diumenge, 31 d’octubre de 2010

15 d'octubre de 2002

Esgarrifances

No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":


"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)

Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "


Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.

I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.