Després de les esgarrifances... tremolors
Primer em pensava que era una broma, però de seguida ho he descartat; no pot ser que s'inventin una cosa així (fer un bot general, el mateix dia i a la mateixa hora), m'he dit. Bé, el primer impuls, un cop superat l'estupor, ha estat córrer escales avall quan he recordat que en aquells moments, tres quarts d'una d'aquest migdia, el Molt Honorable President inaugurava una escola construïda a uns dos-cents metres de casa meva (prou lluny per no sentir el brogit i la fúria dels tendres i innocents infants, gràcies a una feliç coincidència de coordenades urbanístiques --res de providències benefactores, tot és pur atzar-- del meu barri)--, per veure si amb la seva natural desimboltura es posava a saltar al pati nou de trinca per comprovar que faria el seu fet el dia de l'ídem. Deixem-ho córrer. Però això de la canalla saltant em ve bé --o m'ho faig venir bé-- per fer referència al que comentava ahir Josep M. Espinàs a El Periódico:
Els altres en les seves gàbies
Des de la riba mediterrània sempre s'ha vist amb un punt d'ironia la tendència dels britànics, i dels saxons en general, a fundar clubs d'aficionats a coses que ens semblen pintoresques. Als Estats Units també s'hi troben centenars d'associacions que aquí serien impensables. L'última, de moment: l'agrupació dels qui no tenen fills petits, per tal de defensar els seus interessos davant dels qui en tenen. Troben que els treballadors amb nens estan massa protegits per l'Administració.
Actualment, internet afavoreix que qualsevol proposta pugui rebre moltes adhesions i crítiques, i la d'aquests sense fills ha provocat un escàndol: com es fa amb els no fumadors, els restaurants haurien de reservar espais per als sense nens. I als supermercats s'haurien de garantir unes determinades hores també sense nens.
Tothom, en algun moment, ha considerat que les criatures eren una molèstia en un espai compartit. Els nens aprenen a parlar espontàniament, però, perquè aprenguin a callar quan toca, pares i mestres s'han d'esforçar. Costa trobar en establiments oberts al públic nens i nenes que no parlin xisclant i que no parin de moure's. Naturalment, això és incòmode per als grans, però les propostes dels sense nens nord-americans ens fan veure com anem avançant pel camí de la intolerància, més exactament: de la incapacitat per adaptar-nos a les molèsties.
L'espècie humana, que s'ha imposat a les altres per la seva capacitat d'adaptació, està curiosament formada, cada vegada més, per individus que són immunodeficients a les petites incomoditats quotidianes. Les anteriors generacions sabien assimilar-les. Ara vivim instal.lats en una queixa exagerada per la temperatura que fa, els fums, els sorolls, una empenta que rebem, l'espera en una cua...
L'educació cívica és absolutament exigible. Però els nord-americans que volen aïllar els nens i altres iniciatives --massa-- d'exclusió social suggereixen una tendència preocupant: com que som cada vegada menys comprensius, els altres ens molesten.
Normalment trobo encertats els punts de vista d'Espinàs perquè sempre fugen dels estereotips, són intel·ligents i els exposa amb aquell estil seu tan elegant. Però, tot i compartir la seva apreciació que cada dia sembla que hi hagi més gent irritada per banalitats, en aquest cas no puc ocultar una certa simpatia per aquesta associació dels sense fills petits. Posats a veure oenagés d'allò més pintoresc, aquesta no em sembla de les més absurdes; ni de bon tros. Perquè no trobar nens insidiosos --sí, producte de pares irresponsables i mal educats, ja ho sabem-- en segons quins llocs és un luxe cada cop més escàs. No ho sé, potser és que el nen que l'altre dia, mentre jo triava unes llaunes en un híper, em va engaltar dues puntades de peu a la canyella de la cama mentre sa santa mare ho contemplava com aquell qui veu el seu cadell fent la més gran meravella, s'entrenava per a l'11 de l'11 a les 11, que tot pot ser. La tercera coça se la va ben guardar, però, després del moc pertinent --meu, esclar.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
15 d'octubre de 2002
Esgarrifances
No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":
"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)
Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "
Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.
I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.
No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":
"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)
Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "
Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.
I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
6 d'octubre de 2002
Diumenge
Se m'acut que la reproducció més fidel que es pot obtenir del naixement de la ment és la fiblada d'astorament que acompanya el precís moment que, mirant un garbuix de branquillons i de fulles, un de sobte s'adona que el que semblava un component natural d'aquell garbuix és un insecte o un ocell meravellosament disfressat.
També hi ha un intens plaer (i, després de tot, ¿quina altra cosa hauria de produir la recerca científica?) a resoldre l'enigma d'eclosió inicial de la ment de l'home postulant una pausa voluptuosa en el desenvolupament de la resta de la natura, un escarxofament i una mandra que va permetre primer de tot la formació de l'Homo poeticus, sense el qual el sapiens no s'hauria pogut desenvolupar. 'La lluita per la vida', ¡ja ho crec! La maledicció de la batalla i de la fatiga condueix altre cop l'home al verro, a l'obsessió folla de la bèstia que gruny a la recerca de l'aliment. (...) Treballadors del món, disperseu-vos! Els llibres antics estan equivocats. El món va ser creat un diumenge.
Vladimir Nabokov, Parla, memòria.
Se m'acut que la reproducció més fidel que es pot obtenir del naixement de la ment és la fiblada d'astorament que acompanya el precís moment que, mirant un garbuix de branquillons i de fulles, un de sobte s'adona que el que semblava un component natural d'aquell garbuix és un insecte o un ocell meravellosament disfressat.
També hi ha un intens plaer (i, després de tot, ¿quina altra cosa hauria de produir la recerca científica?) a resoldre l'enigma d'eclosió inicial de la ment de l'home postulant una pausa voluptuosa en el desenvolupament de la resta de la natura, un escarxofament i una mandra que va permetre primer de tot la formació de l'Homo poeticus, sense el qual el sapiens no s'hauria pogut desenvolupar. 'La lluita per la vida', ¡ja ho crec! La maledicció de la batalla i de la fatiga condueix altre cop l'home al verro, a l'obsessió folla de la bèstia que gruny a la recerca de l'aliment. (...) Treballadors del món, disperseu-vos! Els llibres antics estan equivocats. El món va ser creat un diumenge.
Vladimir Nabokov, Parla, memòria.
3 d'octubre de 2002
Homenatges menstruals
(Fina, segura y non plus ultra)
És natural, les pàtries són mares, i les mares han d'haver menstruat prèviament per poder-ho ser; així doncs ¿què té d'estrany un homenatge menstrual = mensual a la gran compresa tacada amb la sagrada sang que ens agermana, tots fills de la gran... mare? Només un dubte: el roig és la sang menstruada per la pàtria, però, ¿i el gualda? Ah, ja hi caic; també és ben natural que un estat d'exaltació permanent arribi a provocar en els pares de la pàtria uns vessaments fora mida.
(Fina, segura y non plus ultra)
És natural, les pàtries són mares, i les mares han d'haver menstruat prèviament per poder-ho ser; així doncs ¿què té d'estrany un homenatge menstrual = mensual a la gran compresa tacada amb la sagrada sang que ens agermana, tots fills de la gran... mare? Només un dubte: el roig és la sang menstruada per la pàtria, però, ¿i el gualda? Ah, ja hi caic; també és ben natural que un estat d'exaltació permanent arribi a provocar en els pares de la pàtria uns vessaments fora mida.
1 d'octubre de 2002
La fascinadora delícia de la tardor consisteix, potser, en la il•lusió de tornar sobre un mateix, produïda per la màgia del retorn de la realitat. De l'estiu, queda, a la retina, alguna vaga reminiscència: el color d'algun suèter vist a l'espatlla d'una o altra senyoreta: de color de pruna, de color de granadina, de color de magrana. Josep Pla
diumenge, 17 d’octubre del 2010
30 de setembre de 2002
Gratificacions
Un lector em felicita perquè diu que amb la meva manera d'escriure dec provocar algun mal de fetge Li dono públicament les gràcies pel que considero una esplèndida floreta de tardor, tan esplèndida com la del safrà, que alhora té el detall de ser profitosa --que és el que, segons Josep Pla, li faltava a la rosa per ser perfecta--, però no confio gaire que els insuficients hepàtics a qui m'agradaria provocar almenys algun fel sobreeixit visitin aquesta pàgina. Tanmateix, no se sap mai, que deia aquell.
Em permeto esmentar una altra cosa que em comenta aquest lector, també professor de secundària, sector soferts. Diu que els professors estan farts d'haver d'assumir les tasques més elementals de les quals han dimitit molts pares, com ensenyar als escolars a rentar-se les dents, per exemple. I afegeix que mentre la gent no es qüestioni seriosament el perquè de posar criatures al món sense intentar canviar res, ell comença a estar en contra de l'avortament voluntari i a favor de... l'obligatori. Ho diu amb una sornegueria valenciana encantadora, però carregada de la santa raó dels raonablement emprenyats.
Un lector em felicita perquè diu que amb la meva manera d'escriure dec provocar algun mal de fetge Li dono públicament les gràcies pel que considero una esplèndida floreta de tardor, tan esplèndida com la del safrà, que alhora té el detall de ser profitosa --que és el que, segons Josep Pla, li faltava a la rosa per ser perfecta--, però no confio gaire que els insuficients hepàtics a qui m'agradaria provocar almenys algun fel sobreeixit visitin aquesta pàgina. Tanmateix, no se sap mai, que deia aquell.
Em permeto esmentar una altra cosa que em comenta aquest lector, també professor de secundària, sector soferts. Diu que els professors estan farts d'haver d'assumir les tasques més elementals de les quals han dimitit molts pares, com ensenyar als escolars a rentar-se les dents, per exemple. I afegeix que mentre la gent no es qüestioni seriosament el perquè de posar criatures al món sense intentar canviar res, ell comença a estar en contra de l'avortament voluntari i a favor de... l'obligatori. Ho diu amb una sornegueria valenciana encantadora, però carregada de la santa raó dels raonablement emprenyats.
21 de setembre de 2002
TV3, per fi, promou la lectura
Aquesta setmana hem pogut veure de quina manera les ments més creatives de TV3 s'han posat a treballar per promoure la lectura. ¿Com no se'ls havia acudit abans? Em sembla una idea genial, això de promocionar els llibres dins els espais d'esports. Resulta que l'altre dia, el Xavier Bonastre, amb aquella cantarella tan trempada (¡quin martiri les cantarelles i les veus dels presentadors de la casa, senyor!), ens informava d'un fet inaudit amb aquestes paraules: "L'entrenador noruec del Bruges ha arribat a Barcelona molt relaxat, com ho demostra el fet que, tot just pujar a l'autocar, s'ha posat a llegir un llibre!!!". La cursiva indica l'inici de l'èmfasi en l'entonació i la negreta, a més, la pujada de to. Ell mateix, pobre Bonastre, es meravellava que els del futbol sapiguen què és un llibre. Però esclar, aquest és de nord enllà enllà. Només una mica més avall, cap als Països Baixos, ja sabem com són els "futboleros", sobretot els van. I aquí, ara que l'ínclit Guardiola, fan número u de Martí Pol --dos, de fet, darrere el Llach--, diuen les males llengües que se'ns dopa pel dolç país d'Itàlia... Apa, endavant amb la promoció, doncs. I a insitir en la idea que un llibre relaxa.
Aquesta setmana hem pogut veure de quina manera les ments més creatives de TV3 s'han posat a treballar per promoure la lectura. ¿Com no se'ls havia acudit abans? Em sembla una idea genial, això de promocionar els llibres dins els espais d'esports. Resulta que l'altre dia, el Xavier Bonastre, amb aquella cantarella tan trempada (¡quin martiri les cantarelles i les veus dels presentadors de la casa, senyor!), ens informava d'un fet inaudit amb aquestes paraules: "L'entrenador noruec del Bruges ha arribat a Barcelona molt relaxat, com ho demostra el fet que, tot just pujar a l'autocar, s'ha posat a llegir un llibre!!!". La cursiva indica l'inici de l'èmfasi en l'entonació i la negreta, a més, la pujada de to. Ell mateix, pobre Bonastre, es meravellava que els del futbol sapiguen què és un llibre. Però esclar, aquest és de nord enllà enllà. Només una mica més avall, cap als Països Baixos, ja sabem com són els "futboleros", sobretot els van. I aquí, ara que l'ínclit Guardiola, fan número u de Martí Pol --dos, de fet, darrere el Llach--, diuen les males llengües que se'ns dopa pel dolç país d'Itàlia... Apa, endavant amb la promoció, doncs. I a insitir en la idea que un llibre relaxa.
17 de setembre de 2001
Vaig veure mares felices
Potser ja toca qüestionar-se el tòpic que ens volem creure tots des de temps ancestrals que diu que el dia més feliç d'una mare és el dia que pareix. Mentida, com gairebé tots els tòpics. De dia més feliç per a una mare --i també per a algun pare, potser-- n'hi ha un cada any: el dia que els fillets estimats tornen a classe a aprendre de lletra. Ahir feien goig de veure els somriures radiants de moltes mares després de deixar els cadells a escola; estaven realment exultants. Amb la mestressa de la cafeteria on miro d'escapar-me un moment cada matí a fer un talladet, vam tenir ocasió de fer un miniestudi sociològic --¿o psicosociològic?-- d'urgència fruit d'un ràpid treball de camp --gens cansat, d'altra banda-- consistent en l'observació d'un univers femení d'edats compreses entre els 30 i els 40 anys, majoritàriament, que considerem del tot representatiu (com fan els bons experts en estudis d'aquest tipus, nosaltres no podríem ser menys). Conclusió també d'urgència: semblaven mig beneitones i tot, de tan felices. (En canvi, molts mestres i professors no ho devien ser tant, ahir, de feliços. Ja se sap, la felicitat d'uns és la desgràcia d'uns altres.) Perquè, a veure, tot l'instint maternal que vulgueu, però més d'hora que tard la realitat descarnada se'ns imposa: la canalla lliga molt, limita, erosiona, carrega, en definitiva.
Però encara vam tenir temps d'arribar a una altra conclusió: resulta que les més joioses eren aquelles que, alliberades de feines fora de casa (que n'hi ha que ho estan, i ben de gust, no fem demagògies barates, ara), es troben per esmorzar abans d'anar a plaça i a fer les feines de la dolça llar. Les que treballen (¡xxxssttt no!, res d'allò: "les dones que fan les feines de casa treballen molt i es mereixen un sou", ¿i les que a més treballem fora què, doncs?, ¿dos sous?) no estan tan frustrades, es veu, i no necessiten tan imperiosament desfer-se dels fruits de les seves entranyes. No, no sóc mestra ni professora, per sort, --però sí mare-- i realment planyo aquells que ho són i que arribat mig setembre han de suportar la creu d'aguantar les criatures dels altres. No els vulguem escatimar les vacances, del treball.
Potser ja toca qüestionar-se el tòpic que ens volem creure tots des de temps ancestrals que diu que el dia més feliç d'una mare és el dia que pareix. Mentida, com gairebé tots els tòpics. De dia més feliç per a una mare --i també per a algun pare, potser-- n'hi ha un cada any: el dia que els fillets estimats tornen a classe a aprendre de lletra. Ahir feien goig de veure els somriures radiants de moltes mares després de deixar els cadells a escola; estaven realment exultants. Amb la mestressa de la cafeteria on miro d'escapar-me un moment cada matí a fer un talladet, vam tenir ocasió de fer un miniestudi sociològic --¿o psicosociològic?-- d'urgència fruit d'un ràpid treball de camp --gens cansat, d'altra banda-- consistent en l'observació d'un univers femení d'edats compreses entre els 30 i els 40 anys, majoritàriament, que considerem del tot representatiu (com fan els bons experts en estudis d'aquest tipus, nosaltres no podríem ser menys). Conclusió també d'urgència: semblaven mig beneitones i tot, de tan felices. (En canvi, molts mestres i professors no ho devien ser tant, ahir, de feliços. Ja se sap, la felicitat d'uns és la desgràcia d'uns altres.) Perquè, a veure, tot l'instint maternal que vulgueu, però més d'hora que tard la realitat descarnada se'ns imposa: la canalla lliga molt, limita, erosiona, carrega, en definitiva.
Però encara vam tenir temps d'arribar a una altra conclusió: resulta que les més joioses eren aquelles que, alliberades de feines fora de casa (que n'hi ha que ho estan, i ben de gust, no fem demagògies barates, ara), es troben per esmorzar abans d'anar a plaça i a fer les feines de la dolça llar. Les que treballen (¡xxxssttt no!, res d'allò: "les dones que fan les feines de casa treballen molt i es mereixen un sou", ¿i les que a més treballem fora què, doncs?, ¿dos sous?) no estan tan frustrades, es veu, i no necessiten tan imperiosament desfer-se dels fruits de les seves entranyes. No, no sóc mestra ni professora, per sort, --però sí mare-- i realment planyo aquells que ho són i que arribat mig setembre han de suportar la creu d'aguantar les criatures dels altres. No els vulguem escatimar les vacances, del treball.
16 de setembre de 2002
El seny necessari
És tard i tinc poc temps, però us facilito aquest enllaç a un article interessant. Potser als qui, com jo mateixa, van lluir aquelles samarretes i aquells adhesius amb el sol esplèndid del "Nuclear?, no gràcies", se'ls farà una mica de mal mastegar alguna opinió. Però penso que val la pena tota la reflexió que hi fa l'autor. Ens cal posar una mica de seny, em sembla, en tot aquest guirigall apocalíptic que dóna per fet el canvi climàtic del qual ens diuen que som tots culpables, que els mòbils produeixen càncer, que els transgènics són una aberració --com si fossin un invent recent, d'altra banda, quan els pagesos n'estan farts, de produir híbrids des de fa anys i panys--, que la manipulació genètica és un pecat mortal, etc. Bona nit. O bon dia.
És tard i tinc poc temps, però us facilito aquest enllaç a un article interessant. Potser als qui, com jo mateixa, van lluir aquelles samarretes i aquells adhesius amb el sol esplèndid del "Nuclear?, no gràcies", se'ls farà una mica de mal mastegar alguna opinió. Però penso que val la pena tota la reflexió que hi fa l'autor. Ens cal posar una mica de seny, em sembla, en tot aquest guirigall apocalíptic que dóna per fet el canvi climàtic del qual ens diuen que som tots culpables, que els mòbils produeixen càncer, que els transgènics són una aberració --com si fossin un invent recent, d'altra banda, quan els pagesos n'estan farts, de produir híbrids des de fa anys i panys--, que la manipulació genètica és un pecat mortal, etc. Bona nit. O bon dia.
diumenge, 26 de setembre del 2010
12 de setembre de 2002
Pornografia a les publicacions municipals
L'Ajuntament de Lleida es veu que edita una revista de cultura que es diu Transversal. A Internet hi ha penjats els sumaris dels números que van fent (van pel 18), però no s'hi poden llegir els articles. N'he sabut l'existència fullejant la revista El Temps d'aquesta setmana (tampoc no cal que en busqueu la versió digital, no en té; ni dels números endarrerits, com caldria esperar). En aquest número 18 de la revista institucional lleidatana, hi ha tot un dossier la mar de saberut --se suposa per alguns noms que cita El Temps-- sobre els atemptats de l'11 de setembre a Nova York. (Per cert, per què coi tothom es lamenta que això ha deslluït --ho diuen així, des dels "comunicadors" fins a la fornera de sota a casa, paraula-- "la nostra commemoració"?). La revista valenciana reprodueix una il•lustració que inclouen els de Transversal (revista editada per l'Ajuntament de Lleida, no ho oblidem; no és cap fanzine contracultural o alternatiu) consistent en un fotomuntatge en què es veu Bin Laden sodomitzant George Bush. Només em faig una pregunta: ¿què passaria si algú fes una cosa semblant on es veiés, per exemple, un etarra enculant Aznar? Pregunta ben poca-solta, òbviament.
L'Ajuntament de Lleida es veu que edita una revista de cultura que es diu Transversal. A Internet hi ha penjats els sumaris dels números que van fent (van pel 18), però no s'hi poden llegir els articles. N'he sabut l'existència fullejant la revista El Temps d'aquesta setmana (tampoc no cal que en busqueu la versió digital, no en té; ni dels números endarrerits, com caldria esperar). En aquest número 18 de la revista institucional lleidatana, hi ha tot un dossier la mar de saberut --se suposa per alguns noms que cita El Temps-- sobre els atemptats de l'11 de setembre a Nova York. (Per cert, per què coi tothom es lamenta que això ha deslluït --ho diuen així, des dels "comunicadors" fins a la fornera de sota a casa, paraula-- "la nostra commemoració"?). La revista valenciana reprodueix una il•lustració que inclouen els de Transversal (revista editada per l'Ajuntament de Lleida, no ho oblidem; no és cap fanzine contracultural o alternatiu) consistent en un fotomuntatge en què es veu Bin Laden sodomitzant George Bush. Només em faig una pregunta: ¿què passaria si algú fes una cosa semblant on es veiés, per exemple, un etarra enculant Aznar? Pregunta ben poca-solta, òbviament.
8 de setembre de 2002
Caro infirma est (La carn és feble)
Diuen que tots els sants tenen capvuitada; doncs no veig per què els comentaris pendents han de tenir menys privilegis. Diumenge passat, a l'Avui, el senyor Ignasi Riera escrivia això.
Jo no sé vosaltres, però a mi m'ha provocat una gran riallada (últimament ric massa, em sembla, però diuen que és sa) això de: "...es necessita bona fe, dedicació, coratge, amor al país -a l'engròs i a la menuda- per dedicar-se a assumir una representació, que pot ser brillant i fins i tot plàcida uns quants dies...". No negaré que alguna persona de bona fe abraci la doctrina llistera cridada per aquestes qualitats tan nobles i altruistes, però la majoria... ¡sisplau! Ja ho sé, no cal que em digueu allò del mal menor de la democràcia, etc. Només faltaria. M'ho sé --i n'estic plenanamet convençuda, per si algú ho pot dubtar--, però això no treu que no puguem ser una mica exigents, ¿no? Molts ens conformaríem que la majoria d'aquests --petulants o nobles-- polítics fossin uns gestors mitjanament correctes, que sabessin triar uns tècnics i assessors mitjanament competents i que fossin mitjanament discrets i humils tots plegats. Sí, potser és trist conformar-se amb la mediocritat, però és que normalment ni s'hi arriba, i amb aquest panorama demanar l'excel•lència seria pueril. Jo em conformaria si en la meva petita ciutat "tots" els nostres representants públics fossin unes mitjanies eficaces i mínimament elegants en les formes.
Mireu, als pobles i les ciutats petites, on gairebé tots ens coneixem, encara (això a vegades és bo, però la majoria de cops és molt pesat), tots sabem el pa que s'hi dóna, un pa que en aquest cas porta incorporat un llevat especial, freturós, ja en el moment de ser pastat amb la farina, d'absorbir substàncies sucoses i suculentes --ja ho sabeu, allò del "sucar-hi"--, siguin aquestes en forma de privilegis materials o purament destinats a cobrir les ànsies naturals de vanitat que tots duem a dins, però que alguns no saben o no poden satisfer de cap més manera. Si viviu en algun medi ciutadà petit o mitjà, potser ja us haureu adonat de la simpatia renovada d'alguns elements de l'oposició quan us els trobeu al quiosc, a la fleca o al mercat; d'una certa baixada de pressió en l'emissió de fums d'alguns elements del partit que governa quan també us els trobeu en qualsevol cantonada, i potser també us deuen haver arribat els ecos de maniobres de seducció diversa de possibles --i alguns de probables-- candidats destinats a renovar i completar estocs, que ja se sap que per continuar en un mercat tan competitiu cal renovar-se una mica. Potser fins i tot sou víctimes --o beneficiaris, depèn de les vostres inclinacions-- d'algun assetjament d'aquest tipus. Realment divertit, tot plegat, si no fos tan previsible, tan fastigosament i fatigosament misèrrim, en general. Per això, parlar amb belles paraules com "bona fe", "coratge" i "amor" aplicades als polítics em sembla una mica barrut. Però ja sabem que el senyor Riera durant molts anys va alimentar el seu sotabarba generós a base dels suquets excelsos que paguem entre tots --¡quines galtones, déu meu!
Diuen que tots els sants tenen capvuitada; doncs no veig per què els comentaris pendents han de tenir menys privilegis. Diumenge passat, a l'Avui, el senyor Ignasi Riera escrivia això.
Jo no sé vosaltres, però a mi m'ha provocat una gran riallada (últimament ric massa, em sembla, però diuen que és sa) això de: "...es necessita bona fe, dedicació, coratge, amor al país -a l'engròs i a la menuda- per dedicar-se a assumir una representació, que pot ser brillant i fins i tot plàcida uns quants dies...". No negaré que alguna persona de bona fe abraci la doctrina llistera cridada per aquestes qualitats tan nobles i altruistes, però la majoria... ¡sisplau! Ja ho sé, no cal que em digueu allò del mal menor de la democràcia, etc. Només faltaria. M'ho sé --i n'estic plenanamet convençuda, per si algú ho pot dubtar--, però això no treu que no puguem ser una mica exigents, ¿no? Molts ens conformaríem que la majoria d'aquests --petulants o nobles-- polítics fossin uns gestors mitjanament correctes, que sabessin triar uns tècnics i assessors mitjanament competents i que fossin mitjanament discrets i humils tots plegats. Sí, potser és trist conformar-se amb la mediocritat, però és que normalment ni s'hi arriba, i amb aquest panorama demanar l'excel•lència seria pueril. Jo em conformaria si en la meva petita ciutat "tots" els nostres representants públics fossin unes mitjanies eficaces i mínimament elegants en les formes.
Mireu, als pobles i les ciutats petites, on gairebé tots ens coneixem, encara (això a vegades és bo, però la majoria de cops és molt pesat), tots sabem el pa que s'hi dóna, un pa que en aquest cas porta incorporat un llevat especial, freturós, ja en el moment de ser pastat amb la farina, d'absorbir substàncies sucoses i suculentes --ja ho sabeu, allò del "sucar-hi"--, siguin aquestes en forma de privilegis materials o purament destinats a cobrir les ànsies naturals de vanitat que tots duem a dins, però que alguns no saben o no poden satisfer de cap més manera. Si viviu en algun medi ciutadà petit o mitjà, potser ja us haureu adonat de la simpatia renovada d'alguns elements de l'oposició quan us els trobeu al quiosc, a la fleca o al mercat; d'una certa baixada de pressió en l'emissió de fums d'alguns elements del partit que governa quan també us els trobeu en qualsevol cantonada, i potser també us deuen haver arribat els ecos de maniobres de seducció diversa de possibles --i alguns de probables-- candidats destinats a renovar i completar estocs, que ja se sap que per continuar en un mercat tan competitiu cal renovar-se una mica. Potser fins i tot sou víctimes --o beneficiaris, depèn de les vostres inclinacions-- d'algun assetjament d'aquest tipus. Realment divertit, tot plegat, si no fos tan previsible, tan fastigosament i fatigosament misèrrim, en general. Per això, parlar amb belles paraules com "bona fe", "coratge" i "amor" aplicades als polítics em sembla una mica barrut. Però ja sabem que el senyor Riera durant molts anys va alimentar el seu sotabarba generós a base dels suquets excelsos que paguem entre tots --¡quines galtones, déu meu!
6 de setembre de 2002
Havanera
Abans d'ahir vaig enviar un correu als meus parents cubans. Sí, hi ha qui té molta terra a l'Havana; jo hi tinc uns quants cosins segons i tercers. Tres germanes de la meva àvia paterna devien ser molt aventureres --o més aviat és que es van enamorar de tres aventurers, que pel cas és el mateix-- i se'n van anar a fer les Amèriques. Cap d'ells en va tornar fet un nou ric indiano; però es veu que s'hi van trobar bé, hi van treballar tota la vida i es van dedicar a procrear cubans. Bé, doncs en el correu, després de les fórmules de rigor: com esteu, com va la salut de la mare, nosaltres anar fent, com va la feina, etc., vaig estar a punt de cometre la indelicadesa de preguntar com els anava la festa, però al final me'n vaig saber estar. Perquè per si no ho sabíeu, es veu que aquests dies l'Havana i tot Cuba és una festa. Tot déu cantant i ballant son pels carrers, m'imagino, per celebrar que fa cinquanta anys Hemingway va publicar The Old Man and the Sea, el protagonista de la qual estava presumiblement inspirat en un home que l'escriptor va conèixer a l'illa. Agraeixo profundament a aquest senyor jurista (com que la cosa és curteta --breu, vull dir-- us estalvio de clicar per fer el salt i repodueixo el bitlletet aquí) que ens hagi informat d'un esdeviment tan entranyable i tan feliç per als cubans:
"L'Havana era una festa
Vaig conèixer Gregorio Fuentes a Cojimar quan rondava els 100 anys. Presumia de ser Santiago, el vell llargarut d'ulls blaus que va immortalitzar Ernest Hemingway a El vell i la mar, la novel.la guardonada amb el Nobel que avui compleix 50 anys. La revista Life li va pagar 30.000 dòlars per la seva edició. Hemingway va acceptar aquesta oferta excepcional a condició que el seu import s'entregués a la leproseria El Rincón de l'Havana.
Avui Cuba està de festa. Per a la seva gent, Hemingway és alguna cosa més que el caçador solitari amant dels toros, la vida, el whisky, les dones i l'amor. Representa el fet de ser solidari que va predir el poeta cubà José Martí als seus versos: "Lo que me duele no es vivir: me duele vivir sin hacer bien"."
Josep M. Loperena. Jurista (El Periódico, 03-09-02)
Ja se sap, són gent feliç, ells. Encara que no tinguin gairebé res tenen el més preciós del món: l'alegria de viure, que nosaltres hem perdut fa tant de temps que ni ens en recordem, ¡pobres descreguts en religions i revolucions permanents! Al marge d'altres consideracions (si no fos perquè onze milions --em sembla-- de persones l'han de patir no valdria la pena ni fer cap referència a la vella, paranoica, obscena i (auto)fidelíssima paparra, que de tan ridícula sembla impossible, o sigui que deixem-ho), em meravella un cop més que de la més mínima trivialitat --i no em refereixo pas a l'obra de Hemingway, ja m'enteneu-- qualsevol personatget, jurista o el que sigui, en faci una cosa semblant a un article i tingui la barra de passar per caixa a cobrar. Per no parlar de la barra del caixer, esclar. Si encara tinguessin una mica de gràcia. Però normalment ni això; fins i tot manllevant els títols, en tenen poca.
El senyor Loperena, ¡què carai!, utilitza Hemingway com a pretext per dir-nos subliminalment que a Cuba són feliços, que s'hi viu tan bé, i que si no és així del tot, ja se sap, tota la culpa és dels "americans", com diu la dolça havanera nostrada.
Jo només sé que si em puc comunicar per mail amb els meus cosins és gràcies a la professió del fill, que per això està autoritzat a tenir un ordinador que s'ha fet ell a trossets, literalment, i que continua funcionant de miracle amb els pedacets que també hi va fent (ja se sap que els cubans són uns grans manetes: la funció crea l'organ, diuen, i a Cuba, més que enlloc, la necessitat el perfecciona, dic jo). Sé que fa uns mesos ja no pot accedir lliurement a Internet, només enviar i rebre correus, que suposo que en un lloc o altre llegeixen atentament amb fruïció malaltissa. I sé que la família viu una mica més decentment que els seus veïns només gràcies a ajudes externes diverses (cosa que vol dir poder menjar una ració una mica més generosa d'arròs amb frijoles i potser acompanyar el rosegó de pa --dolent-- del matí amb una mica de llet de tant en tant --tampoc cada dia--, no us imagineu cap altre lujo). En fi, suposo que els sabria greu si veiessin això que explico, perquè són gent senzilla i extremadament discreta i educada, amb una certa dignitat estoica. O sigui que prou. Però no puc deixar de pensar, de tant en tant, en què diria el meu besoncle mambí, que amb disset anyets, pocs mesos després d'arribar a Cuba, es va posar a lluitar per la independència en contra dels que se suposava que havien de ser els seus, la majoria pobra carn de canó enviada per la mare pàtria, si veiés el pa que ara s'hi dóna.
Per cert, ¿com deu pair una persona tan conseqüent i lliure de contradiccions com se suposa que és el senyor Loperena, que el diari on ha escrit això publiqui a la portada una foto de mida gegant de la boda d'una parelleta insulsa i que ni tan sols és de bon veure? És trist que cap diari se n'hagi lliurat, d'aquesta marranada altament pronogràfica. Després es queixen que perden clients. Tan estúpids no som, tampoc. I al final ens faran venir basques, entre tots.
Ja veieu que començo forta la rentrée. Geni i figura fins que la mort me'n separi. Amén.
Abans d'ahir vaig enviar un correu als meus parents cubans. Sí, hi ha qui té molta terra a l'Havana; jo hi tinc uns quants cosins segons i tercers. Tres germanes de la meva àvia paterna devien ser molt aventureres --o més aviat és que es van enamorar de tres aventurers, que pel cas és el mateix-- i se'n van anar a fer les Amèriques. Cap d'ells en va tornar fet un nou ric indiano; però es veu que s'hi van trobar bé, hi van treballar tota la vida i es van dedicar a procrear cubans. Bé, doncs en el correu, després de les fórmules de rigor: com esteu, com va la salut de la mare, nosaltres anar fent, com va la feina, etc., vaig estar a punt de cometre la indelicadesa de preguntar com els anava la festa, però al final me'n vaig saber estar. Perquè per si no ho sabíeu, es veu que aquests dies l'Havana i tot Cuba és una festa. Tot déu cantant i ballant son pels carrers, m'imagino, per celebrar que fa cinquanta anys Hemingway va publicar The Old Man and the Sea, el protagonista de la qual estava presumiblement inspirat en un home que l'escriptor va conèixer a l'illa. Agraeixo profundament a aquest senyor jurista (com que la cosa és curteta --breu, vull dir-- us estalvio de clicar per fer el salt i repodueixo el bitlletet aquí) que ens hagi informat d'un esdeviment tan entranyable i tan feliç per als cubans:
"L'Havana era una festa
Vaig conèixer Gregorio Fuentes a Cojimar quan rondava els 100 anys. Presumia de ser Santiago, el vell llargarut d'ulls blaus que va immortalitzar Ernest Hemingway a El vell i la mar, la novel.la guardonada amb el Nobel que avui compleix 50 anys. La revista Life li va pagar 30.000 dòlars per la seva edició. Hemingway va acceptar aquesta oferta excepcional a condició que el seu import s'entregués a la leproseria El Rincón de l'Havana.
Avui Cuba està de festa. Per a la seva gent, Hemingway és alguna cosa més que el caçador solitari amant dels toros, la vida, el whisky, les dones i l'amor. Representa el fet de ser solidari que va predir el poeta cubà José Martí als seus versos: "Lo que me duele no es vivir: me duele vivir sin hacer bien"."
Josep M. Loperena. Jurista (El Periódico, 03-09-02)
Ja se sap, són gent feliç, ells. Encara que no tinguin gairebé res tenen el més preciós del món: l'alegria de viure, que nosaltres hem perdut fa tant de temps que ni ens en recordem, ¡pobres descreguts en religions i revolucions permanents! Al marge d'altres consideracions (si no fos perquè onze milions --em sembla-- de persones l'han de patir no valdria la pena ni fer cap referència a la vella, paranoica, obscena i (auto)fidelíssima paparra, que de tan ridícula sembla impossible, o sigui que deixem-ho), em meravella un cop més que de la més mínima trivialitat --i no em refereixo pas a l'obra de Hemingway, ja m'enteneu-- qualsevol personatget, jurista o el que sigui, en faci una cosa semblant a un article i tingui la barra de passar per caixa a cobrar. Per no parlar de la barra del caixer, esclar. Si encara tinguessin una mica de gràcia. Però normalment ni això; fins i tot manllevant els títols, en tenen poca.
El senyor Loperena, ¡què carai!, utilitza Hemingway com a pretext per dir-nos subliminalment que a Cuba són feliços, que s'hi viu tan bé, i que si no és així del tot, ja se sap, tota la culpa és dels "americans", com diu la dolça havanera nostrada.
Jo només sé que si em puc comunicar per mail amb els meus cosins és gràcies a la professió del fill, que per això està autoritzat a tenir un ordinador que s'ha fet ell a trossets, literalment, i que continua funcionant de miracle amb els pedacets que també hi va fent (ja se sap que els cubans són uns grans manetes: la funció crea l'organ, diuen, i a Cuba, més que enlloc, la necessitat el perfecciona, dic jo). Sé que fa uns mesos ja no pot accedir lliurement a Internet, només enviar i rebre correus, que suposo que en un lloc o altre llegeixen atentament amb fruïció malaltissa. I sé que la família viu una mica més decentment que els seus veïns només gràcies a ajudes externes diverses (cosa que vol dir poder menjar una ració una mica més generosa d'arròs amb frijoles i potser acompanyar el rosegó de pa --dolent-- del matí amb una mica de llet de tant en tant --tampoc cada dia--, no us imagineu cap altre lujo). En fi, suposo que els sabria greu si veiessin això que explico, perquè són gent senzilla i extremadament discreta i educada, amb una certa dignitat estoica. O sigui que prou. Però no puc deixar de pensar, de tant en tant, en què diria el meu besoncle mambí, que amb disset anyets, pocs mesos després d'arribar a Cuba, es va posar a lluitar per la independència en contra dels que se suposava que havien de ser els seus, la majoria pobra carn de canó enviada per la mare pàtria, si veiés el pa que ara s'hi dóna.
Per cert, ¿com deu pair una persona tan conseqüent i lliure de contradiccions com se suposa que és el senyor Loperena, que el diari on ha escrit això publiqui a la portada una foto de mida gegant de la boda d'una parelleta insulsa i que ni tan sols és de bon veure? És trist que cap diari se n'hagi lliurat, d'aquesta marranada altament pronogràfica. Després es queixen que perden clients. Tan estúpids no som, tampoc. I al final ens faran venir basques, entre tots.
Ja veieu que començo forta la rentrée. Geni i figura fins que la mort me'n separi. Amén.
25 de juliol de 2002
No entenc com hi ha gent que diu que no els agrada l'estiu. La majoria, em sembla, odia --o ho fa veure-- aquest temps benaurat. A mi m'agrada; sempre ho dic. Al capdavall, la calor dura quatre dies, i en canvi el temps hivernal em sembla de molt més mal passar; potser és que el fred m'atueix més del compte i m'empipa molt anar arrupida pel món i amb les mans i els peus balbs. Per això sento discrepar del que deia ahir Jordi Llavina al seu article de La Vanguardia: Verano azul (sic). Bé, com se sol dir, només faltaria que tothom tingués els mateixos gustos. Entenc que a qui la calor l'afecta negativament, com els que tenen la tensió més baixa del normal, per exemple, se'ls faci difícil aquesta estació, però adduir raons diguem-ne estètiques em sembla d'un esnobisme una mica fora mida.
En fi, avui només volia dir que ben bé fins dilluns no penjaré cap drapet nou a l'estenedor. Ja sé que normalment ho faig sense avisar, això d'estar uns dies sense treure el cap, però com que aquest cop la cosa és previsible, perquè allà on vaig no tindré cap ordinador connectat a mà --suposo--, em puc permetre una certa cortesia envers els assidus --que algun n´hi ha. Per cert (deixeu-me acabar de ser banal del tot), és curiós tafanejar, de tant en tant, a través de quins camins inescrutables algú arriba a recalar per aquí, encara que sigui portat per un corrent del tot imprevist i no hi fondegi ni un segon, amb la sana intuïció que el naufragi podria ser desastrós. L'altre dia vaig descobrir que algú havia entrat en aquesta pagineta des de l'Aràbia Saudita, via Altavista, després de teclejar la paraula "sexe". Entremig d'una munió de webs porno en francès, li va sortir aquesta, a causa d'aquella noteta que vaig fer sobre la vida sexual d'una poeta, es veu. No cal dir que l'internauta en qüestió en va fugir esperitat. Un altre que devia posar uns ulls com unes taronges devia ser el que va entrar buscant "Sharon+Tortell" --un nom d'algun personatge, suposo-- i li va sortir aquest blog amb dues frases: una en què citava Ariel Sharon (la mateixa nota en què parlava de la poeta Peri Rossi) i una altra en què anomenava el tortell del diumenge. I l'última: des d'un servidor de la UCSB (University of California Santa Barbara), algú va teclejar "in un placete de la Mancha" i presumiblement només (!!!) li va sortir aquesta pàgina. El cercador li proposava que ho tornés a intentar amb un petit canvi: placette. Sembla que les pentinades dels cercadors són més arbitràries o atzaroses del que se suposa que haurien de ser.
Fins la setmana que ve, doncs. Passeu-ho bé.
En fi, avui només volia dir que ben bé fins dilluns no penjaré cap drapet nou a l'estenedor. Ja sé que normalment ho faig sense avisar, això d'estar uns dies sense treure el cap, però com que aquest cop la cosa és previsible, perquè allà on vaig no tindré cap ordinador connectat a mà --suposo--, em puc permetre una certa cortesia envers els assidus --que algun n´hi ha. Per cert (deixeu-me acabar de ser banal del tot), és curiós tafanejar, de tant en tant, a través de quins camins inescrutables algú arriba a recalar per aquí, encara que sigui portat per un corrent del tot imprevist i no hi fondegi ni un segon, amb la sana intuïció que el naufragi podria ser desastrós. L'altre dia vaig descobrir que algú havia entrat en aquesta pagineta des de l'Aràbia Saudita, via Altavista, després de teclejar la paraula "sexe". Entremig d'una munió de webs porno en francès, li va sortir aquesta, a causa d'aquella noteta que vaig fer sobre la vida sexual d'una poeta, es veu. No cal dir que l'internauta en qüestió en va fugir esperitat. Un altre que devia posar uns ulls com unes taronges devia ser el que va entrar buscant "Sharon+Tortell" --un nom d'algun personatge, suposo-- i li va sortir aquest blog amb dues frases: una en què citava Ariel Sharon (la mateixa nota en què parlava de la poeta Peri Rossi) i una altra en què anomenava el tortell del diumenge. I l'última: des d'un servidor de la UCSB (University of California Santa Barbara), algú va teclejar "in un placete de la Mancha" i presumiblement només (!!!) li va sortir aquesta pàgina. El cercador li proposava que ho tornés a intentar amb un petit canvi: placette. Sembla que les pentinades dels cercadors són més arbitràries o atzaroses del que se suposa que haurien de ser.
Fins la setmana que ve, doncs. Passeu-ho bé.
diumenge, 5 de juliol del 2009
24 de juliol de 2002
A vegades els propòsits se'ns fonen o se'ns rebel·len quan els volem convertir en fets. El propòsit de fa tres dies, que era penjar aquí un trosset de The Death, la narració que clou el llibre Dubliners (Dublinesos), de James Joyce, per sort se m'ha escapolit elegantment i m'ha estalviat de fer una mica més de ridícul del que normalment pot tolerar la meva dignitat. Perquè ha tingut la decència de fer-me veure que o reproduïa el relat sencer (cosa impossible per diverses raons) o tot plegat no tindria cap solta. Per tant, em limitaré a recomanar-ne la lectura. N'hi ha una edició en català que em temo que ja deu estar descatalogada perquè l'Editorial Edhasa ja no existeix. Era a "Clàssics moderns", en una traducció de Joaquim Mallafré, que també va traduir Ulisses. Ignoro si n'hi ha alguna de més recent i tampoc no en sé les referències de les traduccions al castellà. (Si algun lector ho sap i és tan amable de comunicar-m'ho, li ho agrairé.) Confesso que abans de llegir Dublinesos vaig veure la pel·lícula esplèndida que va fer John Huston a partir de The Death. Després de llegir-lo, em va passar que no podia dir pas que una cosa superés l'altra. I encara no puc. Per tant, una altra recomanació: busqueu el vídeo corresponent. Va ser l'última pel·lícula de Huston, un llegat immillorable d'un director que va fer moltes obres grandioses, algunes d'aparentment --només aparentment-- menors (mireu si podeu caçar Wise Blood i ja ho veureu). Un testament que, si el comparem, per exemple, amb el que va deixar Kubrick amb Eyes wide shut, ens fa encara més evident que l'alguns cops brillant Stanley ens hauria deixat més bon record si ens hagués estalviat aquest últim regal. Qüestió de gustos, esclar; potser a algú que llegeixi això li va agradar molt l'últim Kubrick. Bé, perdoneu l'excurs. Però vaja, compareu (si podeu) i ja en parlarem (si voleu). Huston va triar la seva filla Angelica per al paper principal, i el seu fill també hi va col·laborar com a productor, em sembla. Angelica Huston hi està insuperable, i va cloure així una col·laboració amb el seu pare que va començar amb el seu debut com a actriu als 17 anys, el 1968, a A Walk with Love and Death, una de les seves millors pel·lícules (almenys quan la vaig veure, fa molts anys, a mi m'ho va semblar).
diumenge, 10 de maig del 2009
24 de juliol de 2002
Perquè després ningú pugui dir que sempre ataco el funcionament de les coses públiques nostrades, avui farem una excepció. Estem tan acostumats, per això, que normalment ens tractin a baqueta o, en el millor dels casos, amb displicència, que trobem gairebé excepcional el que hauria de ser normal: un tracte eficient i amable, amb un petit escreix de sol·licitud quan sigui el cas, sense que això vulgui dir servilisme, òbviament. Doncs bé, hi ha dies que m'alegro que el meu escepticisme natural trontolli una mica. Més que res perquè massa misantropia pot arribar a afectar la salut --la pròpia més que l'aliena, ja que una té una certa educació i normalment es reté.
No sé si a tothom li passa igual però jo encara em sorprenc quan algun funcionari públic de taulell m'atén bé. Per això un dia comentava que, quan podia triar, preferia maquinetes en comptes de persones. Però avui he anat a buscar un certificat d'empadronament a l'Ajuntament i me l'han donat a l'acte. Després he anat a la Direcció General de Trànsit (la famosa Campana) i una noia tota amable (el subconscient m'anava a trair i he estat a punt d'escriure encantadora, ¡tan mancats d'afecte administratiu, estem, ai senyor!) m'ha indicat que si a l'imprès feia constar que demanava el duplicat del carnet de conduir per motiu de canvi de domicili en comptes del motiu d'extraviament que havia marcat, el tràmit em sortia de franc. I això sense dir-li res, només perquè ha vist que el domicili que jo havia apuntat a la sol·licitud era diferent del que figura al meu DNI. Tot un luxe, per aquests verals. A més, he comprovat que una nova organització fa que el funcionament de tot plegat sigui més ràpid i eficient, sense les cues d'abans: un simple sistema de tanda electrònica, una mica més sofisticat que el de botigues i mercats, ho fa possible; prems un botonet d'un dispensador de tiquets i et surt un paperet amb un número, les dues o tres possibles finestretes on et poden atendre i el número que estan atenent en aquells moments. Ah, i també han tingut el detall de posar-hi unes bones fileres de seients per poder esperar còmodament la poca estona que cal.
Sí, ja sé que és trist haver-se de meravellar per això. I també pot ser que m'hagi trobat amb la noia més amable que hi ha allà i que si m'hagués topat amb algú amb mal humor, els altres detalls tampoc m'haurien cridat tant l'atenció. D'acord. Però ha anat així, i tant de bo poguéssim dir que això és un símptoma que, lentament, alguna cosa millora.
No sé si a tothom li passa igual però jo encara em sorprenc quan algun funcionari públic de taulell m'atén bé. Per això un dia comentava que, quan podia triar, preferia maquinetes en comptes de persones. Però avui he anat a buscar un certificat d'empadronament a l'Ajuntament i me l'han donat a l'acte. Després he anat a la Direcció General de Trànsit (la famosa Campana) i una noia tota amable (el subconscient m'anava a trair i he estat a punt d'escriure encantadora, ¡tan mancats d'afecte administratiu, estem, ai senyor!) m'ha indicat que si a l'imprès feia constar que demanava el duplicat del carnet de conduir per motiu de canvi de domicili en comptes del motiu d'extraviament que havia marcat, el tràmit em sortia de franc. I això sense dir-li res, només perquè ha vist que el domicili que jo havia apuntat a la sol·licitud era diferent del que figura al meu DNI. Tot un luxe, per aquests verals. A més, he comprovat que una nova organització fa que el funcionament de tot plegat sigui més ràpid i eficient, sense les cues d'abans: un simple sistema de tanda electrònica, una mica més sofisticat que el de botigues i mercats, ho fa possible; prems un botonet d'un dispensador de tiquets i et surt un paperet amb un número, les dues o tres possibles finestretes on et poden atendre i el número que estan atenent en aquells moments. Ah, i també han tingut el detall de posar-hi unes bones fileres de seients per poder esperar còmodament la poca estona que cal.
Sí, ja sé que és trist haver-se de meravellar per això. I també pot ser que m'hagi trobat amb la noia més amable que hi ha allà i que si m'hagués topat amb algú amb mal humor, els altres detalls tampoc m'haurien cridat tant l'atenció. D'acord. Però ha anat així, i tant de bo poguéssim dir que això és un símptoma que, lentament, alguna cosa millora.
22 de juliol de 2002
La meva peculiar manera de veure --o més aviat de sentir-- la televisió, d'esquitllentes mentre viatjo de l'estudi a la cuina o de l'habitació al quarto de bany, diria que de vegades em juga males passades. Perquè l'altre dia em va semblar sentir que al castell de Montjuïc han organitzat unes visites guiades per una histèrica per amenitzar la cosa, entre d'altres numerets i teatralitzacions, suposo. Primer vaig pensar si la veu en off que ho comentava no devia ser la d'una pobra becària estiuenca que s'havia confós en llegir la nota: és fàcil canviar una o per una e, sobretot si qui ho ha escrit ja s'ha fet un embolic abans entre historiadora i històrica. Però com que de cua d'ull em va semblar que una noia tota atabalada saltironejava i gesticulava davant d'alguns visitants potencials amb cara de no saber si fugir corrents o trucar al 061, m'he quedat amb el dubte. ¿Algú sap si és cert, això? ¿Voleu dir que són tan i tan i tan beneits, els responsables polítics i culturals del país? ¿¿¿Taaaaaaaaaant???
divendres, 17 d’abril del 2009
10 de juliol de 2002
Els més grans de Martorell, poble d'adopció --i de mort-- de Francesc Pujols, encara recorden alguna de les anècdotes i facècies del senyor Paco, esgrunades als cafès del Círcol i el Progrés o a la barberia de cal Llesques. Aquestes persones eren ben joves quan Pujols encara estava en forma, encara que als últims anys diuen que baixava a fer-la petar al cafè i a fer-se tallar els cabells vestit amb pijama, bata i sabatilles, en comptes de l'abillament de dandi de la seva millor època. Parlo, per tant, de tercera mà, com si diguéssim, que una té una edat, però tampoc no tant. Bé, no vull parlar, avui, de Francesc Pujols, tot i que algun dia potser m'hi animaré, però és que m'ha vingut al cap una de les sortides que la brama popular li atribueix, i que, com totes aquestes coses, vés a saber si no és apòcrifa, però això és el de menys. Diuen que deia Pujols: "Des que s'ha inventat el bidet i les màquines de tallar pernil, ni el pernil té gust de pernil ni el cony té gust de cony." Sigui certa o no --vull dir que el dit filòsof de la Torre de les Hores vagi pronunciar la sentència o no-- i potser perquè la vaig sentir explicar de molt joveneta, i aquestes coses marquen, jo me l'he apropiada a vegades --en cercles íntims, cal precisar-- per ampliar-la amb un afegitó de collita pròpia: "I des que es van crear les facultats de ciències (l'èmfasi indicat per la cursiva pot variar de grau) de la informació, el periodisme ha perdut qualsevol mena de substància." Hi ha excepcions, naturalment; sempre procuro fugir de maximalismes i anatemes, i mai he cregut allò que qualsevol temps passat va ser millor. Però, en general, avui dia, i sobretot perquè els periodistes actuals són molt més pretensiosos que els d'abans --deixeu-m'ho dir així--, fa una mica de vergonya aliena llegir i escoltar segons quines coses sortides de la ploma i la boca d'alguns elements de la professió, de carrera o de carro (vull dir dels que pugen al carro de la columneta o la tertúlia periòdica des de la càtedra, la literatura, les ciències dites socials, les arts diverses, l'espectacle o qualsevol altra ocupació més o menys "prestigiosa"). Es veu que tot déu una mica famoset per alguna raó ja està investit amb el do de la paraula per opinar sobre el que sigui, encara que la cosa no tingui el més mínim interès i que el subjecte en qüestió tingui més poca gràcia i senderi que el meu veí paleta, que almenys aquest sap pujar les parets dretes.Cada dia ens topem amb un bon grapat de potineries d'alguns d'aquests "científics", professionals o diletants. Per exemple, des d'ahir que ens estan marejant amb aquella història de la bessonada negra nascuda d'una parella blanca. I en parla des de la senyora Otero --olé desparpajo i finezza-- fins als primeres firmes de la redacció dels diaris, passant per la càndida Pau mallorquina. I el més prodigiós és que en parlen seriosament, sense fotre-se'n, com si això tingués algun interès. Sí, ja sé que sempre ha passat, i també em sona allò de les tradicionals serps d'estiu. Però és que s'ho arriben a creure de debò, que això és important per al personal, i per això hi aboquen quantitats generoses de transcendència. Bé, potser el problema és només meu, que simplement tinc hiperaguditzada la glàndula encarregada de generar l'estupor i en realitat no n'hi ha per tant. M'ho hauré de fer mirar. Altrament, ja veieu que també caic en el que blasmo i que qualsevol collonada em serveix per passar l'estona. Però almenys jo no cobro.
dilluns, 23 de març del 2009
3 de juliol de 2002
¡Pardiez!
"In un placete de La Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen who always tienen una lanza in the rack, una buckler antigua, a skinny caballo y un grayhound para el chase. A cazuela with más beef than mutón, carne choppeada para la dinner, un omelet pa’ los Sábados, lentil pa’ los Viernes, y algún pigeon como delicacy especial pa’ los Domingos, consumían tres cuarers de su income. El resto lo employaba en una coat de broadcloth y en soketes de velvetín pa’ los holidays, with sus slippers pa’ combinar, while los otros días de la semana él cut a figura de los más finos cloths. Livin with él eran una housekeeper en sus forties, una sobrina not yet twenty y un ladino del field y la marketa que le saddleaba el caballo al gentleman y wieldeaba un hookete pa’ podear. El gentleman andaba por allí por los fifty. Era de complexión robusta pero un poco fresco en los bones y una cara leaneada y gaunteada. La gente sabía that él era un early riser y que gustaba mucho huntear. La gente say que su apellido was Quijada or Quesada –hay diferencia de opinión entre aquellos que han escrito sobre el sujeto– but acordando with las muchas conjecturas se entiende que era really Quejada. But all this no tiene mucha importancia pa’ nuestro cuento, providiendo que al cuentarlo no nos separemos pa’ nada de las verdá."
Miguel de Cervantes
Don Quijote en spanglish
La obra magna de Miguel de Cervantes es traducida por primera vez al idioma de los hispanos de EE.UU. por Ilan Stavans La Vanguardia d'avui (Cultures).
Si us cal refer-vos una mica, us aconsello la lectura d'un text de Gaziel: "El Quixot és una novel·la?", dins Meditacions en el desert. 1946-1953. Edicions de la Magrana, 1999. És el que he fet jo, i val la pena. Perquè rellegir el Quixot, ara, ni que sigui en versió original...
"In un placete de La Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen who always tienen una lanza in the rack, una buckler antigua, a skinny caballo y un grayhound para el chase. A cazuela with más beef than mutón, carne choppeada para la dinner, un omelet pa’ los Sábados, lentil pa’ los Viernes, y algún pigeon como delicacy especial pa’ los Domingos, consumían tres cuarers de su income. El resto lo employaba en una coat de broadcloth y en soketes de velvetín pa’ los holidays, with sus slippers pa’ combinar, while los otros días de la semana él cut a figura de los más finos cloths. Livin with él eran una housekeeper en sus forties, una sobrina not yet twenty y un ladino del field y la marketa que le saddleaba el caballo al gentleman y wieldeaba un hookete pa’ podear. El gentleman andaba por allí por los fifty. Era de complexión robusta pero un poco fresco en los bones y una cara leaneada y gaunteada. La gente sabía that él era un early riser y que gustaba mucho huntear. La gente say que su apellido was Quijada or Quesada –hay diferencia de opinión entre aquellos que han escrito sobre el sujeto– but acordando with las muchas conjecturas se entiende que era really Quejada. But all this no tiene mucha importancia pa’ nuestro cuento, providiendo que al cuentarlo no nos separemos pa’ nada de las verdá."
Miguel de Cervantes
Don Quijote en spanglish
La obra magna de Miguel de Cervantes es traducida por primera vez al idioma de los hispanos de EE.UU. por Ilan Stavans La Vanguardia d'avui (Cultures).
Si us cal refer-vos una mica, us aconsello la lectura d'un text de Gaziel: "El Quixot és una novel·la?", dins Meditacions en el desert. 1946-1953. Edicions de la Magrana, 1999. És el que he fet jo, i val la pena. Perquè rellegir el Quixot, ara, ni que sigui en versió original...
divendres, 13 de març del 2009
28 de juny de 2002
28 de juny. Revetlla de Sant Pere. Sants Ireneu, Benigne i Lleó. Dia sant de l'orgull gai, lesbià i transsexual. On hi surt consignat aquest últim esdeveniment, hi ha aquesta postil•la: "28 de juny 2002, 8.50 h. El Trígon entre Venus i Plutó afavoreix la reivindicació de la llibertat sexual. És un dia magnífic per a l'amor i el sexe amb amor! amb harmonia!!!".
Postil•la meva des de la més pura profanitat: ¿i no és un dia magnífic per al sexe sense amor?, ¿o és que llavors no és prou harmoniós? ¿També és magnífic per als heterosexuals o només per als homosexuals? Amb tots els respectes deguts --respecto i vull que em respectin-- m'agradaria saber a què atenir-me, perquè com que els heteros no tenim un dia especialment orgullós al calendari...
Postil•la meva des de la més pura profanitat: ¿i no és un dia magnífic per al sexe sense amor?, ¿o és que llavors no és prou harmoniós? ¿També és magnífic per als heterosexuals o només per als homosexuals? Amb tots els respectes deguts --respecto i vull que em respectin-- m'agradaria saber a què atenir-me, perquè com que els heteros no tenim un dia especialment orgullós al calendari...
diumenge, 1 de març del 2009
27 de juny de 2002
Dirty realism
7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?
Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.
Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).
Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.
9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?
I només són les 10 del matí, ai senyor!
7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?
Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.
Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).
Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.
9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?
I només són les 10 del matí, ai senyor!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)