diumenge, 26 de setembre de 2010

6 de setembre de 2002

Havanera


Abans d'ahir vaig enviar un correu als meus parents cubans. Sí, hi ha qui té molta terra a l'Havana; jo hi tinc uns quants cosins segons i tercers. Tres germanes de la meva àvia paterna devien ser molt aventureres --o més aviat és que es van enamorar de tres aventurers, que pel cas és el mateix-- i se'n van anar a fer les Amèriques. Cap d'ells en va tornar fet un nou ric indiano; però es veu que s'hi van trobar bé, hi van treballar tota la vida i es van dedicar a procrear cubans. Bé, doncs en el correu, després de les fórmules de rigor: com esteu, com va la salut de la mare, nosaltres anar fent, com va la feina, etc., vaig estar a punt de cometre la indelicadesa de preguntar com els anava la festa, però al final me'n vaig saber estar. Perquè per si no ho sabíeu, es veu que aquests dies l'Havana i tot Cuba és una festa. Tot déu cantant i ballant son pels carrers, m'imagino, per celebrar que fa cinquanta anys Hemingway va publicar The Old Man and the Sea, el protagonista de la qual estava presumiblement inspirat en un home que l'escriptor va conèixer a l'illa. Agraeixo profundament a aquest senyor jurista (com que la cosa és curteta --breu, vull dir-- us estalvio de clicar per fer el salt i repodueixo el bitlletet aquí) que ens hagi informat d'un esdeviment tan entranyable i tan feliç per als cubans:



"L'Havana era una festa


Vaig conèixer Gregorio Fuentes a Cojimar quan rondava els 100 anys. Presumia de ser Santiago, el vell llargarut d'ulls blaus que va immortalitzar Ernest Hemingway a El vell i la mar, la novel.la guardonada amb el Nobel que avui compleix 50 anys. La revista Life li va pagar 30.000 dòlars per la seva edició. Hemingway va acceptar aquesta oferta excepcional a condició que el seu import s'entregués a la leproseria El Rincón de l'Havana.


Avui Cuba està de festa. Per a la seva gent, Hemingway és alguna cosa més que el caçador solitari amant dels toros, la vida, el whisky, les dones i l'amor. Representa el fet de ser solidari que va predir el poeta cubà José Martí als seus versos: "Lo que me duele no es vivir: me duele vivir sin hacer bien"."


Josep M. Loperena. Jurista (El Periódico, 03-09-02)



Ja se sap, són gent feliç, ells. Encara que no tinguin gairebé res tenen el més preciós del món: l'alegria de viure, que nosaltres hem perdut fa tant de temps que ni ens en recordem, ¡pobres descreguts en religions i revolucions permanents! Al marge d'altres consideracions (si no fos perquè onze milions --em sembla-- de persones l'han de patir no valdria la pena ni fer cap referència a la vella, paranoica, obscena i (auto)fidelíssima paparra, que de tan ridícula sembla impossible, o sigui que deixem-ho), em meravella un cop més que de la més mínima trivialitat --i no em refereixo pas a l'obra de Hemingway, ja m'enteneu-- qualsevol personatget, jurista o el que sigui, en faci una cosa semblant a un article i tingui la barra de passar per caixa a cobrar. Per no parlar de la barra del caixer, esclar. Si encara tinguessin una mica de gràcia. Però normalment ni això; fins i tot manllevant els títols, en tenen poca.

El senyor Loperena, ¡què carai!, utilitza Hemingway com a pretext per dir-nos subliminalment que a Cuba són feliços, que s'hi viu tan bé, i que si no és així del tot, ja se sap, tota la culpa és dels "americans", com diu la dolça havanera nostrada.

Jo només sé que si em puc comunicar per mail amb els meus cosins és gràcies a la professió del fill, que per això està autoritzat a tenir un ordinador que s'ha fet ell a trossets, literalment, i que continua funcionant de miracle amb els pedacets que també hi va fent (ja se sap que els cubans són uns grans manetes: la funció crea l'organ, diuen, i a Cuba, més que enlloc, la necessitat el perfecciona, dic jo). Sé que fa uns mesos ja no pot accedir lliurement a Internet, només enviar i rebre correus, que suposo que en un lloc o altre llegeixen atentament amb fruïció malaltissa. I sé que la família viu una mica més decentment que els seus veïns només gràcies a ajudes externes diverses (cosa que vol dir poder menjar una ració una mica més generosa d'arròs amb frijoles i potser acompanyar el rosegó de pa --dolent-- del matí amb una mica de llet de tant en tant --tampoc cada dia--, no us imagineu cap altre lujo). En fi, suposo que els sabria greu si veiessin això que explico, perquè són gent senzilla i extremadament discreta i educada, amb una certa dignitat estoica. O sigui que prou. Però no puc deixar de pensar, de tant en tant, en què diria el meu besoncle mambí, que amb disset anyets, pocs mesos després d'arribar a Cuba, es va posar a lluitar per la independència en contra dels que se suposava que havien de ser els seus, la majoria pobra carn de canó enviada per la mare pàtria, si veiés el pa que ara s'hi dóna.

Per cert, ¿com deu pair una persona tan conseqüent i lliure de contradiccions com se suposa que és el senyor Loperena, que el diari on ha escrit això publiqui a la portada una foto de mida gegant de la boda d'una parelleta insulsa i que ni tan sols és de bon veure? És trist que cap diari se n'hagi lliurat, d'aquesta marranada altament pronogràfica. Després es queixen que perden clients. Tan estúpids no som, tampoc. I al final ens faran venir basques, entre tots.


Ja veieu que començo forta la rentrée. Geni i figura fins que la mort me'n separi. Amén.