Vaig veure mares felices
Potser ja toca qüestionar-se el tòpic que ens volem creure tots des de temps ancestrals que diu que el dia més feliç d'una mare és el dia que pareix. Mentida, com gairebé tots els tòpics. De dia més feliç per a una mare --i també per a algun pare, potser-- n'hi ha un cada any: el dia que els fillets estimats tornen a classe a aprendre de lletra. Ahir feien goig de veure els somriures radiants de moltes mares després de deixar els cadells a escola; estaven realment exultants. Amb la mestressa de la cafeteria on miro d'escapar-me un moment cada matí a fer un talladet, vam tenir ocasió de fer un miniestudi sociològic --¿o psicosociològic?-- d'urgència fruit d'un ràpid treball de camp --gens cansat, d'altra banda-- consistent en l'observació d'un univers femení d'edats compreses entre els 30 i els 40 anys, majoritàriament, que considerem del tot representatiu (com fan els bons experts en estudis d'aquest tipus, nosaltres no podríem ser menys). Conclusió també d'urgència: semblaven mig beneitones i tot, de tan felices. (En canvi, molts mestres i professors no ho devien ser tant, ahir, de feliços. Ja se sap, la felicitat d'uns és la desgràcia d'uns altres.) Perquè, a veure, tot l'instint maternal que vulgueu, però més d'hora que tard la realitat descarnada se'ns imposa: la canalla lliga molt, limita, erosiona, carrega, en definitiva.
Però encara vam tenir temps d'arribar a una altra conclusió: resulta que les més joioses eren aquelles que, alliberades de feines fora de casa (que n'hi ha que ho estan, i ben de gust, no fem demagògies barates, ara), es troben per esmorzar abans d'anar a plaça i a fer les feines de la dolça llar. Les que treballen (¡xxxssttt no!, res d'allò: "les dones que fan les feines de casa treballen molt i es mereixen un sou", ¿i les que a més treballem fora què, doncs?, ¿dos sous?) no estan tan frustrades, es veu, i no necessiten tan imperiosament desfer-se dels fruits de les seves entranyes. No, no sóc mestra ni professora, per sort, --però sí mare-- i realment planyo aquells que ho són i que arribat mig setembre han de suportar la creu d'aguantar les criatures dels altres. No els vulguem escatimar les vacances, del treball.
