"¡Habláis más que Castelar!"
Aquesta expressió, deliciosa per insòlita avui dia, la vaig sentir ahir en boca d’una dona d’uns setanta anys llargs en un lloc tan poc procliu a segons quines retòriques com és una botiga. Jo esperava la meva tanda, junt amb la senyora esmentada, mentre la botiguera i dues clientes més garlaven com castanyoles. La dona es queixava però amb bon humor, i a mi, que de tant en tant també puc ser pacient i que necessitava el que hi havia anat a comprar, la frase de la dona em va compensar amb escreix de l’espera.
Les alegres comares de la botiga ni van fer cabal del que deia la dona, i no sé pas si la bona senyora hauria sabut explicar qui era Castelar, però jo vaig trobar preciosa la frase anacrònica en comptes dels comentaris habituals sobre telefamosets. Només gent ja bastant gran conserva encara en el llenguatge espontani expressions referents a personatges i fets públics del segle dinou, heretades dels seus pares i avis, encara que només sigui com a clixés buits de sentit. Curiosament, el segle vint no hi ha tingut tanta tirada –i no és pas perquè no hagi donat tipus i fets en què recrear-se. No fa gaire temps encara vaig sentir a la meva mare parlar d’un tupè d’en Sagasta referit a no sé qui –no crec que parlés d’Artur Mas--, i recordo que la meva àvia paterna, nascuda a l’última dècada del dinou, quan et veia desvagada solia engegar-te això: “¡Au, i els carlins que els mati un altre!”. (De tradició liberal, la família, com podeu veure.)
Espero que ara que s’obre la veda de caça del vot, els polítics del meu poble, que es veu que ja es preparen per fer el porta a porta en parella de fet, com els jehovàs de la maleteta i els mormons encorbatats, truquin a la porta de la senyora que conserva la memòria de Castelar. Segur que encara n’aprendrien alguna cosa. “Perdoni, ¿castequè?”. “Que habláis más y más mal que Castelar, pero que mucho más.”
dissabte, 20 de novembre del 2010
2 de març de 2003
Carnes tollitas
Ha arribat el Carnestoltes --o el Carnaval, si ho preferiu-- però n’hi ha que han corregut a tollere o levare la carn abans del temps de Quaresma. Fa uns quants dies els diaris van publicar la notícia que una campanya de Turespaña, organisme del Govern espanyol, en la qual col·labora la Generalitat, havia rebut la repulsa de diverses associacions feministes que la titllen de sexista. L’esca del pecat era un cartell en què es veu una dona amb l’esquena nua i amb un senyal de tanga marcat a la pell --tot i que va amb les natges tapades, afegeixo. Sobre la imatge hi ha l’eslògan Spain Marks. Tant l’Institut Català de la Dona (Govern català) com l’Observatori de la Dona [sic] als Mitjans de Comunicació (format per deu ajuntaments governats per PSC i ICV) s’han afanyat a censurar l’anunci. Naturalment, la senyora responsable de l’ICD ha fet passar per l’adreçador el conseller de Turisme i la Generalitat ha rectificat i no farà servir aquest cartell.
Curiosament, la notícia de l’Avui no esmenta que un altre cartell amb la imatge de l’esquena nua d’un home també forma part de la campanya, cosa que sí diu la de La Vanguardia. Les acusacions de sexisme, evidentment, només anaven contra la imatge “que usa el cos femení com a objecte”. Tampoc no es diu que la campanya de Turespaña consta de diversos cartells amb el mateix eslògan. Els podeu trobar aquí, on estranyament no hi apareix el polèmic. ¿L’han retirat, també? En canvi, hi podem veure el de la versió masculina. (Sigui dit de passada, aquests dos em semblen dels més encertats; alguns dels altres són força horribles, trobo, tot i la pretesa modernitat formal.)
No puc entendre què té de dolent mostrar dos cossos esplèndids d’esquena com a reclam publicitari. ¿Per què tanta susceptibilitat cretina? ¿Així es vol promoure la igualtat, censurant amb uns plantejaments mesquins? ¿Per què els partits dits d’esquerres són tan beneits d’assumir les bajanades simplistes de les seves “seccions femenines”? ¿Com és que no ens adonem que, en matèries com aquesta, passem a ser idiotament puritans en nom de la igualtat i la dignitat de la dona? Ja no n’hi ha prou amb el llenguatge políticament correcte amb què es força la llengua fins al ridícul per evitar els genèrics masculins en el lèxic, es veu que cal fer una vigilància constant en tots els àmbits per evitar desviacionismes perillosos, i per això es creen “observatoris” específics. Això sí que em sembla descaradament obscè. La cosa ha arribat a cotes tan delirants que sembla que ningú gosa qüestionar públicament potineries tan aberrants com aquesta, no fos cas que ens titllessin de masclistes obsessos i opressius, en el cas dels homes, o de quintacolumnistes traïdores, en el cas de les dones (que és el que dec ser jo).
Ha arribat el Carnestoltes --o el Carnaval, si ho preferiu-- però n’hi ha que han corregut a tollere o levare la carn abans del temps de Quaresma. Fa uns quants dies els diaris van publicar la notícia que una campanya de Turespaña, organisme del Govern espanyol, en la qual col·labora la Generalitat, havia rebut la repulsa de diverses associacions feministes que la titllen de sexista. L’esca del pecat era un cartell en què es veu una dona amb l’esquena nua i amb un senyal de tanga marcat a la pell --tot i que va amb les natges tapades, afegeixo. Sobre la imatge hi ha l’eslògan Spain Marks. Tant l’Institut Català de la Dona (Govern català) com l’Observatori de la Dona [sic] als Mitjans de Comunicació (format per deu ajuntaments governats per PSC i ICV) s’han afanyat a censurar l’anunci. Naturalment, la senyora responsable de l’ICD ha fet passar per l’adreçador el conseller de Turisme i la Generalitat ha rectificat i no farà servir aquest cartell.
Curiosament, la notícia de l’Avui no esmenta que un altre cartell amb la imatge de l’esquena nua d’un home també forma part de la campanya, cosa que sí diu la de La Vanguardia. Les acusacions de sexisme, evidentment, només anaven contra la imatge “que usa el cos femení com a objecte”. Tampoc no es diu que la campanya de Turespaña consta de diversos cartells amb el mateix eslògan. Els podeu trobar aquí, on estranyament no hi apareix el polèmic. ¿L’han retirat, també? En canvi, hi podem veure el de la versió masculina. (Sigui dit de passada, aquests dos em semblen dels més encertats; alguns dels altres són força horribles, trobo, tot i la pretesa modernitat formal.)
No puc entendre què té de dolent mostrar dos cossos esplèndids d’esquena com a reclam publicitari. ¿Per què tanta susceptibilitat cretina? ¿Així es vol promoure la igualtat, censurant amb uns plantejaments mesquins? ¿Per què els partits dits d’esquerres són tan beneits d’assumir les bajanades simplistes de les seves “seccions femenines”? ¿Com és que no ens adonem que, en matèries com aquesta, passem a ser idiotament puritans en nom de la igualtat i la dignitat de la dona? Ja no n’hi ha prou amb el llenguatge políticament correcte amb què es força la llengua fins al ridícul per evitar els genèrics masculins en el lèxic, es veu que cal fer una vigilància constant en tots els àmbits per evitar desviacionismes perillosos, i per això es creen “observatoris” específics. Això sí que em sembla descaradament obscè. La cosa ha arribat a cotes tan delirants que sembla que ningú gosa qüestionar públicament potineries tan aberrants com aquesta, no fos cas que ens titllessin de masclistes obsessos i opressius, en el cas dels homes, o de quintacolumnistes traïdores, en el cas de les dones (que és el que dec ser jo).
15 de febrer de 2003
Un altre que pensa, sortosament
Us brindo un altre retall interessant. Llegir-lo em sembla una bona alternativa a passar el temps sentint i llegint les bestieses i les baralles sobre xifres de manifestants amb què ens marejaran avui i els propers dies a ràdio, televisió i diaris.
La pregunta
FRANCESC–MARC ÁLVARO – (La Vanguardia 12/02/2003)
En estos días, a uno le preguntan si está a favor o en contra de la guerra contra Iraq como si fuera lo mismo que querer la leche del cortado del bar fría o caliente. La pregunta es cargante porque es de una frivolidad enorme. La respuesta puede serlo también. Uno responde que está en contra de la guerra. Y, luego, empieza –si uno tiene humor y ganas– lo de intentar distinguir y argumentar una respuesta con matices. Porque para las consignas ya están los loros, sean del Gobierno o de cualquier plataforma opositora. Uno no puede permitirse el lujo exquisito de tener las ideas tan claras como los subsecretarios de Estado o ciertos actores y ciertas modelos de pasarela. El problema es que no estamos en tiempo de argumentos. Vivimos horas de tópicos y de blanco o negro, aptos solamente para las secas notas oficiales y para las performances que tranquilizan conciencias.
Si uno no es partidario para nada de la política dura de Bush y Aznar pero tampoco se siente cercano a determinados discursos tramposamente “buenistas” lo tiene crudo. Este campo está marcado a priori y sólo sirve para reducirlo todo a una confrontación entre “belicistas reaccionarios sumisos al Imperio” y “subversivos irresponsables que hacen el juego a Saddam”, sea dicho con los mismos términos descalificadores que se cruzan unos y otros. Meterse en medio, como hace uno ahora con esta columna, es ganarse los ataques de ambos bandos. Te pueden acusar de estar a sueldo de la CIA y, a la vez, de ser un esbirro del régimen iraquí. También te pueden insultar llamándote neutral, cuando no lo eres: simplemente tratas de meter algo de complejidad donde lo único que luce es la frase prefabricada, el insulto y la máquina de estampar certificados de “buen español” o “buena persona del mundo”, según una u otra oficina expendedora.
Uno suscribe con tranquilidad lo que ha dicho el filósofo francés Bernard-Henri Lévy: “No me opongo a la guerra contra Saddam. Me opongo a esta guerra contra Saddam (...) Esta guerra debe realizarse como es debido. En ella, Iraq no es precisamente el enemigo al que con más urgencia hay que atacar. Y cuando Estados Unidos consolida su alianza con un Estado como Pakistán para llevar adelante sus intenciones respecto a Iraq, ése es un error inmenso”. ¿Demasiado complicado para los aires que corren en España? Seguro, no satisface a nadie.
Aquí lo que se lleva es el “manda uebos” por un lado, y el “a las barricadas”, por otro. En el fondo, el maniqueísmo de Bush con su “eje del mal” nos encanta, porque nos permite el otro maniqueísmo. El de hacernos fotos en Bagdad tocando la guitarra y el de posar como europeos bonitos para postales naïf.
Us brindo un altre retall interessant. Llegir-lo em sembla una bona alternativa a passar el temps sentint i llegint les bestieses i les baralles sobre xifres de manifestants amb què ens marejaran avui i els propers dies a ràdio, televisió i diaris.
La pregunta
FRANCESC–MARC ÁLVARO – (La Vanguardia 12/02/2003)
En estos días, a uno le preguntan si está a favor o en contra de la guerra contra Iraq como si fuera lo mismo que querer la leche del cortado del bar fría o caliente. La pregunta es cargante porque es de una frivolidad enorme. La respuesta puede serlo también. Uno responde que está en contra de la guerra. Y, luego, empieza –si uno tiene humor y ganas– lo de intentar distinguir y argumentar una respuesta con matices. Porque para las consignas ya están los loros, sean del Gobierno o de cualquier plataforma opositora. Uno no puede permitirse el lujo exquisito de tener las ideas tan claras como los subsecretarios de Estado o ciertos actores y ciertas modelos de pasarela. El problema es que no estamos en tiempo de argumentos. Vivimos horas de tópicos y de blanco o negro, aptos solamente para las secas notas oficiales y para las performances que tranquilizan conciencias.
Si uno no es partidario para nada de la política dura de Bush y Aznar pero tampoco se siente cercano a determinados discursos tramposamente “buenistas” lo tiene crudo. Este campo está marcado a priori y sólo sirve para reducirlo todo a una confrontación entre “belicistas reaccionarios sumisos al Imperio” y “subversivos irresponsables que hacen el juego a Saddam”, sea dicho con los mismos términos descalificadores que se cruzan unos y otros. Meterse en medio, como hace uno ahora con esta columna, es ganarse los ataques de ambos bandos. Te pueden acusar de estar a sueldo de la CIA y, a la vez, de ser un esbirro del régimen iraquí. También te pueden insultar llamándote neutral, cuando no lo eres: simplemente tratas de meter algo de complejidad donde lo único que luce es la frase prefabricada, el insulto y la máquina de estampar certificados de “buen español” o “buena persona del mundo”, según una u otra oficina expendedora.
Uno suscribe con tranquilidad lo que ha dicho el filósofo francés Bernard-Henri Lévy: “No me opongo a la guerra contra Saddam. Me opongo a esta guerra contra Saddam (...) Esta guerra debe realizarse como es debido. En ella, Iraq no es precisamente el enemigo al que con más urgencia hay que atacar. Y cuando Estados Unidos consolida su alianza con un Estado como Pakistán para llevar adelante sus intenciones respecto a Iraq, ése es un error inmenso”. ¿Demasiado complicado para los aires que corren en España? Seguro, no satisface a nadie.
Aquí lo que se lleva es el “manda uebos” por un lado, y el “a las barricadas”, por otro. En el fondo, el maniqueísmo de Bush con su “eje del mal” nos encanta, porque nos permite el otro maniqueísmo. El de hacernos fotos en Bagdad tocando la guitarra y el de posar como europeos bonitos para postales naïf.
14 de febrer de 2003
Associacions
«"¡Delireu amb mi!", crida Vitezslav Nezval al seu lector, i Baudelaire: "Hem d'estar sempre borratxos... de vi, de poesia o de virtut, com vulgueu..." El lirisme és una embriaguesa i l'home s'emborratxa per confondre's més fàcilment amb el món. La revolució no vol ser estudiada i observada, vol que es formi un sol cos amb ella; és en aquest sentit que és lírica i que el lirisme li és necessari» (Milan Kundera, L'edat lírica --La Vie est ailleurs--)
Les nostres neurones funcionen de manera imprevisible. Potser per això aquest fragment del llibre de Kundera que vaig llegir fa uns dies és el que m'ha vingut al cap --i he copiat, que tanta memòria no tinc-- en llegir aquest article de Quim Monzó:
Por la paz
Las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas para aparecer en los medios
QUIM MONZÓ - La Vanguardia. 12/02/2003
En Gràcia, treinta personas convocadas por el Ateneu Rosa de Foc han pasado el fin de semana ayunando y acampados para protestar contra la guerra en Iraq. En la Pasarela Gaudí, las modelos lucían pegatinas con el símbolo de “haz el amor y no la guerra” y algún diseñador llevaba en la espalda la exclamación “¡No!”. En Nueva Gales del Sur, casi ochocientas mujeres se desnudaron y formaron con sus cuerpos un corazón y las palabras “Guerra no”.
En el mundo entero las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas originales, para, así, aparecer en los medios de comunicación. Una de las más peculiares es la del movimiento Masturbémonos por la Paz, que, nacido en Estados Unidos, integra ya a personas de 82 países. El movimiento ha conseguido una adhesión fervorosa a través de su página www.masturbateforpeace.com. Su divisa es “La paz viene del amor” y razonan su propuesta: “Cualquier amor auténtico viene de dentro. No puedes amar a otros si primero no te amas a ti mismo. Y, evidentemente, la masturbación es la mayor expresión de autoestima. Por ello es natural que, nosotros, ciudadanos del mundo, nos unamos para masturbarnos por la paz”.
Tienen un buen número de pegatinas (que se pueden pedir por correo electrónico), ideales para engancharlas en la camiseta o en la frente, y luego gritarlas a coro en las manis. “Touch your sack, not Iraq” es una de ellas y podría traducirse por “Toca tu escroto, no Iraq”. Lástima que “escroto” e “Iraq” no rimen. En otra pone “War is wrong, whack your schlong”, que podríamos adaptar libremente como “La guerra es chunga, menéate la purrunga”. Para unirse al movimiento basta indicar, si quieres, tu nombre, tu país, tu “e-mail” y explicar cómo piensas autosatisfacerte por la paz. Algunos proponen reunirse y hacerlo colectivamente, pero la mayoría lo prefiere en solitario. “Sólo quiero que Hussein y Bush sepan que hay una preciosa estudiante de instituto pensando en ellos de forma pacífica mientras se toca”, explica una chica. Otra expone: “Planeo masturbarme como mínimo dos veces al día en nombre de la paz... Con vibradores, duchas de teléfono, mordazas, cartones de bingo, mangos de cepillos, dedos, incluso con unas tenacillas de rizar...”. Un muchacho explica: “Yo me masturbaré usando sólo lubricantes que no hayan sido experimentados con animales”. En la misma línea de preocupación social, una inglesa afirma: “No sólo me masturbaré cada día por la paz, sino que también dejaré de utilizar electrodomésticos con pilas, en un esfuerzo para combatir el despilfarro sin sentido de tantas fuentes de energía no renovable y salvar así al mundo de un atropello innecesario”. Es emotiva la confesión de un chico llamado Jacob: “Siempre me he masturbado por mi propio placer. Ahora finalmente lo hago por los demás”.
Todos aquellos que en nuestro país estén interesados en unirse a la causa pueden darse prisa en apuntarse en la web antes mencionada. Lo digo porque la gran manifestación será el próximo sábado día 15, y sería bonito ver ya en acción, en el paseo de Gràcia, a los miembros locales de este interesante movimiento.
¡Per una masturbació virtuosa i lírica al passeig de Gràcia! ¡Salut!
«"¡Delireu amb mi!", crida Vitezslav Nezval al seu lector, i Baudelaire: "Hem d'estar sempre borratxos... de vi, de poesia o de virtut, com vulgueu..." El lirisme és una embriaguesa i l'home s'emborratxa per confondre's més fàcilment amb el món. La revolució no vol ser estudiada i observada, vol que es formi un sol cos amb ella; és en aquest sentit que és lírica i que el lirisme li és necessari» (Milan Kundera, L'edat lírica --La Vie est ailleurs--)
Les nostres neurones funcionen de manera imprevisible. Potser per això aquest fragment del llibre de Kundera que vaig llegir fa uns dies és el que m'ha vingut al cap --i he copiat, que tanta memòria no tinc-- en llegir aquest article de Quim Monzó:
Por la paz
Las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas para aparecer en los medios
QUIM MONZÓ - La Vanguardia. 12/02/2003
En Gràcia, treinta personas convocadas por el Ateneu Rosa de Foc han pasado el fin de semana ayunando y acampados para protestar contra la guerra en Iraq. En la Pasarela Gaudí, las modelos lucían pegatinas con el símbolo de “haz el amor y no la guerra” y algún diseñador llevaba en la espalda la exclamación “¡No!”. En Nueva Gales del Sur, casi ochocientas mujeres se desnudaron y formaron con sus cuerpos un corazón y las palabras “Guerra no”.
En el mundo entero las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas originales, para, así, aparecer en los medios de comunicación. Una de las más peculiares es la del movimiento Masturbémonos por la Paz, que, nacido en Estados Unidos, integra ya a personas de 82 países. El movimiento ha conseguido una adhesión fervorosa a través de su página www.masturbateforpeace.com. Su divisa es “La paz viene del amor” y razonan su propuesta: “Cualquier amor auténtico viene de dentro. No puedes amar a otros si primero no te amas a ti mismo. Y, evidentemente, la masturbación es la mayor expresión de autoestima. Por ello es natural que, nosotros, ciudadanos del mundo, nos unamos para masturbarnos por la paz”.
Tienen un buen número de pegatinas (que se pueden pedir por correo electrónico), ideales para engancharlas en la camiseta o en la frente, y luego gritarlas a coro en las manis. “Touch your sack, not Iraq” es una de ellas y podría traducirse por “Toca tu escroto, no Iraq”. Lástima que “escroto” e “Iraq” no rimen. En otra pone “War is wrong, whack your schlong”, que podríamos adaptar libremente como “La guerra es chunga, menéate la purrunga”. Para unirse al movimiento basta indicar, si quieres, tu nombre, tu país, tu “e-mail” y explicar cómo piensas autosatisfacerte por la paz. Algunos proponen reunirse y hacerlo colectivamente, pero la mayoría lo prefiere en solitario. “Sólo quiero que Hussein y Bush sepan que hay una preciosa estudiante de instituto pensando en ellos de forma pacífica mientras se toca”, explica una chica. Otra expone: “Planeo masturbarme como mínimo dos veces al día en nombre de la paz... Con vibradores, duchas de teléfono, mordazas, cartones de bingo, mangos de cepillos, dedos, incluso con unas tenacillas de rizar...”. Un muchacho explica: “Yo me masturbaré usando sólo lubricantes que no hayan sido experimentados con animales”. En la misma línea de preocupación social, una inglesa afirma: “No sólo me masturbaré cada día por la paz, sino que también dejaré de utilizar electrodomésticos con pilas, en un esfuerzo para combatir el despilfarro sin sentido de tantas fuentes de energía no renovable y salvar así al mundo de un atropello innecesario”. Es emotiva la confesión de un chico llamado Jacob: “Siempre me he masturbado por mi propio placer. Ahora finalmente lo hago por los demás”.
Todos aquellos que en nuestro país estén interesados en unirse a la causa pueden darse prisa en apuntarse en la web antes mencionada. Lo digo porque la gran manifestación será el próximo sábado día 15, y sería bonito ver ya en acción, en el paseo de Gràcia, a los miembros locales de este interesante movimiento.
¡Per una masturbació virtuosa i lírica al passeig de Gràcia! ¡Salut!
diumenge, 14 de novembre del 2010
11 de febrer de 2003
A contracorrent
Ho sento, però si a algú que arriba aquí no l'hi interessa, pot passar de llarg: torno a fer-me ressò de les paraules de Marçal Sintes, farta de tant papanatisme (¿No atacava el "pensament únic", la cort progre catalana i hispànica?, ¿doncs això que fan què és?; bé, de "pensament" res, esclar: mer bovinisme.) I també us convido a llegir això altre, d'un autor que no acostumava a llegir, però que també em sembla força assenyat.
Aquests almenys tenen el detall d'intentar raonar amb un mínim d'intel·ligència i honestedat, trobo. Potser és que ho he llegit després de veure per segon cop els atacs d'histèria de dues senyores socialistes basques que cridaven sí a una altra guerra, i m'han ajudat a retrobar la calma i a fer-me passar unes altres "basques". Després hi ha qui diu que les dones poden portar una millor manera de fer a la política. ¡I uns pebrots!, diria jo, si em permeteu l'exabrupte. Vull dir que, si elles són així, mal per mal, millor els d'un home, que almenys ja sabem més bé com agafar-los.
Ho sento, però si a algú que arriba aquí no l'hi interessa, pot passar de llarg: torno a fer-me ressò de les paraules de Marçal Sintes, farta de tant papanatisme (¿No atacava el "pensament únic", la cort progre catalana i hispànica?, ¿doncs això que fan què és?; bé, de "pensament" res, esclar: mer bovinisme.) I també us convido a llegir això altre, d'un autor que no acostumava a llegir, però que també em sembla força assenyat.
Aquests almenys tenen el detall d'intentar raonar amb un mínim d'intel·ligència i honestedat, trobo. Potser és que ho he llegit després de veure per segon cop els atacs d'histèria de dues senyores socialistes basques que cridaven sí a una altra guerra, i m'han ajudat a retrobar la calma i a fer-me passar unes altres "basques". Després hi ha qui diu que les dones poden portar una millor manera de fer a la política. ¡I uns pebrots!, diria jo, si em permeteu l'exabrupte. Vull dir que, si elles són així, mal per mal, millor els d'un home, que almenys ja sabem més bé com agafar-los.
5 de febrer de 2003
Columnisme comparat
Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:
ELS GOYA
Marçal Sintes
Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.
I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:
NO PODER FER-HI RES
Maria de la Pau Janer
Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.
Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.
Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.
Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.
I això, d'un lector, que subscric:
La demagògia dels escuts
Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.
La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)
Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:
ELS GOYA
Marçal Sintes
Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.
I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:
NO PODER FER-HI RES
Maria de la Pau Janer
Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.
Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.
Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.
Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.
I això, d'un lector, que subscric:
La demagògia dels escuts
Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.
La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)
3 de desembre de 2002
Monday afternoon
Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.
¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.
Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.
¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)