diumenge, 8 de febrer del 2009

20 de maig de 2002

Ai, els dies!

No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...
En fi, això només és un prova per veure si l'invent funciona.



La vida sexual de la poeta

La setmana passada, una part del gremi dels poetes nostrats va muntar a Barcelona aquell festival que fan cada any, una mena de convivències en què es veu que s'ho passen d'allò més bé, la canalla. Al final fan com un foc de camp al Palau de la Música, em sembla, i allà, una poeta --i narradora-- exuruguaiana, madura, aixoplugada a la ciutat de los prodigios i que ara deu ser apàtrida internacionalista, com a mínim, la senyora Peri Rossi, Cristina, va desgranar uns versos exultants que venien a dir, més o menys (perdoneu que en faci una paràfrasi del tot lliure: la vaig enganxar al vol per la tele i no sempre vaig amb un bloc a la mà i un boli a l'orella), que l'11 de setembre del 2001, mentre els xicots de Bin Laden feien pum a les torres bessones de NY, ella estava fent l'amor ("yo estaba hazzziendo tranquilamente el amor", --dit amb un deix suggerent--).Com que ho recitava amb un èmfasi especial, amb aquella manera entre suau i rotunda que tenen alguns sud-americans d'arengar les multituds predisposades que els pessigollegin els instints més bàsics, el respectable la va ovacionar amb un pessigolleig a la recíproca. ¡Olé, sí senyora! ¡Això és poesia! Moderna, compromesa, plena de càrrega social, amb "ideies" --no com la dels neocarnerians, ¡ai uix! Només una reflexió: si algú gosés fer un poema --i llegir-lo en públic-- dient, amb el mateix to i la mateixa intenció amb què ho va fer l'esmentada senyora, que està cardant tan feliç mentre els xicots del Sharon fan de les seves als caus dels xicots de l'Arafat, o que ho fa mentre els d'ETA escabetxinen algú ¿què passaria?, ¿quin merder mediatico-politico-social no es muntaria? Ah, esclar: ¿que no és el mateix? Entesos... Espero que els orgasmes de la senyora siguin d'una magnitud equivalent a la de la tragèdia. Al capdavall, m'agrada que tothom s'ho passi bé, i ja sabem que sovint el morbo se'ns desvetlla de maneres ben curioses, que les pulsions sexuals són d'una complexitat extraordinària, de vegades. Encara que uns quants milers de cardats per sempre a NY ja estiguin en el ple i eternal orgasme còsmic. Que no tots els ciutadans dels EUA deuen anar a l'infern... Dic jo, vaja. (Mira, ara recordo que un llibre d'aquesta senyora publicat fa anys es deia Cosmoagonías, ves per on.)