El gènere mecànic
Ara que l'estiu ja va de baixa –per sort, segons alguns— la gent ja comença a pensar ens els bons propòsits de cara al curs que ve: estudiar anglès, informàtica, tai-txi, ikebana, cuines ètniques... i tot de coses pintoresques que ni em puc imaginar què son. Jo ahir vaig decidir que em convé com el pa que menjo fer un curs de mecànica de l’automòbil. El que passa és que no crec que m’admetin en cap centre de FP ni menys en cap taller com a aprenenta.
Admeto que sóc una d’aquelles dones sense cap idea de com funciona un cotxe i que voldria que tot fos tan senzill com visitar de tant en tant una gasolinera i, a tot estirar, un taller un cop l’any. Per mi, obrir el capó –això encara ho sé fer-- és com accedir a la contemplació d’un misteri en estat pur; pura escatologia insondable. Tot aquell entramat de muda ferralla enllardada m’arriba a aclaparar de debò. I com que de fet fins ara he tingut sort perquè l’única vegada que se’m va rebentar una roda era a tocar d’un taller de pneumàtics, un cop que no se’m va engegar el cotxe vaig deduir que la bateria havia decidit que ja li tocava jubilar-se i un altre cop que vaig sentir de sobte un soroll conduint per l’autopista resulta que arrossegava el tub d’escapament (i això és tan evident que no cal entendre-hi gairé per veure què és) doncs anava trampejant la cosa.
Però ahir, quan anava més confiada perquè la setmana passada havia fet el pelegrinatge anual al taller, ¡patapam! De fet, la culpa és del taller, i no és excusa barata. Els vaig dir que em miressin els frens perquè feien un soroll estrany i em van assegurar que estaven bé: «només hem rascat una mica les pastilles perquè no et facin soroll». Jo, crèdula; la confiança gairebé cega en el taller de tota la vida, etc. Només havia agafat el cotxe per un trajecte curt, i ahir l’agafo per anar cap a Terrassa (des de Martorell). Hi arribo bé però quan hi sóc, després de fer alguna volta buscant on aparcar, començo a notar que allò no tira bé i a sentir olor de cremat, i al cap d’un moment veig fum que surt del cantó de la roda dreta del davant. M’arrambo on puc, vaig per obrir el capó, i com que em costa una mica un senyor amable que passa em diu: «¿s’obre o no s’obre?». Se’m va obrir, però jo ho vaig aprofitar per agafar-me al pobre home com a un salvavides i a dir coses mig incoherents: «És que m’ha començat a sortir fum... de per aquí la roda... de cop i volta... veig que del motor no en surt... no sé què passa... no està rebentada... la setmana passada al taller... ¿sap on hi ha un taller?... no sóc d’aquí...»
L’home es va sentir útil davant d’una dona mecànicament inexperta, i ho va fer amb un to molt amable i natural, sense cap aire de superioritat. Tot un cavaller, vaja: «Això és que no te’l van purgar. Els “latiguillos” i la pinça no te’ls van deixar bé. ¿Veus com crema aquesta roda?, segurament es començaven a cremar les pastilles. Deixa’l refredar i amb compte porta’l a un taller. Seguint cap a Abat Marcet en trobaràs un.» L’home va quedar amb les mans brutes i ni una tovalloleta li vaig poder donar, perquè –com passa sempre— se m’havien assecat. Un mocador de paper i gràcies. En aquestes que passa un matrimoni gran (el meu home salvador també devia tenir uns setanta anys), coneguts seus, i l’altre home igual: que si els “latiguillos” i la pinça... Jo us confesso que mai havia sentit a parlar de “latiguillos” (veig que el Termcat els anomena ‘candeles’). Em pregunto si els homes tenen un do especial per a la mecànica que a les dones ens ha sigut negat. Perquè em sembla que n’hi deu haver ben pocs al món que no sàpiguen què són els “latiguillos” i m’hi jugaria un cotxe nou que poques dones ho saben. Bé, això dels “latiguillos” és l’anècdota, si voleu, però crec que li podem donar l’estatus de categoria. Qui diu “latiguillos” diu cigonyals, que ens sona el nom però la majoria no sabem què coi són. Total, que al taller també van ser molt amables. Si volia que me l’arreglessin els havia de deixar el cotxe tot el dia, i jo havia de ser a casa a la tarda. S’ho van mirar bé (sí, més “latiguillos” i pinça, efectivament; la confirmació d’allò de la sabiduria masculina en matèria de mecànica), em van dir que si el volia dur al meu taller podia arribar a casa anant amb compte, parant si se m’escalfava, i no em van voler cobrar res per les molèsties.
Bé, ja em perdonareu el rotllo, però són vacances i cal omplir l’estona. Per això espero que sabreu disculpar aquest increment de la banalitat habitual d’aquesta pàgina. Vaig a buscar al cotxe al "meu" taller; ja us explicaré si hem arribat a les mans... o he hagut de fer servir el “latiguillo”.
