Cria de monstres
Un parell de lectors em comenten que els va agradar el meu comentari sobre les embarassades exhibicionistes (dia 13 d’agost), i que en comparteixen el punt de vista. Un d’ells, el Joan, em diu que aquest estiu, tot fixant-se en el fenomen, no ha pogut evitar pensar que en algunes d’aquelles panxes s’estaven gestant futurs monstres. Efectivament, jo tampoc puc deixar de pensar-hi, més que res quan cada dia ensopego per tot arreu amb criatures malcriades i adolescents ferotges. Acabo d’anar a comprar pa en un forn granja de prop de casa. La pobra dependenta, mentre m’atenia, havia de repetir a quatre nens, contemplats pels seus pares amorosos, que no es podien enfilar tots alhora en un cotxet gronxador d’aquells que sacsegen la criatura a canvi d’una moneda. També m’ha dit que acabava de cridar l’atenció a uns altres pares asseguts en una taula de la terrassa perquè vigilessin que els seus cadells no li tiressin ampolles i gots per terra i li han contestat que ho fes ella a veure si li feien més cas. Però és que al matí ja he fugit corrents del bar, amb l’últim glopet del tallat a la boca, per no acabar a bufetades amb la santa mare d’un minyonet ros i blanquet d’uns dos anyets. El nen la cridava desesperat agafat a un tamburet de la barra mentre ella tenia el cul --gros, of course-- escarxofat en una cadira i fent com si la criatura fos d’algú altre. Deu o dotze ¡maaaaamaaaaa!!! xisclats a quatre pams de la meva orella m’han fotut el matí enlaire, jo que m’havia escapat un moment de la feina per esbargir-me. Bé, només m’he desfogat una mica dient a la mestressa del bar, mentre pagava, en un to de veu discret però prou alt –tot i que és probable que la indivídua no m’hagi sentit, vist el seu autisme funcional— que hi ha persones que no haurien de tenir dret a tenir fills, pel bé dels fills però, sobretot, dels que els hem d’aguantar. I vinga pagar entre tots ajudes universals a la família, au; perquè bruixes com aquesta puguin anar a esmorzar al bar mentre el dolç fruit del seu ventre masega els nervis del personal. Estem en la societat dels drets, i per molts anys. ¿Però res més?
