Estampa dominical
El meu barri, que s’està tornant imparablement sorollós, té una calma balsàmica els diumenges al matí, fins i tot ara a l’estiu, quan les criatures xiscladores encara dormen o esmorzen, les motoritzades tot just ho han començat a fer i els mascles de la tribu encara no han muntat el Black & Decker. Per això, si has anat a dormir a una hora prudent –i t’ho han deixat fer— dóna gust sortir a fer un volt. Agafes les claus i el moneder, aprofites per desembarassar la petita planta de reciclatge que és la cuina i surts amb una certa alegria al carrer. Contenidor marró, contenidor groc, contenidor blau... No és com anar a missa però s’hi assembla una mica: la comunió en els detritus que ens agermanen. I que no sigui dit que els anarquistes de dretes (estic tota commosa; per fi un amable lector m’ha etiquetat) no tenim consciència ecològica. Vas a buscar el pa i, si tens humor, el diari. I sempre pots ser testimoni d’alguna estampa tendra. Com avui, que he vist que hi ha coses que no canvien gaire: una parella d’uns trenta anys escassos; ell, dos metres davant d’ella pel carrer desert, avançant amb decisió només amb la clau del cotxe a la mà; ella, afanyant-se al seu darrere, amb una bossa on es podien veure dues tovalloles de platja i que a sota devia contenir força coses més, pel volum que feia. La deliciosa vida de la parella estable. Ep, que ja ho sé que no totes van així pel carrer. Però m’han agafat ganes de dir-li a aquella noia que no corrés, que per arribar on arribarà no cal afanyar-se. O sí.
