molts anys. ¿Però res més?

28 d'agost de 2003

Troballes


Diu l'Avui que s'han trobat seixanta haikús inèdits d'Espriu dins un calaix. Dit així (ai, els titulars creativament ganxuts dels periodistes!) un s'imagina l'emoció d'una dona de fer feines que l'altre dia va decidir fer dissabte a fons i es va trobar el tresor amagat. Sort que tot seguit la senyora Castells té l'encert de fer parlar el professor Sebastià Bonet, el qual, seriós, discret i elegant com és, ens aclareix com va anar la cosa, molt menys vistosa del que suggereix el titular. Bonet també cultiva la ironia, i per això un dels dos haikús espriuans de mostra que ens ofereix fa així: "Se'ns agostaven / les flors, i la rosada / no mulla l'herba."

24 d'agost de 2003

Estampa dominical


El meu barri, que s’està tornant imparablement sorollós, té una calma balsàmica els diumenges al matí, fins i tot ara a l’estiu, quan les criatures xiscladores encara dormen o esmorzen, les motoritzades tot just ho han començat a fer i els mascles de la tribu encara no han muntat el Black & Decker. Per això, si has anat a dormir a una hora prudent –i t’ho han deixat fer— dóna gust sortir a fer un volt. Agafes les claus i el moneder, aprofites per desembarassar la petita planta de reciclatge que és la cuina i surts amb una certa alegria al carrer. Contenidor marró, contenidor groc, contenidor blau... No és com anar a missa però s’hi assembla una mica: la comunió en els detritus que ens agermanen. I que no sigui dit que els anarquistes de dretes (estic tota commosa; per fi un amable lector m’ha etiquetat) no tenim consciència ecològica. Vas a buscar el pa i, si tens humor, el diari. I sempre pots ser testimoni d’alguna estampa tendra. Com avui, que he vist que hi ha coses que no canvien gaire: una parella d’uns trenta anys escassos; ell, dos metres davant d’ella pel carrer desert, avançant amb decisió només amb la clau del cotxe a la mà; ella, afanyant-se al seu darrere, amb una bossa on es podien veure dues tovalloles de platja i que a sota devia contenir força coses més, pel volum que feia. La deliciosa vida de la parella estable. Ep, que ja ho sé que no totes van així pel carrer. Però m’han agafat ganes de dir-li a aquella noia que no corrés, que per arribar on arribarà no cal afanyar-se. O sí.

19 d'agost de 2003

El gènere mecànic


Ara que l'estiu ja va de baixa –per sort, segons alguns— la gent ja comença a pensar ens els bons propòsits de cara al curs que ve: estudiar anglès, informàtica, tai-txi, ikebana, cuines ètniques... i tot de coses pintoresques que ni em puc imaginar què son. Jo ahir vaig decidir que em convé com el pa que menjo fer un curs de mecànica de l’automòbil. El que passa és que no crec que m’admetin en cap centre de FP ni menys en cap taller com a aprenenta.

Admeto que sóc una d’aquelles dones sense cap idea de com funciona un cotxe i que voldria que tot fos tan senzill com visitar de tant en tant una gasolinera i, a tot estirar, un taller un cop l’any. Per mi, obrir el capó –això encara ho sé fer-- és com accedir a la contemplació d’un misteri en estat pur; pura escatologia insondable. Tot aquell entramat de muda ferralla enllardada m’arriba a aclaparar de debò. I com que de fet fins ara he tingut sort perquè l’única vegada que se’m va rebentar una roda era a tocar d’un taller de pneumàtics, un cop que no se’m va engegar el cotxe vaig deduir que la bateria havia decidit que ja li tocava jubilar-se i un altre cop que vaig sentir de sobte un soroll conduint per l’autopista resulta que arrossegava el tub d’escapament (i això és tan evident que no cal entendre-hi gairé per veure què és) doncs anava trampejant la cosa.


Però ahir, quan anava més confiada perquè la setmana passada havia fet el pelegrinatge anual al taller, ¡patapam! De fet, la culpa és del taller, i no és excusa barata. Els vaig dir que em miressin els frens perquè feien un soroll estrany i em van assegurar que estaven bé: «només hem rascat una mica les pastilles perquè no et facin soroll». Jo, crèdula; la confiança gairebé cega en el taller de tota la vida, etc. Només havia agafat el cotxe per un trajecte curt, i ahir l’agafo per anar cap a Terrassa (des de Martorell). Hi arribo bé però quan hi sóc, després de fer alguna volta buscant on aparcar, començo a notar que allò no tira bé i a sentir olor de cremat, i al cap d’un moment veig fum que surt del cantó de la roda dreta del davant. M’arrambo on puc, vaig per obrir el capó, i com que em costa una mica un senyor amable que passa em diu: «¿s’obre o no s’obre?». Se’m va obrir, però jo ho vaig aprofitar per agafar-me al pobre home com a un salvavides i a dir coses mig incoherents: «És que m’ha començat a sortir fum... de per aquí la roda... de cop i volta... veig que del motor no en surt... no sé què passa... no està rebentada... la setmana passada al taller... ¿sap on hi ha un taller?... no sóc d’aquí...»


L’home es va sentir útil davant d’una dona mecànicament inexperta, i ho va fer amb un to molt amable i natural, sense cap aire de superioritat. Tot un cavaller, vaja: «Això és que no te’l van purgar. Els “latiguillos” i la pinça no te’ls van deixar bé. ¿Veus com crema aquesta roda?, segurament es començaven a cremar les pastilles. Deixa’l refredar i amb compte porta’l a un taller. Seguint cap a Abat Marcet en trobaràs un.» L’home va quedar amb les mans brutes i ni una tovalloleta li vaig poder donar, perquè –com passa sempre— se m’havien assecat. Un mocador de paper i gràcies. En aquestes que passa un matrimoni gran (el meu home salvador també devia tenir uns setanta anys), coneguts seus, i l’altre home igual: que si els “latiguillos” i la pinça... Jo us confesso que mai havia sentit a parlar de “latiguillos” (veig que el Termcat els anomena ‘candeles’). Em pregunto si els homes tenen un do especial per a la mecànica que a les dones ens ha sigut negat. Perquè em sembla que n’hi deu haver ben pocs al món que no sàpiguen què són els “latiguillos” i m’hi jugaria un cotxe nou que poques dones ho saben. Bé, això dels “latiguillos” és l’anècdota, si voleu, però crec que li podem donar l’estatus de categoria. Qui diu “latiguillos” diu cigonyals, que ens sona el nom però la majoria no sabem què coi són. Total, que al taller també van ser molt amables. Si volia que me l’arreglessin els havia de deixar el cotxe tot el dia, i jo havia de ser a casa a la tarda. S’ho van mirar bé (sí, més “latiguillos” i pinça, efectivament; la confirmació d’allò de la sabiduria masculina en matèria de mecànica), em van dir que si el volia dur al meu taller podia arribar a casa anant amb compte, parant si se m’escalfava, i no em van voler cobrar res per les molèsties.


Bé, ja em perdonareu el rotllo, però són vacances i cal omplir l’estona. Per això espero que sabreu disculpar aquest increment de la banalitat habitual d’aquesta pàgina. Vaig a buscar al cotxe al "meu" taller; ja us explicaré si hem arribat a les mans... o he hagut de fer servir el “latiguillo”.

13 d'agost de 2003

Les amenaces de la carn


Sempre s’ha dit que l’estiu és una època inelegant i antiestètica pel que fa a la indumentària de la gent. De fet, en totes les estacions hi ha gent que vesteix amb un cert gust i elegància (I ja sabem que això no vol dir pas gastar-se una fortuna en vestimenta) i gent que no, però és veritat que a l’estiu, amb menys roba, es fan molt més evidents les estridències i el mal gust. És difícil ser elegant amb poca roba, perquè de cossos perfectes i impressionants n’hi ha pocs. Però sempre es pot ser discret, i una cosa és poca roba i una altra roba escassa i, a més, mal posada. I aquest estiu, amb la calor implacable, sembla que fins i tot la gent més discreta s’hagi abandonat al deseiximent total. Un altre tòpic diu que la gent jove pot vestir com vol, que tot li està bé. Mentida (evidentment pot vestir com vol, però no tot li està bé). Aquest any la moda fa un mala passada terrible a no pas poques noies joves –i algunes de no tan joves-- amb sobrepès mal distribuït. ¿Què han de fer? ¿Portar la roba de l’any passat i semblar unes antigues o posar-se els preceptius pantalons de cintura baixíssima i cenyits, amb les calces a l’aire? Òbviament, moda obliga. No sé pas com reaccionen els nois, però em temo que a les discoteques a més d’un li deu haver agafat un mareig, i no pas per ingerir segons què, envoltat de tanta carn vessada a l’engròs.


Però el sector de població que aquest estiu gairebé fa por és l’embarassat. Últimament hi ha una mena de revaloració de la maternitat, una espècie d’orgull fecund, que es reflecteix en la indumentària. Fa uns anys, les embarassades encara vestíem invariablement vestits amples i deixats anar. Ara no; les panxes rotundes i orgulloses, descarades i amenaçants, ens envolten pertot arreu (¿qui ho diu que hi ha poca natalitat?). Aquest estiu, a més, com que les jovenetes ensenyen melic i maluc arreu, les prenyades --total, unes jovenetes— no volen ser menys; ja no sols llueixen panxa amb roba cenyida sinó sense roba. A mi, us ho confesso, em fa una mica d’angúnia veure a cada pas tantes panxes rutilants, amb els melics botits com vàlvules de matalàs inflable. Avui, darrere meu, a la caixa del supermercat, hi havia una noia que em refregava pel colze el seu orgull maternal més despullat. M’he afanyat a omplir les bosses i fugir corrents. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre allò havia d’esclatar, que trencaria aigües allà mateix i correm-hi tots. I amb aquesta calor les dutxes s’agraeixen fresquetes, què voleu que us digui.