dilluns, 9 de febrer del 2009

31 de maig de 2002

My beautiful laundry

Com que no vull que Kureishi i Frears em posin cap plet (no se sap mai, on et poden arribar a llegir, amb aquests invents!, encara que sigui en català) no faré cas de la meva amiga Maria --tan llegida i cinèfila, ella-- que voldria que canviés el títol d'aquesta pàgina per aquest d'avui, perquè diu que amb tanta neteja i espolsada seria més adient. O sigui, que només avui, que és vigília de dissabte.

I sí, confesso que m'agrada fer esbandides, de tant en tant. Això comporta certs riscos: que els amics t'aconsellin prudència, que els coneguts et diguin que et passes i que alguns saludats passin a la categoria superior, és a dir, a la dels enemics. Cadascú s'esbrava com pot, i jo tinc la iracúndia fàcil, a vegades, davant les estúlticies --oi que queda més bé que "estupideses"?-- diàries. Per exemple, en poc dies m'han titllat de mal educada per gosar cridar a l'ordre els gamarussos habituals que foten la tabarra en actes públics on se suposa que cal estar atent i en silenci. Diumenge en un concert de músics aprenents (canalla, al capdavall, ja se sap), on al darrere tenia la família sencera del pianista (em pregunto què haurien fet si el fillet del seu cor no hagués tocat), amb tiet devorador de patates de xurreria inclòs --a les set de la tarda!--, mentre la corda, a l'escenari, s'esforçava amb Haendel. Ahir, en un recital d'Enric Casasses, que, pobre home, li van fer perdre el fil just quan deia allò de "No tinguis vergonya davant ningú", que dues nenes angelicals s'ho van prendre al peu de la lletra perquè la mare que les va parir no la deu haver coneguda mai, la vergonya, i per això no la identifica ni quan la hi planten davant dels morros. La noia, mare moderna, abillada de negre amb aquell toc de glamur de mercat ambulant, es veia que era de les que deixen pasturar les criatures al seu aire, no les traumatitzéssim pas; per tant, ella escarxofada a primera fila com si les nenes no fossin seves. Almenys això va servir perquè Casasses ens expliqués allò del boicot de l'arengada en un debat socràtic. Cal ser positius, diu el filòsof Van Gaal.

En fi, que volia parlar de la poesia de Casasses però s'ha imposat la prosa malèvola. Ja se sap que a vegades volem dir una cosa i ens en surt una altra o bé ens en fan dir una altra.

Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui.
Enric Casasses