Pornografia a les publicacions municipals
L'Ajuntament de Lleida es veu que edita una revista de cultura que es diu Transversal. A Internet hi ha penjats els sumaris dels números que van fent (van pel 18), però no s'hi poden llegir els articles. N'he sabut l'existència fullejant la revista El Temps d'aquesta setmana (tampoc no cal que en busqueu la versió digital, no en té; ni dels números endarrerits, com caldria esperar). En aquest número 18 de la revista institucional lleidatana, hi ha tot un dossier la mar de saberut --se suposa per alguns noms que cita El Temps-- sobre els atemptats de l'11 de setembre a Nova York. (Per cert, per què coi tothom es lamenta que això ha deslluït --ho diuen així, des dels "comunicadors" fins a la fornera de sota a casa, paraula-- "la nostra commemoració"?). La revista valenciana reprodueix una il•lustració que inclouen els de Transversal (revista editada per l'Ajuntament de Lleida, no ho oblidem; no és cap fanzine contracultural o alternatiu) consistent en un fotomuntatge en què es veu Bin Laden sodomitzant George Bush. Només em faig una pregunta: ¿què passaria si algú fes una cosa semblant on es veiés, per exemple, un etarra enculant Aznar? Pregunta ben poca-solta, òbviament.
diumenge, 26 de setembre del 2010
8 de setembre de 2002
Caro infirma est (La carn és feble)
Diuen que tots els sants tenen capvuitada; doncs no veig per què els comentaris pendents han de tenir menys privilegis. Diumenge passat, a l'Avui, el senyor Ignasi Riera escrivia això.
Jo no sé vosaltres, però a mi m'ha provocat una gran riallada (últimament ric massa, em sembla, però diuen que és sa) això de: "...es necessita bona fe, dedicació, coratge, amor al país -a l'engròs i a la menuda- per dedicar-se a assumir una representació, que pot ser brillant i fins i tot plàcida uns quants dies...". No negaré que alguna persona de bona fe abraci la doctrina llistera cridada per aquestes qualitats tan nobles i altruistes, però la majoria... ¡sisplau! Ja ho sé, no cal que em digueu allò del mal menor de la democràcia, etc. Només faltaria. M'ho sé --i n'estic plenanamet convençuda, per si algú ho pot dubtar--, però això no treu que no puguem ser una mica exigents, ¿no? Molts ens conformaríem que la majoria d'aquests --petulants o nobles-- polítics fossin uns gestors mitjanament correctes, que sabessin triar uns tècnics i assessors mitjanament competents i que fossin mitjanament discrets i humils tots plegats. Sí, potser és trist conformar-se amb la mediocritat, però és que normalment ni s'hi arriba, i amb aquest panorama demanar l'excel•lència seria pueril. Jo em conformaria si en la meva petita ciutat "tots" els nostres representants públics fossin unes mitjanies eficaces i mínimament elegants en les formes.
Mireu, als pobles i les ciutats petites, on gairebé tots ens coneixem, encara (això a vegades és bo, però la majoria de cops és molt pesat), tots sabem el pa que s'hi dóna, un pa que en aquest cas porta incorporat un llevat especial, freturós, ja en el moment de ser pastat amb la farina, d'absorbir substàncies sucoses i suculentes --ja ho sabeu, allò del "sucar-hi"--, siguin aquestes en forma de privilegis materials o purament destinats a cobrir les ànsies naturals de vanitat que tots duem a dins, però que alguns no saben o no poden satisfer de cap més manera. Si viviu en algun medi ciutadà petit o mitjà, potser ja us haureu adonat de la simpatia renovada d'alguns elements de l'oposició quan us els trobeu al quiosc, a la fleca o al mercat; d'una certa baixada de pressió en l'emissió de fums d'alguns elements del partit que governa quan també us els trobeu en qualsevol cantonada, i potser també us deuen haver arribat els ecos de maniobres de seducció diversa de possibles --i alguns de probables-- candidats destinats a renovar i completar estocs, que ja se sap que per continuar en un mercat tan competitiu cal renovar-se una mica. Potser fins i tot sou víctimes --o beneficiaris, depèn de les vostres inclinacions-- d'algun assetjament d'aquest tipus. Realment divertit, tot plegat, si no fos tan previsible, tan fastigosament i fatigosament misèrrim, en general. Per això, parlar amb belles paraules com "bona fe", "coratge" i "amor" aplicades als polítics em sembla una mica barrut. Però ja sabem que el senyor Riera durant molts anys va alimentar el seu sotabarba generós a base dels suquets excelsos que paguem entre tots --¡quines galtones, déu meu!
Diuen que tots els sants tenen capvuitada; doncs no veig per què els comentaris pendents han de tenir menys privilegis. Diumenge passat, a l'Avui, el senyor Ignasi Riera escrivia això.
Jo no sé vosaltres, però a mi m'ha provocat una gran riallada (últimament ric massa, em sembla, però diuen que és sa) això de: "...es necessita bona fe, dedicació, coratge, amor al país -a l'engròs i a la menuda- per dedicar-se a assumir una representació, que pot ser brillant i fins i tot plàcida uns quants dies...". No negaré que alguna persona de bona fe abraci la doctrina llistera cridada per aquestes qualitats tan nobles i altruistes, però la majoria... ¡sisplau! Ja ho sé, no cal que em digueu allò del mal menor de la democràcia, etc. Només faltaria. M'ho sé --i n'estic plenanamet convençuda, per si algú ho pot dubtar--, però això no treu que no puguem ser una mica exigents, ¿no? Molts ens conformaríem que la majoria d'aquests --petulants o nobles-- polítics fossin uns gestors mitjanament correctes, que sabessin triar uns tècnics i assessors mitjanament competents i que fossin mitjanament discrets i humils tots plegats. Sí, potser és trist conformar-se amb la mediocritat, però és que normalment ni s'hi arriba, i amb aquest panorama demanar l'excel•lència seria pueril. Jo em conformaria si en la meva petita ciutat "tots" els nostres representants públics fossin unes mitjanies eficaces i mínimament elegants en les formes.
Mireu, als pobles i les ciutats petites, on gairebé tots ens coneixem, encara (això a vegades és bo, però la majoria de cops és molt pesat), tots sabem el pa que s'hi dóna, un pa que en aquest cas porta incorporat un llevat especial, freturós, ja en el moment de ser pastat amb la farina, d'absorbir substàncies sucoses i suculentes --ja ho sabeu, allò del "sucar-hi"--, siguin aquestes en forma de privilegis materials o purament destinats a cobrir les ànsies naturals de vanitat que tots duem a dins, però que alguns no saben o no poden satisfer de cap més manera. Si viviu en algun medi ciutadà petit o mitjà, potser ja us haureu adonat de la simpatia renovada d'alguns elements de l'oposició quan us els trobeu al quiosc, a la fleca o al mercat; d'una certa baixada de pressió en l'emissió de fums d'alguns elements del partit que governa quan també us els trobeu en qualsevol cantonada, i potser també us deuen haver arribat els ecos de maniobres de seducció diversa de possibles --i alguns de probables-- candidats destinats a renovar i completar estocs, que ja se sap que per continuar en un mercat tan competitiu cal renovar-se una mica. Potser fins i tot sou víctimes --o beneficiaris, depèn de les vostres inclinacions-- d'algun assetjament d'aquest tipus. Realment divertit, tot plegat, si no fos tan previsible, tan fastigosament i fatigosament misèrrim, en general. Per això, parlar amb belles paraules com "bona fe", "coratge" i "amor" aplicades als polítics em sembla una mica barrut. Però ja sabem que el senyor Riera durant molts anys va alimentar el seu sotabarba generós a base dels suquets excelsos que paguem entre tots --¡quines galtones, déu meu!
6 de setembre de 2002
Havanera
Abans d'ahir vaig enviar un correu als meus parents cubans. Sí, hi ha qui té molta terra a l'Havana; jo hi tinc uns quants cosins segons i tercers. Tres germanes de la meva àvia paterna devien ser molt aventureres --o més aviat és que es van enamorar de tres aventurers, que pel cas és el mateix-- i se'n van anar a fer les Amèriques. Cap d'ells en va tornar fet un nou ric indiano; però es veu que s'hi van trobar bé, hi van treballar tota la vida i es van dedicar a procrear cubans. Bé, doncs en el correu, després de les fórmules de rigor: com esteu, com va la salut de la mare, nosaltres anar fent, com va la feina, etc., vaig estar a punt de cometre la indelicadesa de preguntar com els anava la festa, però al final me'n vaig saber estar. Perquè per si no ho sabíeu, es veu que aquests dies l'Havana i tot Cuba és una festa. Tot déu cantant i ballant son pels carrers, m'imagino, per celebrar que fa cinquanta anys Hemingway va publicar The Old Man and the Sea, el protagonista de la qual estava presumiblement inspirat en un home que l'escriptor va conèixer a l'illa. Agraeixo profundament a aquest senyor jurista (com que la cosa és curteta --breu, vull dir-- us estalvio de clicar per fer el salt i repodueixo el bitlletet aquí) que ens hagi informat d'un esdeviment tan entranyable i tan feliç per als cubans:
"L'Havana era una festa
Vaig conèixer Gregorio Fuentes a Cojimar quan rondava els 100 anys. Presumia de ser Santiago, el vell llargarut d'ulls blaus que va immortalitzar Ernest Hemingway a El vell i la mar, la novel.la guardonada amb el Nobel que avui compleix 50 anys. La revista Life li va pagar 30.000 dòlars per la seva edició. Hemingway va acceptar aquesta oferta excepcional a condició que el seu import s'entregués a la leproseria El Rincón de l'Havana.
Avui Cuba està de festa. Per a la seva gent, Hemingway és alguna cosa més que el caçador solitari amant dels toros, la vida, el whisky, les dones i l'amor. Representa el fet de ser solidari que va predir el poeta cubà José Martí als seus versos: "Lo que me duele no es vivir: me duele vivir sin hacer bien"."
Josep M. Loperena. Jurista (El Periódico, 03-09-02)
Ja se sap, són gent feliç, ells. Encara que no tinguin gairebé res tenen el més preciós del món: l'alegria de viure, que nosaltres hem perdut fa tant de temps que ni ens en recordem, ¡pobres descreguts en religions i revolucions permanents! Al marge d'altres consideracions (si no fos perquè onze milions --em sembla-- de persones l'han de patir no valdria la pena ni fer cap referència a la vella, paranoica, obscena i (auto)fidelíssima paparra, que de tan ridícula sembla impossible, o sigui que deixem-ho), em meravella un cop més que de la més mínima trivialitat --i no em refereixo pas a l'obra de Hemingway, ja m'enteneu-- qualsevol personatget, jurista o el que sigui, en faci una cosa semblant a un article i tingui la barra de passar per caixa a cobrar. Per no parlar de la barra del caixer, esclar. Si encara tinguessin una mica de gràcia. Però normalment ni això; fins i tot manllevant els títols, en tenen poca.
El senyor Loperena, ¡què carai!, utilitza Hemingway com a pretext per dir-nos subliminalment que a Cuba són feliços, que s'hi viu tan bé, i que si no és així del tot, ja se sap, tota la culpa és dels "americans", com diu la dolça havanera nostrada.
Jo només sé que si em puc comunicar per mail amb els meus cosins és gràcies a la professió del fill, que per això està autoritzat a tenir un ordinador que s'ha fet ell a trossets, literalment, i que continua funcionant de miracle amb els pedacets que també hi va fent (ja se sap que els cubans són uns grans manetes: la funció crea l'organ, diuen, i a Cuba, més que enlloc, la necessitat el perfecciona, dic jo). Sé que fa uns mesos ja no pot accedir lliurement a Internet, només enviar i rebre correus, que suposo que en un lloc o altre llegeixen atentament amb fruïció malaltissa. I sé que la família viu una mica més decentment que els seus veïns només gràcies a ajudes externes diverses (cosa que vol dir poder menjar una ració una mica més generosa d'arròs amb frijoles i potser acompanyar el rosegó de pa --dolent-- del matí amb una mica de llet de tant en tant --tampoc cada dia--, no us imagineu cap altre lujo). En fi, suposo que els sabria greu si veiessin això que explico, perquè són gent senzilla i extremadament discreta i educada, amb una certa dignitat estoica. O sigui que prou. Però no puc deixar de pensar, de tant en tant, en què diria el meu besoncle mambí, que amb disset anyets, pocs mesos després d'arribar a Cuba, es va posar a lluitar per la independència en contra dels que se suposava que havien de ser els seus, la majoria pobra carn de canó enviada per la mare pàtria, si veiés el pa que ara s'hi dóna.
Per cert, ¿com deu pair una persona tan conseqüent i lliure de contradiccions com se suposa que és el senyor Loperena, que el diari on ha escrit això publiqui a la portada una foto de mida gegant de la boda d'una parelleta insulsa i que ni tan sols és de bon veure? És trist que cap diari se n'hagi lliurat, d'aquesta marranada altament pronogràfica. Després es queixen que perden clients. Tan estúpids no som, tampoc. I al final ens faran venir basques, entre tots.
Ja veieu que començo forta la rentrée. Geni i figura fins que la mort me'n separi. Amén.
Abans d'ahir vaig enviar un correu als meus parents cubans. Sí, hi ha qui té molta terra a l'Havana; jo hi tinc uns quants cosins segons i tercers. Tres germanes de la meva àvia paterna devien ser molt aventureres --o més aviat és que es van enamorar de tres aventurers, que pel cas és el mateix-- i se'n van anar a fer les Amèriques. Cap d'ells en va tornar fet un nou ric indiano; però es veu que s'hi van trobar bé, hi van treballar tota la vida i es van dedicar a procrear cubans. Bé, doncs en el correu, després de les fórmules de rigor: com esteu, com va la salut de la mare, nosaltres anar fent, com va la feina, etc., vaig estar a punt de cometre la indelicadesa de preguntar com els anava la festa, però al final me'n vaig saber estar. Perquè per si no ho sabíeu, es veu que aquests dies l'Havana i tot Cuba és una festa. Tot déu cantant i ballant son pels carrers, m'imagino, per celebrar que fa cinquanta anys Hemingway va publicar The Old Man and the Sea, el protagonista de la qual estava presumiblement inspirat en un home que l'escriptor va conèixer a l'illa. Agraeixo profundament a aquest senyor jurista (com que la cosa és curteta --breu, vull dir-- us estalvio de clicar per fer el salt i repodueixo el bitlletet aquí) que ens hagi informat d'un esdeviment tan entranyable i tan feliç per als cubans:
"L'Havana era una festa
Vaig conèixer Gregorio Fuentes a Cojimar quan rondava els 100 anys. Presumia de ser Santiago, el vell llargarut d'ulls blaus que va immortalitzar Ernest Hemingway a El vell i la mar, la novel.la guardonada amb el Nobel que avui compleix 50 anys. La revista Life li va pagar 30.000 dòlars per la seva edició. Hemingway va acceptar aquesta oferta excepcional a condició que el seu import s'entregués a la leproseria El Rincón de l'Havana.
Avui Cuba està de festa. Per a la seva gent, Hemingway és alguna cosa més que el caçador solitari amant dels toros, la vida, el whisky, les dones i l'amor. Representa el fet de ser solidari que va predir el poeta cubà José Martí als seus versos: "Lo que me duele no es vivir: me duele vivir sin hacer bien"."
Josep M. Loperena. Jurista (El Periódico, 03-09-02)
Ja se sap, són gent feliç, ells. Encara que no tinguin gairebé res tenen el més preciós del món: l'alegria de viure, que nosaltres hem perdut fa tant de temps que ni ens en recordem, ¡pobres descreguts en religions i revolucions permanents! Al marge d'altres consideracions (si no fos perquè onze milions --em sembla-- de persones l'han de patir no valdria la pena ni fer cap referència a la vella, paranoica, obscena i (auto)fidelíssima paparra, que de tan ridícula sembla impossible, o sigui que deixem-ho), em meravella un cop més que de la més mínima trivialitat --i no em refereixo pas a l'obra de Hemingway, ja m'enteneu-- qualsevol personatget, jurista o el que sigui, en faci una cosa semblant a un article i tingui la barra de passar per caixa a cobrar. Per no parlar de la barra del caixer, esclar. Si encara tinguessin una mica de gràcia. Però normalment ni això; fins i tot manllevant els títols, en tenen poca.
El senyor Loperena, ¡què carai!, utilitza Hemingway com a pretext per dir-nos subliminalment que a Cuba són feliços, que s'hi viu tan bé, i que si no és així del tot, ja se sap, tota la culpa és dels "americans", com diu la dolça havanera nostrada.
Jo només sé que si em puc comunicar per mail amb els meus cosins és gràcies a la professió del fill, que per això està autoritzat a tenir un ordinador que s'ha fet ell a trossets, literalment, i que continua funcionant de miracle amb els pedacets que també hi va fent (ja se sap que els cubans són uns grans manetes: la funció crea l'organ, diuen, i a Cuba, més que enlloc, la necessitat el perfecciona, dic jo). Sé que fa uns mesos ja no pot accedir lliurement a Internet, només enviar i rebre correus, que suposo que en un lloc o altre llegeixen atentament amb fruïció malaltissa. I sé que la família viu una mica més decentment que els seus veïns només gràcies a ajudes externes diverses (cosa que vol dir poder menjar una ració una mica més generosa d'arròs amb frijoles i potser acompanyar el rosegó de pa --dolent-- del matí amb una mica de llet de tant en tant --tampoc cada dia--, no us imagineu cap altre lujo). En fi, suposo que els sabria greu si veiessin això que explico, perquè són gent senzilla i extremadament discreta i educada, amb una certa dignitat estoica. O sigui que prou. Però no puc deixar de pensar, de tant en tant, en què diria el meu besoncle mambí, que amb disset anyets, pocs mesos després d'arribar a Cuba, es va posar a lluitar per la independència en contra dels que se suposava que havien de ser els seus, la majoria pobra carn de canó enviada per la mare pàtria, si veiés el pa que ara s'hi dóna.
Per cert, ¿com deu pair una persona tan conseqüent i lliure de contradiccions com se suposa que és el senyor Loperena, que el diari on ha escrit això publiqui a la portada una foto de mida gegant de la boda d'una parelleta insulsa i que ni tan sols és de bon veure? És trist que cap diari se n'hagi lliurat, d'aquesta marranada altament pronogràfica. Després es queixen que perden clients. Tan estúpids no som, tampoc. I al final ens faran venir basques, entre tots.
Ja veieu que començo forta la rentrée. Geni i figura fins que la mort me'n separi. Amén.
25 de juliol de 2002
No entenc com hi ha gent que diu que no els agrada l'estiu. La majoria, em sembla, odia --o ho fa veure-- aquest temps benaurat. A mi m'agrada; sempre ho dic. Al capdavall, la calor dura quatre dies, i en canvi el temps hivernal em sembla de molt més mal passar; potser és que el fred m'atueix més del compte i m'empipa molt anar arrupida pel món i amb les mans i els peus balbs. Per això sento discrepar del que deia ahir Jordi Llavina al seu article de La Vanguardia: Verano azul (sic). Bé, com se sol dir, només faltaria que tothom tingués els mateixos gustos. Entenc que a qui la calor l'afecta negativament, com els que tenen la tensió més baixa del normal, per exemple, se'ls faci difícil aquesta estació, però adduir raons diguem-ne estètiques em sembla d'un esnobisme una mica fora mida.
En fi, avui només volia dir que ben bé fins dilluns no penjaré cap drapet nou a l'estenedor. Ja sé que normalment ho faig sense avisar, això d'estar uns dies sense treure el cap, però com que aquest cop la cosa és previsible, perquè allà on vaig no tindré cap ordinador connectat a mà --suposo--, em puc permetre una certa cortesia envers els assidus --que algun n´hi ha. Per cert (deixeu-me acabar de ser banal del tot), és curiós tafanejar, de tant en tant, a través de quins camins inescrutables algú arriba a recalar per aquí, encara que sigui portat per un corrent del tot imprevist i no hi fondegi ni un segon, amb la sana intuïció que el naufragi podria ser desastrós. L'altre dia vaig descobrir que algú havia entrat en aquesta pagineta des de l'Aràbia Saudita, via Altavista, després de teclejar la paraula "sexe". Entremig d'una munió de webs porno en francès, li va sortir aquesta, a causa d'aquella noteta que vaig fer sobre la vida sexual d'una poeta, es veu. No cal dir que l'internauta en qüestió en va fugir esperitat. Un altre que devia posar uns ulls com unes taronges devia ser el que va entrar buscant "Sharon+Tortell" --un nom d'algun personatge, suposo-- i li va sortir aquest blog amb dues frases: una en què citava Ariel Sharon (la mateixa nota en què parlava de la poeta Peri Rossi) i una altra en què anomenava el tortell del diumenge. I l'última: des d'un servidor de la UCSB (University of California Santa Barbara), algú va teclejar "in un placete de la Mancha" i presumiblement només (!!!) li va sortir aquesta pàgina. El cercador li proposava que ho tornés a intentar amb un petit canvi: placette. Sembla que les pentinades dels cercadors són més arbitràries o atzaroses del que se suposa que haurien de ser.
Fins la setmana que ve, doncs. Passeu-ho bé.
En fi, avui només volia dir que ben bé fins dilluns no penjaré cap drapet nou a l'estenedor. Ja sé que normalment ho faig sense avisar, això d'estar uns dies sense treure el cap, però com que aquest cop la cosa és previsible, perquè allà on vaig no tindré cap ordinador connectat a mà --suposo--, em puc permetre una certa cortesia envers els assidus --que algun n´hi ha. Per cert (deixeu-me acabar de ser banal del tot), és curiós tafanejar, de tant en tant, a través de quins camins inescrutables algú arriba a recalar per aquí, encara que sigui portat per un corrent del tot imprevist i no hi fondegi ni un segon, amb la sana intuïció que el naufragi podria ser desastrós. L'altre dia vaig descobrir que algú havia entrat en aquesta pagineta des de l'Aràbia Saudita, via Altavista, després de teclejar la paraula "sexe". Entremig d'una munió de webs porno en francès, li va sortir aquesta, a causa d'aquella noteta que vaig fer sobre la vida sexual d'una poeta, es veu. No cal dir que l'internauta en qüestió en va fugir esperitat. Un altre que devia posar uns ulls com unes taronges devia ser el que va entrar buscant "Sharon+Tortell" --un nom d'algun personatge, suposo-- i li va sortir aquest blog amb dues frases: una en què citava Ariel Sharon (la mateixa nota en què parlava de la poeta Peri Rossi) i una altra en què anomenava el tortell del diumenge. I l'última: des d'un servidor de la UCSB (University of California Santa Barbara), algú va teclejar "in un placete de la Mancha" i presumiblement només (!!!) li va sortir aquesta pàgina. El cercador li proposava que ho tornés a intentar amb un petit canvi: placette. Sembla que les pentinades dels cercadors són més arbitràries o atzaroses del que se suposa que haurien de ser.
Fins la setmana que ve, doncs. Passeu-ho bé.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)