Les amenaces de la carn
Sempre s’ha dit que l’estiu és una època inelegant i antiestètica pel que fa a la indumentària de la gent. De fet, en totes les estacions hi ha gent que vesteix amb un cert gust i elegància (I ja sabem que això no vol dir pas gastar-se una fortuna en vestimenta) i gent que no, però és veritat que a l’estiu, amb menys roba, es fan molt més evidents les estridències i el mal gust. És difícil ser elegant amb poca roba, perquè de cossos perfectes i impressionants n’hi ha pocs. Però sempre es pot ser discret, i una cosa és poca roba i una altra roba escassa i, a més, mal posada. I aquest estiu, amb la calor implacable, sembla que fins i tot la gent més discreta s’hagi abandonat al deseiximent total. Un altre tòpic diu que la gent jove pot vestir com vol, que tot li està bé. Mentida (evidentment pot vestir com vol, però no tot li està bé). Aquest any la moda fa un mala passada terrible a no pas poques noies joves –i algunes de no tan joves-- amb sobrepès mal distribuït. ¿Què han de fer? ¿Portar la roba de l’any passat i semblar unes antigues o posar-se els preceptius pantalons de cintura baixíssima i cenyits, amb les calces a l’aire? Òbviament, moda obliga. No sé pas com reaccionen els nois, però em temo que a les discoteques a més d’un li deu haver agafat un mareig, i no pas per ingerir segons què, envoltat de tanta carn vessada a l’engròs.
Però el sector de població que aquest estiu gairebé fa por és l’embarassat. Últimament hi ha una mena de revaloració de la maternitat, una espècie d’orgull fecund, que es reflecteix en la indumentària. Fa uns anys, les embarassades encara vestíem invariablement vestits amples i deixats anar. Ara no; les panxes rotundes i orgulloses, descarades i amenaçants, ens envolten pertot arreu (¿qui ho diu que hi ha poca natalitat?). Aquest estiu, a més, com que les jovenetes ensenyen melic i maluc arreu, les prenyades --total, unes jovenetes— no volen ser menys; ja no sols llueixen panxa amb roba cenyida sinó sense roba. A mi, us ho confesso, em fa una mica d’angúnia veure a cada pas tantes panxes rutilants, amb els melics botits com vàlvules de matalàs inflable. Avui, darrere meu, a la caixa del supermercat, hi havia una noia que em refregava pel colze el seu orgull maternal més despullat. M’he afanyat a omplir les bosses i fugir corrents. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre allò havia d’esclatar, que trencaria aigües allà mateix i correm-hi tots. I amb aquesta calor les dutxes s’agraeixen fresquetes, què voleu que us digui.
