Mamaaaa, poooooor!
Diu la senyora Carme:
«El nou sistema per passar de curs [els alumnes d’ESO amb més de dues matèries suspeses hauran de repetir] farà que una part important d’alumnes entri a l’aula amb por. I la por del fracàs és depredadora: fa que es perdi l’autoestima i la confiança. Si un alumne entra a l’aula amb por de fracassar, el més segur és que fracassi. (...) Aquesta mesura evidencia que la LOCE està pensada per a triomfadors. És d’una ideologia neoliberal que creu només en la meritocràcia. (...) És terrorífic [el sistema de qualificacions numèriques], perquè és molt dificíl de mesurar. (...) A mi no m’agrada que a un nen se li digui que té un insuficient en una matèria: se l’ha d’estimular. Gran part de l’èxit d’un alumne és la seva autoestima. La llei de qualitat no va per aquí.»
Bravo, senyora consellera, bravissimo! Ja ho sabem que vostè no és on és per meritocràcia (a alguns nivells de l’administració s’hi entra per altres –cràcies). Per mèrits vostè hauria de ser una diplomada en autoajuda i autoestima i creixement personal: “El karma de la Carme. 50 maneres fàcils d’autosuperació sense esforç”.
No sé si el llistó s’hauria de posar en els tres suspensos –perdó, insufcients--, però, a banda de tot el que enraonadament es pugui criticar de la llei de qualitat famosa, alguna cosa o altra s’hi ha de fer, per arreglar tant de despropòsit perpetrat els últims anys en l’ensenyament, em sembla. El que és una gran bestiesa és dir que la pobra canalla se’ns traumatitzarà, si els diem que no hi arriben, cosa que en la majoria de casos vol dir –no siguem més beneits del compte— que simplement s’hi dediquen poc, a banda que admetem que hi ha professors poc "motivadors". I ara no vull posar-me a analitzar raons. Ja ho sabem prou bé tots, que no són simples ni ningú en té tota la culpa i tothom en té una mica: polítiques i plans d’ensenyament, mestres i professors, pares... (Em deixo expressament allò de la pèrdua de valors, perquè aquí encara ens hi podríem fer mal.) Però potser que ja n’hi ha prou d’excloure sempre “la pobra criatura”, “el nano”, de la llista de responsables. ¿Com es forma una persona responsable a base d’irresponsabilitzar-la des de la llar d’infants fins a l’institut?
Por? No em faci riure, senyora meva. Potser que pregunti a algun professor de segons quin institut, per la por.
dissabte, 8 d’octubre del 2011
diumenge, 28 d’agost del 2011
9 de setembre de 2003
Diu Sant Pere, a la porta: "Corregies o et corregien?"
Ja fa tres o quatre dies que volia escriure sobre això, però fins avui no he pogut. Abans de tirar endavant, si teniu prou paciència, us convido a llegir els dos paràgrafs que segueixen:
«En el curs de la vida que hem viscut hi han hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirugia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la industria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom ser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en l’impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
«En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la indústria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom d'ésser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
Si sou observadors hi haureu vist algunes diferències. Poques. I irrellevants pel que fa al sentit i a l’estil. Naturalment, faig trampa. No he vist mai l’original d’aquest text de Josep Pla. Però pels pocs que n'he vist i pel que en sé, segur que no seria pas gaire diferent del que és el primer paràgraf que us he copiat; en tot cas els “errors” –algun no ho és-- encara serien menys. Convindreu amb mi que tot plegat és d’una insignificança total.
Tot això ve a tomb perquè la setmana passada es va morir Bartomeu Bardagí, lingüista i tenor, deien a l’Avui, però el que em va cridar l’atenció de la notícia va ser el destacat que hi havia: “Bartomeu Bardagí va ser el corrector d’estil de tots els volums de les ’Obres completes’ [sic] de Josep Pla, publicades per Destino”, deia. No caldria sinó. Potser està bé que es digui, el que ja em sembla d’un cretinisme i d’una mala fe fora mida és destacar-ho. No sé quin és l’estat vital dels correctors d’altres insignes escriptors catalans, però, al marge que siguin o hagin sigut menys cèlebres (bona part de la celebritat de Bardagí li venia de ser l’endreçador de Pla), dubto que en el seu decés algú en destaqui o n’hagi destacat que van ser-ne els correctors.
¿Per què parlo de cretinisme i mala fe? Cretinisme, el dels nous periodistets que no saben fer res més que remenar arxius o hemeroteques i copiar literalment el que hi troben escrit pels seus predecessors, a vegades tan curtets com ells. Mala fe perquè, sovint –o quasi sempre, gosaria aventurar-- sense haver-lo llegit, reprodueixen subliminalment o descaradament els clixés més tronats sobre Pla. Volen fer creure a la gent que Pla està sobrevalorat (ho deia el xitxarel•lo Bofill l’altre dia) i que en realitat qui va escriure la seva obra va ser el pobre i infravalorat Bardagí. No ve de nou, la cosa; per això la repeteixen aquests jovenets ignorants. El duo Campmany-Vidal Alcover –per citar-ne només algun-- hi va dedicar mitja vida, potser per sublimar no poques misèries compartides, aneu a saber.
Com si tots els escriptors no passessin per les mans de correctors. Si no fos així, les edicions dels llibres que s’editen per aquí en alguns casos encara serien molt pitjors del que són. I potser cauríem de cul si veiéssim algun original sense polir de segons quines figures literàries, també goso aventurar. En fi, deixem-ho córrer...
Ja fa tres o quatre dies que volia escriure sobre això, però fins avui no he pogut. Abans de tirar endavant, si teniu prou paciència, us convido a llegir els dos paràgrafs que segueixen:
«En el curs de la vida que hem viscut hi han hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirugia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la industria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom ser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en l’impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
«En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la indústria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom d'ésser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»
Si sou observadors hi haureu vist algunes diferències. Poques. I irrellevants pel que fa al sentit i a l’estil. Naturalment, faig trampa. No he vist mai l’original d’aquest text de Josep Pla. Però pels pocs que n'he vist i pel que en sé, segur que no seria pas gaire diferent del que és el primer paràgraf que us he copiat; en tot cas els “errors” –algun no ho és-- encara serien menys. Convindreu amb mi que tot plegat és d’una insignificança total.
Tot això ve a tomb perquè la setmana passada es va morir Bartomeu Bardagí, lingüista i tenor, deien a l’Avui, però el que em va cridar l’atenció de la notícia va ser el destacat que hi havia: “Bartomeu Bardagí va ser el corrector d’estil de tots els volums de les ’Obres completes’ [sic] de Josep Pla, publicades per Destino”, deia. No caldria sinó. Potser està bé que es digui, el que ja em sembla d’un cretinisme i d’una mala fe fora mida és destacar-ho. No sé quin és l’estat vital dels correctors d’altres insignes escriptors catalans, però, al marge que siguin o hagin sigut menys cèlebres (bona part de la celebritat de Bardagí li venia de ser l’endreçador de Pla), dubto que en el seu decés algú en destaqui o n’hagi destacat que van ser-ne els correctors.
¿Per què parlo de cretinisme i mala fe? Cretinisme, el dels nous periodistets que no saben fer res més que remenar arxius o hemeroteques i copiar literalment el que hi troben escrit pels seus predecessors, a vegades tan curtets com ells. Mala fe perquè, sovint –o quasi sempre, gosaria aventurar-- sense haver-lo llegit, reprodueixen subliminalment o descaradament els clixés més tronats sobre Pla. Volen fer creure a la gent que Pla està sobrevalorat (ho deia el xitxarel•lo Bofill l’altre dia) i que en realitat qui va escriure la seva obra va ser el pobre i infravalorat Bardagí. No ve de nou, la cosa; per això la repeteixen aquests jovenets ignorants. El duo Campmany-Vidal Alcover –per citar-ne només algun-- hi va dedicar mitja vida, potser per sublimar no poques misèries compartides, aneu a saber.
Com si tots els escriptors no passessin per les mans de correctors. Si no fos així, les edicions dels llibres que s’editen per aquí en alguns casos encara serien molt pitjors del que són. I potser cauríem de cul si veiéssim algun original sense polir de segons quines figures literàries, també goso aventurar. En fi, deixem-ho córrer...
dijous, 21 de juliol del 2011
3 de setembre de 2003
Cria de monstres
Un parell de lectors em comenten que els va agradar el meu comentari sobre les embarassades exhibicionistes (dia 13 d’agost), i que en comparteixen el punt de vista. Un d’ells, el Joan, em diu que aquest estiu, tot fixant-se en el fenomen, no ha pogut evitar pensar que en algunes d’aquelles panxes s’estaven gestant futurs monstres. Efectivament, jo tampoc puc deixar de pensar-hi, més que res quan cada dia ensopego per tot arreu amb criatures malcriades i adolescents ferotges. Acabo d’anar a comprar pa en un forn granja de prop de casa. La pobra dependenta, mentre m’atenia, havia de repetir a quatre nens, contemplats pels seus pares amorosos, que no es podien enfilar tots alhora en un cotxet gronxador d’aquells que sacsegen la criatura a canvi d’una moneda. També m’ha dit que acabava de cridar l’atenció a uns altres pares asseguts en una taula de la terrassa perquè vigilessin que els seus cadells no li tiressin ampolles i gots per terra i li han contestat que ho fes ella a veure si li feien més cas. Però és que al matí ja he fugit corrents del bar, amb l’últim glopet del tallat a la boca, per no acabar a bufetades amb la santa mare d’un minyonet ros i blanquet d’uns dos anyets. El nen la cridava desesperat agafat a un tamburet de la barra mentre ella tenia el cul --gros, of course-- escarxofat en una cadira i fent com si la criatura fos d’algú altre. Deu o dotze ¡maaaaamaaaaa!!! xisclats a quatre pams de la meva orella m’han fotut el matí enlaire, jo que m’havia escapat un moment de la feina per esbargir-me. Bé, només m’he desfogat una mica dient a la mestressa del bar, mentre pagava, en un to de veu discret però prou alt –tot i que és probable que la indivídua no m’hagi sentit, vist el seu autisme funcional— que hi ha persones que no haurien de tenir dret a tenir fills, pel bé dels fills però, sobretot, dels que els hem d’aguantar. I vinga pagar entre tots ajudes universals a la família, au; perquè bruixes com aquesta puguin anar a esmorzar al bar mentre el dolç fruit del seu ventre masega els nervis del personal. Estem en la societat dels drets, i per molts anys. ¿Però res més?
Un parell de lectors em comenten que els va agradar el meu comentari sobre les embarassades exhibicionistes (dia 13 d’agost), i que en comparteixen el punt de vista. Un d’ells, el Joan, em diu que aquest estiu, tot fixant-se en el fenomen, no ha pogut evitar pensar que en algunes d’aquelles panxes s’estaven gestant futurs monstres. Efectivament, jo tampoc puc deixar de pensar-hi, més que res quan cada dia ensopego per tot arreu amb criatures malcriades i adolescents ferotges. Acabo d’anar a comprar pa en un forn granja de prop de casa. La pobra dependenta, mentre m’atenia, havia de repetir a quatre nens, contemplats pels seus pares amorosos, que no es podien enfilar tots alhora en un cotxet gronxador d’aquells que sacsegen la criatura a canvi d’una moneda. També m’ha dit que acabava de cridar l’atenció a uns altres pares asseguts en una taula de la terrassa perquè vigilessin que els seus cadells no li tiressin ampolles i gots per terra i li han contestat que ho fes ella a veure si li feien més cas. Però és que al matí ja he fugit corrents del bar, amb l’últim glopet del tallat a la boca, per no acabar a bufetades amb la santa mare d’un minyonet ros i blanquet d’uns dos anyets. El nen la cridava desesperat agafat a un tamburet de la barra mentre ella tenia el cul --gros, of course-- escarxofat en una cadira i fent com si la criatura fos d’algú altre. Deu o dotze ¡maaaaamaaaaa!!! xisclats a quatre pams de la meva orella m’han fotut el matí enlaire, jo que m’havia escapat un moment de la feina per esbargir-me. Bé, només m’he desfogat una mica dient a la mestressa del bar, mentre pagava, en un to de veu discret però prou alt –tot i que és probable que la indivídua no m’hagi sentit, vist el seu autisme funcional— que hi ha persones que no haurien de tenir dret a tenir fills, pel bé dels fills però, sobretot, dels que els hem d’aguantar. I vinga pagar entre tots ajudes universals a la família, au; perquè bruixes com aquesta puguin anar a esmorzar al bar mentre el dolç fruit del seu ventre masega els nervis del personal. Estem en la societat dels drets, i per molts anys. ¿Però res més?
28 d'agost de 2003
Troballes
Diu l'Avui que s'han trobat seixanta haikús inèdits d'Espriu dins un calaix. Dit així (ai, els titulars creativament ganxuts dels periodistes!) un s'imagina l'emoció d'una dona de fer feines que l'altre dia va decidir fer dissabte a fons i es va trobar el tresor amagat. Sort que tot seguit la senyora Castells té l'encert de fer parlar el professor Sebastià Bonet, el qual, seriós, discret i elegant com és, ens aclareix com va anar la cosa, molt menys vistosa del que suggereix el titular. Bonet també cultiva la ironia, i per això un dels dos haikús espriuans de mostra que ens ofereix fa així: "Se'ns agostaven / les flors, i la rosada / no mulla l'herba."
Diu l'Avui que s'han trobat seixanta haikús inèdits d'Espriu dins un calaix. Dit així (ai, els titulars creativament ganxuts dels periodistes!) un s'imagina l'emoció d'una dona de fer feines que l'altre dia va decidir fer dissabte a fons i es va trobar el tresor amagat. Sort que tot seguit la senyora Castells té l'encert de fer parlar el professor Sebastià Bonet, el qual, seriós, discret i elegant com és, ens aclareix com va anar la cosa, molt menys vistosa del que suggereix el titular. Bonet també cultiva la ironia, i per això un dels dos haikús espriuans de mostra que ens ofereix fa així: "Se'ns agostaven / les flors, i la rosada / no mulla l'herba."
24 d'agost de 2003
Estampa dominical
El meu barri, que s’està tornant imparablement sorollós, té una calma balsàmica els diumenges al matí, fins i tot ara a l’estiu, quan les criatures xiscladores encara dormen o esmorzen, les motoritzades tot just ho han començat a fer i els mascles de la tribu encara no han muntat el Black & Decker. Per això, si has anat a dormir a una hora prudent –i t’ho han deixat fer— dóna gust sortir a fer un volt. Agafes les claus i el moneder, aprofites per desembarassar la petita planta de reciclatge que és la cuina i surts amb una certa alegria al carrer. Contenidor marró, contenidor groc, contenidor blau... No és com anar a missa però s’hi assembla una mica: la comunió en els detritus que ens agermanen. I que no sigui dit que els anarquistes de dretes (estic tota commosa; per fi un amable lector m’ha etiquetat) no tenim consciència ecològica. Vas a buscar el pa i, si tens humor, el diari. I sempre pots ser testimoni d’alguna estampa tendra. Com avui, que he vist que hi ha coses que no canvien gaire: una parella d’uns trenta anys escassos; ell, dos metres davant d’ella pel carrer desert, avançant amb decisió només amb la clau del cotxe a la mà; ella, afanyant-se al seu darrere, amb una bossa on es podien veure dues tovalloles de platja i que a sota devia contenir força coses més, pel volum que feia. La deliciosa vida de la parella estable. Ep, que ja ho sé que no totes van així pel carrer. Però m’han agafat ganes de dir-li a aquella noia que no corrés, que per arribar on arribarà no cal afanyar-se. O sí.
El meu barri, que s’està tornant imparablement sorollós, té una calma balsàmica els diumenges al matí, fins i tot ara a l’estiu, quan les criatures xiscladores encara dormen o esmorzen, les motoritzades tot just ho han començat a fer i els mascles de la tribu encara no han muntat el Black & Decker. Per això, si has anat a dormir a una hora prudent –i t’ho han deixat fer— dóna gust sortir a fer un volt. Agafes les claus i el moneder, aprofites per desembarassar la petita planta de reciclatge que és la cuina i surts amb una certa alegria al carrer. Contenidor marró, contenidor groc, contenidor blau... No és com anar a missa però s’hi assembla una mica: la comunió en els detritus que ens agermanen. I que no sigui dit que els anarquistes de dretes (estic tota commosa; per fi un amable lector m’ha etiquetat) no tenim consciència ecològica. Vas a buscar el pa i, si tens humor, el diari. I sempre pots ser testimoni d’alguna estampa tendra. Com avui, que he vist que hi ha coses que no canvien gaire: una parella d’uns trenta anys escassos; ell, dos metres davant d’ella pel carrer desert, avançant amb decisió només amb la clau del cotxe a la mà; ella, afanyant-se al seu darrere, amb una bossa on es podien veure dues tovalloles de platja i que a sota devia contenir força coses més, pel volum que feia. La deliciosa vida de la parella estable. Ep, que ja ho sé que no totes van així pel carrer. Però m’han agafat ganes de dir-li a aquella noia que no corrés, que per arribar on arribarà no cal afanyar-se. O sí.
19 d'agost de 2003
El gènere mecànic
Ara que l'estiu ja va de baixa –per sort, segons alguns— la gent ja comença a pensar ens els bons propòsits de cara al curs que ve: estudiar anglès, informàtica, tai-txi, ikebana, cuines ètniques... i tot de coses pintoresques que ni em puc imaginar què son. Jo ahir vaig decidir que em convé com el pa que menjo fer un curs de mecànica de l’automòbil. El que passa és que no crec que m’admetin en cap centre de FP ni menys en cap taller com a aprenenta.
Admeto que sóc una d’aquelles dones sense cap idea de com funciona un cotxe i que voldria que tot fos tan senzill com visitar de tant en tant una gasolinera i, a tot estirar, un taller un cop l’any. Per mi, obrir el capó –això encara ho sé fer-- és com accedir a la contemplació d’un misteri en estat pur; pura escatologia insondable. Tot aquell entramat de muda ferralla enllardada m’arriba a aclaparar de debò. I com que de fet fins ara he tingut sort perquè l’única vegada que se’m va rebentar una roda era a tocar d’un taller de pneumàtics, un cop que no se’m va engegar el cotxe vaig deduir que la bateria havia decidit que ja li tocava jubilar-se i un altre cop que vaig sentir de sobte un soroll conduint per l’autopista resulta que arrossegava el tub d’escapament (i això és tan evident que no cal entendre-hi gairé per veure què és) doncs anava trampejant la cosa.
Però ahir, quan anava més confiada perquè la setmana passada havia fet el pelegrinatge anual al taller, ¡patapam! De fet, la culpa és del taller, i no és excusa barata. Els vaig dir que em miressin els frens perquè feien un soroll estrany i em van assegurar que estaven bé: «només hem rascat una mica les pastilles perquè no et facin soroll». Jo, crèdula; la confiança gairebé cega en el taller de tota la vida, etc. Només havia agafat el cotxe per un trajecte curt, i ahir l’agafo per anar cap a Terrassa (des de Martorell). Hi arribo bé però quan hi sóc, després de fer alguna volta buscant on aparcar, començo a notar que allò no tira bé i a sentir olor de cremat, i al cap d’un moment veig fum que surt del cantó de la roda dreta del davant. M’arrambo on puc, vaig per obrir el capó, i com que em costa una mica un senyor amable que passa em diu: «¿s’obre o no s’obre?». Se’m va obrir, però jo ho vaig aprofitar per agafar-me al pobre home com a un salvavides i a dir coses mig incoherents: «És que m’ha començat a sortir fum... de per aquí la roda... de cop i volta... veig que del motor no en surt... no sé què passa... no està rebentada... la setmana passada al taller... ¿sap on hi ha un taller?... no sóc d’aquí...»
L’home es va sentir útil davant d’una dona mecànicament inexperta, i ho va fer amb un to molt amable i natural, sense cap aire de superioritat. Tot un cavaller, vaja: «Això és que no te’l van purgar. Els “latiguillos” i la pinça no te’ls van deixar bé. ¿Veus com crema aquesta roda?, segurament es començaven a cremar les pastilles. Deixa’l refredar i amb compte porta’l a un taller. Seguint cap a Abat Marcet en trobaràs un.» L’home va quedar amb les mans brutes i ni una tovalloleta li vaig poder donar, perquè –com passa sempre— se m’havien assecat. Un mocador de paper i gràcies. En aquestes que passa un matrimoni gran (el meu home salvador també devia tenir uns setanta anys), coneguts seus, i l’altre home igual: que si els “latiguillos” i la pinça... Jo us confesso que mai havia sentit a parlar de “latiguillos” (veig que el Termcat els anomena ‘candeles’). Em pregunto si els homes tenen un do especial per a la mecànica que a les dones ens ha sigut negat. Perquè em sembla que n’hi deu haver ben pocs al món que no sàpiguen què són els “latiguillos” i m’hi jugaria un cotxe nou que poques dones ho saben. Bé, això dels “latiguillos” és l’anècdota, si voleu, però crec que li podem donar l’estatus de categoria. Qui diu “latiguillos” diu cigonyals, que ens sona el nom però la majoria no sabem què coi són. Total, que al taller també van ser molt amables. Si volia que me l’arreglessin els havia de deixar el cotxe tot el dia, i jo havia de ser a casa a la tarda. S’ho van mirar bé (sí, més “latiguillos” i pinça, efectivament; la confirmació d’allò de la sabiduria masculina en matèria de mecànica), em van dir que si el volia dur al meu taller podia arribar a casa anant amb compte, parant si se m’escalfava, i no em van voler cobrar res per les molèsties.
Bé, ja em perdonareu el rotllo, però són vacances i cal omplir l’estona. Per això espero que sabreu disculpar aquest increment de la banalitat habitual d’aquesta pàgina. Vaig a buscar al cotxe al "meu" taller; ja us explicaré si hem arribat a les mans... o he hagut de fer servir el “latiguillo”.
Ara que l'estiu ja va de baixa –per sort, segons alguns— la gent ja comença a pensar ens els bons propòsits de cara al curs que ve: estudiar anglès, informàtica, tai-txi, ikebana, cuines ètniques... i tot de coses pintoresques que ni em puc imaginar què son. Jo ahir vaig decidir que em convé com el pa que menjo fer un curs de mecànica de l’automòbil. El que passa és que no crec que m’admetin en cap centre de FP ni menys en cap taller com a aprenenta.
Admeto que sóc una d’aquelles dones sense cap idea de com funciona un cotxe i que voldria que tot fos tan senzill com visitar de tant en tant una gasolinera i, a tot estirar, un taller un cop l’any. Per mi, obrir el capó –això encara ho sé fer-- és com accedir a la contemplació d’un misteri en estat pur; pura escatologia insondable. Tot aquell entramat de muda ferralla enllardada m’arriba a aclaparar de debò. I com que de fet fins ara he tingut sort perquè l’única vegada que se’m va rebentar una roda era a tocar d’un taller de pneumàtics, un cop que no se’m va engegar el cotxe vaig deduir que la bateria havia decidit que ja li tocava jubilar-se i un altre cop que vaig sentir de sobte un soroll conduint per l’autopista resulta que arrossegava el tub d’escapament (i això és tan evident que no cal entendre-hi gairé per veure què és) doncs anava trampejant la cosa.
Però ahir, quan anava més confiada perquè la setmana passada havia fet el pelegrinatge anual al taller, ¡patapam! De fet, la culpa és del taller, i no és excusa barata. Els vaig dir que em miressin els frens perquè feien un soroll estrany i em van assegurar que estaven bé: «només hem rascat una mica les pastilles perquè no et facin soroll». Jo, crèdula; la confiança gairebé cega en el taller de tota la vida, etc. Només havia agafat el cotxe per un trajecte curt, i ahir l’agafo per anar cap a Terrassa (des de Martorell). Hi arribo bé però quan hi sóc, després de fer alguna volta buscant on aparcar, començo a notar que allò no tira bé i a sentir olor de cremat, i al cap d’un moment veig fum que surt del cantó de la roda dreta del davant. M’arrambo on puc, vaig per obrir el capó, i com que em costa una mica un senyor amable que passa em diu: «¿s’obre o no s’obre?». Se’m va obrir, però jo ho vaig aprofitar per agafar-me al pobre home com a un salvavides i a dir coses mig incoherents: «És que m’ha començat a sortir fum... de per aquí la roda... de cop i volta... veig que del motor no en surt... no sé què passa... no està rebentada... la setmana passada al taller... ¿sap on hi ha un taller?... no sóc d’aquí...»
L’home es va sentir útil davant d’una dona mecànicament inexperta, i ho va fer amb un to molt amable i natural, sense cap aire de superioritat. Tot un cavaller, vaja: «Això és que no te’l van purgar. Els “latiguillos” i la pinça no te’ls van deixar bé. ¿Veus com crema aquesta roda?, segurament es començaven a cremar les pastilles. Deixa’l refredar i amb compte porta’l a un taller. Seguint cap a Abat Marcet en trobaràs un.» L’home va quedar amb les mans brutes i ni una tovalloleta li vaig poder donar, perquè –com passa sempre— se m’havien assecat. Un mocador de paper i gràcies. En aquestes que passa un matrimoni gran (el meu home salvador també devia tenir uns setanta anys), coneguts seus, i l’altre home igual: que si els “latiguillos” i la pinça... Jo us confesso que mai havia sentit a parlar de “latiguillos” (veig que el Termcat els anomena ‘candeles’). Em pregunto si els homes tenen un do especial per a la mecànica que a les dones ens ha sigut negat. Perquè em sembla que n’hi deu haver ben pocs al món que no sàpiguen què són els “latiguillos” i m’hi jugaria un cotxe nou que poques dones ho saben. Bé, això dels “latiguillos” és l’anècdota, si voleu, però crec que li podem donar l’estatus de categoria. Qui diu “latiguillos” diu cigonyals, que ens sona el nom però la majoria no sabem què coi són. Total, que al taller també van ser molt amables. Si volia que me l’arreglessin els havia de deixar el cotxe tot el dia, i jo havia de ser a casa a la tarda. S’ho van mirar bé (sí, més “latiguillos” i pinça, efectivament; la confirmació d’allò de la sabiduria masculina en matèria de mecànica), em van dir que si el volia dur al meu taller podia arribar a casa anant amb compte, parant si se m’escalfava, i no em van voler cobrar res per les molèsties.
Bé, ja em perdonareu el rotllo, però són vacances i cal omplir l’estona. Per això espero que sabreu disculpar aquest increment de la banalitat habitual d’aquesta pàgina. Vaig a buscar al cotxe al "meu" taller; ja us explicaré si hem arribat a les mans... o he hagut de fer servir el “latiguillo”.
13 d'agost de 2003
Les amenaces de la carn
Sempre s’ha dit que l’estiu és una època inelegant i antiestètica pel que fa a la indumentària de la gent. De fet, en totes les estacions hi ha gent que vesteix amb un cert gust i elegància (I ja sabem que això no vol dir pas gastar-se una fortuna en vestimenta) i gent que no, però és veritat que a l’estiu, amb menys roba, es fan molt més evidents les estridències i el mal gust. És difícil ser elegant amb poca roba, perquè de cossos perfectes i impressionants n’hi ha pocs. Però sempre es pot ser discret, i una cosa és poca roba i una altra roba escassa i, a més, mal posada. I aquest estiu, amb la calor implacable, sembla que fins i tot la gent més discreta s’hagi abandonat al deseiximent total. Un altre tòpic diu que la gent jove pot vestir com vol, que tot li està bé. Mentida (evidentment pot vestir com vol, però no tot li està bé). Aquest any la moda fa un mala passada terrible a no pas poques noies joves –i algunes de no tan joves-- amb sobrepès mal distribuït. ¿Què han de fer? ¿Portar la roba de l’any passat i semblar unes antigues o posar-se els preceptius pantalons de cintura baixíssima i cenyits, amb les calces a l’aire? Òbviament, moda obliga. No sé pas com reaccionen els nois, però em temo que a les discoteques a més d’un li deu haver agafat un mareig, i no pas per ingerir segons què, envoltat de tanta carn vessada a l’engròs.
Però el sector de població que aquest estiu gairebé fa por és l’embarassat. Últimament hi ha una mena de revaloració de la maternitat, una espècie d’orgull fecund, que es reflecteix en la indumentària. Fa uns anys, les embarassades encara vestíem invariablement vestits amples i deixats anar. Ara no; les panxes rotundes i orgulloses, descarades i amenaçants, ens envolten pertot arreu (¿qui ho diu que hi ha poca natalitat?). Aquest estiu, a més, com que les jovenetes ensenyen melic i maluc arreu, les prenyades --total, unes jovenetes— no volen ser menys; ja no sols llueixen panxa amb roba cenyida sinó sense roba. A mi, us ho confesso, em fa una mica d’angúnia veure a cada pas tantes panxes rutilants, amb els melics botits com vàlvules de matalàs inflable. Avui, darrere meu, a la caixa del supermercat, hi havia una noia que em refregava pel colze el seu orgull maternal més despullat. M’he afanyat a omplir les bosses i fugir corrents. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre allò havia d’esclatar, que trencaria aigües allà mateix i correm-hi tots. I amb aquesta calor les dutxes s’agraeixen fresquetes, què voleu que us digui.
Sempre s’ha dit que l’estiu és una època inelegant i antiestètica pel que fa a la indumentària de la gent. De fet, en totes les estacions hi ha gent que vesteix amb un cert gust i elegància (I ja sabem que això no vol dir pas gastar-se una fortuna en vestimenta) i gent que no, però és veritat que a l’estiu, amb menys roba, es fan molt més evidents les estridències i el mal gust. És difícil ser elegant amb poca roba, perquè de cossos perfectes i impressionants n’hi ha pocs. Però sempre es pot ser discret, i una cosa és poca roba i una altra roba escassa i, a més, mal posada. I aquest estiu, amb la calor implacable, sembla que fins i tot la gent més discreta s’hagi abandonat al deseiximent total. Un altre tòpic diu que la gent jove pot vestir com vol, que tot li està bé. Mentida (evidentment pot vestir com vol, però no tot li està bé). Aquest any la moda fa un mala passada terrible a no pas poques noies joves –i algunes de no tan joves-- amb sobrepès mal distribuït. ¿Què han de fer? ¿Portar la roba de l’any passat i semblar unes antigues o posar-se els preceptius pantalons de cintura baixíssima i cenyits, amb les calces a l’aire? Òbviament, moda obliga. No sé pas com reaccionen els nois, però em temo que a les discoteques a més d’un li deu haver agafat un mareig, i no pas per ingerir segons què, envoltat de tanta carn vessada a l’engròs.
Però el sector de població que aquest estiu gairebé fa por és l’embarassat. Últimament hi ha una mena de revaloració de la maternitat, una espècie d’orgull fecund, que es reflecteix en la indumentària. Fa uns anys, les embarassades encara vestíem invariablement vestits amples i deixats anar. Ara no; les panxes rotundes i orgulloses, descarades i amenaçants, ens envolten pertot arreu (¿qui ho diu que hi ha poca natalitat?). Aquest estiu, a més, com que les jovenetes ensenyen melic i maluc arreu, les prenyades --total, unes jovenetes— no volen ser menys; ja no sols llueixen panxa amb roba cenyida sinó sense roba. A mi, us ho confesso, em fa una mica d’angúnia veure a cada pas tantes panxes rutilants, amb els melics botits com vàlvules de matalàs inflable. Avui, darrere meu, a la caixa del supermercat, hi havia una noia que em refregava pel colze el seu orgull maternal més despullat. M’he afanyat a omplir les bosses i fugir corrents. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre allò havia d’esclatar, que trencaria aigües allà mateix i correm-hi tots. I amb aquesta calor les dutxes s’agraeixen fresquetes, què voleu que us digui.
dijous, 30 de desembre del 2010
11 d'agost de 2003
Deu-nos aigua, Majestat!
He sentit que el Sant Pare de Roma demana que els fidels facin rogatives perquè plogui i afluixi la calor. Jo sóc molt poc fidel, però fa una estona, mentre llegia al sofà –activitat molt més saludable que la platja o la muntanya, aquests dies--, he notat que la claror minvava força: “¡ja s’ennuvola!”, m’he dit estupefacta, i ja em veia reconciliada amb la fe. Però no, només és el gran núvol de fum que ens arriba de l’incendi de Sant Llorenç Savall. Ahir ja va arribar a Martorell, però a la nit es va esvair. Ara es deu haver revifat de valent, vist com tenim el cel de tapat. El gran núvol gris filtra la claror del sol i escampa aquell to difús d’or vell dissipat dels eclipsis. Fins i tot es pot gairebé mirar el sol directament a ull nu com a través d’unes ulleres fumades especials per mirar eclipsis. La calor és sufocant, però, tot i el tamisament.
Per si voleu contribuir a conjurar la pluja, aquí teniu aquests goigs, força efectius si hem de fer cas del conte d’on us els copio:
«Set tenia el poble jueu
anant pel desert un dia,
quan Moisès clamant a Déu,
la dura roca feria,
fins que l’aigua regalada
a raig fet hagué brollat.
»Per la terra assedegada
deu-nos aigua, Majestat!»
Raimon Casellas, Deu-nos aigua, Majestat!)
He sentit que el Sant Pare de Roma demana que els fidels facin rogatives perquè plogui i afluixi la calor. Jo sóc molt poc fidel, però fa una estona, mentre llegia al sofà –activitat molt més saludable que la platja o la muntanya, aquests dies--, he notat que la claror minvava força: “¡ja s’ennuvola!”, m’he dit estupefacta, i ja em veia reconciliada amb la fe. Però no, només és el gran núvol de fum que ens arriba de l’incendi de Sant Llorenç Savall. Ahir ja va arribar a Martorell, però a la nit es va esvair. Ara es deu haver revifat de valent, vist com tenim el cel de tapat. El gran núvol gris filtra la claror del sol i escampa aquell to difús d’or vell dissipat dels eclipsis. Fins i tot es pot gairebé mirar el sol directament a ull nu com a través d’unes ulleres fumades especials per mirar eclipsis. La calor és sufocant, però, tot i el tamisament.
Per si voleu contribuir a conjurar la pluja, aquí teniu aquests goigs, força efectius si hem de fer cas del conte d’on us els copio:
«Set tenia el poble jueu
anant pel desert un dia,
quan Moisès clamant a Déu,
la dura roca feria,
fins que l’aigua regalada
a raig fet hagué brollat.
»Per la terra assedegada
deu-nos aigua, Majestat!»
Raimon Casellas, Deu-nos aigua, Majestat!)
3 d'agost de 2003
Enganyifes
Continuem amb l'apassionant món de les orquídies. En l'anotació anterior ja us remetia a aquesta imatge d'una abellera catalana, espècie d'orquídia que es dóna espontàniament en alguns llocs propicis d'aquest país nostre. No vaig trobar cap fotografia de més qualitat --o no vaig tenir prou paciència--, però així i tot s'hi pot apreciar la característica principal de les abelleres, pertanyents al gènere ophrys: la seva imitació perfecta del cos d'un insecte femella per atreure els insectes mascles perquè les pol·linitzin. En comptes de despendre una gran quantitat d'energia generant nèctar per atreure els insectes afamats, aquestes plantes es dediquen a la mistificació visual, que es veu que els resulta més econòmica que fabricar nèctar o feromones d'imitació. L'insecte mascle en qüestió hi arriba brunzint tot delerós i s'hi llança per refregar-s'hi a pler; quan s'adona de l'enganyifa, pobret, ja ha quedat del tot impregnat de pol·len que transportarà cap a una altra planta, on probablement tornarà a ser ensarronat.
Ja em perdonareu el paral·lelisme fàcil, però tot allò de l'altre dia sobre les orquídies, els seus bulbs testiculars, el conseller i la qualitat de la literatura m'ha fet pensar en les moltes vegades que ens hem acostat, ingènuament delerosos, a exemplars aparentment bells i immaculats que crèiem capaços de donar-nos grans plaers. Els hem començat a desfullar, disposats a lliurar-nos-hi amb passió, però al cap de poc hem compovat que ens havien aixecat la camisa perquè tot plegat era una mistificació fastigosament impotent, incapaç de seduir-nos més enllà d'uns primers tempteigs ridículs.
Continuem amb l'apassionant món de les orquídies. En l'anotació anterior ja us remetia a aquesta imatge d'una abellera catalana, espècie d'orquídia que es dóna espontàniament en alguns llocs propicis d'aquest país nostre. No vaig trobar cap fotografia de més qualitat --o no vaig tenir prou paciència--, però així i tot s'hi pot apreciar la característica principal de les abelleres, pertanyents al gènere ophrys: la seva imitació perfecta del cos d'un insecte femella per atreure els insectes mascles perquè les pol·linitzin. En comptes de despendre una gran quantitat d'energia generant nèctar per atreure els insectes afamats, aquestes plantes es dediquen a la mistificació visual, que es veu que els resulta més econòmica que fabricar nèctar o feromones d'imitació. L'insecte mascle en qüestió hi arriba brunzint tot delerós i s'hi llança per refregar-s'hi a pler; quan s'adona de l'enganyifa, pobret, ja ha quedat del tot impregnat de pol·len que transportarà cap a una altra planta, on probablement tornarà a ser ensarronat.
Ja em perdonareu el paral·lelisme fàcil, però tot allò de l'altre dia sobre les orquídies, els seus bulbs testiculars, el conseller i la qualitat de la literatura m'ha fet pensar en les moltes vegades que ens hem acostat, ingènuament delerosos, a exemplars aparentment bells i immaculats que crèiem capaços de donar-nos grans plaers. Els hem començat a desfullar, disposats a lliurar-nos-hi amb passió, però al cap de poc hem compovat que ens havien aixecat la camisa perquè tot plegat era una mistificació fastigosament impotent, incapaç de seduir-nos més enllà d'uns primers tempteigs ridículs.
30 de juliol de 2003
Enigmística
Si no fos perquè em sembla que Màrius Serra és un home molt ocupat, gosaria preguntar-li una cosa sobre el seu programa Alexandria d’ahir (Canal 33) que em va deixar intrigada. Per si no heu vist mai el programa, resulta que cada setmana fa una entrevista principal a un escriptor, però entremig, suposo que per trencar la possible monotonia i fer la cosa més “televisiva”, s’hi insereixen altres miniespais: entrevistes breus, comentaris i recomanacions de llibres, visites a llibreries, etc. Ahir l’escriptor entrevistat era Baltasar Porcel, i es feia un altra entrevista més breu –amb entrevistador el·líptic— a Toni Sala amb motiu de la publicació del seu llibre Goril·la blanc.
Però el que em va intrigar té a veure amb un altre entrevistat, en aquest cas no escriptor, que ho era en qualitat d’home públic i aprofitant que el programa es fa a la casa que actualment ocupa com a llogater titular, el Palau Moja. En efecte, l’entrevistat era Jordi Vilajoana, actual conseller de Cultura. I no em va interessar tant que ens mostrés el seu eclecticisme lector, des d’Artaud fins a Simenon, com l’atrezzo de l’entrevista. Concreto la meva intriga: ¿per què el conseller apareixia, durant bastants segons, amb unes magnífiques orquídies en primer pla, davant de la seva imatge? ¿Té a veure amb el fet que –càrrec obliga— afirmés que la literatura catalana actual és magnífica? (Cosa que també va venir a dir Baltasar Porcel, o sigui que no tothom es queixa, ja ho veieu.) ¿Es volia reblar subliminalment el clau per remarcar que, efectivament, tenim una cultura i una literatura de collons, i no pas de colló de mico sinó de primat major, amb el permís del Floquet i de Sala? Perquè, com és sabut, el prefix orqui vol dir 'testicle'. I les orquídies s’anomenen així perquè la seva arrel en bulb té una forma clarament testicular, uns bulbs testiculars considerables en la majoria dels casos i que produeixen formes aèries belles i exuberants (vegeu-ne una mostra ben nostrada). (Segons un amic meu, naturalista sorneguer, que fa set anys que persegueix orquídies a través de prats i muntanyes, l’home que les va batejar ho va fer quan, després d’arrencar-ne una --¡ep, sobretot no n’arrenquéssiu pas cap, si en trobeu!-- i alçar-la davant dels ulls va dir: “collons!”.)
Vet aquí l’enigma, doncs: ¿broma serrana o collonada –inconscient (?)-- vilajoanesca? Però aviso que aquí no hi ha premi com a Verbàlia.
Si no fos perquè em sembla que Màrius Serra és un home molt ocupat, gosaria preguntar-li una cosa sobre el seu programa Alexandria d’ahir (Canal 33) que em va deixar intrigada. Per si no heu vist mai el programa, resulta que cada setmana fa una entrevista principal a un escriptor, però entremig, suposo que per trencar la possible monotonia i fer la cosa més “televisiva”, s’hi insereixen altres miniespais: entrevistes breus, comentaris i recomanacions de llibres, visites a llibreries, etc. Ahir l’escriptor entrevistat era Baltasar Porcel, i es feia un altra entrevista més breu –amb entrevistador el·líptic— a Toni Sala amb motiu de la publicació del seu llibre Goril·la blanc.
Però el que em va intrigar té a veure amb un altre entrevistat, en aquest cas no escriptor, que ho era en qualitat d’home públic i aprofitant que el programa es fa a la casa que actualment ocupa com a llogater titular, el Palau Moja. En efecte, l’entrevistat era Jordi Vilajoana, actual conseller de Cultura. I no em va interessar tant que ens mostrés el seu eclecticisme lector, des d’Artaud fins a Simenon, com l’atrezzo de l’entrevista. Concreto la meva intriga: ¿per què el conseller apareixia, durant bastants segons, amb unes magnífiques orquídies en primer pla, davant de la seva imatge? ¿Té a veure amb el fet que –càrrec obliga— afirmés que la literatura catalana actual és magnífica? (Cosa que també va venir a dir Baltasar Porcel, o sigui que no tothom es queixa, ja ho veieu.) ¿Es volia reblar subliminalment el clau per remarcar que, efectivament, tenim una cultura i una literatura de collons, i no pas de colló de mico sinó de primat major, amb el permís del Floquet i de Sala? Perquè, com és sabut, el prefix orqui vol dir 'testicle'. I les orquídies s’anomenen així perquè la seva arrel en bulb té una forma clarament testicular, uns bulbs testiculars considerables en la majoria dels casos i que produeixen formes aèries belles i exuberants (vegeu-ne una mostra ben nostrada). (Segons un amic meu, naturalista sorneguer, que fa set anys que persegueix orquídies a través de prats i muntanyes, l’home que les va batejar ho va fer quan, després d’arrencar-ne una --¡ep, sobretot no n’arrenquéssiu pas cap, si en trobeu!-- i alçar-la davant dels ulls va dir: “collons!”.)
Vet aquí l’enigma, doncs: ¿broma serrana o collonada –inconscient (?)-- vilajoanesca? Però aviso que aquí no hi ha premi com a Verbàlia.
27 de juliol de 2003
Cançó
Everybody's talking at me.
I don't hear a word they're saying,
Only the echoes of my mind.
People stopping staring,
I can't see their faces,
Only the shadows of their eyes.
I'm going where the sun keeps shining
Thru' the pouring rain,
Going where the weather suits my clothes,
Backing off of the North East wind,
Sailing on summer breeze
And skipping over the ocean like a stone.
(F. Neil / H. Nilsson)
Fins avui no he sabut que abans-d'ahir va morir John Schlesinger. Per un d'aquells atzars sorprenents, abans-d'ahir mateix i ahir vaig escoltar el disc de la banda sonora de Midnight Cowboy, inoblidable pel·lícula seva, que conté aquesta cançó cantada per Harry Nilsson, i que quan la poso no puc evitar mai de fer un mínim de tres replays.
Everybody's talking at me.
I don't hear a word they're saying,
Only the echoes of my mind.
People stopping staring,
I can't see their faces,
Only the shadows of their eyes.
I'm going where the sun keeps shining
Thru' the pouring rain,
Going where the weather suits my clothes,
Backing off of the North East wind,
Sailing on summer breeze
And skipping over the ocean like a stone.
(F. Neil / H. Nilsson)
Fins avui no he sabut que abans-d'ahir va morir John Schlesinger. Per un d'aquells atzars sorprenents, abans-d'ahir mateix i ahir vaig escoltar el disc de la banda sonora de Midnight Cowboy, inoblidable pel·lícula seva, que conté aquesta cançó cantada per Harry Nilsson, i que quan la poso no puc evitar mai de fer un mínim de tres replays.
25 de juliol de 2003
Exabruptes
Els meus, aclareixo d'entrada. I és que això de mirar els telenotícies tot menjant no pot ser bo de cap manera. Normalment no ho faig, però a vegades és inevitable, si no vius sol, connectar l'aparell --per no barallar-te amb la filla, per exemple. Per això, en prevenció de males digestions, va bé renegar una mica per evitar que els sucs gàstrics t’agafin una acidesa excessiva (tot i que aleshores la filla t’acusi d’hipercrítica o de cínica). Us confesso dues mostres diferents generadores d’exabrupte immediat. Una: veure com el senyor Esteve Soler (amb llibre lacrimogen a la venda), insigne corresponsal de TV3 a Israel amb veu inaguantable, babeja entrevistant Arafat ho trobo d’un porno massa dur. Dues: sentir com un metge de Sant Joan de Déu diu desesperat que no donen l’abast en incubadores i que hi ha llista d’espera (!) em sembla demencial. No perquè faltin incubadores, sinó per les raons que expliquen el fet que cada dia neixin més criatures de poc –mínim— pes. Es veu que la dèria de tenir fills tant sí com no a base de tota mena d’experiments i passats els quaranta n’és la causa. L’exabrupte, en aquest cas, així de clar: estan com una cabra i, a sobre, entre tots hem de pagar els seus capritxets. Perquè voler procrear contra natura i a partir de certa edat –digueu-me retrògrada— em sembla insensat, egoista i –paradoxalment-- infantil.
Els meus, aclareixo d'entrada. I és que això de mirar els telenotícies tot menjant no pot ser bo de cap manera. Normalment no ho faig, però a vegades és inevitable, si no vius sol, connectar l'aparell --per no barallar-te amb la filla, per exemple. Per això, en prevenció de males digestions, va bé renegar una mica per evitar que els sucs gàstrics t’agafin una acidesa excessiva (tot i que aleshores la filla t’acusi d’hipercrítica o de cínica). Us confesso dues mostres diferents generadores d’exabrupte immediat. Una: veure com el senyor Esteve Soler (amb llibre lacrimogen a la venda), insigne corresponsal de TV3 a Israel amb veu inaguantable, babeja entrevistant Arafat ho trobo d’un porno massa dur. Dues: sentir com un metge de Sant Joan de Déu diu desesperat que no donen l’abast en incubadores i que hi ha llista d’espera (!) em sembla demencial. No perquè faltin incubadores, sinó per les raons que expliquen el fet que cada dia neixin més criatures de poc –mínim— pes. Es veu que la dèria de tenir fills tant sí com no a base de tota mena d’experiments i passats els quaranta n’és la causa. L’exabrupte, en aquest cas, així de clar: estan com una cabra i, a sobre, entre tots hem de pagar els seus capritxets. Perquè voler procrear contra natura i a partir de certa edat –digueu-me retrògrada— em sembla insensat, egoista i –paradoxalment-- infantil.
22 de juliol de 2003
Al cel elevada
Ja entenc per què no m'han publicat la carta els de La Vanguardia (a l'Avui passa més o menys igual); necessiten l'espai per publicar coses d'una profunditat tan contundent com aquesta:
No ens cal la vostra opinió. Un cop més ha arribat el bon temps i, junt amb ell, han aparegut els mal educats. Sí, de mal educats n’hi ha sempre i cada dia de l’any, però quan arriba l’estiu i l’ambient comença a escalfar-se, el seu cap també. Em refereixo a tots aquells senyors (de qualsevol edat, professió o estat civil) que es dediquen a tirar floretes a qualsevol dona que passi pel seu davant. Només cal que aquesta porti tirants, faldilla curta o ensenyi una mica la panxa. Sí, ja sé que hi ha dones a qui no els desagrada o, fins i tot, que se senten afalagades, però n’hi ha que sí que ens molestem i, sobretot, pel fet que es posin a cridar al mig del carrer o a xiular sense cap mena de moderació qualsevol grolleria. I el més fort de tot és que encara hi ha senyors que pensen que les dones ens posem aquest tipus d’indumentària precisament perquè ens diguin alguna bestiesa. Doncs no.
A veure si deixen aquesta actitud tan masclista i entenen que si algunes dones vestim roba fresqueta és per dues raons: la primera és tan simple com dir que tenim la sort de viure en un país que ha aconseguit bastantes igualtats pel que fa al sexe (tot i que encara ens falta un llarg camí per recórrer), de manera que podem vestir com vulguem sense veuren’s cohibides o perseguides; i la segona, ben simple d’entendre per tothom menys per aquests senyors, és que si portem una “mini” amb talons o un escot prominent és perquè ens sentim bé amb nosaltres mateixes, perquè ens trobem “sexis” i maques, perquè tenim criteri propi i no ens cal l’opinió de ningú, i, sobretot, perquè moltes ja tenim la nostra parella perquè ens elevi al cel.
Espero que si algun d’aquests senyors llegeix aquest escrit, si més no, s’avergonyeixi de la seva actitud: pensin que jo o qualsevol altra noia podríem ser la seva filla o, fins i tot, la seva néta. Queralt Masferrer. Barcelona
Jo diria que els imparables han de fitxar urgentment aquesta noia per completar la nòmina de manera brillant.
Ja entenc per què no m'han publicat la carta els de La Vanguardia (a l'Avui passa més o menys igual); necessiten l'espai per publicar coses d'una profunditat tan contundent com aquesta:
No ens cal la vostra opinió. Un cop més ha arribat el bon temps i, junt amb ell, han aparegut els mal educats. Sí, de mal educats n’hi ha sempre i cada dia de l’any, però quan arriba l’estiu i l’ambient comença a escalfar-se, el seu cap també. Em refereixo a tots aquells senyors (de qualsevol edat, professió o estat civil) que es dediquen a tirar floretes a qualsevol dona que passi pel seu davant. Només cal que aquesta porti tirants, faldilla curta o ensenyi una mica la panxa. Sí, ja sé que hi ha dones a qui no els desagrada o, fins i tot, que se senten afalagades, però n’hi ha que sí que ens molestem i, sobretot, pel fet que es posin a cridar al mig del carrer o a xiular sense cap mena de moderació qualsevol grolleria. I el més fort de tot és que encara hi ha senyors que pensen que les dones ens posem aquest tipus d’indumentària precisament perquè ens diguin alguna bestiesa. Doncs no.
A veure si deixen aquesta actitud tan masclista i entenen que si algunes dones vestim roba fresqueta és per dues raons: la primera és tan simple com dir que tenim la sort de viure en un país que ha aconseguit bastantes igualtats pel que fa al sexe (tot i que encara ens falta un llarg camí per recórrer), de manera que podem vestir com vulguem sense veuren’s cohibides o perseguides; i la segona, ben simple d’entendre per tothom menys per aquests senyors, és que si portem una “mini” amb talons o un escot prominent és perquè ens sentim bé amb nosaltres mateixes, perquè ens trobem “sexis” i maques, perquè tenim criteri propi i no ens cal l’opinió de ningú, i, sobretot, perquè moltes ja tenim la nostra parella perquè ens elevi al cel.
Espero que si algun d’aquests senyors llegeix aquest escrit, si més no, s’avergonyeixi de la seva actitud: pensin que jo o qualsevol altra noia podríem ser la seva filla o, fins i tot, la seva néta. Queralt Masferrer. Barcelona
Jo diria que els imparables han de fitxar urgentment aquesta noia per completar la nòmina de manera brillant.
17 de juliol de 2003
Poca vergonya a dojo
Fa uns quants dies vaig enviar un text (això que en diuen cartes dels lectors) als diaris Avui i La Vanguardia. Com que veig que deu haver anat a parar a la paperera virtual (massa llarg, ja ho sé), el penjo aquí.
Pujols, angèlic i 'fashion'. Fa un parell de setmanes es va presentar a Martorell l’edició de l’Hiparxiologi, de Francesc Pujols, inèdit fins ara i escrit el 1937, segons la data que apareix als diversos mecanoscrits existents. Es tracta del text del ritual corresponent a allò que es va empescar de la hiparxiologia o la pantologia o la religió catalana, el manual de la qual va més o menys dictar a Josep Pla a la Torre de les Hores durant unes quantes setmanes de l’estiu de 1930. La presentació va anar a càrrec del senyor Joaquim Auladell, membre de l’Associació Francesc Pujols (promotora d’aquesta edició de Llibres de l’Índex) i autor de la introducció.
No vull comentar res sobre l’oportunitat de l’edició, tot i que, al contrari que Anton M. Espadaler (La Vanguardia, 14 de juny), en aquesta –permeteu-me-- collonada jo no hi veig cap interès ni una engruna d’ironia. Però voldria esmentar el pintoresquisme de tot plegat. Que es pretengui justificar el pretès interès d’aquest llibret amb “la creixent importància de les noves religions que la gent busca per fer-se seves” (paraules aproximadament textuals del presentador), amb “l’auge de l’interès pels àngels que hi ha a Barcelona” (“¿ho saben, vostès, que a Barcelona els àngels són moda?”), em sembla bastant delirant. (Si algú en vol més d’aquest l’estil, errades incloses, que es llegeixi la introducció esmentada.) Gràcies, senyors de l’Associació Pujols, per treure de la ignorància uns pobres pagerols que vivim a quinze minuts de la Diagonal. Ara entenem la bogeria del senyor Clos per la millor ciutat del món: ¡així qualsevol, amb aquest concurs seràfic!
El pitjor que li pot passar a la peculiar obra de Pujols és que quatre il·luminats es prenguin al peu de la lletra i acríticament una cosa que per a l’autor era o presa de pèl o desvari; que agafin aquests textos amb voluntat exegètica i pretenguin fer-ne un catecisme, la base programàtica de vés a saber quina animalada. El Pujols interessant va ser el personatge, més que la seva obra i la seva “filosofia”. I aquest és el que cal donar a conèixer. El personatge que va influir Sagarra i Pla, el tertulià agut i divertit, l’articulista a vegades brillant, fins i tot el satíric estripat del Papitu i el del talent en brut present al seu llibre juvenil en castellà El nuevo Pascual o la prostitución (1906). Si no va fer una obra d’un gruix important segurament va ser perquè no li va interessar. No tenia temps; viure de renda, paradoxalment, pot portar a aquesta situació. Li agradava passar l’estona de la millor manera possible, i una manera de fer-ho –incomprensiblement-- va ser dedicar-se a desvariejos com aquest de la religió científica catalana, amb el qual es fotia del personal. ¿Que va interessar Dalí? Naturalment. I amb això no vull dir res en contra de Dalí, artista molt més seriós del que se sol admetre popularment.
Està molt bé donar a conèixer Pujols, que a alguns els sona només per alguna de les sortides que se li atribueixen, però mirem de no fer el ridícul, sisplau. Com a precaució, i per començar a tocar una mica de peus a terra, jo recomanaria llegir la biografia que en va escriure Pla. O els comentaris que li dedica Sagarra a les seves memòries. I cal, sobretot, deixar que la Fundació Francesc Pujols de Martorell pugui acabar de posar a l’abast dels interessats l’obra inèdita de Pujols i promoure’n, si cal, la publicació, cosa que em consta que té intenció de fer. I deixem els àngels en la pau celestial.
Però, francament, veient els fenòmens gairebé paranormals que afecten alguns exemplars de la fauna literària nostrada, ja no sé si no creure en la proliferació d'àngels --caiguts molt avall-- ciutadans. Potser em confon l'enrenou que fan els pollets imparables en el seu esforç desesperat per aixecar un vol icarià: fugir de la caverna ignorant i immolar-se en l'intent gloriós de salvar l'alta cultura. En fi, no ens hi encaparrem; les gallines també tenen ales i foten molt de xivarri inútil per acabar-se ajocant sobre un pal a un metre escàs del terra on es caguen i on sempre tornen a baixar per buscar la pitança, a vegades entremig de la merda. Exercici d'estiu per a alumnes de nivell C de català: llegiu atentament aquest text, marqueu-hi els errors gramaticals i comenteu-ne els principals problemes estilístics. En comptes d'aprendre a escriure --i una mica de bones maneres-- per evitar fer un ridícul immens, va i s'empassa una sobredosi de Wagner, el noi. ¡El que li --ens-- faltava!
Fa uns quants dies vaig enviar un text (això que en diuen cartes dels lectors) als diaris Avui i La Vanguardia. Com que veig que deu haver anat a parar a la paperera virtual (massa llarg, ja ho sé), el penjo aquí.
Pujols, angèlic i 'fashion'. Fa un parell de setmanes es va presentar a Martorell l’edició de l’Hiparxiologi, de Francesc Pujols, inèdit fins ara i escrit el 1937, segons la data que apareix als diversos mecanoscrits existents. Es tracta del text del ritual corresponent a allò que es va empescar de la hiparxiologia o la pantologia o la religió catalana, el manual de la qual va més o menys dictar a Josep Pla a la Torre de les Hores durant unes quantes setmanes de l’estiu de 1930. La presentació va anar a càrrec del senyor Joaquim Auladell, membre de l’Associació Francesc Pujols (promotora d’aquesta edició de Llibres de l’Índex) i autor de la introducció.
No vull comentar res sobre l’oportunitat de l’edició, tot i que, al contrari que Anton M. Espadaler (La Vanguardia, 14 de juny), en aquesta –permeteu-me-- collonada jo no hi veig cap interès ni una engruna d’ironia. Però voldria esmentar el pintoresquisme de tot plegat. Que es pretengui justificar el pretès interès d’aquest llibret amb “la creixent importància de les noves religions que la gent busca per fer-se seves” (paraules aproximadament textuals del presentador), amb “l’auge de l’interès pels àngels que hi ha a Barcelona” (“¿ho saben, vostès, que a Barcelona els àngels són moda?”), em sembla bastant delirant. (Si algú en vol més d’aquest l’estil, errades incloses, que es llegeixi la introducció esmentada.) Gràcies, senyors de l’Associació Pujols, per treure de la ignorància uns pobres pagerols que vivim a quinze minuts de la Diagonal. Ara entenem la bogeria del senyor Clos per la millor ciutat del món: ¡així qualsevol, amb aquest concurs seràfic!
El pitjor que li pot passar a la peculiar obra de Pujols és que quatre il·luminats es prenguin al peu de la lletra i acríticament una cosa que per a l’autor era o presa de pèl o desvari; que agafin aquests textos amb voluntat exegètica i pretenguin fer-ne un catecisme, la base programàtica de vés a saber quina animalada. El Pujols interessant va ser el personatge, més que la seva obra i la seva “filosofia”. I aquest és el que cal donar a conèixer. El personatge que va influir Sagarra i Pla, el tertulià agut i divertit, l’articulista a vegades brillant, fins i tot el satíric estripat del Papitu i el del talent en brut present al seu llibre juvenil en castellà El nuevo Pascual o la prostitución (1906). Si no va fer una obra d’un gruix important segurament va ser perquè no li va interessar. No tenia temps; viure de renda, paradoxalment, pot portar a aquesta situació. Li agradava passar l’estona de la millor manera possible, i una manera de fer-ho –incomprensiblement-- va ser dedicar-se a desvariejos com aquest de la religió científica catalana, amb el qual es fotia del personal. ¿Que va interessar Dalí? Naturalment. I amb això no vull dir res en contra de Dalí, artista molt més seriós del que se sol admetre popularment.
Està molt bé donar a conèixer Pujols, que a alguns els sona només per alguna de les sortides que se li atribueixen, però mirem de no fer el ridícul, sisplau. Com a precaució, i per començar a tocar una mica de peus a terra, jo recomanaria llegir la biografia que en va escriure Pla. O els comentaris que li dedica Sagarra a les seves memòries. I cal, sobretot, deixar que la Fundació Francesc Pujols de Martorell pugui acabar de posar a l’abast dels interessats l’obra inèdita de Pujols i promoure’n, si cal, la publicació, cosa que em consta que té intenció de fer. I deixem els àngels en la pau celestial.
Però, francament, veient els fenòmens gairebé paranormals que afecten alguns exemplars de la fauna literària nostrada, ja no sé si no creure en la proliferació d'àngels --caiguts molt avall-- ciutadans. Potser em confon l'enrenou que fan els pollets imparables en el seu esforç desesperat per aixecar un vol icarià: fugir de la caverna ignorant i immolar-se en l'intent gloriós de salvar l'alta cultura. En fi, no ens hi encaparrem; les gallines també tenen ales i foten molt de xivarri inútil per acabar-se ajocant sobre un pal a un metre escàs del terra on es caguen i on sempre tornen a baixar per buscar la pitança, a vegades entremig de la merda. Exercici d'estiu per a alumnes de nivell C de català: llegiu atentament aquest text, marqueu-hi els errors gramaticals i comenteu-ne els principals problemes estilístics. En comptes d'aprendre a escriure --i una mica de bones maneres-- per evitar fer un ridícul immens, va i s'empassa una sobredosi de Wagner, el noi. ¡El que li --ens-- faltava!
13 de juliol de 2003
Thanks, I don't need it!
Fast Acting Works In 15 mins or less! Never miss that moment again! This is not just Viagra, this is Better than Viagra! This is Fast Acting!
As the tab dissolves under the tongue it enters into the bloodstream within approximately 15 minutes. Sildenafil Citrate Soft tabs allow patients to experience and enjoy a more spontaneous sexual lifestyle.
No, encara no m'he decidit a fer lucratiu aquest racó, tot i que potser no estaria gens malament muntar-se un negociet. Però és que ja n'estic fins al capdamunt que cada dia m'arribi algun correu com aquest --dos o tres al dia, a vegades-- a l'adreça que tinc aquí posada perquè qui vulgui m'enviï comentaris. De tant en tant en rebo, de missatges de lectors, però el que més m'arriba són anuncis del trempador miraculós. Per si un cas em llegeixen --ingènua de mi-- que sàpiguen que de moment no em cal.
Fast Acting Works In 15 mins or less! Never miss that moment again! This is not just Viagra, this is Better than Viagra! This is Fast Acting!
As the tab dissolves under the tongue it enters into the bloodstream within approximately 15 minutes. Sildenafil Citrate Soft tabs allow patients to experience and enjoy a more spontaneous sexual lifestyle.
No, encara no m'he decidit a fer lucratiu aquest racó, tot i que potser no estaria gens malament muntar-se un negociet. Però és que ja n'estic fins al capdamunt que cada dia m'arribi algun correu com aquest --dos o tres al dia, a vegades-- a l'adreça que tinc aquí posada perquè qui vulgui m'enviï comentaris. De tant en tant en rebo, de missatges de lectors, però el que més m'arriba són anuncis del trempador miraculós. Per si un cas em llegeixen --ingènua de mi-- que sàpiguen que de moment no em cal.
7 de juliol de 2003
“Adiós muchachos, compañeros de mi vida”
No, el compañero fidelísssssimo no entona encara això: "...me toca a mi hoy emprender la retirada...”, però alguns cantants i intel·lectuals del seu règim es lamenten sentidament que “los amigos del alma anden confundidos” . “Hasta mi amigo Serrat”, deia un Silvio Rodríguez compungit, davant les càmeres de 30 minuts.
I és que finalment, amb molta cautela, amb molts peus de plom, amb molta amargura... alguns “intel·lectuals i artistes” han escrit --respetuosamente-- al compañero Fidel per expressar-li el seu desacord amb les execucions que ha perpetrat recentment aprofitant que tot déu de la progressia abonyegava casseroles desaforadament i no es podia sentir res més, del xivarri que feien.
“No me gusta la pena de muerte, pero...”, deia Silvio Rodríguez, amb uns arguments racionals d’un gran calibre. La pena de mort qüestió de gustos, ves qui ens ho havia de dir. També vam poder veure un càndid Víctor Manuel fent equilibris, els funambulismes de Vázquez Montalbán, el desencís de Pere Portabella... Però la més encantadora de totes va ser la planetària Rosa Regàs --àvia entranyable però moderna-- amb la solapa de disseny carregada de xapes. Gairebé ens va esquinçar l’ànima quan la vam sentir dir que “havia desitjat que no fos veritat, que fos un somni”, quan li ho van dir. No que no fos veritat que haguessin assassinat quatre pobres que volien fugir de l’illa, sinó que no ho fos que li haguessin robat el cromo.
L’únic que va gosar parlar clarament, sense escarafalls, va ser Fernando Trueba. Als altres se’ls notava el mal de ventre per haver de fer un paperot d'aquesta mena. Tan bé que els queda la budellada quan poden cridar fins a esgargamellar-se contra els dictadors, que havíem quedat que havien de ser de dretes per definició, ¿no? Alguna cosa no quadra. Algun cromo no encaixa bé a l’àlbum. ¿Somiem? ¡Benaurats els que dormen durant quaranta anys!
No, el compañero fidelísssssimo no entona encara això: "...me toca a mi hoy emprender la retirada...”, però alguns cantants i intel·lectuals del seu règim es lamenten sentidament que “los amigos del alma anden confundidos” . “Hasta mi amigo Serrat”, deia un Silvio Rodríguez compungit, davant les càmeres de 30 minuts.
I és que finalment, amb molta cautela, amb molts peus de plom, amb molta amargura... alguns “intel·lectuals i artistes” han escrit --respetuosamente-- al compañero Fidel per expressar-li el seu desacord amb les execucions que ha perpetrat recentment aprofitant que tot déu de la progressia abonyegava casseroles desaforadament i no es podia sentir res més, del xivarri que feien.
“No me gusta la pena de muerte, pero...”, deia Silvio Rodríguez, amb uns arguments racionals d’un gran calibre. La pena de mort qüestió de gustos, ves qui ens ho havia de dir. També vam poder veure un càndid Víctor Manuel fent equilibris, els funambulismes de Vázquez Montalbán, el desencís de Pere Portabella... Però la més encantadora de totes va ser la planetària Rosa Regàs --àvia entranyable però moderna-- amb la solapa de disseny carregada de xapes. Gairebé ens va esquinçar l’ànima quan la vam sentir dir que “havia desitjat que no fos veritat, que fos un somni”, quan li ho van dir. No que no fos veritat que haguessin assassinat quatre pobres que volien fugir de l’illa, sinó que no ho fos que li haguessin robat el cromo.
L’únic que va gosar parlar clarament, sense escarafalls, va ser Fernando Trueba. Als altres se’ls notava el mal de ventre per haver de fer un paperot d'aquesta mena. Tan bé que els queda la budellada quan poden cridar fins a esgargamellar-se contra els dictadors, que havíem quedat que havien de ser de dretes per definició, ¿no? Alguna cosa no quadra. Algun cromo no encaixa bé a l’àlbum. ¿Somiem? ¡Benaurats els que dormen durant quaranta anys!
30 de juny de 2003
Dilluns sentimental i mitòman
Últimament, de tant en tant, pensava en Katharine Hepburn. Hi pensava perquè sabia que passava dels noranta i que potser tindria la sort d'arribar a celebrar el centenari. No ha estat així. I potser millor per a ella, ja que sembla que el Parkinson i altres xacres la turmentaven. Seria bonic creure en contes fantàstics i pensar que ara continuarà rodant en un plató celestial on l'estaven esperant Tracy, Grant, Bogart, Hawks, Cukor, Huston... Però com que val més creure en el que veiem, ens conformaríem amb un cicle televisiu que ens mostrés la Kate en tota la seva esplendor: fantàsticament jove, esplèndidament madura i dolçament --a vegades, no sempre, la vellesa pot ser o semblar dolça-- envellida.
Últimament, de tant en tant, pensava en Katharine Hepburn. Hi pensava perquè sabia que passava dels noranta i que potser tindria la sort d'arribar a celebrar el centenari. No ha estat així. I potser millor per a ella, ja que sembla que el Parkinson i altres xacres la turmentaven. Seria bonic creure en contes fantàstics i pensar que ara continuarà rodant en un plató celestial on l'estaven esperant Tracy, Grant, Bogart, Hawks, Cukor, Huston... Però com que val més creure en el que veiem, ens conformaríem amb un cicle televisiu que ens mostrés la Kate en tota la seva esplendor: fantàsticament jove, esplèndidament madura i dolçament --a vegades, no sempre, la vellesa pot ser o semblar dolça-- envellida.
dimarts, 28 de desembre del 2010
6 de juny de 2003
Campanyem-nos, germans
Els més granadets deuen recordar que fa bastants anys, de tant en tant, algun desvagat enviava una carta a La Vanguardia dient, per exemple, que trobava ridículs els mitjons de rombes o pontificant sobre la manera ortodoxa de penjar els rotllos de paper de vàter (casos del tot reals que jo recordo, jovenets), i ja la teníem muntada. Cartes i cartes a favor i en contra dels mitjons cursis o sublims i sobre si el paper havia de penjar del porta-rotlles pel davant o pel darrere. Ara hem perdut aquell encant i la gent se'ns ha tornat aparentment molt més seriosa, i es mobilitza per coses molt més dignes, com tots sabem. O té la dèria de voler dignificar qualsevol bestiesa, com de seguida veureu. I com que muntar campanyes fa gràcia a molt gent, fins i tot hi ha webs dedicades a hostatjar-ne i divulgar-ne. “Crea la teva pròpia campanya”, anuncien. Només cal registrar-se i endavant les atxes. Avui, per un salt d’aquells que fem tot navegant, m’he trobat això. Agafeu-vos. (O potser descobrireu la causa que buscàveu; en tot cas, jo me’n rento les mans.)
“Comic Sans? No, gràcies!”
"Per un món on les tipografies tinguin el lloc que els correspon, diguem NO a la Comic Sans.
Si esteu farts de veure la Comic Sans a tot arreu (pàgines web, cartells, publicacions de l'AMPA de l'Escola dels vostres fills, anuncis publicitaris, ofertes de feina, portades de treballs, memòries de projectes final de carrera, etc) doneu suport a aquesta campanya.
Entre tots i totes aconseguirem un món sense Comic Sans.
Internautes sense fronteres”
Esforçant-m’hi una mica, fins i tot podria arribar a trobar “simpàtica” la cosa. Però és que no ho és gens. De fet, només cal llegir això que us he transcrit per adonar-se'n. ¡Però les adhesions, ui...! La gent s’ho pren seriosament i no és capaç de fer-hi gens de broma, ni una mica d'ironia. Les quaranta-nou que hi havia quan jo hi he entrat feien esgarrifar, de tan fonamentalment serioses i "sinceres". Plenes d’”odio aquesta lletra”, etc. (La gent ho “odia” tot, ¿us hi heu fixat?; tants llibres d’autoajuda que hi ha al mercat i tan plens d’energia negativa.) N’hi ha un parell que els engeguen a fer punyetes. Alguns ho aprofiten per demanar que el boicot s'estengui a la Times i a l’Arial, que també troben "odioses". Ah, el tipus de la web és la Verdana. Aquesta deu ser l’única políticament correcta. Esclar: verd, campanya, la font veritable... ¡Tot tan deliciosament bucòlic!
Ui, no pot ser; m'acabo d'adonar que això deu ser Verdana!
Els més granadets deuen recordar que fa bastants anys, de tant en tant, algun desvagat enviava una carta a La Vanguardia dient, per exemple, que trobava ridículs els mitjons de rombes o pontificant sobre la manera ortodoxa de penjar els rotllos de paper de vàter (casos del tot reals que jo recordo, jovenets), i ja la teníem muntada. Cartes i cartes a favor i en contra dels mitjons cursis o sublims i sobre si el paper havia de penjar del porta-rotlles pel davant o pel darrere. Ara hem perdut aquell encant i la gent se'ns ha tornat aparentment molt més seriosa, i es mobilitza per coses molt més dignes, com tots sabem. O té la dèria de voler dignificar qualsevol bestiesa, com de seguida veureu. I com que muntar campanyes fa gràcia a molt gent, fins i tot hi ha webs dedicades a hostatjar-ne i divulgar-ne. “Crea la teva pròpia campanya”, anuncien. Només cal registrar-se i endavant les atxes. Avui, per un salt d’aquells que fem tot navegant, m’he trobat això. Agafeu-vos. (O potser descobrireu la causa que buscàveu; en tot cas, jo me’n rento les mans.)
“Comic Sans? No, gràcies!”
"Per un món on les tipografies tinguin el lloc que els correspon, diguem NO a la Comic Sans.
Si esteu farts de veure la Comic Sans a tot arreu (pàgines web, cartells, publicacions de l'AMPA de l'Escola dels vostres fills, anuncis publicitaris, ofertes de feina, portades de treballs, memòries de projectes final de carrera, etc) doneu suport a aquesta campanya.
Entre tots i totes aconseguirem un món sense Comic Sans.
Internautes sense fronteres”
Esforçant-m’hi una mica, fins i tot podria arribar a trobar “simpàtica” la cosa. Però és que no ho és gens. De fet, només cal llegir això que us he transcrit per adonar-se'n. ¡Però les adhesions, ui...! La gent s’ho pren seriosament i no és capaç de fer-hi gens de broma, ni una mica d'ironia. Les quaranta-nou que hi havia quan jo hi he entrat feien esgarrifar, de tan fonamentalment serioses i "sinceres". Plenes d’”odio aquesta lletra”, etc. (La gent ho “odia” tot, ¿us hi heu fixat?; tants llibres d’autoajuda que hi ha al mercat i tan plens d’energia negativa.) N’hi ha un parell que els engeguen a fer punyetes. Alguns ho aprofiten per demanar que el boicot s'estengui a la Times i a l’Arial, que també troben "odioses". Ah, el tipus de la web és la Verdana. Aquesta deu ser l’única políticament correcta. Esclar: verd, campanya, la font veritable... ¡Tot tan deliciosament bucòlic!
Ui, no pot ser; m'acabo d'adonar que això deu ser Verdana!
dilluns, 6 de desembre del 2010
3 de juny de 2003
Sense tema
Últimament em renyen perquè no faig puntualment els deures. Ja se sap, comences fent una bestiesa com aquesta i llavors ja s’espera de tu que cada dia gargotegis una nota, com si fossis un columnista de diari, que cobren a tant la peça, els gargots dels quals tant li fot que en alguns casos siguin del tot prescindibles; mentre s’hagin fet un nom publicant trilogies pedants rai, avall va que fa baixada. No vull pas dir –¡valga’m déu i tots els sants!— que això d’aquí no sigui prescindible del tot. Però com que no em paguen... A més, mai dels mais he dit que aquest blog tingués vocació de diari, per més que alguns s’entestin a dir-ne “diaris personals”, dels weblogs (cliqueu l’enllaç de l’anotació de sota). Però, en fi, perdono els que em diuen que sóc una anotadora inconstant perquè em demostren que són molt fidels i, per això, estimats.
¿I què puc dir, avui, agombolada tot el dia per una dolça galvana? (¿Ho veieu?: permís per desertar immediatament.) Però no us penseu, que ja sabeu allò que els cansats fan la feina, i jo he treballat com cada dia, ep. Tot i que una mica més i no hi arribo, a la feina. I és que de debò que no sé on anirem a parar, si resulta que fins i tot els venerables jubilats se’ns tornen uns assassins del volant. Per un moment gairebé he pensat que era Javier de la Rosa (venia en sentit baixada de Can Brians), el que ha agafat la rotonda gairebé derrapant i sense mirar cap a l’esquerra –“ah, ¿però s’ha de mirar a l’esquerra?”-- per on justament venia jo --per sort, tan malfiada com sempre. Ni se n’ha adonat, el iaio. I no li he clavat botzinada, ves, cosa estranya en mi en ocasions com aquesta, potser és que també em vaig fent gran i perdo reflexos. A més, portava la dona al costat i segur que l’atabalava perquè arribaven tard a l’ambulatori. Més emoció circulatòria: uns cinc-cents metres més endavant, un jove audaç (els joves, ja se sap) se m’ha aturat en sec al davant en tombar per un carrer per agafar allò que sona, o sigui el mòbil. Finalment, la cirereta: dos exemplars del clàssic quotidià, d’aquells que els van vendre un cotxe defectuós i són tan burros que ni se n’han adonat: “¿intermiquè, diu?”. Deunidó, per un trajecte d'uns tres quilòmetres, ¿oi?
¿Veieu com n’és de fàcil teclejar per dir tonteries? Doncs mireu algunes de les columnes diàries d’alguns i algunes als diaris de bo i de veres, mireu...
Últimament em renyen perquè no faig puntualment els deures. Ja se sap, comences fent una bestiesa com aquesta i llavors ja s’espera de tu que cada dia gargotegis una nota, com si fossis un columnista de diari, que cobren a tant la peça, els gargots dels quals tant li fot que en alguns casos siguin del tot prescindibles; mentre s’hagin fet un nom publicant trilogies pedants rai, avall va que fa baixada. No vull pas dir –¡valga’m déu i tots els sants!— que això d’aquí no sigui prescindible del tot. Però com que no em paguen... A més, mai dels mais he dit que aquest blog tingués vocació de diari, per més que alguns s’entestin a dir-ne “diaris personals”, dels weblogs (cliqueu l’enllaç de l’anotació de sota). Però, en fi, perdono els que em diuen que sóc una anotadora inconstant perquè em demostren que són molt fidels i, per això, estimats.
¿I què puc dir, avui, agombolada tot el dia per una dolça galvana? (¿Ho veieu?: permís per desertar immediatament.) Però no us penseu, que ja sabeu allò que els cansats fan la feina, i jo he treballat com cada dia, ep. Tot i que una mica més i no hi arribo, a la feina. I és que de debò que no sé on anirem a parar, si resulta que fins i tot els venerables jubilats se’ns tornen uns assassins del volant. Per un moment gairebé he pensat que era Javier de la Rosa (venia en sentit baixada de Can Brians), el que ha agafat la rotonda gairebé derrapant i sense mirar cap a l’esquerra –“ah, ¿però s’ha de mirar a l’esquerra?”-- per on justament venia jo --per sort, tan malfiada com sempre. Ni se n’ha adonat, el iaio. I no li he clavat botzinada, ves, cosa estranya en mi en ocasions com aquesta, potser és que també em vaig fent gran i perdo reflexos. A més, portava la dona al costat i segur que l’atabalava perquè arribaven tard a l’ambulatori. Més emoció circulatòria: uns cinc-cents metres més endavant, un jove audaç (els joves, ja se sap) se m’ha aturat en sec al davant en tombar per un carrer per agafar allò que sona, o sigui el mòbil. Finalment, la cirereta: dos exemplars del clàssic quotidià, d’aquells que els van vendre un cotxe defectuós i són tan burros que ni se n’han adonat: “¿intermiquè, diu?”. Deunidó, per un trajecte d'uns tres quilòmetres, ¿oi?
¿Veieu com n’és de fàcil teclejar per dir tonteries? Doncs mireu algunes de les columnes diàries d’alguns i algunes als diaris de bo i de veres, mireu...
28 de maig de 2003
Postal de poble
“Per fi tindrem ajuntament”, deia una martorellenca irònica. I és que encetem un període de promiscuïtat municipal, després de 24 anys d’un avorriment monolític, de pedra picada, gairebé matrimonial (vuit anys socialista, setze anys convergent). Encara no sabem si serà un simple amistançament –la denominació “parella de fet” em sembla que no respon al que seria-- o bé un ménage à trois descarat, tot i que els últims rumors apunten cap a aquesta possibilitat. Ara, les maniobres de seducció, aquests dies –nits, sobretot— sota el balcó dels republicans decisius es veu que són d’un morbo pujadíssim. Jorba I el desitjat es deixa estimar: “T’ho donaré tot, chorba del meu cor”, diuen que han sentit cantar alguns veïns, ara en veu de baix convergent, ara en veu de sopranos d’esquerres.
(Per fer-se’n una mica la idea, el panorama és aquest: 8 CiU, 7 PSC, 2 ERC, 2 ICV, 1 PP, 1 Martorell.)
“Per fi tindrem ajuntament”, deia una martorellenca irònica. I és que encetem un període de promiscuïtat municipal, després de 24 anys d’un avorriment monolític, de pedra picada, gairebé matrimonial (vuit anys socialista, setze anys convergent). Encara no sabem si serà un simple amistançament –la denominació “parella de fet” em sembla que no respon al que seria-- o bé un ménage à trois descarat, tot i que els últims rumors apunten cap a aquesta possibilitat. Ara, les maniobres de seducció, aquests dies –nits, sobretot— sota el balcó dels republicans decisius es veu que són d’un morbo pujadíssim. Jorba I el desitjat es deixa estimar: “T’ho donaré tot, chorba del meu cor”, diuen que han sentit cantar alguns veïns, ara en veu de baix convergent, ara en veu de sopranos d’esquerres.
(Per fer-se’n una mica la idea, el panorama és aquest: 8 CiU, 7 PSC, 2 ERC, 2 ICV, 1 PP, 1 Martorell.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)