10 de juliol de 2002

Els més grans de Martorell, poble d'adopció --i de mort-- de Francesc Pujols, encara recorden alguna de les anècdotes i facècies del senyor Paco, esgrunades als cafès del Círcol i el Progrés o a la barberia de cal Llesques. Aquestes persones eren ben joves quan Pujols encara estava en forma, encara que als últims anys diuen que baixava a fer-la petar al cafè i a fer-se tallar els cabells vestit amb pijama, bata i sabatilles, en comptes de l'abillament de dandi de la seva millor època. Parlo, per tant, de tercera mà, com si diguéssim, que una té una edat, però tampoc no tant. Bé, no vull parlar, avui, de Francesc Pujols, tot i que algun dia potser m'hi animaré, però és que m'ha vingut al cap una de les sortides que la brama popular li atribueix, i que, com totes aquestes coses, vés a saber si no és apòcrifa, però això és el de menys. Diuen que deia Pujols: "Des que s'ha inventat el bidet i les màquines de tallar pernil, ni el pernil té gust de pernil ni el cony té gust de cony." Sigui certa o no --vull dir que el dit filòsof de la Torre de les Hores vagi pronunciar la sentència o no-- i potser perquè la vaig sentir explicar de molt joveneta, i aquestes coses marquen, jo me l'he apropiada a vegades --en cercles íntims, cal precisar-- per ampliar-la amb un afegitó de collita pròpia: "I des que es van crear les facultats de ciències (l'èmfasi indicat per la cursiva pot variar de grau) de la informació, el periodisme ha perdut qualsevol mena de substància." Hi ha excepcions, naturalment; sempre procuro fugir de maximalismes i anatemes, i mai he cregut allò que qualsevol temps passat va ser millor. Però, en general, avui dia, i sobretot perquè els periodistes actuals són molt més pretensiosos que els d'abans --deixeu-m'ho dir així--, fa una mica de vergonya aliena llegir i escoltar segons quines coses sortides de la ploma i la boca d'alguns elements de la professió, de carrera o de carro (vull dir dels que pugen al carro de la columneta o la tertúlia periòdica des de la càtedra, la literatura, les ciències dites socials, les arts diverses, l'espectacle o qualsevol altra ocupació més o menys "prestigiosa"). Es veu que tot déu una mica famoset per alguna raó ja està investit amb el do de la paraula per opinar sobre el que sigui, encara que la cosa no tingui el més mínim interès i que el subjecte en qüestió tingui més poca gràcia i senderi que el meu veí paleta, que almenys aquest sap pujar les parets dretes.Cada dia ens topem amb un bon grapat de potineries d'alguns d'aquests "científics", professionals o diletants. Per exemple, des d'ahir que ens estan marejant amb aquella història de la bessonada negra nascuda d'una parella blanca. I en parla des de la senyora Otero --olé desparpajo i finezza-- fins als primeres firmes de la redacció dels diaris, passant per la càndida Pau mallorquina. I el més prodigiós és que en parlen seriosament, sense fotre-se'n, com si això tingués algun interès. Sí, ja sé que sempre ha passat, i també em sona allò de les tradicionals serps d'estiu. Però és que s'ho arriben a creure de debò, que això és important per al personal, i per això hi aboquen quantitats generoses de transcendència. Bé, potser el problema és només meu, que simplement tinc hiperaguditzada la glàndula encarregada de generar l'estupor i en realitat no n'hi ha per tant. M'ho hauré de fer mirar. Altrament, ja veieu que també caic en el que blasmo i que qualsevol collonada em serveix per passar l'estona. Però almenys jo no cobro.