Caro infirma est (La carn és feble)
Diuen que tots els sants tenen capvuitada; doncs no veig per què els comentaris pendents han de tenir menys privilegis. Diumenge passat, a l'Avui, el senyor Ignasi Riera escrivia això.
Jo no sé vosaltres, però a mi m'ha provocat una gran riallada (últimament ric massa, em sembla, però diuen que és sa) això de: "...es necessita bona fe, dedicació, coratge, amor al país -a l'engròs i a la menuda- per dedicar-se a assumir una representació, que pot ser brillant i fins i tot plàcida uns quants dies...". No negaré que alguna persona de bona fe abraci la doctrina llistera cridada per aquestes qualitats tan nobles i altruistes, però la majoria... ¡sisplau! Ja ho sé, no cal que em digueu allò del mal menor de la democràcia, etc. Només faltaria. M'ho sé --i n'estic plenanamet convençuda, per si algú ho pot dubtar--, però això no treu que no puguem ser una mica exigents, ¿no? Molts ens conformaríem que la majoria d'aquests --petulants o nobles-- polítics fossin uns gestors mitjanament correctes, que sabessin triar uns tècnics i assessors mitjanament competents i que fossin mitjanament discrets i humils tots plegats. Sí, potser és trist conformar-se amb la mediocritat, però és que normalment ni s'hi arriba, i amb aquest panorama demanar l'excel•lència seria pueril. Jo em conformaria si en la meva petita ciutat "tots" els nostres representants públics fossin unes mitjanies eficaces i mínimament elegants en les formes.
Mireu, als pobles i les ciutats petites, on gairebé tots ens coneixem, encara (això a vegades és bo, però la majoria de cops és molt pesat), tots sabem el pa que s'hi dóna, un pa que en aquest cas porta incorporat un llevat especial, freturós, ja en el moment de ser pastat amb la farina, d'absorbir substàncies sucoses i suculentes --ja ho sabeu, allò del "sucar-hi"--, siguin aquestes en forma de privilegis materials o purament destinats a cobrir les ànsies naturals de vanitat que tots duem a dins, però que alguns no saben o no poden satisfer de cap més manera. Si viviu en algun medi ciutadà petit o mitjà, potser ja us haureu adonat de la simpatia renovada d'alguns elements de l'oposició quan us els trobeu al quiosc, a la fleca o al mercat; d'una certa baixada de pressió en l'emissió de fums d'alguns elements del partit que governa quan també us els trobeu en qualsevol cantonada, i potser també us deuen haver arribat els ecos de maniobres de seducció diversa de possibles --i alguns de probables-- candidats destinats a renovar i completar estocs, que ja se sap que per continuar en un mercat tan competitiu cal renovar-se una mica. Potser fins i tot sou víctimes --o beneficiaris, depèn de les vostres inclinacions-- d'algun assetjament d'aquest tipus. Realment divertit, tot plegat, si no fos tan previsible, tan fastigosament i fatigosament misèrrim, en general. Per això, parlar amb belles paraules com "bona fe", "coratge" i "amor" aplicades als polítics em sembla una mica barrut. Però ja sabem que el senyor Riera durant molts anys va alimentar el seu sotabarba generós a base dels suquets excelsos que paguem entre tots --¡quines galtones, déu meu!
