Dirty realism
7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?
Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.
Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).
Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.
9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?
I només són les 10 del matí, ai senyor!
