Un cinquantenari
Segons Nabokov, el 16 de novembre de 1952 Humbert Humbert va morir a la presó abans de poder ser jutjat. La seva excessiva afició a les nímfules o nimfetes l'havia perdut. Ara podríem fer una altra enquesta: al marge de la qualitat de les dues pel·lícules que s'han fet basades en Lolita (jo em quedo amb Kubrick), quin actor creieu que encaixa més en el personatge de Humbert Humbert?, James Mason o Jeremy Irons? Jo no sabria quin triar, encara que la meva debilitat per Irons gairebé m'hi fa decantar. Ara, Shelley Winters i Peter Sellers, insuperables. I potser Sue Lyon també va ser una Lolita insuperable. Però millor que us llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
28 de novembre de 2002
Estadístiques
Un cop fet el buidatge de les respostes obtingudes a la pregunta de fa quatre dies, us en comunico els resultats: un cent per cent dels informants estan d'acord amb la meva opinió; no els agraden els restaurants on se senten com a casa. Univers objecte de l'estudi: una persona.
Au, no us enfadeu. ¿Us penseu que les estadístiques amb les quals ens maregen cada dia són gaire més serioses pel que fa a procediment? Per exemple, fa pocs dies vaig sentir dir per la ràdio que els catalans per les festes de Nadal ens gastarem uns mil euros per barba. I jo em pregunto qui deu ser el mà foradada que es gastarà les ben bé tres quartes parts que jo no em penso gastar. Un consell de franc: recordeu allò que "la visa és la que treballa" i ensenyeu-li a prendre-s'ho amb calma.
Un cop fet el buidatge de les respostes obtingudes a la pregunta de fa quatre dies, us en comunico els resultats: un cent per cent dels informants estan d'acord amb la meva opinió; no els agraden els restaurants on se senten com a casa. Univers objecte de l'estudi: una persona.
Au, no us enfadeu. ¿Us penseu que les estadístiques amb les quals ens maregen cada dia són gaire més serioses pel que fa a procediment? Per exemple, fa pocs dies vaig sentir dir per la ràdio que els catalans per les festes de Nadal ens gastarem uns mil euros per barba. I jo em pregunto qui deu ser el mà foradada que es gastarà les ben bé tres quartes parts que jo no em penso gastar. Un consell de franc: recordeu allò que "la visa és la que treballa" i ensenyeu-li a prendre-s'ho amb calma.
24 de novembre de 2002
Com a casa
Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.
Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.
Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.
Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.
17 de novembre de 2002
17 de novembre. Havent sopat, al club, prenc quatre cafès, fortíssims. Decisió equivocada, bèstia. Quina és la causa de la meva tendència a la intoxicació? Enmig del malestar que em produeix l'agitació del cor penso que una gradació de coses sinistres podria ésser: a) una taula de joc; b) una casa de prostitució; c) una borratxera; d) una universitat indígena; e) el suburbi d'una ciutat..., etc.
Josep Pla, El quadern gris
Josep Pla, El quadern gris
12 de novembre de 2002
Qui no té res a fer el gat pentina
Caram amb els savis. Ara són els de ciències, que ens diuen que la temperatura de Catalunya ha pujat 0,9 graus els darrers 130 anys i que això significa l'índex d'augment més alt del món. ¡Ai senyor!, entre la restauradora entusiasta que vol que la Unesco proclami que la cuina catalana és un gran patrimoni de la humanitat i els científics que ens diuen que som els més calents de la ídem, ja em direu quin panorama. Això de l'escalfamenta es veu que ho va dir un grup de recerca de la Rovira i Virgili "al 13è Simposi Internacional sobre Canvi Global i Variacions del Clima (celebrat al gener a Orlando, Estats Units)". (L'afició als simposis també deu formar part indiscutible del patrimoni de la humanitat.) A veure, jo sempre em pregunto, quan surten fotent la tabarra amb això del canvi climàtic, siguin els molt il·lustres ponents de simposis o el no menys il·lustre Tomàs Molina o els simples periodistets "conscienciats": ¿què caram representa una quantitat de com ara 130 anys en la vida de la Terra?: misèria. ¿D'això ja se'n pot inferir l'escalfament del planeta? Bé, sort que hi ha altres científics que sostenen el contrari: que no ens estem escalfeint tan ràpidament com això, cosa que em tranquil·litza; no perquè em deixi acoquinar pels apocalíptics i els altres em calmin les angúnies, sinó perquè tot i la meva ignorància científica veig que el meu sentit comú potser no està tan malament. Salut, i a gaudir d'aquest gairebé grau de més!
Caram amb els savis. Ara són els de ciències, que ens diuen que la temperatura de Catalunya ha pujat 0,9 graus els darrers 130 anys i que això significa l'índex d'augment més alt del món. ¡Ai senyor!, entre la restauradora entusiasta que vol que la Unesco proclami que la cuina catalana és un gran patrimoni de la humanitat i els científics que ens diuen que som els més calents de la ídem, ja em direu quin panorama. Això de l'escalfamenta es veu que ho va dir un grup de recerca de la Rovira i Virgili "al 13è Simposi Internacional sobre Canvi Global i Variacions del Clima (celebrat al gener a Orlando, Estats Units)". (L'afició als simposis també deu formar part indiscutible del patrimoni de la humanitat.) A veure, jo sempre em pregunto, quan surten fotent la tabarra amb això del canvi climàtic, siguin els molt il·lustres ponents de simposis o el no menys il·lustre Tomàs Molina o els simples periodistets "conscienciats": ¿què caram representa una quantitat de com ara 130 anys en la vida de la Terra?: misèria. ¿D'això ja se'n pot inferir l'escalfament del planeta? Bé, sort que hi ha altres científics que sostenen el contrari: que no ens estem escalfeint tan ràpidament com això, cosa que em tranquil·litza; no perquè em deixi acoquinar pels apocalíptics i els altres em calmin les angúnies, sinó perquè tot i la meva ignorància científica veig que el meu sentit comú potser no està tan malament. Salut, i a gaudir d'aquest gairebé grau de més!
10 de novembre de 2002
Els deures pendents
Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.
Dies i dies (quasi sense paraules)
Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.
Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.
Dies i dies (quasi sense paraules)
Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.
28 d'octubre de 2002
L'esperma de Gaudí
"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)
No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.
Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.
En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.
A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.
Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".
Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]
f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.
2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.
Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.
"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)
No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.
Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.
En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.
A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.
Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".
Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)
[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]
f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.
2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.
Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.
26 d'octubre de 2002
Sobre Ferrater
Dijous vaig veure un espectacle modest però eficaç, molt més digne i eficaç que alguns muntatges teatrals professionals, caríssimament subvencionats i farcits de "teatralitat" postissa, no per "moderna" menys ridícula (escenografies pretenciosament "artístiques" i "simbòliques", anacronismes intencionats i beneits --aquests shakespeares amb actors disfressats de dones de fer feines o de culs de cafè existencialistes, per exemple, per alertar-nos que allò és intemporal, ¡ai las!, que ens hi hem d'identificar vulgues o no, com si no n'hi hagués prou amb el text, uns bons actors i una posada en escena discreta, que és l'únic que cal exigir, em sembla-- i un fart de "creativitat" i "visceralitat" que arriba a ser indigest, sobretot en muntatges més o menys experimentals). Perdoneu l'excés de cometes, sisplau. Per altra banda, reconeguem que sempre hi ha excepcions, només faltaria.
Es tracta d'una escenificació de textos de --i sobre-- Gabriel Ferrater que ja fa més d'un any que roda pel país: El galant de nit, i que es representa a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona i La Caixa. Espectacle modest, sí, però amb un to general bastant alt i fins i tot amb moments excepcionals: la gènesi apòcrifa del poema "A l'inrevés" és impagable. L'actor Francesc Ten es posa en la pell --i la vestimenta negra-- de Ferrater d'una manera prodigiosa: natural, vull dir, sense ni un pèl de sobreactuació, dient magníficament les paraules de Ferrater (poemes, fragments de poemes, textos diversos, reproduccions de converses recollides en llocs diferents...). No tot és rodó, esclar. Vaig gosar queixar-me, al final (l'avantatge d'aquestes representacions és que es fan en espais gairebé casolans), del perquè de la menció del tot explícita, al final, abans de cloure amb la dada del suïcidi de Ferrater, d'una poeta que sembla que va conviure amb ell els últims temps, i que en canvi no s'esmenti per res Helena Valentí, molt important també en la seva biografia, sembla, i a qui va dedicar moltes de les poesies i on sovint la interpel·la directament, per exemple al "Poema inacabat". Els morts --HV va morir ja fa uns anys--, ja se sap, no poden intervenir en segons quins afers materials. Però a banda d'això i alguna altra petitesa (potser valdria la pena que es cuidés una mica més l'edició dels textos dels tríptics que s'editen per a cada recital/representació --no només en aquest cas--, tant pel que fa a la qualitat lingüística com a les dades i les informacions que s'hi donen), és del tot recomanable; crec que és una bona manera de presentar el personatge i la seva obra i generar fàcilment les ganes de llegir-lo en la gent que no el conegui.
Per altra banda, i seguint amb Ferrater, dijous mateix es publicava aquesta crítica d'una biografia del poeta publicada enguany. No és la primera crítica desfavorable que ha sortit sobre aquest llibre de María Ángeles Cabré. Tothom qui n'ha parlat no n'ha dit pas res de bo. Caldrà que sigueu prudents, doncs, i si voleu saber coses sobre Ferrater, a part de llegir-ne l'obra, millor que acudiu a Papers, cartes, paraules, editat pel seu germà, Joan Ferraté, a Quaderns Crema; Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, també a Quaderns Crema; Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura, de Laureano Bonet, a Ed. Universitat de Barcelona; El Gabriel Ferrater de Reus, de Ramon Gomis, sobre els seus anys juvenils, a Ed. Proa, o a les Cartes a l'Helena, del mateix Ferrater, a Ed. Empúries.
Dijous vaig veure un espectacle modest però eficaç, molt més digne i eficaç que alguns muntatges teatrals professionals, caríssimament subvencionats i farcits de "teatralitat" postissa, no per "moderna" menys ridícula (escenografies pretenciosament "artístiques" i "simbòliques", anacronismes intencionats i beneits --aquests shakespeares amb actors disfressats de dones de fer feines o de culs de cafè existencialistes, per exemple, per alertar-nos que allò és intemporal, ¡ai las!, que ens hi hem d'identificar vulgues o no, com si no n'hi hagués prou amb el text, uns bons actors i una posada en escena discreta, que és l'únic que cal exigir, em sembla-- i un fart de "creativitat" i "visceralitat" que arriba a ser indigest, sobretot en muntatges més o menys experimentals). Perdoneu l'excés de cometes, sisplau. Per altra banda, reconeguem que sempre hi ha excepcions, només faltaria.
Es tracta d'una escenificació de textos de --i sobre-- Gabriel Ferrater que ja fa més d'un any que roda pel país: El galant de nit, i que es representa a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona i La Caixa. Espectacle modest, sí, però amb un to general bastant alt i fins i tot amb moments excepcionals: la gènesi apòcrifa del poema "A l'inrevés" és impagable. L'actor Francesc Ten es posa en la pell --i la vestimenta negra-- de Ferrater d'una manera prodigiosa: natural, vull dir, sense ni un pèl de sobreactuació, dient magníficament les paraules de Ferrater (poemes, fragments de poemes, textos diversos, reproduccions de converses recollides en llocs diferents...). No tot és rodó, esclar. Vaig gosar queixar-me, al final (l'avantatge d'aquestes representacions és que es fan en espais gairebé casolans), del perquè de la menció del tot explícita, al final, abans de cloure amb la dada del suïcidi de Ferrater, d'una poeta que sembla que va conviure amb ell els últims temps, i que en canvi no s'esmenti per res Helena Valentí, molt important també en la seva biografia, sembla, i a qui va dedicar moltes de les poesies i on sovint la interpel·la directament, per exemple al "Poema inacabat". Els morts --HV va morir ja fa uns anys--, ja se sap, no poden intervenir en segons quins afers materials. Però a banda d'això i alguna altra petitesa (potser valdria la pena que es cuidés una mica més l'edició dels textos dels tríptics que s'editen per a cada recital/representació --no només en aquest cas--, tant pel que fa a la qualitat lingüística com a les dades i les informacions que s'hi donen), és del tot recomanable; crec que és una bona manera de presentar el personatge i la seva obra i generar fàcilment les ganes de llegir-lo en la gent que no el conegui.
Per altra banda, i seguint amb Ferrater, dijous mateix es publicava aquesta crítica d'una biografia del poeta publicada enguany. No és la primera crítica desfavorable que ha sortit sobre aquest llibre de María Ángeles Cabré. Tothom qui n'ha parlat no n'ha dit pas res de bo. Caldrà que sigueu prudents, doncs, i si voleu saber coses sobre Ferrater, a part de llegir-ne l'obra, millor que acudiu a Papers, cartes, paraules, editat pel seu germà, Joan Ferraté, a Quaderns Crema; Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, també a Quaderns Crema; Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura, de Laureano Bonet, a Ed. Universitat de Barcelona; El Gabriel Ferrater de Reus, de Ramon Gomis, sobre els seus anys juvenils, a Ed. Proa, o a les Cartes a l'Helena, del mateix Ferrater, a Ed. Empúries.
23 d'octubre de 2002
Em permeteu?
"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."
Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.
"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."
Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.
19 d'octubre sw 2002
Després de les esgarrifances... tremolors
Primer em pensava que era una broma, però de seguida ho he descartat; no pot ser que s'inventin una cosa així (fer un bot general, el mateix dia i a la mateixa hora), m'he dit. Bé, el primer impuls, un cop superat l'estupor, ha estat córrer escales avall quan he recordat que en aquells moments, tres quarts d'una d'aquest migdia, el Molt Honorable President inaugurava una escola construïda a uns dos-cents metres de casa meva (prou lluny per no sentir el brogit i la fúria dels tendres i innocents infants, gràcies a una feliç coincidència de coordenades urbanístiques --res de providències benefactores, tot és pur atzar-- del meu barri)--, per veure si amb la seva natural desimboltura es posava a saltar al pati nou de trinca per comprovar que faria el seu fet el dia de l'ídem. Deixem-ho córrer. Però això de la canalla saltant em ve bé --o m'ho faig venir bé-- per fer referència al que comentava ahir Josep M. Espinàs a El Periódico:
Els altres en les seves gàbies
Des de la riba mediterrània sempre s'ha vist amb un punt d'ironia la tendència dels britànics, i dels saxons en general, a fundar clubs d'aficionats a coses que ens semblen pintoresques. Als Estats Units també s'hi troben centenars d'associacions que aquí serien impensables. L'última, de moment: l'agrupació dels qui no tenen fills petits, per tal de defensar els seus interessos davant dels qui en tenen. Troben que els treballadors amb nens estan massa protegits per l'Administració.
Actualment, internet afavoreix que qualsevol proposta pugui rebre moltes adhesions i crítiques, i la d'aquests sense fills ha provocat un escàndol: com es fa amb els no fumadors, els restaurants haurien de reservar espais per als sense nens. I als supermercats s'haurien de garantir unes determinades hores també sense nens.
Tothom, en algun moment, ha considerat que les criatures eren una molèstia en un espai compartit. Els nens aprenen a parlar espontàniament, però, perquè aprenguin a callar quan toca, pares i mestres s'han d'esforçar. Costa trobar en establiments oberts al públic nens i nenes que no parlin xisclant i que no parin de moure's. Naturalment, això és incòmode per als grans, però les propostes dels sense nens nord-americans ens fan veure com anem avançant pel camí de la intolerància, més exactament: de la incapacitat per adaptar-nos a les molèsties.
L'espècie humana, que s'ha imposat a les altres per la seva capacitat d'adaptació, està curiosament formada, cada vegada més, per individus que són immunodeficients a les petites incomoditats quotidianes. Les anteriors generacions sabien assimilar-les. Ara vivim instal.lats en una queixa exagerada per la temperatura que fa, els fums, els sorolls, una empenta que rebem, l'espera en una cua...
L'educació cívica és absolutament exigible. Però els nord-americans que volen aïllar els nens i altres iniciatives --massa-- d'exclusió social suggereixen una tendència preocupant: com que som cada vegada menys comprensius, els altres ens molesten.
Normalment trobo encertats els punts de vista d'Espinàs perquè sempre fugen dels estereotips, són intel·ligents i els exposa amb aquell estil seu tan elegant. Però, tot i compartir la seva apreciació que cada dia sembla que hi hagi més gent irritada per banalitats, en aquest cas no puc ocultar una certa simpatia per aquesta associació dels sense fills petits. Posats a veure oenagés d'allò més pintoresc, aquesta no em sembla de les més absurdes; ni de bon tros. Perquè no trobar nens insidiosos --sí, producte de pares irresponsables i mal educats, ja ho sabem-- en segons quins llocs és un luxe cada cop més escàs. No ho sé, potser és que el nen que l'altre dia, mentre jo triava unes llaunes en un híper, em va engaltar dues puntades de peu a la canyella de la cama mentre sa santa mare ho contemplava com aquell qui veu el seu cadell fent la més gran meravella, s'entrenava per a l'11 de l'11 a les 11, que tot pot ser. La tercera coça se la va ben guardar, però, després del moc pertinent --meu, esclar.
Primer em pensava que era una broma, però de seguida ho he descartat; no pot ser que s'inventin una cosa així (fer un bot general, el mateix dia i a la mateixa hora), m'he dit. Bé, el primer impuls, un cop superat l'estupor, ha estat córrer escales avall quan he recordat que en aquells moments, tres quarts d'una d'aquest migdia, el Molt Honorable President inaugurava una escola construïda a uns dos-cents metres de casa meva (prou lluny per no sentir el brogit i la fúria dels tendres i innocents infants, gràcies a una feliç coincidència de coordenades urbanístiques --res de providències benefactores, tot és pur atzar-- del meu barri)--, per veure si amb la seva natural desimboltura es posava a saltar al pati nou de trinca per comprovar que faria el seu fet el dia de l'ídem. Deixem-ho córrer. Però això de la canalla saltant em ve bé --o m'ho faig venir bé-- per fer referència al que comentava ahir Josep M. Espinàs a El Periódico:
Els altres en les seves gàbies
Des de la riba mediterrània sempre s'ha vist amb un punt d'ironia la tendència dels britànics, i dels saxons en general, a fundar clubs d'aficionats a coses que ens semblen pintoresques. Als Estats Units també s'hi troben centenars d'associacions que aquí serien impensables. L'última, de moment: l'agrupació dels qui no tenen fills petits, per tal de defensar els seus interessos davant dels qui en tenen. Troben que els treballadors amb nens estan massa protegits per l'Administració.
Actualment, internet afavoreix que qualsevol proposta pugui rebre moltes adhesions i crítiques, i la d'aquests sense fills ha provocat un escàndol: com es fa amb els no fumadors, els restaurants haurien de reservar espais per als sense nens. I als supermercats s'haurien de garantir unes determinades hores també sense nens.
Tothom, en algun moment, ha considerat que les criatures eren una molèstia en un espai compartit. Els nens aprenen a parlar espontàniament, però, perquè aprenguin a callar quan toca, pares i mestres s'han d'esforçar. Costa trobar en establiments oberts al públic nens i nenes que no parlin xisclant i que no parin de moure's. Naturalment, això és incòmode per als grans, però les propostes dels sense nens nord-americans ens fan veure com anem avançant pel camí de la intolerància, més exactament: de la incapacitat per adaptar-nos a les molèsties.
L'espècie humana, que s'ha imposat a les altres per la seva capacitat d'adaptació, està curiosament formada, cada vegada més, per individus que són immunodeficients a les petites incomoditats quotidianes. Les anteriors generacions sabien assimilar-les. Ara vivim instal.lats en una queixa exagerada per la temperatura que fa, els fums, els sorolls, una empenta que rebem, l'espera en una cua...
L'educació cívica és absolutament exigible. Però els nord-americans que volen aïllar els nens i altres iniciatives --massa-- d'exclusió social suggereixen una tendència preocupant: com que som cada vegada menys comprensius, els altres ens molesten.
Normalment trobo encertats els punts de vista d'Espinàs perquè sempre fugen dels estereotips, són intel·ligents i els exposa amb aquell estil seu tan elegant. Però, tot i compartir la seva apreciació que cada dia sembla que hi hagi més gent irritada per banalitats, en aquest cas no puc ocultar una certa simpatia per aquesta associació dels sense fills petits. Posats a veure oenagés d'allò més pintoresc, aquesta no em sembla de les més absurdes; ni de bon tros. Perquè no trobar nens insidiosos --sí, producte de pares irresponsables i mal educats, ja ho sabem-- en segons quins llocs és un luxe cada cop més escàs. No ho sé, potser és que el nen que l'altre dia, mentre jo triava unes llaunes en un híper, em va engaltar dues puntades de peu a la canyella de la cama mentre sa santa mare ho contemplava com aquell qui veu el seu cadell fent la més gran meravella, s'entrenava per a l'11 de l'11 a les 11, que tot pot ser. La tercera coça se la va ben guardar, però, després del moc pertinent --meu, esclar.
15 d'octubre de 2002
Esgarrifances
No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":
"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)
Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "
Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.
I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.
No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":
"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)
Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "
Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.
I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
6 d'octubre de 2002
Diumenge
Se m'acut que la reproducció més fidel que es pot obtenir del naixement de la ment és la fiblada d'astorament que acompanya el precís moment que, mirant un garbuix de branquillons i de fulles, un de sobte s'adona que el que semblava un component natural d'aquell garbuix és un insecte o un ocell meravellosament disfressat.
També hi ha un intens plaer (i, després de tot, ¿quina altra cosa hauria de produir la recerca científica?) a resoldre l'enigma d'eclosió inicial de la ment de l'home postulant una pausa voluptuosa en el desenvolupament de la resta de la natura, un escarxofament i una mandra que va permetre primer de tot la formació de l'Homo poeticus, sense el qual el sapiens no s'hauria pogut desenvolupar. 'La lluita per la vida', ¡ja ho crec! La maledicció de la batalla i de la fatiga condueix altre cop l'home al verro, a l'obsessió folla de la bèstia que gruny a la recerca de l'aliment. (...) Treballadors del món, disperseu-vos! Els llibres antics estan equivocats. El món va ser creat un diumenge.
Vladimir Nabokov, Parla, memòria.
Se m'acut que la reproducció més fidel que es pot obtenir del naixement de la ment és la fiblada d'astorament que acompanya el precís moment que, mirant un garbuix de branquillons i de fulles, un de sobte s'adona que el que semblava un component natural d'aquell garbuix és un insecte o un ocell meravellosament disfressat.
També hi ha un intens plaer (i, després de tot, ¿quina altra cosa hauria de produir la recerca científica?) a resoldre l'enigma d'eclosió inicial de la ment de l'home postulant una pausa voluptuosa en el desenvolupament de la resta de la natura, un escarxofament i una mandra que va permetre primer de tot la formació de l'Homo poeticus, sense el qual el sapiens no s'hauria pogut desenvolupar. 'La lluita per la vida', ¡ja ho crec! La maledicció de la batalla i de la fatiga condueix altre cop l'home al verro, a l'obsessió folla de la bèstia que gruny a la recerca de l'aliment. (...) Treballadors del món, disperseu-vos! Els llibres antics estan equivocats. El món va ser creat un diumenge.
Vladimir Nabokov, Parla, memòria.
3 d'octubre de 2002
Homenatges menstruals
(Fina, segura y non plus ultra)
És natural, les pàtries són mares, i les mares han d'haver menstruat prèviament per poder-ho ser; així doncs ¿què té d'estrany un homenatge menstrual = mensual a la gran compresa tacada amb la sagrada sang que ens agermana, tots fills de la gran... mare? Només un dubte: el roig és la sang menstruada per la pàtria, però, ¿i el gualda? Ah, ja hi caic; també és ben natural que un estat d'exaltació permanent arribi a provocar en els pares de la pàtria uns vessaments fora mida.
(Fina, segura y non plus ultra)
És natural, les pàtries són mares, i les mares han d'haver menstruat prèviament per poder-ho ser; així doncs ¿què té d'estrany un homenatge menstrual = mensual a la gran compresa tacada amb la sagrada sang que ens agermana, tots fills de la gran... mare? Només un dubte: el roig és la sang menstruada per la pàtria, però, ¿i el gualda? Ah, ja hi caic; també és ben natural que un estat d'exaltació permanent arribi a provocar en els pares de la pàtria uns vessaments fora mida.
1 d'octubre de 2002
La fascinadora delícia de la tardor consisteix, potser, en la il•lusió de tornar sobre un mateix, produïda per la màgia del retorn de la realitat. De l'estiu, queda, a la retina, alguna vaga reminiscència: el color d'algun suèter vist a l'espatlla d'una o altra senyoreta: de color de pruna, de color de granadina, de color de magrana. Josep Pla
diumenge, 17 d’octubre del 2010
30 de setembre de 2002
Gratificacions
Un lector em felicita perquè diu que amb la meva manera d'escriure dec provocar algun mal de fetge Li dono públicament les gràcies pel que considero una esplèndida floreta de tardor, tan esplèndida com la del safrà, que alhora té el detall de ser profitosa --que és el que, segons Josep Pla, li faltava a la rosa per ser perfecta--, però no confio gaire que els insuficients hepàtics a qui m'agradaria provocar almenys algun fel sobreeixit visitin aquesta pàgina. Tanmateix, no se sap mai, que deia aquell.
Em permeto esmentar una altra cosa que em comenta aquest lector, també professor de secundària, sector soferts. Diu que els professors estan farts d'haver d'assumir les tasques més elementals de les quals han dimitit molts pares, com ensenyar als escolars a rentar-se les dents, per exemple. I afegeix que mentre la gent no es qüestioni seriosament el perquè de posar criatures al món sense intentar canviar res, ell comença a estar en contra de l'avortament voluntari i a favor de... l'obligatori. Ho diu amb una sornegueria valenciana encantadora, però carregada de la santa raó dels raonablement emprenyats.
Un lector em felicita perquè diu que amb la meva manera d'escriure dec provocar algun mal de fetge Li dono públicament les gràcies pel que considero una esplèndida floreta de tardor, tan esplèndida com la del safrà, que alhora té el detall de ser profitosa --que és el que, segons Josep Pla, li faltava a la rosa per ser perfecta--, però no confio gaire que els insuficients hepàtics a qui m'agradaria provocar almenys algun fel sobreeixit visitin aquesta pàgina. Tanmateix, no se sap mai, que deia aquell.
Em permeto esmentar una altra cosa que em comenta aquest lector, també professor de secundària, sector soferts. Diu que els professors estan farts d'haver d'assumir les tasques més elementals de les quals han dimitit molts pares, com ensenyar als escolars a rentar-se les dents, per exemple. I afegeix que mentre la gent no es qüestioni seriosament el perquè de posar criatures al món sense intentar canviar res, ell comença a estar en contra de l'avortament voluntari i a favor de... l'obligatori. Ho diu amb una sornegueria valenciana encantadora, però carregada de la santa raó dels raonablement emprenyats.
21 de setembre de 2002
TV3, per fi, promou la lectura
Aquesta setmana hem pogut veure de quina manera les ments més creatives de TV3 s'han posat a treballar per promoure la lectura. ¿Com no se'ls havia acudit abans? Em sembla una idea genial, això de promocionar els llibres dins els espais d'esports. Resulta que l'altre dia, el Xavier Bonastre, amb aquella cantarella tan trempada (¡quin martiri les cantarelles i les veus dels presentadors de la casa, senyor!), ens informava d'un fet inaudit amb aquestes paraules: "L'entrenador noruec del Bruges ha arribat a Barcelona molt relaxat, com ho demostra el fet que, tot just pujar a l'autocar, s'ha posat a llegir un llibre!!!". La cursiva indica l'inici de l'èmfasi en l'entonació i la negreta, a més, la pujada de to. Ell mateix, pobre Bonastre, es meravellava que els del futbol sapiguen què és un llibre. Però esclar, aquest és de nord enllà enllà. Només una mica més avall, cap als Països Baixos, ja sabem com són els "futboleros", sobretot els van. I aquí, ara que l'ínclit Guardiola, fan número u de Martí Pol --dos, de fet, darrere el Llach--, diuen les males llengües que se'ns dopa pel dolç país d'Itàlia... Apa, endavant amb la promoció, doncs. I a insitir en la idea que un llibre relaxa.
Aquesta setmana hem pogut veure de quina manera les ments més creatives de TV3 s'han posat a treballar per promoure la lectura. ¿Com no se'ls havia acudit abans? Em sembla una idea genial, això de promocionar els llibres dins els espais d'esports. Resulta que l'altre dia, el Xavier Bonastre, amb aquella cantarella tan trempada (¡quin martiri les cantarelles i les veus dels presentadors de la casa, senyor!), ens informava d'un fet inaudit amb aquestes paraules: "L'entrenador noruec del Bruges ha arribat a Barcelona molt relaxat, com ho demostra el fet que, tot just pujar a l'autocar, s'ha posat a llegir un llibre!!!". La cursiva indica l'inici de l'èmfasi en l'entonació i la negreta, a més, la pujada de to. Ell mateix, pobre Bonastre, es meravellava que els del futbol sapiguen què és un llibre. Però esclar, aquest és de nord enllà enllà. Només una mica més avall, cap als Països Baixos, ja sabem com són els "futboleros", sobretot els van. I aquí, ara que l'ínclit Guardiola, fan número u de Martí Pol --dos, de fet, darrere el Llach--, diuen les males llengües que se'ns dopa pel dolç país d'Itàlia... Apa, endavant amb la promoció, doncs. I a insitir en la idea que un llibre relaxa.
17 de setembre de 2001
Vaig veure mares felices
Potser ja toca qüestionar-se el tòpic que ens volem creure tots des de temps ancestrals que diu que el dia més feliç d'una mare és el dia que pareix. Mentida, com gairebé tots els tòpics. De dia més feliç per a una mare --i també per a algun pare, potser-- n'hi ha un cada any: el dia que els fillets estimats tornen a classe a aprendre de lletra. Ahir feien goig de veure els somriures radiants de moltes mares després de deixar els cadells a escola; estaven realment exultants. Amb la mestressa de la cafeteria on miro d'escapar-me un moment cada matí a fer un talladet, vam tenir ocasió de fer un miniestudi sociològic --¿o psicosociològic?-- d'urgència fruit d'un ràpid treball de camp --gens cansat, d'altra banda-- consistent en l'observació d'un univers femení d'edats compreses entre els 30 i els 40 anys, majoritàriament, que considerem del tot representatiu (com fan els bons experts en estudis d'aquest tipus, nosaltres no podríem ser menys). Conclusió també d'urgència: semblaven mig beneitones i tot, de tan felices. (En canvi, molts mestres i professors no ho devien ser tant, ahir, de feliços. Ja se sap, la felicitat d'uns és la desgràcia d'uns altres.) Perquè, a veure, tot l'instint maternal que vulgueu, però més d'hora que tard la realitat descarnada se'ns imposa: la canalla lliga molt, limita, erosiona, carrega, en definitiva.
Però encara vam tenir temps d'arribar a una altra conclusió: resulta que les més joioses eren aquelles que, alliberades de feines fora de casa (que n'hi ha que ho estan, i ben de gust, no fem demagògies barates, ara), es troben per esmorzar abans d'anar a plaça i a fer les feines de la dolça llar. Les que treballen (¡xxxssttt no!, res d'allò: "les dones que fan les feines de casa treballen molt i es mereixen un sou", ¿i les que a més treballem fora què, doncs?, ¿dos sous?) no estan tan frustrades, es veu, i no necessiten tan imperiosament desfer-se dels fruits de les seves entranyes. No, no sóc mestra ni professora, per sort, --però sí mare-- i realment planyo aquells que ho són i que arribat mig setembre han de suportar la creu d'aguantar les criatures dels altres. No els vulguem escatimar les vacances, del treball.
Potser ja toca qüestionar-se el tòpic que ens volem creure tots des de temps ancestrals que diu que el dia més feliç d'una mare és el dia que pareix. Mentida, com gairebé tots els tòpics. De dia més feliç per a una mare --i també per a algun pare, potser-- n'hi ha un cada any: el dia que els fillets estimats tornen a classe a aprendre de lletra. Ahir feien goig de veure els somriures radiants de moltes mares després de deixar els cadells a escola; estaven realment exultants. Amb la mestressa de la cafeteria on miro d'escapar-me un moment cada matí a fer un talladet, vam tenir ocasió de fer un miniestudi sociològic --¿o psicosociològic?-- d'urgència fruit d'un ràpid treball de camp --gens cansat, d'altra banda-- consistent en l'observació d'un univers femení d'edats compreses entre els 30 i els 40 anys, majoritàriament, que considerem del tot representatiu (com fan els bons experts en estudis d'aquest tipus, nosaltres no podríem ser menys). Conclusió també d'urgència: semblaven mig beneitones i tot, de tan felices. (En canvi, molts mestres i professors no ho devien ser tant, ahir, de feliços. Ja se sap, la felicitat d'uns és la desgràcia d'uns altres.) Perquè, a veure, tot l'instint maternal que vulgueu, però més d'hora que tard la realitat descarnada se'ns imposa: la canalla lliga molt, limita, erosiona, carrega, en definitiva.
Però encara vam tenir temps d'arribar a una altra conclusió: resulta que les més joioses eren aquelles que, alliberades de feines fora de casa (que n'hi ha que ho estan, i ben de gust, no fem demagògies barates, ara), es troben per esmorzar abans d'anar a plaça i a fer les feines de la dolça llar. Les que treballen (¡xxxssttt no!, res d'allò: "les dones que fan les feines de casa treballen molt i es mereixen un sou", ¿i les que a més treballem fora què, doncs?, ¿dos sous?) no estan tan frustrades, es veu, i no necessiten tan imperiosament desfer-se dels fruits de les seves entranyes. No, no sóc mestra ni professora, per sort, --però sí mare-- i realment planyo aquells que ho són i que arribat mig setembre han de suportar la creu d'aguantar les criatures dels altres. No els vulguem escatimar les vacances, del treball.
16 de setembre de 2002
El seny necessari
És tard i tinc poc temps, però us facilito aquest enllaç a un article interessant. Potser als qui, com jo mateixa, van lluir aquelles samarretes i aquells adhesius amb el sol esplèndid del "Nuclear?, no gràcies", se'ls farà una mica de mal mastegar alguna opinió. Però penso que val la pena tota la reflexió que hi fa l'autor. Ens cal posar una mica de seny, em sembla, en tot aquest guirigall apocalíptic que dóna per fet el canvi climàtic del qual ens diuen que som tots culpables, que els mòbils produeixen càncer, que els transgènics són una aberració --com si fossin un invent recent, d'altra banda, quan els pagesos n'estan farts, de produir híbrids des de fa anys i panys--, que la manipulació genètica és un pecat mortal, etc. Bona nit. O bon dia.
És tard i tinc poc temps, però us facilito aquest enllaç a un article interessant. Potser als qui, com jo mateixa, van lluir aquelles samarretes i aquells adhesius amb el sol esplèndid del "Nuclear?, no gràcies", se'ls farà una mica de mal mastegar alguna opinió. Però penso que val la pena tota la reflexió que hi fa l'autor. Ens cal posar una mica de seny, em sembla, en tot aquest guirigall apocalíptic que dóna per fet el canvi climàtic del qual ens diuen que som tots culpables, que els mòbils produeixen càncer, que els transgènics són una aberració --com si fossin un invent recent, d'altra banda, quan els pagesos n'estan farts, de produir híbrids des de fa anys i panys--, que la manipulació genètica és un pecat mortal, etc. Bona nit. O bon dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)