les paraules i els dies (2002-2005)

15 de setembre de 2003

2011-10-08T21:17:00.000+02:00

Mamaaaa, poooooor!

Diu la senyora Carme:

«El nou sistema per passar de curs [els alumnes d’ESO amb més de dues matèries suspeses hauran de repetir] farà que una part important d’alumnes entri a l’aula amb por. I la por del fracàs és depredadora: fa que es perdi l’autoestima i la confiança. Si un alumne entra a l’aula amb por de fracassar, el més segur és que fracassi. (...) Aquesta mesura evidencia que la LOCE està pensada per a triomfadors. És d’una ideologia neoliberal que creu només en la meritocràcia. (...) És terrorífic [el sistema de qualificacions numèriques], perquè és molt dificíl de mesurar. (...) A mi no m’agrada que a un nen se li digui que té un insuficient en una matèria: se l’ha d’estimular. Gran part de l’èxit d’un alumne és la seva autoestima. La llei de qualitat no va per aquí.»

Bravo, senyora consellera, bravissimo! Ja ho sabem que vostè no és on és per meritocràcia (a alguns nivells de l’administració s’hi entra per altres –cràcies). Per mèrits vostè hauria de ser una diplomada en autoajuda i autoestima i creixement personal: “El karma de la Carme. 50 maneres fàcils d’autosuperació sense esforç”.

No sé si el llistó s’hauria de posar en els tres suspensos –perdó, insufcients--, però, a banda de tot el que enraonadament es pugui criticar de la llei de qualitat famosa, alguna cosa o altra s’hi ha de fer, per arreglar tant de despropòsit perpetrat els últims anys en l’ensenyament, em sembla. El que és una gran bestiesa és dir que la pobra canalla se’ns traumatitzarà, si els diem que no hi arriben, cosa que en la majoria de casos vol dir –no siguem més beneits del compte— que simplement s’hi dediquen poc, a banda que admetem que hi ha professors poc "motivadors". I ara no vull posar-me a analitzar raons. Ja ho sabem prou bé tots, que no són simples ni ningú en té tota la culpa i tothom en té una mica: polítiques i plans d’ensenyament, mestres i professors, pares... (Em deixo expressament allò de la pèrdua de valors, perquè aquí encara ens hi podríem fer mal.) Però potser que ja n’hi ha prou d’excloure sempre “la pobra criatura”, “el nano”, de la llista de responsables. ¿Com es forma una persona responsable a base d’irresponsabilitzar-la des de la llar d’infants fins a l’institut?

Por? No em faci riure, senyora meva. Potser que pregunti a algun professor de segons quin institut, per la por.

9 de setembre de 2003

2011-08-28T20:02:00.001+02:00

Diu Sant Pere, a la porta: "Corregies o et corregien?"

Ja fa tres o quatre dies que volia escriure sobre això, però fins avui no he pogut. Abans de tirar endavant, si teniu prou paciència, us convido a llegir els dos paràgrafs que segueixen:

«En el curs de la vida que hem viscut hi han hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirugia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la industria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom ser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en l’impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»

«En el curs de la vida que hem viscut hi ha hagut alguns progressos. En citaré alguns: la llum elèctrica, l’escalfament de les habitacions i la lluita contra el fred, el water-closet, el motor d’explosió, la cirurgia –la medicina molt poc–, les comunicacions ràpides, les vacances amb els banys de mar i la neu de les muntanyes, les prodigioses converses de la xafarderia infonamentada, la indústria, el comerç, la vulgaritat de totes les formes del gust i de l'art, els prodigis de la inflació, que han permès a gairebé tothom d'ésser savi i ric. En altres aspectes s'ha caminat enrera: en la cuina, en les qualitats de les coses, en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d'ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.»

Si sou observadors hi haureu vist algunes diferències. Poques. I irrellevants pel que fa al sentit i a l’estil. Naturalment, faig trampa. No he vist mai l’original d’aquest text de Josep Pla. Però pels pocs que n'he vist i pel que en sé, segur que no seria pas gaire diferent del que és el primer paràgraf que us he copiat; en tot cas els “errors” –algun no ho és-- encara serien menys. Convindreu amb mi que tot plegat és d’una insignificança total.

Tot això ve a tomb perquè la setmana passada es va morir Bartomeu Bardagí, lingüista i tenor, deien a l’Avui, però el que em va cridar l’atenció de la notícia va ser el destacat que hi havia: “Bartomeu Bardagí va ser el corrector d’estil de tots els volums de les ’Obres completes’ [sic] de Josep Pla, publicades per Destino”, deia. No caldria sinó. Potser està bé que es digui, el que ja em sembla d’un cretinisme i d’una mala fe fora mida és destacar-ho. No sé quin és l’estat vital dels correctors d’altres insignes escriptors catalans, però, al marge que siguin o hagin sigut menys cèlebres (bona part de la celebritat de Bardagí li venia de ser l’endreçador de Pla), dubto que en el seu decés algú en destaqui o n’hagi destacat que van ser-ne els correctors.

¿Per què parlo de cretinisme i mala fe? Cretinisme, el dels nous periodistets que no saben fer res més que remenar arxius o hemeroteques i copiar literalment el que hi troben escrit pels seus predecessors, a vegades tan curtets com ells. Mala fe perquè, sovint –o quasi sempre, gosaria aventurar-- sense haver-lo llegit, reprodueixen subliminalment o descaradament els clixés més tronats sobre Pla. Volen fer creure a la gent que Pla està sobrevalorat (ho deia el xitxarel•lo Bofill l’altre dia) i que en realitat qui va escriure la seva obra va ser el pobre i infravalorat Bardagí. No ve de nou, la cosa; per això la repeteixen aquests jovenets ignorants. El duo Campmany-Vidal Alcover –per citar-ne només algun-- hi va dedicar mitja vida, potser per sublimar no poques misèries compartides, aneu a saber.

Com si tots els escriptors no passessin per les mans de correctors. Si no fos així, les edicions dels llibres que s’editen per aquí en alguns casos encara serien molt pitjors del que són. I potser cauríem de cul si veiéssim algun original sense polir de segons quines figures literàries, també goso aventurar. En fi, deixem-ho córrer...

3 de setembre de 2003

2011-07-21T20:21:00.002+02:00

Cria de monstres

Un parell de lectors em comenten que els va agradar el meu comentari sobre les embarassades exhibicionistes (dia 13 d’agost), i que en comparteixen el punt de vista. Un d’ells, el Joan, em diu que aquest estiu, tot fixant-se en el fenomen, no ha pogut evitar pensar que en algunes d’aquelles panxes s’estaven gestant futurs monstres. Efectivament, jo tampoc puc deixar de pensar-hi, més que res quan cada dia ensopego per tot arreu amb criatures malcriades i adolescents ferotges. Acabo d’anar a comprar pa en un forn granja de prop de casa. La pobra dependenta, mentre m’atenia, havia de repetir a quatre nens, contemplats pels seus pares amorosos, que no es podien enfilar tots alhora en un cotxet gronxador d’aquells que sacsegen la criatura a canvi d’una moneda. També m’ha dit que acabava de cridar l’atenció a uns altres pares asseguts en una taula de la terrassa perquè vigilessin que els seus cadells no li tiressin ampolles i gots per terra i li han contestat que ho fes ella a veure si li feien més cas. Però és que al matí ja he fugit corrents del bar, amb l’últim glopet del tallat a la boca, per no acabar a bufetades amb la santa mare d’un minyonet ros i blanquet d’uns dos anyets. El nen la cridava desesperat agafat a un tamburet de la barra mentre ella tenia el cul --gros, of course-- escarxofat en una cadira i fent com si la criatura fos d’algú altre. Deu o dotze ¡maaaaamaaaaa!!! xisclats a quatre pams de la meva orella m’han fotut el matí enlaire, jo que m’havia escapat un moment de la feina per esbargir-me. Bé, només m’he desfogat una mica dient a la mestressa del bar, mentre pagava, en un to de veu discret però prou alt –tot i que és probable que la indivídua no m’hagi sentit, vist el seu autisme funcional— que hi ha persones que no haurien de tenir dret a tenir fills, pel bé dels fills però, sobretot, dels que els hem d’aguantar. I vinga pagar entre tots ajudes universals a la família, au; perquè bruixes com aquesta puguin anar a esmorzar al bar mentre el dolç fruit del seu ventre masega els nervis del personal. Estem en la societat dels drets, i per molts anys. ¿Però res més?

28 d'agost de 2003

2011-07-21T20:12:00.000+02:00

Troballes

Diu l'Avui que s'han trobat seixanta haikús inèdits d'Espriu dins un calaix. Dit així (ai, els titulars creativament ganxuts dels periodistes!) un s'imagina l'emoció d'una dona de fer feines que l'altre dia va decidir fer dissabte a fons i es va trobar el tresor amagat. Sort que tot seguit la senyora Castells té l'encert de fer parlar el professor Sebastià Bonet, el qual, seriós, discret i elegant com és, ens aclareix com va anar la cosa, molt menys vistosa del que suggereix el titular. Bonet també cultiva la ironia, i per això un dels dos haikús espriuans de mostra que ens ofereix fa així: "Se'ns agostaven / les flors, i la rosada / no mulla l'herba."

24 d'agost de 2003

2011-07-21T20:09:00.000+02:00

Estampa dominical

El meu barri, que s’està tornant imparablement sorollós, té una calma balsàmica els diumenges al matí, fins i tot ara a l’estiu, quan les criatures xiscladores encara dormen o esmorzen, les motoritzades tot just ho han començat a fer i els mascles de la tribu encara no han muntat el Black & Decker. Per això, si has anat a dormir a una hora prudent –i t’ho han deixat fer— dóna gust sortir a fer un volt. Agafes les claus i el moneder, aprofites per desembarassar la petita planta de reciclatge que és la cuina i surts amb una certa alegria al carrer. Contenidor marró, contenidor groc, contenidor blau... No és com anar a missa però s’hi assembla una mica: la comunió en els detritus que ens agermanen. I que no sigui dit que els anarquistes de dretes (estic tota commosa; per fi un amable lector m’ha etiquetat) no tenim consciència ecològica. Vas a buscar el pa i, si tens humor, el diari. I sempre pots ser testimoni d’alguna estampa tendra. Com avui, que he vist que hi ha coses que no canvien gaire: una parella d’uns trenta anys escassos; ell, dos metres davant d’ella pel carrer desert, avançant amb decisió només amb la clau del cotxe a la mà; ella, afanyant-se al seu darrere, amb una bossa on es podien veure dues tovalloles de platja i que a sota devia contenir força coses més, pel volum que feia. La deliciosa vida de la parella estable. Ep, que ja ho sé que no totes van així pel carrer. Però m’han agafat ganes de dir-li a aquella noia que no corrés, que per arribar on arribarà no cal afanyar-se. O sí.

19 d'agost de 2003

2011-07-21T20:02:00.000+02:00

El gènere mecànic

Ara que l'estiu ja va de baixa –per sort, segons alguns— la gent ja comença a pensar ens els bons propòsits de cara al curs que ve: estudiar anglès, informàtica, tai-txi, ikebana, cuines ètniques... i tot de coses pintoresques que ni em puc imaginar què son. Jo ahir vaig decidir que em convé com el pa que menjo fer un curs de mecànica de l’automòbil. El que passa és que no crec que m’admetin en cap centre de FP ni menys en cap taller com a aprenenta.

Admeto que sóc una d’aquelles dones sense cap idea de com funciona un cotxe i que voldria que tot fos tan senzill com visitar de tant en tant una gasolinera i, a tot estirar, un taller un cop l’any. Per mi, obrir el capó –això encara ho sé fer-- és com accedir a la contemplació d’un misteri en estat pur; pura escatologia insondable. Tot aquell entramat de muda ferralla enllardada m’arriba a aclaparar de debò. I com que de fet fins ara he tingut sort perquè l’única vegada que se’m va rebentar una roda era a tocar d’un taller de pneumàtics, un cop que no se’m va engegar el cotxe vaig deduir que la bateria havia decidit que ja li tocava jubilar-se i un altre cop que vaig sentir de sobte un soroll conduint per l’autopista resulta que arrossegava el tub d’escapament (i això és tan evident que no cal entendre-hi gairé per veure què és) doncs anava trampejant la cosa.

Però ahir, quan anava més confiada perquè la setmana passada havia fet el pelegrinatge anual al taller, ¡patapam! De fet, la culpa és del taller, i no és excusa barata. Els vaig dir que em miressin els frens perquè feien un soroll estrany i em van assegurar que estaven bé: «només hem rascat una mica les pastilles perquè no et facin soroll». Jo, crèdula; la confiança gairebé cega en el taller de tota la vida, etc. Només havia agafat el cotxe per un trajecte curt, i ahir l’agafo per anar cap a Terrassa (des de Martorell). Hi arribo bé però quan hi sóc, després de fer alguna volta buscant on aparcar, començo a notar que allò no tira bé i a sentir olor de cremat, i al cap d’un moment veig fum que surt del cantó de la roda dreta del davant. M’arrambo on puc, vaig per obrir el capó, i com que em costa una mica un senyor amable que passa em diu: «¿s’obre o no s’obre?». Se’m va obrir, però jo ho vaig aprofitar per agafar-me al pobre home com a un salvavides i a dir coses mig incoherents: «És que m’ha començat a sortir fum... de per aquí la roda... de cop i volta... veig que del motor no en surt... no sé què passa... no està rebentada... la setmana passada al taller... ¿sap on hi ha un taller?... no sóc d’aquí...»

L’home es va sentir útil davant d’una dona mecànicament inexperta, i ho va fer amb un to molt amable i natural, sense cap aire de superioritat. Tot un cavaller, vaja: «Això és que no te’l van purgar. Els “latiguillos” i la pinça no te’ls van deixar bé. ¿Veus com crema aquesta roda?, segurament es començaven a cremar les pastilles. Deixa’l refredar i amb compte porta’l a un taller. Seguint cap a Abat Marcet en trobaràs un.» L’home va quedar amb les mans brutes i ni una tovalloleta li vaig poder donar, perquè –com passa sempre— se m’havien assecat. Un mocador de paper i gràcies. En aquestes que passa un matrimoni gran (el meu home salvador també devia tenir uns setanta anys), coneguts seus, i l’altre home igual: que si els “latiguillos” i la pinça... Jo us confesso que mai havia sentit a parlar de “latiguillos” (veig que el Termcat els anomena ‘candeles’). Em pregunto si els homes tenen un do especial per a la mecànica que a les dones ens ha sigut negat. Perquè em sembla que n’hi deu haver ben pocs al món que no sàpiguen què són els “latiguillos” i m’hi jugaria un cotxe nou que poques dones ho saben. Bé, això dels “latiguillos” és l’anècdota, si voleu, però crec que li podem donar l’estatus de categoria. Qui diu “latiguillos” diu cigonyals, que ens sona el nom però la majoria no sabem què coi són. Total, que al taller també van ser molt amables. Si volia que me l’arreglessin els havia de deixar el cotxe tot el dia, i jo havia de ser a casa a la tarda. S’ho van mirar bé (sí, més “latiguillos” i pinça, efectivament; la confirmació d’allò de la sabiduria masculina en matèria de mecànica), em van dir que si el volia dur al meu taller podia arribar a casa anant amb compte, parant si se m’escalfava, i no em van voler cobrar res per les molèsties.

Bé, ja em perdonareu el rotllo, però són vacances i cal omplir l’estona. Per això espero que sabreu disculpar aquest increment de la banalitat habitual d’aquesta pàgina. Vaig a buscar al cotxe al "meu" taller; ja us explicaré si hem arribat a les mans... o he hagut de fer servir el “latiguillo”.

13 d'agost de 2003

2011-07-21T19:55:00.000+02:00

Les amenaces de la carn

Sempre s’ha dit que l’estiu és una època inelegant i antiestètica pel que fa a la indumentària de la gent. De fet, en totes les estacions hi ha gent que vesteix amb un cert gust i elegància (I ja sabem que això no vol dir pas gastar-se una fortuna en vestimenta) i gent que no, però és veritat que a l’estiu, amb menys roba, es fan molt més evidents les estridències i el mal gust. És difícil ser elegant amb poca roba, perquè de cossos perfectes i impressionants n’hi ha pocs. Però sempre es pot ser discret, i una cosa és poca roba i una altra roba escassa i, a més, mal posada. I aquest estiu, amb la calor implacable, sembla que fins i tot la gent més discreta s’hagi abandonat al deseiximent total. Un altre tòpic diu que la gent jove pot vestir com vol, que tot li està bé. Mentida (evidentment pot vestir com vol, però no tot li està bé). Aquest any la moda fa un mala passada terrible a no pas poques noies joves –i algunes de no tan joves-- amb sobrepès mal distribuït. ¿Què han de fer? ¿Portar la roba de l’any passat i semblar unes antigues o posar-se els preceptius pantalons de cintura baixíssima i cenyits, amb les calces a l’aire? Òbviament, moda obliga. No sé pas com reaccionen els nois, però em temo que a les discoteques a més d’un li deu haver agafat un mareig, i no pas per ingerir segons què, envoltat de tanta carn vessada a l’engròs.

Però el sector de població que aquest estiu gairebé fa por és l’embarassat. Últimament hi ha una mena de revaloració de la maternitat, una espècie d’orgull fecund, que es reflecteix en la indumentària. Fa uns anys, les embarassades encara vestíem invariablement vestits amples i deixats anar. Ara no; les panxes rotundes i orgulloses, descarades i amenaçants, ens envolten pertot arreu (¿qui ho diu que hi ha poca natalitat?). Aquest estiu, a més, com que les jovenetes ensenyen melic i maluc arreu, les prenyades --total, unes jovenetes— no volen ser menys; ja no sols llueixen panxa amb roba cenyida sinó sense roba. A mi, us ho confesso, em fa una mica d’angúnia veure a cada pas tantes panxes rutilants, amb els melics botits com vàlvules de matalàs inflable. Avui, darrere meu, a la caixa del supermercat, hi havia una noia que em refregava pel colze el seu orgull maternal més despullat. M’he afanyat a omplir les bosses i fugir corrents. Tenia la sensació que d’un moment a l’altre allò havia d’esclatar, que trencaria aigües allà mateix i correm-hi tots. I amb aquesta calor les dutxes s’agraeixen fresquetes, què voleu que us digui.

11 d'agost de 2003

2010-12-30T19:37:00.000+01:00

Deu-nos aigua, Majestat!

He sentit que el Sant Pare de Roma demana que els fidels facin rogatives perquè plogui i afluixi la calor. Jo sóc molt poc fidel, però fa una estona, mentre llegia al sofà –activitat molt més saludable que la platja o la muntanya, aquests dies--, he notat que la claror minvava força: “¡ja s’ennuvola!”, m’he dit estupefacta, i ja em veia reconciliada amb la fe. Però no, només és el gran núvol de fum que ens arriba de l’incendi de Sant Llorenç Savall. Ahir ja va arribar a Martorell, però a la nit es va esvair. Ara es deu haver revifat de valent, vist com tenim el cel de tapat. El gran núvol gris filtra la claror del sol i escampa aquell to difús d’or vell dissipat dels eclipsis. Fins i tot es pot gairebé mirar el sol directament a ull nu com a través d’unes ulleres fumades especials per mirar eclipsis. La calor és sufocant, però, tot i el tamisament.

Per si voleu contribuir a conjurar la pluja, aquí teniu aquests goigs, força efectius si hem de fer cas del conte d’on us els copio:

«Set tenia el poble jueu
anant pel desert un dia,
quan Moisès clamant a Déu,
la dura roca feria,
fins que l’aigua regalada
a raig fet hagué brollat.

»Per la terra assedegada
deu-nos aigua, Majestat!»

Raimon Casellas, Deu-nos aigua, Majestat!)

3 d'agost de 2003

2010-12-30T19:34:00.000+01:00

Enganyifes

Continuem amb l'apassionant món de les orquídies. En l'anotació anterior ja us remetia a aquesta imatge d'una abellera catalana, espècie d'orquídia que es dóna espontàniament en alguns llocs propicis d'aquest país nostre. No vaig trobar cap fotografia de més qualitat --o no vaig tenir prou paciència--, però així i tot s'hi pot apreciar la característica principal de les abelleres, pertanyents al gènere ophrys: la seva imitació perfecta del cos d'un insecte femella per atreure els insectes mascles perquè les pol·linitzin. En comptes de despendre una gran quantitat d'energia generant nèctar per atreure els insectes afamats, aquestes plantes es dediquen a la mistificació visual, que es veu que els resulta més econòmica que fabricar nèctar o feromones d'imitació. L'insecte mascle en qüestió hi arriba brunzint tot delerós i s'hi llança per refregar-s'hi a pler; quan s'adona de l'enganyifa, pobret, ja ha quedat del tot impregnat de pol·len que transportarà cap a una altra planta, on probablement tornarà a ser ensarronat.

Ja em perdonareu el paral·lelisme fàcil, però tot allò de l'altre dia sobre les orquídies, els seus bulbs testiculars, el conseller i la qualitat de la literatura m'ha fet pensar en les moltes vegades que ens hem acostat, ingènuament delerosos, a exemplars aparentment bells i immaculats que crèiem capaços de donar-nos grans plaers. Els hem començat a desfullar, disposats a lliurar-nos-hi amb passió, però al cap de poc hem compovat que ens havien aixecat la camisa perquè tot plegat era una mistificació fastigosament impotent, incapaç de seduir-nos més enllà d'uns primers tempteigs ridículs.

30 de juliol de 2003

2010-12-30T19:32:00.000+01:00

Enigmística

Si no fos perquè em sembla que Màrius Serra és un home molt ocupat, gosaria preguntar-li una cosa sobre el seu programa Alexandria d’ahir (Canal 33) que em va deixar intrigada. Per si no heu vist mai el programa, resulta que cada setmana fa una entrevista principal a un escriptor, però entremig, suposo que per trencar la possible monotonia i fer la cosa més “televisiva”, s’hi insereixen altres miniespais: entrevistes breus, comentaris i recomanacions de llibres, visites a llibreries, etc. Ahir l’escriptor entrevistat era Baltasar Porcel, i es feia un altra entrevista més breu –amb entrevistador el·líptic— a Toni Sala amb motiu de la publicació del seu llibre Goril·la blanc.

Però el que em va intrigar té a veure amb un altre entrevistat, en aquest cas no escriptor, que ho era en qualitat d’home públic i aprofitant que el programa es fa a la casa que actualment ocupa com a llogater titular, el Palau Moja. En efecte, l’entrevistat era Jordi Vilajoana, actual conseller de Cultura. I no em va interessar tant que ens mostrés el seu eclecticisme lector, des d’Artaud fins a Simenon, com l’atrezzo de l’entrevista. Concreto la meva intriga: ¿per què el conseller apareixia, durant bastants segons, amb unes magnífiques orquídies en primer pla, davant de la seva imatge? ¿Té a veure amb el fet que –càrrec obliga— afirmés que la literatura catalana actual és magnífica? (Cosa que també va venir a dir Baltasar Porcel, o sigui que no tothom es queixa, ja ho veieu.) ¿Es volia reblar subliminalment el clau per remarcar que, efectivament, tenim una cultura i una literatura de collons, i no pas de colló de mico sinó de primat major, amb el permís del Floquet i de Sala? Perquè, com és sabut, el prefix orqui vol dir 'testicle'. I les orquídies s’anomenen així perquè la seva arrel en bulb té una forma clarament testicular, uns bulbs testiculars considerables en la majoria dels casos i que produeixen formes aèries belles i exuberants (vegeu-ne una mostra ben nostrada). (Segons un amic meu, naturalista sorneguer, que fa set anys que persegueix orquídies a través de prats i muntanyes, l’home que les va batejar ho va fer quan, després d’arrencar-ne una --¡ep, sobretot no n’arrenquéssiu pas cap, si en trobeu!-- i alçar-la davant dels ulls va dir: “collons!”.)

Vet aquí l’enigma, doncs: ¿broma serrana o collonada –inconscient (?)-- vilajoanesca? Però aviso que aquí no hi ha premi com a Verbàlia.

27 de juliol de 2003

2010-12-30T19:30:00.000+01:00

Cançó

Everybody's talking at me.

I don't hear a word they're saying,

Only the echoes of my mind.

People stopping staring,

I can't see their faces,

Only the shadows of their eyes.

I'm going where the sun keeps shining

Thru' the pouring rain,

Going where the weather suits my clothes,

Backing off of the North East wind,

Sailing on summer breeze

And skipping over the ocean like a stone.

(F. Neil / H. Nilsson)

Fins avui no he sabut que abans-d'ahir va morir John Schlesinger. Per un d'aquells atzars sorprenents, abans-d'ahir mateix i ahir vaig escoltar el disc de la banda sonora de Midnight Cowboy, inoblidable pel·lícula seva, que conté aquesta cançó cantada per Harry Nilsson, i que quan la poso no puc evitar mai de fer un mínim de tres replays.

25 de juliol de 2003

2010-12-30T19:28:00.000+01:00

Exabruptes

Els meus, aclareixo d'entrada. I és que això de mirar els telenotícies tot menjant no pot ser bo de cap manera. Normalment no ho faig, però a vegades és inevitable, si no vius sol, connectar l'aparell --per no barallar-te amb la filla, per exemple. Per això, en prevenció de males digestions, va bé renegar una mica per evitar que els sucs gàstrics t’agafin una acidesa excessiva (tot i que aleshores la filla t’acusi d’hipercrítica o de cínica). Us confesso dues mostres diferents generadores d’exabrupte immediat. Una: veure com el senyor Esteve Soler (amb llibre lacrimogen a la venda), insigne corresponsal de TV3 a Israel amb veu inaguantable, babeja entrevistant Arafat ho trobo d’un porno massa dur. Dues: sentir com un metge de Sant Joan de Déu diu desesperat que no donen l’abast en incubadores i que hi ha llista d’espera (!) em sembla demencial. No perquè faltin incubadores, sinó per les raons que expliquen el fet que cada dia neixin més criatures de poc –mínim— pes. Es veu que la dèria de tenir fills tant sí com no a base de tota mena d’experiments i passats els quaranta n’és la causa. L’exabrupte, en aquest cas, així de clar: estan com una cabra i, a sobre, entre tots hem de pagar els seus capritxets. Perquè voler procrear contra natura i a partir de certa edat –digueu-me retrògrada— em sembla insensat, egoista i –paradoxalment-- infantil.

22 de juliol de 2003

2010-12-30T19:25:00.000+01:00

Al cel elevada

Ja entenc per què no m'han publicat la carta els de La Vanguardia (a l'Avui passa més o menys igual); necessiten l'espai per publicar coses d'una profunditat tan contundent com aquesta:

No ens cal la vostra opinió. Un cop més ha arribat el bon temps i, junt amb ell, han aparegut els mal educats. Sí, de mal educats n’hi ha sempre i cada dia de l’any, però quan arriba l’estiu i l’ambient comença a escalfar-se, el seu cap també. Em refereixo a tots aquells senyors (de qualsevol edat, professió o estat civil) que es dediquen a tirar floretes a qualsevol dona que passi pel seu davant. Només cal que aquesta porti tirants, faldilla curta o ensenyi una mica la panxa. Sí, ja sé que hi ha dones a qui no els desagrada o, fins i tot, que se senten afalagades, però n’hi ha que sí que ens molestem i, sobretot, pel fet que es posin a cridar al mig del carrer o a xiular sense cap mena de moderació qualsevol grolleria. I el més fort de tot és que encara hi ha senyors que pensen que les dones ens posem aquest tipus d’indumentària precisament perquè ens diguin alguna bestiesa. Doncs no.

A veure si deixen aquesta actitud tan masclista i entenen que si algunes dones vestim roba fresqueta és per dues raons: la primera és tan simple com dir que tenim la sort de viure en un país que ha aconseguit bastantes igualtats pel que fa al sexe (tot i que encara ens falta un llarg camí per recórrer), de manera que podem vestir com vulguem sense veuren’s cohibides o perseguides; i la segona, ben simple d’entendre per tothom menys per aquests senyors, és que si portem una “mini” amb talons o un escot prominent és perquè ens sentim bé amb nosaltres mateixes, perquè ens trobem “sexis” i maques, perquè tenim criteri propi i no ens cal l’opinió de ningú, i, sobretot, perquè moltes ja tenim la nostra parella perquè ens elevi al cel.

Espero que si algun d’aquests senyors llegeix aquest escrit, si més no, s’avergonyeixi de la seva actitud: pensin que jo o qualsevol altra noia podríem ser la seva filla o, fins i tot, la seva néta. Queralt Masferrer. Barcelona

Jo diria que els imparables han de fitxar urgentment aquesta noia per completar la nòmina de manera brillant.

17 de juliol de 2003

2010-12-30T19:22:00.000+01:00

Poca vergonya a dojo

Fa uns quants dies vaig enviar un text (això que en diuen cartes dels lectors) als diaris Avui i La Vanguardia. Com que veig que deu haver anat a parar a la paperera virtual (massa llarg, ja ho sé), el penjo aquí.

Pujols, angèlic i 'fashion'. Fa un parell de setmanes es va presentar a Martorell l’edició de l’Hiparxiologi, de Francesc Pujols, inèdit fins ara i escrit el 1937, segons la data que apareix als diversos mecanoscrits existents. Es tracta del text del ritual corresponent a allò que es va empescar de la hiparxiologia o la pantologia o la religió catalana, el manual de la qual va més o menys dictar a Josep Pla a la Torre de les Hores durant unes quantes setmanes de l’estiu de 1930. La presentació va anar a càrrec del senyor Joaquim Auladell, membre de l’Associació Francesc Pujols (promotora d’aquesta edició de Llibres de l’Índex) i autor de la introducció.

No vull comentar res sobre l’oportunitat de l’edició, tot i que, al contrari que Anton M. Espadaler (La Vanguardia, 14 de juny), en aquesta –permeteu-me-- collonada jo no hi veig cap interès ni una engruna d’ironia. Però voldria esmentar el pintoresquisme de tot plegat. Que es pretengui justificar el pretès interès d’aquest llibret amb “la creixent importància de les noves religions que la gent busca per fer-se seves” (paraules aproximadament textuals del presentador), amb “l’auge de l’interès pels àngels que hi ha a Barcelona” (“¿ho saben, vostès, que a Barcelona els àngels són moda?”), em sembla bastant delirant. (Si algú en vol més d’aquest l’estil, errades incloses, que es llegeixi la introducció esmentada.) Gràcies, senyors de l’Associació Pujols, per treure de la ignorància uns pobres pagerols que vivim a quinze minuts de la Diagonal. Ara entenem la bogeria del senyor Clos per la millor ciutat del món: ¡així qualsevol, amb aquest concurs seràfic!

El pitjor que li pot passar a la peculiar obra de Pujols és que quatre il·luminats es prenguin al peu de la lletra i acríticament una cosa que per a l’autor era o presa de pèl o desvari; que agafin aquests textos amb voluntat exegètica i pretenguin fer-ne un catecisme, la base programàtica de vés a saber quina animalada. El Pujols interessant va ser el personatge, més que la seva obra i la seva “filosofia”. I aquest és el que cal donar a conèixer. El personatge que va influir Sagarra i Pla, el tertulià agut i divertit, l’articulista a vegades brillant, fins i tot el satíric estripat del Papitu i el del talent en brut present al seu llibre juvenil en castellà El nuevo Pascual o la prostitución (1906). Si no va fer una obra d’un gruix important segurament va ser perquè no li va interessar. No tenia temps; viure de renda, paradoxalment, pot portar a aquesta situació. Li agradava passar l’estona de la millor manera possible, i una manera de fer-ho –incomprensiblement-- va ser dedicar-se a desvariejos com aquest de la religió científica catalana, amb el qual es fotia del personal. ¿Que va interessar Dalí? Naturalment. I amb això no vull dir res en contra de Dalí, artista molt més seriós del que se sol admetre popularment.

Està molt bé donar a conèixer Pujols, que a alguns els sona només per alguna de les sortides que se li atribueixen, però mirem de no fer el ridícul, sisplau. Com a precaució, i per començar a tocar una mica de peus a terra, jo recomanaria llegir la biografia que en va escriure Pla. O els comentaris que li dedica Sagarra a les seves memòries. I cal, sobretot, deixar que la Fundació Francesc Pujols de Martorell pugui acabar de posar a l’abast dels interessats l’obra inèdita de Pujols i promoure’n, si cal, la publicació, cosa que em consta que té intenció de fer. I deixem els àngels en la pau celestial.

Però, francament, veient els fenòmens gairebé paranormals que afecten alguns exemplars de la fauna literària nostrada, ja no sé si no creure en la proliferació d'àngels --caiguts molt avall-- ciutadans. Potser em confon l'enrenou que fan els pollets imparables en el seu esforç desesperat per aixecar un vol icarià: fugir de la caverna ignorant i immolar-se en l'intent gloriós de salvar l'alta cultura. En fi, no ens hi encaparrem; les gallines també tenen ales i foten molt de xivarri inútil per acabar-se ajocant sobre un pal a un metre escàs del terra on es caguen i on sempre tornen a baixar per buscar la pitança, a vegades entremig de la merda. Exercici d'estiu per a alumnes de nivell C de català: llegiu atentament aquest text, marqueu-hi els errors gramaticals i comenteu-ne els principals problemes estilístics. En comptes d'aprendre a escriure --i una mica de bones maneres-- per evitar fer un ridícul immens, va i s'empassa una sobredosi de Wagner, el noi. ¡El que li --ens-- faltava!

13 de juliol de 2003

2010-12-30T19:16:00.000+01:00

Thanks, I don't need it!

Fast Acting Works In 15 mins or less! Never miss that moment again! This is not just Viagra, this is Better than Viagra! This is Fast Acting!

As the tab dissolves under the tongue it enters into the bloodstream within approximately 15 minutes. Sildenafil Citrate Soft tabs allow patients to experience and enjoy a more spontaneous sexual lifestyle.

No, encara no m'he decidit a fer lucratiu aquest racó, tot i que potser no estaria gens malament muntar-se un negociet. Però és que ja n'estic fins al capdamunt que cada dia m'arribi algun correu com aquest --dos o tres al dia, a vegades-- a l'adreça que tinc aquí posada perquè qui vulgui m'enviï comentaris. De tant en tant en rebo, de missatges de lectors, però el que més m'arriba són anuncis del trempador miraculós. Per si un cas em llegeixen --ingènua de mi-- que sàpiguen que de moment no em cal.

7 de juliol de 2003

2010-12-30T19:13:00.002+01:00

“Adiós muchachos, compañeros de mi vida”

No, el compañero fidelísssssimo no entona encara això: "...me toca a mi hoy emprender la retirada...”, però alguns cantants i intel·lectuals del seu règim es lamenten sentidament que “los amigos del alma anden confundidos” . “Hasta mi amigo Serrat”, deia un Silvio Rodríguez compungit, davant les càmeres de 30 minuts.

I és que finalment, amb molta cautela, amb molts peus de plom, amb molta amargura... alguns “intel·lectuals i artistes” han escrit --respetuosamente-- al compañero Fidel per expressar-li el seu desacord amb les execucions que ha perpetrat recentment aprofitant que tot déu de la progressia abonyegava casseroles desaforadament i no es podia sentir res més, del xivarri que feien.

“No me gusta la pena de muerte, pero...”, deia Silvio Rodríguez, amb uns arguments racionals d’un gran calibre. La pena de mort qüestió de gustos, ves qui ens ho havia de dir. També vam poder veure un càndid Víctor Manuel fent equilibris, els funambulismes de Vázquez Montalbán, el desencís de Pere Portabella... Però la més encantadora de totes va ser la planetària Rosa Regàs --àvia entranyable però moderna-- amb la solapa de disseny carregada de xapes. Gairebé ens va esquinçar l’ànima quan la vam sentir dir que “havia desitjat que no fos veritat, que fos un somni”, quan li ho van dir. No que no fos veritat que haguessin assassinat quatre pobres que volien fugir de l’illa, sinó que no ho fos que li haguessin robat el cromo.

L’únic que va gosar parlar clarament, sense escarafalls, va ser Fernando Trueba. Als altres se’ls notava el mal de ventre per haver de fer un paperot d'aquesta mena. Tan bé que els queda la budellada quan poden cridar fins a esgargamellar-se contra els dictadors, que havíem quedat que havien de ser de dretes per definició, ¿no? Alguna cosa no quadra. Algun cromo no encaixa bé a l’àlbum. ¿Somiem? ¡Benaurats els que dormen durant quaranta anys!

30 de juny de 2003

2010-12-30T19:11:00.002+01:00

Dilluns sentimental i mitòman

Últimament, de tant en tant, pensava en Katharine Hepburn. Hi pensava perquè sabia que passava dels noranta i que potser tindria la sort d'arribar a celebrar el centenari. No ha estat així. I potser millor per a ella, ja que sembla que el Parkinson i altres xacres la turmentaven. Seria bonic creure en contes fantàstics i pensar que ara continuarà rodant en un plató celestial on l'estaven esperant Tracy, Grant, Bogart, Hawks, Cukor, Huston... Però com que val més creure en el que veiem, ens conformaríem amb un cicle televisiu que ens mostrés la Kate en tota la seva esplendor: fantàsticament jove, esplèndidament madura i dolçament --a vegades, no sempre, la vellesa pot ser o semblar dolça-- envellida.

6 de juny de 2003

2010-12-28T21:21:00.000+01:00

Campanyem-nos, germans

Els més granadets deuen recordar que fa bastants anys, de tant en tant, algun desvagat enviava una carta a La Vanguardia dient, per exemple, que trobava ridículs els mitjons de rombes o pontificant sobre la manera ortodoxa de penjar els rotllos de paper de vàter (casos del tot reals que jo recordo, jovenets), i ja la teníem muntada. Cartes i cartes a favor i en contra dels mitjons cursis o sublims i sobre si el paper havia de penjar del porta-rotlles pel davant o pel darrere. Ara hem perdut aquell encant i la gent se'ns ha tornat aparentment molt més seriosa, i es mobilitza per coses molt més dignes, com tots sabem. O té la dèria de voler dignificar qualsevol bestiesa, com de seguida veureu. I com que muntar campanyes fa gràcia a molt gent, fins i tot hi ha webs dedicades a hostatjar-ne i divulgar-ne. “Crea la teva pròpia campanya”, anuncien. Només cal registrar-se i endavant les atxes. Avui, per un salt d’aquells que fem tot navegant, m’he trobat això. Agafeu-vos. (O potser descobrireu la causa que buscàveu; en tot cas, jo me’n rento les mans.)

“Comic Sans? No, gràcies!”

"Per un món on les tipografies tinguin el lloc que els correspon, diguem NO a la Comic Sans.

Si esteu farts de veure la Comic Sans a tot arreu (pàgines web, cartells, publicacions de l'AMPA de l'Escola dels vostres fills, anuncis publicitaris, ofertes de feina, portades de treballs, memòries de projectes final de carrera, etc) doneu suport a aquesta campanya.

Entre tots i totes aconseguirem un món sense Comic Sans.

Internautes sense fronteres”

Esforçant-m’hi una mica, fins i tot podria arribar a trobar “simpàtica” la cosa. Però és que no ho és gens. De fet, només cal llegir això que us he transcrit per adonar-se'n. ¡Però les adhesions, ui...! La gent s’ho pren seriosament i no és capaç de fer-hi gens de broma, ni una mica d'ironia. Les quaranta-nou que hi havia quan jo hi he entrat feien esgarrifar, de tan fonamentalment serioses i "sinceres". Plenes d’”odio aquesta lletra”, etc. (La gent ho “odia” tot, ¿us hi heu fixat?; tants llibres d’autoajuda que hi ha al mercat i tan plens d’energia negativa.) N’hi ha un parell que els engeguen a fer punyetes. Alguns ho aprofiten per demanar que el boicot s'estengui a la Times i a l’Arial, que també troben "odioses". Ah, el tipus de la web és la Verdana. Aquesta deu ser l’única políticament correcta. Esclar: verd, campanya, la font veritable... ¡Tot tan deliciosament bucòlic!

Ui, no pot ser; m'acabo d'adonar que això deu ser Verdana!

3 de juny de 2003

2010-12-06T19:15:00.000+01:00

Sense tema

Últimament em renyen perquè no faig puntualment els deures. Ja se sap, comences fent una bestiesa com aquesta i llavors ja s’espera de tu que cada dia gargotegis una nota, com si fossis un columnista de diari, que cobren a tant la peça, els gargots dels quals tant li fot que en alguns casos siguin del tot prescindibles; mentre s’hagin fet un nom publicant trilogies pedants rai, avall va que fa baixada. No vull pas dir –¡valga’m déu i tots els sants!— que això d’aquí no sigui prescindible del tot. Però com que no em paguen... A més, mai dels mais he dit que aquest blog tingués vocació de diari, per més que alguns s’entestin a dir-ne “diaris personals”, dels weblogs (cliqueu l’enllaç de l’anotació de sota). Però, en fi, perdono els que em diuen que sóc una anotadora inconstant perquè em demostren que són molt fidels i, per això, estimats.

¿I què puc dir, avui, agombolada tot el dia per una dolça galvana? (¿Ho veieu?: permís per desertar immediatament.) Però no us penseu, que ja sabeu allò que els cansats fan la feina, i jo he treballat com cada dia, ep. Tot i que una mica més i no hi arribo, a la feina. I és que de debò que no sé on anirem a parar, si resulta que fins i tot els venerables jubilats se’ns tornen uns assassins del volant. Per un moment gairebé he pensat que era Javier de la Rosa (venia en sentit baixada de Can Brians), el que ha agafat la rotonda gairebé derrapant i sense mirar cap a l’esquerra –“ah, ¿però s’ha de mirar a l’esquerra?”-- per on justament venia jo --per sort, tan malfiada com sempre. Ni se n’ha adonat, el iaio. I no li he clavat botzinada, ves, cosa estranya en mi en ocasions com aquesta, potser és que també em vaig fent gran i perdo reflexos. A més, portava la dona al costat i segur que l’atabalava perquè arribaven tard a l’ambulatori. Més emoció circulatòria: uns cinc-cents metres més endavant, un jove audaç (els joves, ja se sap) se m’ha aturat en sec al davant en tombar per un carrer per agafar allò que sona, o sigui el mòbil. Finalment, la cirereta: dos exemplars del clàssic quotidià, d’aquells que els van vendre un cotxe defectuós i són tan burros que ni se n’han adonat: “¿intermiquè, diu?”. Deunidó, per un trajecte d'uns tres quilòmetres, ¿oi?

¿Veieu com n’és de fàcil teclejar per dir tonteries? Doncs mireu algunes de les columnes diàries d’alguns i algunes als diaris de bo i de veres, mireu...

28 de maig de 2003

2010-12-06T19:11:00.000+01:00

Postal de poble

“Per fi tindrem ajuntament”, deia una martorellenca irònica. I és que encetem un període de promiscuïtat municipal, després de 24 anys d’un avorriment monolític, de pedra picada, gairebé matrimonial (vuit anys socialista, setze anys convergent). Encara no sabem si serà un simple amistançament –la denominació “parella de fet” em sembla que no respon al que seria-- o bé un ménage à trois descarat, tot i que els últims rumors apunten cap a aquesta possibilitat. Ara, les maniobres de seducció, aquests dies –nits, sobretot— sota el balcó dels republicans decisius es veu que són d’un morbo pujadíssim. Jorba I el desitjat es deixa estimar: “T’ho donaré tot, chorba del meu cor”, diuen que han sentit cantar alguns veïns, ara en veu de baix convergent, ara en veu de sopranos d’esquerres.

(Per fer-se’n una mica la idea, el panorama és aquest: 8 CiU, 7 PSC, 2 ERC, 2 ICV, 1 PP, 1 Martorell.)

23 de maig de 2003

2010-12-06T19:08:00.000+01:00

Tota la carn a les graelles

Estic realment indecisa, davant de les ofertes temptadores de totes les opcions electorals del meu poble. No sé pas què fer. Tot el matí, mentre treballava, que de tant en tant em desconcentrava pensant-hi. I ara que es va acostant l’hora –ja són quarts de set de la tarda— el neguit és ja massa intens. Perquè, a veure, ¿vosaltres què faríeu? ¿Aniríeu al sopar amb embotit de tota mena –Lali Vintró inclosa-- que fan els d’ICV (tan a prop de casa, a més, que ja sento com fan proves de so, ¡pobres de nosaltres!, i es veu que faran un concert de tam-tams --“batucada”, en diuen-- que ja ens podem anar preparant)? ¿O preferiríeu la botifarrada de CiU? ¿O la barbacoa del PSC-PSOE, a tan sols dos-cents metres de la botifarrada? ¿O la pambtomacada d’ERC? ¿O el sopar sorpresa del PP, però que m’hi jugaria una bona botifarra que també és carnívor per dar i per vendre, no deuen servir pas marisc de les Rias Baixas, i que també em cau bastant a prop –geogràficament parlant— i que, vés a saber, potser s’ho val? El que ja em sembla que descarto d’entrada és el de la llista lerrouxista (sí, a Martorell, pont i a part, peatges i seats i incineradores a part, tenim de tot i força), un senyor que es diu Sarmiento i que s’ha muntat la seva llista personal, tot populisme xaró, però que almenys no l’intenta dissimular com el dels partits. I si el descarto és perquè la carn que ofereix avui (ja ha fet sopars i dinars i berenars i ressopons a dojo) no em fa gaire el pes, no tant perquè ja és una mica feta, que segons com la carn feta és la més gustosa, sinó perquè jo, en qüestions de carn, sempre he tingut més tirada cap als exemplars mascles i, per tant, la Regina do Santos la deixo per als senyors. Que ja n’hi haurà, ja.

20 de maig de 2003

2010-12-06T19:04:00.000+01:00

Aniversari

M'acabo d'adonar que avui fa un any que vaig inaugurar aquest racó, cosa que podeu comprovar si teniu la paciència d'obrir el primer arxiu de la llista que apareix aquí a mà dreta. La primera anotació feia així:

¡Ai, els dies!

No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...

La incontinència continua, ja ho veieu. I reitero l'avís per a navegants, que encara que un lector gentil m'ha dit que això li sembla un port amable, suposo que algun s'hi ha encallat --si no directament estavellat-- com en un escull traïdor. Les possibles vies d'aigua deuen haver estat ben insignificants, però, no ens enganyem.

18 de maig de 2003

2010-12-06T19:02:00.000+01:00

Bandes sonores 2. The Sound of Silence

Discrets, els nois i noies d'ERC. M'arriba un so de fil musical tímid i tediós, gairebé imperceptible, que no puc identificar. "People talking without speaking, / People hearing without listening", diu la lletra de Paul Simon. Però no sona això, no. De fet, ja ho he dit, no sé pas què sento, per més que miri d'escoltar.

11 de maig de 2003

2010-12-06T19:00:00.000+01:00

Bandes sonores 1. “Que los detengan, me han robado la calma...”

Des que dijous a la nit es va aixecar la veda, que l’hem perduda del tot, la calma. A part de tots els altres motius que ens donen per abstenir-nos de votar i perquè ens agafin unes ganes boges de fer-los botar a tots, el de fotre’ns el cap de setmana enlaire a base d’eslògans i musiquetes no és pas el menor. Si fóssim una mica menys beneits, tots plegats, els podríem demostrar que les campanyes els són del tot contraproduents. Però com que som una colla de mesells, ens va com ens va.

En fi, feta la prèvia llibertària, només em queda el consol de fotre-me’n una mica. I aprofitant que visc molt a prop d’una plaça que és centre d’atracció de saraus diversos, i aquests dies ho serà de les xarlotades dels politiquets locals, intentaré aprofitar-ho per fer-ne les cròniques sonores que m’arriben a través dels vidres de la finestra i les parets d’obra vista.

Primera banda sonora: CiU. Ahir a la tarda, per amenitzar la festa amb música, intercalada entre els savis discursos dels candidats, van contractar una orquestreta. Prou digna, tot sigui dit, almenys no sonava com un orgue de gats. Del repertori de cançons, en recordo algunes del final de festa: a part de la meravella que he parafrasejat al títol, van sonar Torero, Rosó, Aserejé i Ball de rams. Mestissatge i eclecticisme tímids, diria. Però hi va haver una sorpresa agradable (el mèrit de la qual deu ser del tot de l’orquestra i de la cantant, els polítics no arriben a aquestes subtileses): al començament, entre alguns altres temes d’allò que se’n diu estàndards, van cantar una versió del I’ve got you under my skin del Sinatra. ¿Bo, no? De tota manera, encara que els politiquets en siguin del tot aliens, l’atzar del repertori té el seu què. Al capdavant de la llista del PSC, el rival més temut de CiU, hi ha una dona, i aquest “Que la detengan, es una mentirosa...” segur que més d’un el va corejar de gust. Per altra banda, l’eslògan de CiU fa: “Sí, amb tu”; i potser a algú el pot motivar tant –oh, hi ha de tot en aquest món— com per desitjar un contacte epitelial tan intens amb el senyor galtaplè i de barba grisa que gairebé arribi a la subcutaneïtat, que a mi em costa d’imaginar, però en fi...

8 de maig de 2003

2010-12-06T18:57:00.000+01:00

Buidar el mar

Fa uns mesos es va comentar que el Parlament català i el Senat espanyol estaven preparant un projecte per regular l’exercici de la prostitució. Aleshores alguns empresaris del sector ja van plantejar objeccions a algunes mesures que s’estaven estudiant, i ara, davant la normativa que en aquest sentit ha aprovat l’Ajuntament de Barcelona, han tornat a manifestar-se en contra d’algunes de les disposicions que conté.

Però en aquells moments també van alçar la veu per dir-hi la seva algunes organitzacions feministes. No estan en contra del contingut d’algunes normes concretes; estan en contra de qualsevol tipus de regulació. Dit més clarament, demanen l’abolició de la prostitució i el càstig per als clients, que anomenen “prostituïdors”. Reclamen que s’imposi el tractament que dóna Suècia a la prostitució, que castiga proxenetes i clients i pretén rehabilitar totes les prostitutes. Diuen que han reduït la prostitució un 70% en dos anys. No s’ho creuen ni ells, però queda molt bé.

Un cop més, crec que les feministes es deixen arrossegar per maximalismes. És tan bonic somiar truites, que alguns –algunes—s’hi passen la vida. No deuen tenir temps de fer gran cosa més. Algunes de les coses que diuen sonen com aquells anuncis de compreses: “¿De quin color són, els somnis?”. De color de rosa, que l’amor s’hi posa. I mai més ben dit. Perquè, dona, l’amor hauria de ser rosa –o lila— però mai venal. Sí, ja sé que diran que això no és amor. Deixem-ho. El cas és que la realitat i la vida, ves quina llàstima, és molt més complexa que un anunci de compreses.

L’Institut Català de la Dona va fer un estudi interessant sobre la prostitució femenina a Catalunya. No és un simple pamflet al gust feminista, almenys. Cita alguns estudis curiosos, un d’un sociòleg o psicòleg –suposem-- amb coneixements cinèfils, que sempre és d’agrair, que exemplifica la dicotomia voluntarisme/determinisme, com a factor que mena algunes dones a prosituir-se, basant-se en dues prostitutes cinematogràfiques: Belle de jour (Deneuve-Buñuel)/Irma la dulce (McLaine-Wilder). M’imagino que el component voluntarista és un altre aspecte de la realitat que deuen negar de ple les feministes en qüestió.

Crec que la millor manera de protegir les dones –en aquest cas— que exerceixen la prostitució seria legalitzar-ne i regular-ne l’exercici. I també per raons econòmiques generals, a més de les socials per a qui l’exerceix. ¿O és que no estem perquè tothom pagui impostos pels guanys que obté treballant?

Una última qüestió. Estic d’acord que es reguli qualsevol local públic perquè no molesti el veïnat. Jo també em queixaria si tingués un puticlub sota a casa; però només si fessin soroll o m’emmerdessin l’escala i la vorera. Per res més. Com d’una discoteca, d’una sala de joc, del bar de la cantonada que obre a quarts de cinc de la matinada per als qui van a treballar d’hora o dels voltants de l’escola que a hores punta és una selva de 4 x 4 en triple fila i de criatures xisclant. Però que es digui que no hi pot haver un local de prostitució a cent metres d’una escola o una església ja em sembla de per riure. La majoria de vegades són uns locals més discrets i tranquils que qualsevol bar o botiga. O que algunes escoles.

3 de maig de 2003

2010-12-06T18:55:00.000+01:00

Danys co...co...co...col·laterals

Aquests últims dies he llegit i sentit aquestes coses tan deliciosament formoses (cito textualment):

Presentació del programa d’un aplec de sardanes:
“En uns moments en què el món viu trasbalsat per un munt de conflictes on la violència pren un significat massa destacat, seria bo difondre al món la sardana en el seu aspecte més humà i fraternal.” [Que no es posin a difondre’n l’aspecte més inhumà, sisplau.]

Anunci de colònies d’estiu d’un esplai:
“El món a les nostres mans:
Nois i noies, encara tenim molt a dir i a fer! Durant deu dies plens d’activitats, diversió, amistat i moltes sorpreses, intentarem “crear” un món més a la nostra mida, i sens dubte una mica millor. Si vols formar part de la revolució no deixis de comptar amb la nostra opció! Ja veuràs com no te’n penediràs...” [Aviam si els aplicaran la llei antiterrorista, pobres criatures. Ara que, vist com tracten últimament els arrasadors de parcs públics...]

Discurs d’un alcalde com a cloenda d’unes “lectures literàries”:
“Mentre d’altres fan guerres, nosaltres escrivim...” [Plural no majestàtic, per sort.]

Només són uns pocs exemples d’una epidèmia que es propaga a la velocitat de la sars i que no respecta barreres de cap mena, com podem comprovar. Si algú s’anima a aportar-ne més, els penjaré amb molt de gust. Encara podríem muntar un concurs, ves.

20 d'abril de 2003

2010-12-06T18:49:00.000+01:00

Subhastes irreverents

“Dalí est ici comme un homme qui hésiterait (et donc l’avenir montrera qu’il n’hésitait pas) entre le talent et le génie, on eût dit autrefois le vice et la vertu. Il est de ceux qui arrivent d’assez loin pour qu’à les voir entrer, et seulement entrer, on n’ait pas le temps de les voir. Il se place, sans mot dire, dans un système d’interférences. (...) L’art de Dalí, jusqu’à ce jour le plus hallucinatoire qu’on connaisse, constitue une véritable menace. Des êtres absolument nouveaux, visiblement mal intencionés, viennent de se mettre en marche. C’est une joie sombre de voir comme rien n’a plus lieu sur leur passage qu’eux-mêmes et de reconnaître, à leur façon de se multiplier et de fondre, que ce sont des êtres de proie.”

André Breton va escriure això, d’un caràcter profètic comme-il-faut (tot i que, ben irònicament, la profecia es faria real amb un caire diferent del volgut per le maître) amb motiu de la primera exposició de Dalí a París, el 1929.

Ahir i avui, televisions i diaris ens han informat de la subhasta –oh, malheur des françaises cultes!— dels 6.249 lots --¡deunidó!--, valorats en 46 milions d’euros, pertanyents a Breton i guardats al seu pis, que ara la filla ha hagut de liquidar. I també ens han dit que el tot París ha estat un enrenou, aquests dies, ja que molts es lamenten que aquest llegat (que, dic jo, deu estar integrat per bastant de terregada –a preu d’or, això sí-- al costat d’algunes coses realment interessants) acabés tristament escampat en comptes de ser guardat i venerat al mateix apartament on ha estat fins ara. Els corresponsals dels media a París (un encant la pronúncia “Andgré Braggtond” –aproximadament-- de la noia d’Antena 3) també ens han dit que l’État ha comprat uns quants lots significatius perquè no surtin de França, entre ells, segons la corresponsal d’Antena 3, l'original d'Arcane 17, el manifest surrealista (sic). (Què voleu, alguns periodistes segur que ni sabien qui era Breton i ara han hagut de córrer a informar, i és lògic que es facin algun embolic amb les obres de l’autor.)

No crec que l’original del text que us he citat, publicat a Point du jour, formi part del lot que la Fundació Gala-Dalí ha adquirit en la subhasta, integrat pels originals dels textos furibunds contra Dalí que el guru va redactar i que van servir de base per condemnar Dalí i expulsar-lo del moviment surrealista. I em sembla una decisió encertada, que s’hagin quedat aquests textos i no els elogiosos, corresponents al començament de la seva relació. Ara, els ossos de Breton xerricaran més que no va tremolar la carn d’Eluard quan Dalí li va prendre Gala, si arriben a intuir que els papers han acabat en una vitrina de Figueres, on l’être de proie sí que hi té un santuari en què el veneren. El drama de Breton amb Dalí va ser aquest, i sense cap hésitation de la història: una mica de talent per a Breton, un bon grapat de geni per a Dalí.

8 d'abril de 2003

2010-12-06T18:46:00.000+01:00

Pum-pum, ¿quién es?

Als animadors circences –de circ de pega, a més-- que durant tot el cap de setmana em van deixar el cap com un timbal amb aquest pum-pum de la incombustible Belén, vomitat pels altaveus d’un cotxe per convidar el personal a la seva macarrònica funció, els demanaria que, en comptes de muntar mítings endogàmics i marejar la gent, anessin a trucar a un altre mur, com ara el de les presons de l’Havana, aquests dies a vessar, a veure si també els contesta “la rosa y el clavel”. (D’això no se’n parla gaire, esclar, altra feina hi ha, ¿oi?, la tevetrès, menys que ningú.) Posats a fer demagògia empastifant carrers i places amb cartells on una mànega de benzina apunta al cap d’un nen, almenys faci’n-la completa, sisplau. És molt fàcil insultar els polítics que, elegits democràticament, en la democràcia imperfecta que a vostès mateixos els va tan bé que ho sigui, estan obligats a engaltar-les. Demani’n també –a cop de casserola o fent-ho com cal-- la dimissió dels dictadors i, aleshores, en podrem començar a parlar. De vots que no siguin en blanc de pur fàstic per tots plegats, per exemple.

1 d'abril de 2003

2010-12-06T18:44:00.000+01:00

Diversions de la diversitat diversa

Divendres al vespre, a l’andana 1 de l’estació de Sants, hi havia, entre molta altra gent, dues noietes d’uns divuit anys. Totes dues anaven extremades, però la més primeta i maca –sol passar— hi anava més: pantalons blancs molt cenyits, de cintura baixa, panxeta a l’aire, top també cenyit, caçadoreta texana minúscula, sabates amb plataformes enormes, bastant maquillada... allò que alguns en dirien estil hortera-cutrillo, i d’altres, grollers benpensants, estil putot. La noia se’m va asseure al costat i em va preguntar si ja havia sortit el tren cap a Sant Vicenç de Calders. Després es va interessar per si ja eren les sis, i en dir-li que sí, i que les set i gairebé les vuit i tot, es va posar a riure. “Millor per tu, dona, si no et cal saber l’hora que és”, li vaig dir també rient. Quan arribava el tren, abans de pujar-hi, se’m va tornar a acostar per assegurar-se que feia parada al Vendrell. Aleshores vaig sentir arran de la meva orella dreta –la noia se m’havia adreçat per l’esquerra—: “parla en català”. Ho havia dit un home d’uns cinquanta anys adreçant-se a una dona de la seva edat que l’acompanyava –la seva dona, suposo—, la qual mirava les noies amb cara de fàstic i menyspreu i murmurava alguna cosa inaudible per mi, però que ben bé podia fer: “Quin fàstic de jovent, si fos ma filla li fotia un bolet per vestir-se així.” Però la frase brillant de l’home no va estovar la dona, que devia ser d’una altra escola sociolingüística, perquè ni això va savar la noia de les calderes boteres que bullien al seu cap, ja que va continuar murmurant amb expressió inquisidora.

Ja dalt del tren, les noies van desaparèixer del meu camp de visió –allò estava de gom a gom— i la casualitat em va fer anar a parar arran de la parella, tots a peu dret. Llavors vaig sentir que ella deia: “Els hauria de caure la cara de vergonya.” Però no, ja no parlaven de les noies. Si el “parla en català” de l’home tenia com a referent --segurament inconscient-- el “Puix parla català, Déu li do glòria”, el referent de la frase de la dona era el “Yankees go home!”.

13 de març de 2003

2010-11-20T21:12:00.000+01:00

"¡Habláis más que Castelar!"

Aquesta expressió, deliciosa per insòlita avui dia, la vaig sentir ahir en boca d’una dona d’uns setanta anys llargs en un lloc tan poc procliu a segons quines retòriques com és una botiga. Jo esperava la meva tanda, junt amb la senyora esmentada, mentre la botiguera i dues clientes més garlaven com castanyoles. La dona es queixava però amb bon humor, i a mi, que de tant en tant també puc ser pacient i que necessitava el que hi havia anat a comprar, la frase de la dona em va compensar amb escreix de l’espera.

Les alegres comares de la botiga ni van fer cabal del que deia la dona, i no sé pas si la bona senyora hauria sabut explicar qui era Castelar, però jo vaig trobar preciosa la frase anacrònica en comptes dels comentaris habituals sobre telefamosets. Només gent ja bastant gran conserva encara en el llenguatge espontani expressions referents a personatges i fets públics del segle dinou, heretades dels seus pares i avis, encara que només sigui com a clixés buits de sentit. Curiosament, el segle vint no hi ha tingut tanta tirada –i no és pas perquè no hagi donat tipus i fets en què recrear-se. No fa gaire temps encara vaig sentir a la meva mare parlar d’un tupè d’en Sagasta referit a no sé qui –no crec que parlés d’Artur Mas--, i recordo que la meva àvia paterna, nascuda a l’última dècada del dinou, quan et veia desvagada solia engegar-te això: “¡Au, i els carlins que els mati un altre!”. (De tradició liberal, la família, com podeu veure.)

Espero que ara que s’obre la veda de caça del vot, els polítics del meu poble, que es veu que ja es preparen per fer el porta a porta en parella de fet, com els jehovàs de la maleteta i els mormons encorbatats, truquin a la porta de la senyora que conserva la memòria de Castelar. Segur que encara n’aprendrien alguna cosa. “Perdoni, ¿castequè?”. “Que habláis más y más mal que Castelar, pero que mucho más.”

2 de març de 2003

2010-11-20T21:05:00.000+01:00

Carnes tollitas

Ha arribat el Carnestoltes --o el Carnaval, si ho preferiu-- però n’hi ha que han corregut a tollere o levare la carn abans del temps de Quaresma. Fa uns quants dies els diaris van publicar la notícia que una campanya de Turespaña, organisme del Govern espanyol, en la qual col·labora la Generalitat, havia rebut la repulsa de diverses associacions feministes que la titllen de sexista. L’esca del pecat era un cartell en què es veu una dona amb l’esquena nua i amb un senyal de tanga marcat a la pell --tot i que va amb les natges tapades, afegeixo. Sobre la imatge hi ha l’eslògan Spain Marks. Tant l’Institut Català de la Dona (Govern català) com l’Observatori de la Dona [sic] als Mitjans de Comunicació (format per deu ajuntaments governats per PSC i ICV) s’han afanyat a censurar l’anunci. Naturalment, la senyora responsable de l’ICD ha fet passar per l’adreçador el conseller de Turisme i la Generalitat ha rectificat i no farà servir aquest cartell.

Curiosament, la notícia de l’Avui no esmenta que un altre cartell amb la imatge de l’esquena nua d’un home també forma part de la campanya, cosa que sí diu la de La Vanguardia. Les acusacions de sexisme, evidentment, només anaven contra la imatge “que usa el cos femení com a objecte”. Tampoc no es diu que la campanya de Turespaña consta de diversos cartells amb el mateix eslògan. Els podeu trobar aquí, on estranyament no hi apareix el polèmic. ¿L’han retirat, també? En canvi, hi podem veure el de la versió masculina. (Sigui dit de passada, aquests dos em semblen dels més encertats; alguns dels altres són força horribles, trobo, tot i la pretesa modernitat formal.)

No puc entendre què té de dolent mostrar dos cossos esplèndids d’esquena com a reclam publicitari. ¿Per què tanta susceptibilitat cretina? ¿Així es vol promoure la igualtat, censurant amb uns plantejaments mesquins? ¿Per què els partits dits d’esquerres són tan beneits d’assumir les bajanades simplistes de les seves “seccions femenines”? ¿Com és que no ens adonem que, en matèries com aquesta, passem a ser idiotament puritans en nom de la igualtat i la dignitat de la dona? Ja no n’hi ha prou amb el llenguatge políticament correcte amb què es força la llengua fins al ridícul per evitar els genèrics masculins en el lèxic, es veu que cal fer una vigilància constant en tots els àmbits per evitar desviacionismes perillosos, i per això es creen “observatoris” específics. Això sí que em sembla descaradament obscè. La cosa ha arribat a cotes tan delirants que sembla que ningú gosa qüestionar públicament potineries tan aberrants com aquesta, no fos cas que ens titllessin de masclistes obsessos i opressius, en el cas dels homes, o de quintacolumnistes traïdores, en el cas de les dones (que és el que dec ser jo).

15 de febrer de 2003

2010-11-20T21:02:00.000+01:00

Un altre que pensa, sortosament

Us brindo un altre retall interessant. Llegir-lo em sembla una bona alternativa a passar el temps sentint i llegint les bestieses i les baralles sobre xifres de manifestants amb què ens marejaran avui i els propers dies a ràdio, televisió i diaris.

La pregunta

FRANCESC–MARC ÁLVARO – (La Vanguardia 12/02/2003)

En estos días, a uno le preguntan si está a favor o en contra de la guerra contra Iraq como si fuera lo mismo que querer la leche del cortado del bar fría o caliente. La pregunta es cargante porque es de una frivolidad enorme. La respuesta puede serlo también. Uno responde que está en contra de la guerra. Y, luego, empieza –si uno tiene humor y ganas– lo de intentar distinguir y argumentar una respuesta con matices. Porque para las consignas ya están los loros, sean del Gobierno o de cualquier plataforma opositora. Uno no puede permitirse el lujo exquisito de tener las ideas tan claras como los subsecretarios de Estado o ciertos actores y ciertas modelos de pasarela. El problema es que no estamos en tiempo de argumentos. Vivimos horas de tópicos y de blanco o negro, aptos solamente para las secas notas oficiales y para las performances que tranquilizan conciencias.

Si uno no es partidario para nada de la política dura de Bush y Aznar pero tampoco se siente cercano a determinados discursos tramposamente “buenistas” lo tiene crudo. Este campo está marcado a priori y sólo sirve para reducirlo todo a una confrontación entre “belicistas reaccionarios sumisos al Imperio” y “subversivos irresponsables que hacen el juego a Saddam”, sea dicho con los mismos términos descalificadores que se cruzan unos y otros. Meterse en medio, como hace uno ahora con esta columna, es ganarse los ataques de ambos bandos. Te pueden acusar de estar a sueldo de la CIA y, a la vez, de ser un esbirro del régimen iraquí. También te pueden insultar llamándote neutral, cuando no lo eres: simplemente tratas de meter algo de complejidad donde lo único que luce es la frase prefabricada, el insulto y la máquina de estampar certificados de “buen español” o “buena persona del mundo”, según una u otra oficina expendedora.

Uno suscribe con tranquilidad lo que ha dicho el filósofo francés Bernard-Henri Lévy: “No me opongo a la guerra contra Saddam. Me opongo a esta guerra contra Saddam (...) Esta guerra debe realizarse como es debido. En ella, Iraq no es precisamente el enemigo al que con más urgencia hay que atacar. Y cuando Estados Unidos consolida su alianza con un Estado como Pakistán para llevar adelante sus intenciones respecto a Iraq, ése es un error inmenso”. ¿Demasiado complicado para los aires que corren en España? Seguro, no satisface a nadie.

Aquí lo que se lleva es el “manda uebos” por un lado, y el “a las barricadas”, por otro. En el fondo, el maniqueísmo de Bush con su “eje del mal” nos encanta, porque nos permite el otro maniqueísmo. El de hacernos fotos en Bagdad tocando la guitarra y el de posar como europeos bonitos para postales naïf.

14 de febrer de 2003

2010-11-20T20:57:00.000+01:00

Associacions

«"¡Delireu amb mi!", crida Vitezslav Nezval al seu lector, i Baudelaire: "Hem d'estar sempre borratxos... de vi, de poesia o de virtut, com vulgueu..." El lirisme és una embriaguesa i l'home s'emborratxa per confondre's més fàcilment amb el món. La revolució no vol ser estudiada i observada, vol que es formi un sol cos amb ella; és en aquest sentit que és lírica i que el lirisme li és necessari» (Milan Kundera, L'edat lírica --La Vie est ailleurs--)

Les nostres neurones funcionen de manera imprevisible. Potser per això aquest fragment del llibre de Kundera que vaig llegir fa uns dies és el que m'ha vingut al cap --i he copiat, que tanta memòria no tinc-- en llegir aquest article de Quim Monzó:

Por la paz

Las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas para aparecer en los medios

QUIM MONZÓ - La Vanguardia. 12/02/2003

En Gràcia, treinta personas convocadas por el Ateneu Rosa de Foc han pasado el fin de semana ayunando y acampados para protestar contra la guerra en Iraq. En la Pasarela Gaudí, las modelos lucían pegatinas con el símbolo de “haz el amor y no la guerra” y algún diseñador llevaba en la espalda la exclamación “¡No!”. En Nueva Gales del Sur, casi ochocientas mujeres se desnudaron y formaron con sus cuerpos un corazón y las palabras “Guerra no”.

En el mundo entero las muestras de disconformidad con la guerra en Iraq buscan propuestas originales, para, así, aparecer en los medios de comunicación. Una de las más peculiares es la del movimiento Masturbémonos por la Paz, que, nacido en Estados Unidos, integra ya a personas de 82 países. El movimiento ha conseguido una adhesión fervorosa a través de su página www.masturbateforpeace.com. Su divisa es “La paz viene del amor” y razonan su propuesta: “Cualquier amor auténtico viene de dentro. No puedes amar a otros si primero no te amas a ti mismo. Y, evidentemente, la masturbación es la mayor expresión de autoestima. Por ello es natural que, nosotros, ciudadanos del mundo, nos unamos para masturbarnos por la paz”.

Tienen un buen número de pegatinas (que se pueden pedir por correo electrónico), ideales para engancharlas en la camiseta o en la frente, y luego gritarlas a coro en las manis. “Touch your sack, not Iraq” es una de ellas y podría traducirse por “Toca tu escroto, no Iraq”. Lástima que “escroto” e “Iraq” no rimen. En otra pone “War is wrong, whack your schlong”, que podríamos adaptar libremente como “La guerra es chunga, menéate la purrunga”. Para unirse al movimiento basta indicar, si quieres, tu nombre, tu país, tu “e-mail” y explicar cómo piensas autosatisfacerte por la paz. Algunos proponen reunirse y hacerlo colectivamente, pero la mayoría lo prefiere en solitario. “Sólo quiero que Hussein y Bush sepan que hay una preciosa estudiante de instituto pensando en ellos de forma pacífica mientras se toca”, explica una chica. Otra expone: “Planeo masturbarme como mínimo dos veces al día en nombre de la paz... Con vibradores, duchas de teléfono, mordazas, cartones de bingo, mangos de cepillos, dedos, incluso con unas tenacillas de rizar...”. Un muchacho explica: “Yo me masturbaré usando sólo lubricantes que no hayan sido experimentados con animales”. En la misma línea de preocupación social, una inglesa afirma: “No sólo me masturbaré cada día por la paz, sino que también dejaré de utilizar electrodomésticos con pilas, en un esfuerzo para combatir el despilfarro sin sentido de tantas fuentes de energía no renovable y salvar así al mundo de un atropello innecesario”. Es emotiva la confesión de un chico llamado Jacob: “Siempre me he masturbado por mi propio placer. Ahora finalmente lo hago por los demás”.

Todos aquellos que en nuestro país estén interesados en unirse a la causa pueden darse prisa en apuntarse en la web antes mencionada. Lo digo porque la gran manifestación será el próximo sábado día 15, y sería bonito ver ya en acción, en el paseo de Gràcia, a los miembros locales de este interesante movimiento.

¡Per una masturbació virtuosa i lírica al passeig de Gràcia! ¡Salut!

11 de febrer de 2003

2010-11-14T19:31:00.000+01:00

A contracorrent

Ho sento, però si a algú que arriba aquí no l'hi interessa, pot passar de llarg: torno a fer-me ressò de les paraules de Marçal Sintes, farta de tant papanatisme (¿No atacava el "pensament únic", la cort progre catalana i hispànica?, ¿doncs això que fan què és?; bé, de "pensament" res, esclar: mer bovinisme.) I també us convido a llegir això altre, d'un autor que no acostumava a llegir, però que també em sembla força assenyat.

Aquests almenys tenen el detall d'intentar raonar amb un mínim d'intel·ligència i honestedat, trobo. Potser és que ho he llegit després de veure per segon cop els atacs d'histèria de dues senyores socialistes basques que cridaven sí a una altra guerra, i m'han ajudat a retrobar la calma i a fer-me passar unes altres "basques". Després hi ha qui diu que les dones poden portar una millor manera de fer a la política. ¡I uns pebrots!, diria jo, si em permeteu l'exabrupte. Vull dir que, si elles són així, mal per mal, millor els d'un home, que almenys ja sabem més bé com agafar-los.

5 de febrer de 2003

2010-11-14T19:29:00.000+01:00

Columnisme comparat

Acabo de fullejar --pantallejar-- l'Avui (gairebé és l'únic diari que encara es pot pantallejar de franc) d'avui, i hi he trobat això, que em sembla força enraonat i intel·ligent:

ELS GOYA

Marçal Sintes

Per aquells atzars de la vida quotidiana dissabte vaig veure la polèmica gala dels premis Goya. El programa televisiu va ser d'un mal gust terrible, fins a un punt que feia venir vergonya aliena. La cerimònia, efectivament i com se sap, va convertir-se en un clam de rebuig a la guerra contra l'Iraq. Les consignes, simples i planes, es repetien una rere l'altra inexorablement, com una mena de sonsònia hare krishna. Veient aquells actors i altra gent del cimena desfilar per sobre l'escenari, era inevitable preguntar-se si estan realment en contra d'aquesta guerra concreta o si, en canvi, resulta que estan en contra de totes les guerres, és a dir, si es tracta d'elements que practiquen un pacifisme a ultrança i absolutament boví. Si s'havien parat a reflexionar sobre les raons i no-raons d'una acció bèl·lica o si, contràriament, actuaven empesos per una mena de progressisme automàtic i infantil, tan autocomplaent com anti-nord-americà. Malauradament, la meva conclusió és que a la gala dels Goya va primar el pacifisme de peu rodó. Aquesta és la trista impressió d'un servidor de vostès, que, d'altra banda, defensa el dret de tothom a expressar-se i, encara que hagi pogut no semblar-ho, troba que els Estats Units han d'abstenir-se d'atacar l'Iraq.

I això, també com a mostra de simple "sonsònia", diria jo:

NO PODER FER-HI RES

Maria de la Pau Janer

Les pantalles de les televisions ens ofereixen les imatges de la gent que es prepara a l'Iraq per a la guerra. Veus desfilar fileres de rostres per les pantalles de la televisió. Te'ls mires un instant i no pots deixar de preguntar-te quants sobreviuran a la guerra que ha de venir. No hi ha res pitjor que una guerra anunciada: la mort de milers de dones i homes que ara encara són vius però que deixaren de formar part del mapa dels vius ben aviat. Tots ho sabem, perquè ens ho han anunciat amb trompetes i tambors, de totes les formes possibles, i no podem fer-hi res. No podem dir-hi res. O potser sí que podem dir moltes coses, encara que no serveixin per a gaire. Almenys ens fan sentir menys inútils, menys sols.

Fa pocs dies, al lliurament dels premis Goya, les actrius i els actors van manifestar-se en contra de la guerra de l'Iraq. Van unir-se per alçar la veu i ser valents, per dir que no hi estaven d'acord. La resta hauríem de fer el mateix: decidir-nos a sortir al carrer amb un no als llavis, o a la solapa de l'americana, o als ulls. Un no que tingués tots els matisos de la contundència.

Quan la guerra és anunciada, sembla que no ha de ser veritat. Voldríem no acabar-nos-la de creure. Ens agradaria dibuixar un traç ferm que ens allunyàs de la sensació de no poder decidir mai, d'haver-nos convertit en figures manipulables pels qui ens governen. A l'Iraq, morirà molta gent. També altres països patiran conseqüències imprevisibles. Serà una guerra televisada, com la del Golf, i la gent la contemplarà amb els ulls ben oberts, com si es miràs una pel·lícula.

Diuen que només falta pactar la data de l'inici de la guerra. Han de decidir quin dia han de començar. Bush va dir que no seria el catorze de febrer. Ho hem d'interpretar com una ironia per a aquest Estat espanyol que li donarà, en contra de la nostra voluntat, el seu suport? El dia es fixarà en funció dels mass media, de la televisió. S'ha de començar un dia de màxima audiència, perquè hem convertit les més grans misèries en espectacles.

I això, d'un lector, que subscric:

La demagògia dels escuts

Aquests dies es publiquen notícies al voltant dels escuts humans voluntaris per a la defensa de l'Iraq. Quan ho vaig llegir per primera vegada em vaig quedar ben parat: ¿gent disposada a exposar la vida per defensar un assassí com Saddam Hussein? No m'ho podia creure. Una guerra que encara no ha començat i surt gent que vol fer això. Pel que es veu no els interessa protegir els txetxens del genocidi que estan patint, ni els algerians de les matances en massa a què els sotmeten extremistes del propi país, no, volen protegir en Saddam.

La majoria són d'esquerres i podrien fer una bona labor oferint-se a Lula per aturar l'altíssima criminalitat de les ciutats brasileres fent d'escuts humans davant els atacs als pobres meninhos da rua o als habitants de les faveles (només São Paulo i Rio acumulen 7.000 i 5.000 morts, respectivament, a l'any). Però no, els preocupa Saddam. Tampoc els iraquians, ja que qualsevol iraquià demòcrata o decent està desitjant que els treguin del damunt Saddam. Però no, els escuts s'entesten a defensar un assassí de la pitjor mena. ¿No deu ser pel gust de dur la contrària als nord-americans? Jordi Playà i Montaner (Barcelona)

3 de desembre de 2002

2010-11-14T19:21:00.000+01:00

Monday afternoon

Tens una tarda lliure. Has dinat amb un bon amic que, malauradament, no la té lliure. Ho aprofites per anar al cine. A l'Alexis fan l'últim Woody Allen doblat al català; són les 16.30 i no comença fins a les 17.30. Ho aprofites per anar a La Central, la llibreria, que és ben a prop. A les 16.50 en surts amb un llibre --avui ens hem moderat-- i et fiques en una cafeteria d'aquestes clòniques que abunden per l'Eixample com els bolets aquest any. Demanes un tallat i obres el llibre nou de trinca. De sobte, com per fotre't, apugen el volum de la ràdio on sona una emissora especialitzada en música màquina amb els comentaris intercalats d'un pobre imbècil que no ha trobat cap més manera de guanyar-se la vida. Et comences a posar neguitosa. Preferies el fil musical de les dues noietes que, a la taula del costat, en deixen verda una que no hi és. Engoleixes ràpidament el tallat, que a més te l'han dut fastigosament tebi, i fuges corrents cap al cine. Són les 17.10 i la sala de les històriques 143 butaques és buida i pots triar lloc. Hi sona una cosa que podria ser Prokofiev o algú per l'estil, suportable. Tornes a obrir el llibre. A les 17.15 --¡que breu que és la pau!--, entren una dona de mitjana edat i una de vella; l'amenitat de les converses sobre metges. Seguidament, una noia jove s'asseu dues butaques més enllà de la teva, desinhibidament, com li correspon per l'edat; és a dir, deixant-se caure al seient com si portés tot l'esgotament del món al damunt, fent sacsejar tota la fila i escampant tot el que du a sobre pel seu voltant amb un autèntic estil assajadament desmenjat i suficient. Després, una parella madura i una altra de més jove. I finalment, un noi que també era a la cafeteria del terror. De fet, tot plegat està força bé; podria haver sigut molt pitjor.

¿La pel·lícula? Té moments molt divertits, amb la brillantor habitual. Al capdavall, els finals made in Hollywood transplantats a Nova York ja els ha fet servir sempre, mister Allen. Però en aquest hi ha una certa mala bava; sempre s'ha dit que les pel·lícules d'Allen tenen més èxit a Europa que als Estats Units. Doncs aquí es permet fotre's una mica d'aquest públic europeu --sector francès, però tant li fa. També ens va bé que ens rebaixin una mica els fums de "culturetes" que gastem i aquest aire de superioritat i menyspreu amb què mirem indiscriminadament tot el que ve de l'Amèrica del Nord.

30 de novembre de 2002

2010-10-31T20:22:00.000+01:00

Un cinquantenari

Segons Nabokov, el 16 de novembre de 1952 Humbert Humbert va morir a la presó abans de poder ser jutjat. La seva excessiva afició a les nímfules o nimfetes l'havia perdut. Ara podríem fer una altra enquesta: al marge de la qualitat de les dues pel·lícules que s'han fet basades en Lolita (jo em quedo amb Kubrick), quin actor creieu que encaixa més en el personatge de Humbert Humbert?, James Mason o Jeremy Irons? Jo no sabria quin triar, encara que la meva debilitat per Irons gairebé m'hi fa decantar. Ara, Shelley Winters i Peter Sellers, insuperables. I potser Sue Lyon també va ser una Lolita insuperable. Però millor que us llegiu la novel·la, si encara no ho heu fet.

28 de novembre de 2002

2010-10-31T20:20:00.000+01:00

Estadístiques

Un cop fet el buidatge de les respostes obtingudes a la pregunta de fa quatre dies, us en comunico els resultats: un cent per cent dels informants estan d'acord amb la meva opinió; no els agraden els restaurants on se senten com a casa. Univers objecte de l'estudi: una persona.

Au, no us enfadeu. ¿Us penseu que les estadístiques amb les quals ens maregen cada dia són gaire més serioses pel que fa a procediment? Per exemple, fa pocs dies vaig sentir dir per la ràdio que els catalans per les festes de Nadal ens gastarem uns mil euros per barba. I jo em pregunto qui deu ser el mà foradada que es gastarà les ben bé tres quartes parts que jo no em penso gastar. Un consell de franc: recordeu allò que "la visa és la que treballa" i ensenyeu-li a prendre-s'ho amb calma.

24 de novembre de 2002

2010-10-31T20:16:00.001+01:00

Com a casa

Ja sé que n'hi ha per abandonar per sempre les visites a aquesta pagineta, atès el ritme de publicació que s'hi dóna últimament. Jo de vosaltres potser ho faria, però espero que alguns sigueu tan tafaners com jo i encara us quedi la mica de morbositat necessària per veure si he finat o no. De moment, encara hi sóc, ja ho veieu. Ocupacions diverses me n'han allunyat, i també la maleïda tendinitis que tant m'estima i que només veure un teclat i una pantalla es manifesta en senyal de protesta. En fi, només és qüestió de dosificar-se amb una mica de seny.

Una de les coses que m'ha tocat fer aquests dies ha estat llegir una sèrie de textos escrits per uns pobres examinands perquè els avaluessin els seus coneixements de llengua. Una de les opcions que tenien era fer un text per recomanar un restaurant "amb encant" (això deia l'enunciat, del qual sóc del tot irresponsable, paraula). L'assortit ha sigut variat: des de caus "amb estris penjats a les parets que no s'han netejat des que els hi van penjar fa més de trenta anys", però que "són entranyables i hi fan uns entrepans per llepar-s'hi els dits", fins a establiments amb "caliu rural". Però el que és curiós és que es veu que molta gent el que valora, sigui quina sigui l'entitat i la categoria del local, és que s'hi trobi "com a casa" (el dels entrepans suculents enmig d'estris galdosos, també; no vull ni pensar com deu tenir casa seva). De debò que em costa d'entendre. Jo, per estar com a casa, em quedo a casa. Però en aquest món hi ha gent per a tot, només faltaria. Vosaltres què preferiu? (Mireu, ara m'ha donat per les enquestes. Si em responeu, prometo publicar-ne els resultats.) Bé, no em feu gaire cas; acabo d'arribar d'un restaurant on no s'hi estava com a casa --i per això s'hi estava bé, pel meu gust--, tot i que era amb reunió familiar extraordinària per celebrar una festa d'aquelles que estan molt bé si tu no n'ets el protagonista. Però què coi, els protagonistes de l'acte (felicitats, tiets!) eren tan feliços de poder celebrar els cinquanta anys de casats que gairebé et feien venir ganes, per un moment, de reconciliar-te amb la sagrada institució del matrimoni. Apa, fins aviat.

17 de novembre de 2002

2010-10-31T20:12:00.000+01:00

17 de novembre. Havent sopat, al club, prenc quatre cafès, fortíssims. Decisió equivocada, bèstia. Quina és la causa de la meva tendència a la intoxicació? Enmig del malestar que em produeix l'agitació del cor penso que una gradació de coses sinistres podria ésser: a) una taula de joc; b) una casa de prostitució; c) una borratxera; d) una universitat indígena; e) el suburbi d'una ciutat..., etc.

Josep Pla, El quadern gris

12 de novembre de 2002

2010-10-31T20:10:00.000+01:00

Qui no té res a fer el gat pentina

Caram amb els savis. Ara són els de ciències, que ens diuen que la temperatura de Catalunya ha pujat 0,9 graus els darrers 130 anys i que això significa l'índex d'augment més alt del món. ¡Ai senyor!, entre la restauradora entusiasta que vol que la Unesco proclami que la cuina catalana és un gran patrimoni de la humanitat i els científics que ens diuen que som els més calents de la ídem, ja em direu quin panorama. Això de l'escalfamenta es veu que ho va dir un grup de recerca de la Rovira i Virgili "al 13è Simposi Internacional sobre Canvi Global i Variacions del Clima (celebrat al gener a Orlando, Estats Units)". (L'afició als simposis també deu formar part indiscutible del patrimoni de la humanitat.) A veure, jo sempre em pregunto, quan surten fotent la tabarra amb això del canvi climàtic, siguin els molt il·lustres ponents de simposis o el no menys il·lustre Tomàs Molina o els simples periodistets "conscienciats": ¿què caram representa una quantitat de com ara 130 anys en la vida de la Terra?: misèria. ¿D'això ja se'n pot inferir l'escalfament del planeta? Bé, sort que hi ha altres científics que sostenen el contrari: que no ens estem escalfeint tan ràpidament com això, cosa que em tranquil·litza; no perquè em deixi acoquinar pels apocalíptics i els altres em calmin les angúnies, sinó perquè tot i la meva ignorància científica veig que el meu sentit comú potser no està tan malament. Salut, i a gaudir d'aquest gairebé grau de més!

10 de novembre de 2002

2010-10-31T20:06:00.000+01:00

Els deures pendents

Tot i que les dosis de teclat encara han de ser homeopàtiques, però no vull que ningú pensi que m'escaquejo de res, reprenc --breument-- el que vaig deixar penjat la vigília de Tots Sants, allò de la passió per la llibertat. Anem a sac, doncs. Primer: trobo ridícula l'existència d'un seminari que es digui "Filosofia i gènere" (la passió pel gueto, en diria jo). Segon: em sembla lamentable que aquestes autoproclamades --i endegadores-- "dones sàvies" creguin convenient o necessari organitzar o simplement emparar un simposi internacional de filòsofes. Tercer: considero estúpid --poc "filosòfic", vaja-- afirmar que "la paraula passió incita a una actitud d'indepèndència intel·lectual"; hi ha passions que lliguen molt, estimades senyores. Quart: és pretenciosament infantil, a aquestes alçades de la vida --seva-- i de la història --de tots-- parlar càndidament d'"inaugurar un món nou". I cinquè: trobo que les cotes de papanatisme i falta total de sentit del ridícul ja no podien ser més altes si el debat era sobre aquestes qüestions: "El cos, un espai públic? [!], Entorn [sic] d'una ciutadania heterogènia, Globalització i feminisme, Sobre l'amistat i d'altres formes de relació política [!!], Tecnologies de la vida, Ciència i discurs polític, Ciència i política, Sobre la violència, Les noves masculinitats [¿us imagineu un simposi d'homes filòsofs que parlessin de les noves feminitats?], El cos com a límit en l'era de la biotecnologia i un llarg etcètera." No vull ni imaginar-me la llargària i la consistència de l'etcètera.

Dies i dies (quasi sense paraules)

Estic esmaperduda. He rebut una carta del senyor ministre Zaplana en què em comunica, ¡i en llengua bífida! --i gairebé viperina, per l'assumpte que tracta--, que m'he venut durant un grapat de milers de dies de la meva vida. Encara puc recordar quan vaig perdre la virginitat laboral, naturalment, però vist tot plegat en nombre d'unitats de jornals que de cop et tiren pels morros, de debò que m'ha fet molt d'efecte. Deu ser per això que últimament em sento cansada. I trobo que vuit mil jornals ja haurien de donar dret a una jubilació generosa a una edat encara no excessivament provecta. M'he plantejat escriure al ministre, però ja sé que no em faria cas, ni que li prometés el vot, però si em fan la putada (permeteu-me la paraulota, és diumenge), d'aquí a uns quants anys, d'allargar l'edat de jubilació, la puc fer grossa. A fe que sí. Sort que he tingut un somni (i perdoneu-me per manllevar banalment en va la frase de Luther King) i potser que miri de comprovar si tenen raó els que creuen en les premonicions: he somiat que unes xifres propícies per unes altres raons podrien correspondre a la primera grossa de Nadal en euros. Haurem de buscar el número, a veure si em puc prejubilar d'aquí a un parell de mesets.

28 d'octubre de 2002

2010-10-31T19:57:00.000+01:00

L'esperma de Gaudí

"Tothom n'ha sentides dir, d'aquest gran senyor Gaudí" (Josep Carner)

No us espanteu. No es tracta del fruit de cap cosa feta i conservada in vitro pel senyor Gaudí i que ara algú vulgui enviar al Vaticà per si la volen incloure en l'expedient de beatificació o als japonesos perquè facin clons del geni, tot i que fins i tot això devia tenir de genial i, doncs, gairebé beatífic, encara que no se'n conegui cap realització reexida, ni tan sols en maqueta.

Simplement es tracta d'explicar-vos una cosa una mica distreta que em va passar dissabte. Em van proposar d'anar a visitar la Casa Batlló, que es veu que han obert al públic perquè és l'Any Gaudí i que només es pot visitar fins dijous, dia 31. Per tant, encara sou a temps d'anar a comprovar que el que us explicaré és veritat. Diré per endavant que la visita s'ho mereix. I com que potser no és gaire probable que us convidin a les recepcions privades que s'hi organitzen, suposo que a preus moderns i no pas modernistes, aquesta és una oportunitat que val la pena aprofitar.

En entrar al vestíbul de la casa, després d'abonar els 10 euros preceptius --no us penséssiu pas que és de franc--, et donen una mena de telèfon per mitjà del qual dues veus --masculina i femenina-- que volen semblar entusiastes i engrescadores i, per tant, resulten una mica postisses i amanerades, et van explicant coses sobre l'edifici, Gaudí, els Batlló, etc., més o menys idealitzades i al gust actual (em comentava la Montse, a final, la dèria de voler vendre Gaudí com un ecologista avant la lettre aprofintant allò de "l'harmoniosa fusió de natura, art i funcionalitat"). Però vaja, donen la informació que han de donar, a banda de la terregada carrinclona. Potser tampoc no es pot demanar tant.

A la sala principal, la dels grans finestrals sobre el passeig de Gràcia, hi ha una llar de foc amb una campana sota la qual hi ha dos seients cara a cara. La simpàtica veu masculina ens informa que si un dels seients es més llarg que l'altre és perquè aquest era per a les parelles --el que es coneix com a festejador-- i el del davant, individual, per a l'esperma. Sí, no he teclejat malament: la ela i la erra, ja ho sabeu, no es toquen, al teclat. Enmig dels turistes de totes les procedències --barcelonins inclosos-- que, amb l'aparell encastat a l'orella, omplien en aquells moments el saló, la Montse i jo vam ser les úniques que vam deixar anar una riallada. Els catalans que hi havia, si havien demanat l'aparellet que parla en català, o devien ser més discrets que nosaltres --el més probable-- o devien badar tant que no en van fer cabal. Els altres, a qui no devien dir res de velas ni candles, es devien fer creus que allò ens fes tanta gràcia, sobretot quan ja no podem pas passar per teenagers.

Però si ens va fer tanta gràcia va ser perquè ens vam imaginar que el locutor --o el soques que li va escriure el text, que tot pot ser-- no devia ser conscient que va anar a beure a les deus etimològiques més genuïnes. En efecte, espelma ve d'esperma, perquè es veu que en temps reculats --això sempre queda bé-- les espelmes es feien d'esperma de balena, ves quines coses. No se sap si el canvi va ser una pura substitució de fonemes per facilitat d'elocució --la cosa més probable, com qui fa "asmari" en comptes d'"armari"-- o bé hi va haver alguna raó de tipus eufemístic, com el pobre i esplèndid "carall" bernat de tants llocs, no només el montserratí, convertit en un cast "cavall".

Nota bene: espelma (Gran Diccionari de la Llengua Catalana)

[c. 1875; alteració de esperma (de balena), que servia per a fer candeles, per influx probablement de espalmar 'untar una embarcació amb sèu o matèries semblants', com la mateixa esperma de balena]

f 1 Candela d'esperma de balena i de sèu o d'estearina, més aviat curta i gruixuda, que hom empra generalment per a ús domèstic.

2 aguantar l'espelma loc verb. Acompanyar una parella d'enamorats per vigilar-los.

Ja era curiós això d'aguantar bé l'espelma perquè no vessés... l'esperma.

26 d'octubre de 2002

2010-10-31T19:53:00.000+01:00

Sobre Ferrater

Dijous vaig veure un espectacle modest però eficaç, molt més digne i eficaç que alguns muntatges teatrals professionals, caríssimament subvencionats i farcits de "teatralitat" postissa, no per "moderna" menys ridícula (escenografies pretenciosament "artístiques" i "simbòliques", anacronismes intencionats i beneits --aquests shakespeares amb actors disfressats de dones de fer feines o de culs de cafè existencialistes, per exemple, per alertar-nos que allò és intemporal, ¡ai las!, que ens hi hem d'identificar vulgues o no, com si no n'hi hagués prou amb el text, uns bons actors i una posada en escena discreta, que és l'únic que cal exigir, em sembla-- i un fart de "creativitat" i "visceralitat" que arriba a ser indigest, sobretot en muntatges més o menys experimentals). Perdoneu l'excés de cometes, sisplau. Per altra banda, reconeguem que sempre hi ha excepcions, només faltaria.

Es tracta d'una escenificació de textos de --i sobre-- Gabriel Ferrater que ja fa més d'un any que roda pel país: El galant de nit, i que es representa a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona i La Caixa. Espectacle modest, sí, però amb un to general bastant alt i fins i tot amb moments excepcionals: la gènesi apòcrifa del poema "A l'inrevés" és impagable. L'actor Francesc Ten es posa en la pell --i la vestimenta negra-- de Ferrater d'una manera prodigiosa: natural, vull dir, sense ni un pèl de sobreactuació, dient magníficament les paraules de Ferrater (poemes, fragments de poemes, textos diversos, reproduccions de converses recollides en llocs diferents...). No tot és rodó, esclar. Vaig gosar queixar-me, al final (l'avantatge d'aquestes representacions és que es fan en espais gairebé casolans), del perquè de la menció del tot explícita, al final, abans de cloure amb la dada del suïcidi de Ferrater, d'una poeta que sembla que va conviure amb ell els últims temps, i que en canvi no s'esmenti per res Helena Valentí, molt important també en la seva biografia, sembla, i a qui va dedicar moltes de les poesies i on sovint la interpel·la directament, per exemple al "Poema inacabat". Els morts --HV va morir ja fa uns anys--, ja se sap, no poden intervenir en segons quins afers materials. Però a banda d'això i alguna altra petitesa (potser valdria la pena que es cuidés una mica més l'edició dels textos dels tríptics que s'editen per a cada recital/representació --no només en aquest cas--, tant pel que fa a la qualitat lingüística com a les dades i les informacions que s'hi donen), és del tot recomanable; crec que és una bona manera de presentar el personatge i la seva obra i generar fàcilment les ganes de llegir-lo en la gent que no el conegui.

Per altra banda, i seguint amb Ferrater, dijous mateix es publicava aquesta crítica d'una biografia del poeta publicada enguany. No és la primera crítica desfavorable que ha sortit sobre aquest llibre de María Ángeles Cabré. Tothom qui n'ha parlat no n'ha dit pas res de bo. Caldrà que sigueu prudents, doncs, i si voleu saber coses sobre Ferrater, a part de llegir-ne l'obra, millor que acudiu a Papers, cartes, paraules, editat pel seu germà, Joan Ferraté, a Quaderns Crema; Àlbum Ferrater, de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà, també a Quaderns Crema; Gabriel Ferrater, entre el arte y la literatura, de Laureano Bonet, a Ed. Universitat de Barcelona; El Gabriel Ferrater de Reus, de Ramon Gomis, sobre els seus anys juvenils, a Ed. Proa, o a les Cartes a l'Helena, del mateix Ferrater, a Ed. Empúries.

23 d'octubre de 2002

2010-10-31T19:45:00.000+01:00

Em permeteu?

"Les lieux que nous avons connus n'appartiennent pas qu'au monde de l'espace où nous les situons pour plus de facilité. Ils n'étaient qu'une mince tranche au milieu d'impressions contigües qui formaient notre vie d'alors ; le souvenir d'une certaine image n'est que le regret d'un certain instant ; et les maisons, les routes, les avenues, sont fugitives, hélas! comme les années."

Així acaba Du côté de chez Swann, el primer volum d'À la recherche du temps perdu, de Proust. Que us plantifiqui això aquí és per intentar justificar la impúdicia nostàlgica que avui em permeto com a excepció --prometo no fer-ho gaire sovint; de fet, em sembla que és el primer cop en aquest mig any. I és que encara em dura el xoc des que aquest matí m'han recordat, a la ràdio i als diaris, que fa vint-i-cinc anys em trobava en un lieu que recordo perfectament, però que, ineluctablement, il est fugitif. No seré tan impúdica com per explicar-vos el perquè del record clar --tampoc no hi trobaríeu tant d'interès, potser. No podria respondre la pregunta famosa: "On eres quan van matar Kennedy?", tot i que segurament era a l'escola, però sí que podria respondre a la que fes: "On eres quan un va dir que ja era aquí?" I això, quan llavors ja eres adulta i t'adones que fa vint-i-cinc anys, produeix un cert efecte, reforçat, ara mateix, quan veig que el volum esgrogueït de Proust d'on he copiat el fragment està editat el 1972 i va ser comprat, per una servidora, el 1973, a la llibreria Ancora y Delfín (Importador nº 103. Av. Generalísimo Franco, Barcelona). ¡Marededéusenyor! Però que no es faci il·lusions si em llegeix algun psicòleg, tampoc n'hi ha per tant: le régret és suportable.

19 d'octubre sw 2002

2010-10-31T19:41:00.000+01:00

Després de les esgarrifances... tremolors

Primer em pensava que era una broma, però de seguida ho he descartat; no pot ser que s'inventin una cosa així (fer un bot general, el mateix dia i a la mateixa hora), m'he dit. Bé, el primer impuls, un cop superat l'estupor, ha estat córrer escales avall quan he recordat que en aquells moments, tres quarts d'una d'aquest migdia, el Molt Honorable President inaugurava una escola construïda a uns dos-cents metres de casa meva (prou lluny per no sentir el brogit i la fúria dels tendres i innocents infants, gràcies a una feliç coincidència de coordenades urbanístiques --res de providències benefactores, tot és pur atzar-- del meu barri)--, per veure si amb la seva natural desimboltura es posava a saltar al pati nou de trinca per comprovar que faria el seu fet el dia de l'ídem. Deixem-ho córrer. Però això de la canalla saltant em ve bé --o m'ho faig venir bé-- per fer referència al que comentava ahir Josep M. Espinàs a El Periódico:

Els altres en les seves gàbies

Des de la riba mediterrània sempre s'ha vist amb un punt d'ironia la tendència dels britànics, i dels saxons en general, a fundar clubs d'aficionats a coses que ens semblen pintoresques. Als Estats Units també s'hi troben centenars d'associacions que aquí serien impensables. L'última, de moment: l'agrupació dels qui no tenen fills petits, per tal de defensar els seus interessos davant dels qui en tenen. Troben que els treballadors amb nens estan massa protegits per l'Administració.

Actualment, internet afavoreix que qualsevol proposta pugui rebre moltes adhesions i crítiques, i la d'aquests sense fills ha provocat un escàndol: com es fa amb els no fumadors, els restaurants haurien de reservar espais per als sense nens. I als supermercats s'haurien de garantir unes determinades hores també sense nens.

Tothom, en algun moment, ha considerat que les criatures eren una molèstia en un espai compartit. Els nens aprenen a parlar espontàniament, però, perquè aprenguin a callar quan toca, pares i mestres s'han d'esforçar. Costa trobar en establiments oberts al públic nens i nenes que no parlin xisclant i que no parin de moure's. Naturalment, això és incòmode per als grans, però les propostes dels sense nens nord-americans ens fan veure com anem avançant pel camí de la intolerància, més exactament: de la incapacitat per adaptar-nos a les molèsties.

L'espècie humana, que s'ha imposat a les altres per la seva capacitat d'adaptació, està curiosament formada, cada vegada més, per individus que són immunodeficients a les petites incomoditats quotidianes. Les anteriors generacions sabien assimilar-les. Ara vivim instal.lats en una queixa exagerada per la temperatura que fa, els fums, els sorolls, una empenta que rebem, l'espera en una cua...

L'educació cívica és absolutament exigible. Però els nord-americans que volen aïllar els nens i altres iniciatives --massa-- d'exclusió social suggereixen una tendència preocupant: com que som cada vegada menys comprensius, els altres ens molesten.

Normalment trobo encertats els punts de vista d'Espinàs perquè sempre fugen dels estereotips, són intel·ligents i els exposa amb aquell estil seu tan elegant. Però, tot i compartir la seva apreciació que cada dia sembla que hi hagi més gent irritada per banalitats, en aquest cas no puc ocultar una certa simpatia per aquesta associació dels sense fills petits. Posats a veure oenagés d'allò més pintoresc, aquesta no em sembla de les més absurdes; ni de bon tros. Perquè no trobar nens insidiosos --sí, producte de pares irresponsables i mal educats, ja ho sabem-- en segons quins llocs és un luxe cada cop més escàs. No ho sé, potser és que el nen que l'altre dia, mentre jo triava unes llaunes en un híper, em va engaltar dues puntades de peu a la canyella de la cama mentre sa santa mare ho contemplava com aquell qui veu el seu cadell fent la més gran meravella, s'entrenava per a l'11 de l'11 a les 11, que tot pot ser. La tercera coça se la va ben guardar, però, després del moc pertinent --meu, esclar.

15 d'octubre de 2002

2010-10-31T19:33:00.000+01:00

Esgarrifances

No sé si m'equivoco d'autor; per tant, ja em perdonareu si és així, però em sembla que va ser Gabriel Celaya qui va dir allò de "la poesía es un arma cargada de futuro", ¿no? És que em fa mandra buscar-ho, francament. M'hi va fer pensar diumenge --sí, vaig endarrerida-- això. Si la cita de Celaya em produeix una certa sensació de regressió, la de Heidegger ja em provoca esgarrifances, i no precisament de plaer. Però en fi, ja sabem que l'autora en qüestió aprecia els brocs grossos... I tot són gustos i opinions, esclar. Sort que un bell atzar --o no tant-- va fer que em trobés, al cap d'una estona, amb un antídot molt efectiu que em va provocar una altra mena d'"esgarrifança":

"La obra de arte no tiene importancia alguna para la sociedad. Solo es importante para el individuo, y solo el lector individual es importante para mí. Me importan un bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase 'el arte por el arte', ya que desgraciadamente algunos sostenedores de ella, como por ejemplo Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su arte. (...) La estructura social o económica del estado ideal me importan poco. Mis deseos son modestos. Los retratos del jefe del gobierno no deberían exceder en tamaño a un sello postal. Ni torturas ni ejecuciones. (...)

Nunca pude explicar adecuadamente a ciertos alumnos de mis clases de literatura las facetas de una buena lectura... el hecho de que un libro de un artista no se lee con el corazón (el corazón es un lector notablemente estúpido) ni con el cerebro solamente, sino con el cerebro y la espina dorsal. 'Señoras y señores, el hormigueo de la espina dorsal os dice realmente lo que sintió el autor y lo que quiso que sintierais.' "

Vladimir Nabokov. Strong Opinions (Opiniones contundentes). Ed. Taurus.

I és que jo només demano això --tant i tan poc-- als autors: aquest plaer mental i, si pot ser, amb un petit escreix a l'espinada. Que facin els manifestos que vulguin, però que no em donin gat per llibre. Perquè en comptes de segons quina literatura pretesament culta i indecentment didàctica, prefereixo la popular i espontània, com per exemple això tan preciós que vaig sentir que deia ahir una dependenta d'El Corte Inglés: "la meva sogra l'operen d'un axioma". Esgarrifança a l'espinada, no; però sí un bon moviment dels músculs del somriure, que sempre és d'agrair.

6 d'octubre de 2002

2010-10-24T22:44:00.000+02:00

Diumenge

Se m'acut que la reproducció més fidel que es pot obtenir del naixement de la ment és la fiblada d'astorament que acompanya el precís moment que, mirant un garbuix de branquillons i de fulles, un de sobte s'adona que el que semblava un component natural d'aquell garbuix és un insecte o un ocell meravellosament disfressat.

També hi ha un intens plaer (i, després de tot, ¿quina altra cosa hauria de produir la recerca científica?) a resoldre l'enigma d'eclosió inicial de la ment de l'home postulant una pausa voluptuosa en el desenvolupament de la resta de la natura, un escarxofament i una mandra que va permetre primer de tot la formació de l'Homo poeticus, sense el qual el sapiens no s'hauria pogut desenvolupar. 'La lluita per la vida', ¡ja ho crec! La maledicció de la batalla i de la fatiga condueix altre cop l'home al verro, a l'obsessió folla de la bèstia que gruny a la recerca de l'aliment. (...) Treballadors del món, disperseu-vos! Els llibres antics estan equivocats. El món va ser creat un diumenge.

Vladimir Nabokov, Parla, memòria.

3 d'octubre de 2002

2010-10-24T22:41:00.000+02:00

Homenatges menstruals

(Fina, segura y non plus ultra)

És natural, les pàtries són mares, i les mares han d'haver menstruat prèviament per poder-ho ser; així doncs ¿què té d'estrany un homenatge menstrual = mensual a la gran compresa tacada amb la sagrada sang que ens agermana, tots fills de la gran... mare? Només un dubte: el roig és la sang menstruada per la pàtria, però, ¿i el gualda? Ah, ja hi caic; també és ben natural que un estat d'exaltació permanent arribi a provocar en els pares de la pàtria uns vessaments fora mida.

1 d'octubre de 2002

2010-10-24T22:38:00.000+02:00

La fascinadora delícia de la tardor consisteix, potser, en la il•lusió de tornar sobre un mateix, produïda per la màgia del retorn de la realitat. De l'estiu, queda, a la retina, alguna vaga reminiscència: el color d'algun suèter vist a l'espatlla d'una o altra senyoreta: de color de pruna, de color de granadina, de color de magrana. Josep Pla

30 de setembre de 2002

2010-10-17T11:23:00.000+02:00

Gratificacions

Un lector em felicita perquè diu que amb la meva manera d'escriure dec provocar algun mal de fetge Li dono públicament les gràcies pel que considero una esplèndida floreta de tardor, tan esplèndida com la del safrà, que alhora té el detall de ser profitosa --que és el que, segons Josep Pla, li faltava a la rosa per ser perfecta--, però no confio gaire que els insuficients hepàtics a qui m'agradaria provocar almenys algun fel sobreeixit visitin aquesta pàgina. Tanmateix, no se sap mai, que deia aquell.

Em permeto esmentar una altra cosa que em comenta aquest lector, també professor de secundària, sector soferts. Diu que els professors estan farts d'haver d'assumir les tasques més elementals de les quals han dimitit molts pares, com ensenyar als escolars a rentar-se les dents, per exemple. I afegeix que mentre la gent no es qüestioni seriosament el perquè de posar criatures al món sense intentar canviar res, ell comença a estar en contra de l'avortament voluntari i a favor de... l'obligatori. Ho diu amb una sornegueria valenciana encantadora, però carregada de la santa raó dels raonablement emprenyats.

21 de setembre de 2002

2010-10-17T11:17:00.000+02:00

TV3, per fi, promou la lectura

Aquesta setmana hem pogut veure de quina manera les ments més creatives de TV3 s'han posat a treballar per promoure la lectura. ¿Com no se'ls havia acudit abans? Em sembla una idea genial, això de promocionar els llibres dins els espais d'esports. Resulta que l'altre dia, el Xavier Bonastre, amb aquella cantarella tan trempada (¡quin martiri les cantarelles i les veus dels presentadors de la casa, senyor!), ens informava d'un fet inaudit amb aquestes paraules: "L'entrenador noruec del Bruges ha arribat a Barcelona molt relaxat, com ho demostra el fet que, tot just pujar a l'autocar, s'ha posat a llegir un llibre!!!". La cursiva indica l'inici de l'èmfasi en l'entonació i la negreta, a més, la pujada de to. Ell mateix, pobre Bonastre, es meravellava que els del futbol sapiguen què és un llibre. Però esclar, aquest és de nord enllà enllà. Només una mica més avall, cap als Països Baixos, ja sabem com són els "futboleros", sobretot els van. I aquí, ara que l'ínclit Guardiola, fan número u de Martí Pol --dos, de fet, darrere el Llach--, diuen les males llengües que se'ns dopa pel dolç país d'Itàlia... Apa, endavant amb la promoció, doncs. I a insitir en la idea que un llibre relaxa.

17 de setembre de 2001

2010-10-17T11:12:00.000+02:00

Vaig veure mares felices

Potser ja toca qüestionar-se el tòpic que ens volem creure tots des de temps ancestrals que diu que el dia més feliç d'una mare és el dia que pareix. Mentida, com gairebé tots els tòpics. De dia més feliç per a una mare --i també per a algun pare, potser-- n'hi ha un cada any: el dia que els fillets estimats tornen a classe a aprendre de lletra. Ahir feien goig de veure els somriures radiants de moltes mares després de deixar els cadells a escola; estaven realment exultants. Amb la mestressa de la cafeteria on miro d'escapar-me un moment cada matí a fer un talladet, vam tenir ocasió de fer un miniestudi sociològic --¿o psicosociològic?-- d'urgència fruit d'un ràpid treball de camp --gens cansat, d'altra banda-- consistent en l'observació d'un univers femení d'edats compreses entre els 30 i els 40 anys, majoritàriament, que considerem del tot representatiu (com fan els bons experts en estudis d'aquest tipus, nosaltres no podríem ser menys). Conclusió també d'urgència: semblaven mig beneitones i tot, de tan felices. (En canvi, molts mestres i professors no ho devien ser tant, ahir, de feliços. Ja se sap, la felicitat d'uns és la desgràcia d'uns altres.) Perquè, a veure, tot l'instint maternal que vulgueu, però més d'hora que tard la realitat descarnada se'ns imposa: la canalla lliga molt, limita, erosiona, carrega, en definitiva.

Però encara vam tenir temps d'arribar a una altra conclusió: resulta que les més joioses eren aquelles que, alliberades de feines fora de casa (que n'hi ha que ho estan, i ben de gust, no fem demagògies barates, ara), es troben per esmorzar abans d'anar a plaça i a fer les feines de la dolça llar. Les que treballen (¡xxxssttt no!, res d'allò: "les dones que fan les feines de casa treballen molt i es mereixen un sou", ¿i les que a més treballem fora què, doncs?, ¿dos sous?) no estan tan frustrades, es veu, i no necessiten tan imperiosament desfer-se dels fruits de les seves entranyes. No, no sóc mestra ni professora, per sort, --però sí mare-- i realment planyo aquells que ho són i que arribat mig setembre han de suportar la creu d'aguantar les criatures dels altres. No els vulguem escatimar les vacances, del treball.

16 de setembre de 2002

2010-10-17T11:05:00.000+02:00

El seny necessari

És tard i tinc poc temps, però us facilito aquest enllaç a un article interessant. Potser als qui, com jo mateixa, van lluir aquelles samarretes i aquells adhesius amb el sol esplèndid del "Nuclear?, no gràcies", se'ls farà una mica de mal mastegar alguna opinió. Però penso que val la pena tota la reflexió que hi fa l'autor. Ens cal posar una mica de seny, em sembla, en tot aquest guirigall apocalíptic que dóna per fet el canvi climàtic del qual ens diuen que som tots culpables, que els mòbils produeixen càncer, que els transgènics són una aberració --com si fossin un invent recent, d'altra banda, quan els pagesos n'estan farts, de produir híbrids des de fa anys i panys--, que la manipulació genètica és un pecat mortal, etc. Bona nit. O bon dia.

12 de setembre de 2002

2010-09-26T20:32:00.000+02:00

Pornografia a les publicacions municipals

L'Ajuntament de Lleida es veu que edita una revista de cultura que es diu Transversal. A Internet hi ha penjats els sumaris dels números que van fent (van pel 18), però no s'hi poden llegir els articles. N'he sabut l'existència fullejant la revista El Temps d'aquesta setmana (tampoc no cal que en busqueu la versió digital, no en té; ni dels números endarrerits, com caldria esperar). En aquest número 18 de la revista institucional lleidatana, hi ha tot un dossier la mar de saberut --se suposa per alguns noms que cita El Temps-- sobre els atemptats de l'11 de setembre a Nova York. (Per cert, per què coi tothom es lamenta que això ha deslluït --ho diuen així, des dels "comunicadors" fins a la fornera de sota a casa, paraula-- "la nostra commemoració"?). La revista valenciana reprodueix una il•lustració que inclouen els de Transversal (revista editada per l'Ajuntament de Lleida, no ho oblidem; no és cap fanzine contracultural o alternatiu) consistent en un fotomuntatge en què es veu Bin Laden sodomitzant George Bush. Només em faig una pregunta: ¿què passaria si algú fes una cosa semblant on es veiés, per exemple, un etarra enculant Aznar? Pregunta ben poca-solta, òbviament.

8 de setembre de 2002

2010-09-26T20:29:00.000+02:00

Caro infirma est (La carn és feble)

Diuen que tots els sants tenen capvuitada; doncs no veig per què els comentaris pendents han de tenir menys privilegis. Diumenge passat, a l'Avui, el senyor Ignasi Riera escrivia això.

Jo no sé vosaltres, però a mi m'ha provocat una gran riallada (últimament ric massa, em sembla, però diuen que és sa) això de: "...es necessita bona fe, dedicació, coratge, amor al país -a l'engròs i a la menuda- per dedicar-se a assumir una representació, que pot ser brillant i fins i tot plàcida uns quants dies...". No negaré que alguna persona de bona fe abraci la doctrina llistera cridada per aquestes qualitats tan nobles i altruistes, però la majoria... ¡sisplau! Ja ho sé, no cal que em digueu allò del mal menor de la democràcia, etc. Només faltaria. M'ho sé --i n'estic plenanamet convençuda, per si algú ho pot dubtar--, però això no treu que no puguem ser una mica exigents, ¿no? Molts ens conformaríem que la majoria d'aquests --petulants o nobles-- polítics fossin uns gestors mitjanament correctes, que sabessin triar uns tècnics i assessors mitjanament competents i que fossin mitjanament discrets i humils tots plegats. Sí, potser és trist conformar-se amb la mediocritat, però és que normalment ni s'hi arriba, i amb aquest panorama demanar l'excel•lència seria pueril. Jo em conformaria si en la meva petita ciutat "tots" els nostres representants públics fossin unes mitjanies eficaces i mínimament elegants en les formes.

Mireu, als pobles i les ciutats petites, on gairebé tots ens coneixem, encara (això a vegades és bo, però la majoria de cops és molt pesat), tots sabem el pa que s'hi dóna, un pa que en aquest cas porta incorporat un llevat especial, freturós, ja en el moment de ser pastat amb la farina, d'absorbir substàncies sucoses i suculentes --ja ho sabeu, allò del "sucar-hi"--, siguin aquestes en forma de privilegis materials o purament destinats a cobrir les ànsies naturals de vanitat que tots duem a dins, però que alguns no saben o no poden satisfer de cap més manera. Si viviu en algun medi ciutadà petit o mitjà, potser ja us haureu adonat de la simpatia renovada d'alguns elements de l'oposició quan us els trobeu al quiosc, a la fleca o al mercat; d'una certa baixada de pressió en l'emissió de fums d'alguns elements del partit que governa quan també us els trobeu en qualsevol cantonada, i potser també us deuen haver arribat els ecos de maniobres de seducció diversa de possibles --i alguns de probables-- candidats destinats a renovar i completar estocs, que ja se sap que per continuar en un mercat tan competitiu cal renovar-se una mica. Potser fins i tot sou víctimes --o beneficiaris, depèn de les vostres inclinacions-- d'algun assetjament d'aquest tipus. Realment divertit, tot plegat, si no fos tan previsible, tan fastigosament i fatigosament misèrrim, en general. Per això, parlar amb belles paraules com "bona fe", "coratge" i "amor" aplicades als polítics em sembla una mica barrut. Però ja sabem que el senyor Riera durant molts anys va alimentar el seu sotabarba generós a base dels suquets excelsos que paguem entre tots --¡quines galtones, déu meu!

6 de setembre de 2002

2010-09-26T20:26:00.000+02:00

Havanera

Abans d'ahir vaig enviar un correu als meus parents cubans. Sí, hi ha qui té molta terra a l'Havana; jo hi tinc uns quants cosins segons i tercers. Tres germanes de la meva àvia paterna devien ser molt aventureres --o més aviat és que es van enamorar de tres aventurers, que pel cas és el mateix-- i se'n van anar a fer les Amèriques. Cap d'ells en va tornar fet un nou ric indiano; però es veu que s'hi van trobar bé, hi van treballar tota la vida i es van dedicar a procrear cubans. Bé, doncs en el correu, després de les fórmules de rigor: com esteu, com va la salut de la mare, nosaltres anar fent, com va la feina, etc., vaig estar a punt de cometre la indelicadesa de preguntar com els anava la festa, però al final me'n vaig saber estar. Perquè per si no ho sabíeu, es veu que aquests dies l'Havana i tot Cuba és una festa. Tot déu cantant i ballant son pels carrers, m'imagino, per celebrar que fa cinquanta anys Hemingway va publicar The Old Man and the Sea, el protagonista de la qual estava presumiblement inspirat en un home que l'escriptor va conèixer a l'illa. Agraeixo profundament a aquest senyor jurista (com que la cosa és curteta --breu, vull dir-- us estalvio de clicar per fer el salt i repodueixo el bitlletet aquí) que ens hagi informat d'un esdeviment tan entranyable i tan feliç per als cubans:

"L'Havana era una festa

Vaig conèixer Gregorio Fuentes a Cojimar quan rondava els 100 anys. Presumia de ser Santiago, el vell llargarut d'ulls blaus que va immortalitzar Ernest Hemingway a El vell i la mar, la novel.la guardonada amb el Nobel que avui compleix 50 anys. La revista Life li va pagar 30.000 dòlars per la seva edició. Hemingway va acceptar aquesta oferta excepcional a condició que el seu import s'entregués a la leproseria El Rincón de l'Havana.

Avui Cuba està de festa. Per a la seva gent, Hemingway és alguna cosa més que el caçador solitari amant dels toros, la vida, el whisky, les dones i l'amor. Representa el fet de ser solidari que va predir el poeta cubà José Martí als seus versos: "Lo que me duele no es vivir: me duele vivir sin hacer bien"."

Josep M. Loperena. Jurista (El Periódico, 03-09-02)

Ja se sap, són gent feliç, ells. Encara que no tinguin gairebé res tenen el més preciós del món: l'alegria de viure, que nosaltres hem perdut fa tant de temps que ni ens en recordem, ¡pobres descreguts en religions i revolucions permanents! Al marge d'altres consideracions (si no fos perquè onze milions --em sembla-- de persones l'han de patir no valdria la pena ni fer cap referència a la vella, paranoica, obscena i (auto)fidelíssima paparra, que de tan ridícula sembla impossible, o sigui que deixem-ho), em meravella un cop més que de la més mínima trivialitat --i no em refereixo pas a l'obra de Hemingway, ja m'enteneu-- qualsevol personatget, jurista o el que sigui, en faci una cosa semblant a un article i tingui la barra de passar per caixa a cobrar. Per no parlar de la barra del caixer, esclar. Si encara tinguessin una mica de gràcia. Però normalment ni això; fins i tot manllevant els títols, en tenen poca.

El senyor Loperena, ¡què carai!, utilitza Hemingway com a pretext per dir-nos subliminalment que a Cuba són feliços, que s'hi viu tan bé, i que si no és així del tot, ja se sap, tota la culpa és dels "americans", com diu la dolça havanera nostrada.

Jo només sé que si em puc comunicar per mail amb els meus cosins és gràcies a la professió del fill, que per això està autoritzat a tenir un ordinador que s'ha fet ell a trossets, literalment, i que continua funcionant de miracle amb els pedacets que també hi va fent (ja se sap que els cubans són uns grans manetes: la funció crea l'organ, diuen, i a Cuba, més que enlloc, la necessitat el perfecciona, dic jo). Sé que fa uns mesos ja no pot accedir lliurement a Internet, només enviar i rebre correus, que suposo que en un lloc o altre llegeixen atentament amb fruïció malaltissa. I sé que la família viu una mica més decentment que els seus veïns només gràcies a ajudes externes diverses (cosa que vol dir poder menjar una ració una mica més generosa d'arròs amb frijoles i potser acompanyar el rosegó de pa --dolent-- del matí amb una mica de llet de tant en tant --tampoc cada dia--, no us imagineu cap altre lujo). En fi, suposo que els sabria greu si veiessin això que explico, perquè són gent senzilla i extremadament discreta i educada, amb una certa dignitat estoica. O sigui que prou. Però no puc deixar de pensar, de tant en tant, en què diria el meu besoncle mambí, que amb disset anyets, pocs mesos després d'arribar a Cuba, es va posar a lluitar per la independència en contra dels que se suposava que havien de ser els seus, la majoria pobra carn de canó enviada per la mare pàtria, si veiés el pa que ara s'hi dóna.

Per cert, ¿com deu pair una persona tan conseqüent i lliure de contradiccions com se suposa que és el senyor Loperena, que el diari on ha escrit això publiqui a la portada una foto de mida gegant de la boda d'una parelleta insulsa i que ni tan sols és de bon veure? És trist que cap diari se n'hagi lliurat, d'aquesta marranada altament pronogràfica. Després es queixen que perden clients. Tan estúpids no som, tampoc. I al final ens faran venir basques, entre tots.

Ja veieu que començo forta la rentrée. Geni i figura fins que la mort me'n separi. Amén.

25 de juliol de 2002

2010-09-26T20:19:00.000+02:00

No entenc com hi ha gent que diu que no els agrada l'estiu. La majoria, em sembla, odia --o ho fa veure-- aquest temps benaurat. A mi m'agrada; sempre ho dic. Al capdavall, la calor dura quatre dies, i en canvi el temps hivernal em sembla de molt més mal passar; potser és que el fred m'atueix més del compte i m'empipa molt anar arrupida pel món i amb les mans i els peus balbs. Per això sento discrepar del que deia ahir Jordi Llavina al seu article de La Vanguardia: Verano azul (sic). Bé, com se sol dir, només faltaria que tothom tingués els mateixos gustos. Entenc que a qui la calor l'afecta negativament, com els que tenen la tensió més baixa del normal, per exemple, se'ls faci difícil aquesta estació, però adduir raons diguem-ne estètiques em sembla d'un esnobisme una mica fora mida.

En fi, avui només volia dir que ben bé fins dilluns no penjaré cap drapet nou a l'estenedor. Ja sé que normalment ho faig sense avisar, això d'estar uns dies sense treure el cap, però com que aquest cop la cosa és previsible, perquè allà on vaig no tindré cap ordinador connectat a mà --suposo--, em puc permetre una certa cortesia envers els assidus --que algun n´hi ha. Per cert (deixeu-me acabar de ser banal del tot), és curiós tafanejar, de tant en tant, a través de quins camins inescrutables algú arriba a recalar per aquí, encara que sigui portat per un corrent del tot imprevist i no hi fondegi ni un segon, amb la sana intuïció que el naufragi podria ser desastrós. L'altre dia vaig descobrir que algú havia entrat en aquesta pagineta des de l'Aràbia Saudita, via Altavista, després de teclejar la paraula "sexe". Entremig d'una munió de webs porno en francès, li va sortir aquesta, a causa d'aquella noteta que vaig fer sobre la vida sexual d'una poeta, es veu. No cal dir que l'internauta en qüestió en va fugir esperitat. Un altre que devia posar uns ulls com unes taronges devia ser el que va entrar buscant "Sharon+Tortell" --un nom d'algun personatge, suposo-- i li va sortir aquest blog amb dues frases: una en què citava Ariel Sharon (la mateixa nota en què parlava de la poeta Peri Rossi) i una altra en què anomenava el tortell del diumenge. I l'última: des d'un servidor de la UCSB (University of California Santa Barbara), algú va teclejar "in un placete de la Mancha" i presumiblement només (!!!) li va sortir aquesta pàgina. El cercador li proposava que ho tornés a intentar amb un petit canvi: placette. Sembla que les pentinades dels cercadors són més arbitràries o atzaroses del que se suposa que haurien de ser.

Fins la setmana que ve, doncs. Passeu-ho bé.

24 de juliol de 2002

2009-07-05T12:07:00.001+02:00

A vegades els propòsits se'ns fonen o se'ns rebel·len quan els volem convertir en fets. El propòsit de fa tres dies, que era penjar aquí un trosset de The Death, la narració que clou el llibre Dubliners (Dublinesos), de James Joyce, per sort se m'ha escapolit elegantment i m'ha estalviat de fer una mica més de ridícul del que normalment pot tolerar la meva dignitat. Perquè ha tingut la decència de fer-me veure que o reproduïa el relat sencer (cosa impossible per diverses raons) o tot plegat no tindria cap solta. Per tant, em limitaré a recomanar-ne la lectura. N'hi ha una edició en català que em temo que ja deu estar descatalogada perquè l'Editorial Edhasa ja no existeix. Era a "Clàssics moderns", en una traducció de Joaquim Mallafré, que també va traduir Ulisses. Ignoro si n'hi ha alguna de més recent i tampoc no en sé les referències de les traduccions al castellà. (Si algun lector ho sap i és tan amable de comunicar-m'ho, li ho agrairé.) Confesso que abans de llegir Dublinesos vaig veure la pel·lícula esplèndida que va fer John Huston a partir de The Death. Després de llegir-lo, em va passar que no podia dir pas que una cosa superés l'altra. I encara no puc. Per tant, una altra recomanació: busqueu el vídeo corresponent. Va ser l'última pel·lícula de Huston, un llegat immillorable d'un director que va fer moltes obres grandioses, algunes d'aparentment --només aparentment-- menors (mireu si podeu caçar Wise Blood i ja ho veureu). Un testament que, si el comparem, per exemple, amb el que va deixar Kubrick amb Eyes wide shut, ens fa encara més evident que l'alguns cops brillant Stanley ens hauria deixat més bon record si ens hagués estalviat aquest últim regal. Qüestió de gustos, esclar; potser a algú que llegeixi això li va agradar molt l'últim Kubrick. Bé, perdoneu l'excurs. Però vaja, compareu (si podeu) i ja en parlarem (si voleu). Huston va triar la seva filla Angelica per al paper principal, i el seu fill també hi va col·laborar com a productor, em sembla. Angelica Huston hi està insuperable, i va cloure així una col·laboració amb el seu pare que va començar amb el seu debut com a actriu als 17 anys, el 1968, a A Walk with Love and Death, una de les seves millors pel·lícules (almenys quan la vaig veure, fa molts anys, a mi m'ho va semblar).

24 de juliol de 2002

2009-05-10T13:31:00.000+02:00

Perquè després ningú pugui dir que sempre ataco el funcionament de les coses públiques nostrades, avui farem una excepció. Estem tan acostumats, per això, que normalment ens tractin a baqueta o, en el millor dels casos, amb displicència, que trobem gairebé excepcional el que hauria de ser normal: un tracte eficient i amable, amb un petit escreix de sol·licitud quan sigui el cas, sense que això vulgui dir servilisme, òbviament. Doncs bé, hi ha dies que m'alegro que el meu escepticisme natural trontolli una mica. Més que res perquè massa misantropia pot arribar a afectar la salut --la pròpia més que l'aliena, ja que una té una certa educació i normalment es reté.

No sé si a tothom li passa igual però jo encara em sorprenc quan algun funcionari públic de taulell m'atén bé. Per això un dia comentava que, quan podia triar, preferia maquinetes en comptes de persones. Però avui he anat a buscar un certificat d'empadronament a l'Ajuntament i me l'han donat a l'acte. Després he anat a la Direcció General de Trànsit (la famosa Campana) i una noia tota amable (el subconscient m'anava a trair i he estat a punt d'escriure encantadora, ¡tan mancats d'afecte administratiu, estem, ai senyor!) m'ha indicat que si a l'imprès feia constar que demanava el duplicat del carnet de conduir per motiu de canvi de domicili en comptes del motiu d'extraviament que havia marcat, el tràmit em sortia de franc. I això sense dir-li res, només perquè ha vist que el domicili que jo havia apuntat a la sol·licitud era diferent del que figura al meu DNI. Tot un luxe, per aquests verals. A més, he comprovat que una nova organització fa que el funcionament de tot plegat sigui més ràpid i eficient, sense les cues d'abans: un simple sistema de tanda electrònica, una mica més sofisticat que el de botigues i mercats, ho fa possible; prems un botonet d'un dispensador de tiquets i et surt un paperet amb un número, les dues o tres possibles finestretes on et poden atendre i el número que estan atenent en aquells moments. Ah, i també han tingut el detall de posar-hi unes bones fileres de seients per poder esperar còmodament la poca estona que cal.

Sí, ja sé que és trist haver-se de meravellar per això. I també pot ser que m'hagi trobat amb la noia més amable que hi ha allà i que si m'hagués topat amb algú amb mal humor, els altres detalls tampoc m'haurien cridat tant l'atenció. D'acord. Però ha anat així, i tant de bo poguéssim dir que això és un símptoma que, lentament, alguna cosa millora.

22 de juliol de 2002

2009-05-10T13:25:00.000+02:00

La meva peculiar manera de veure --o més aviat de sentir-- la televisió, d'esquitllentes mentre viatjo de l'estudi a la cuina o de l'habitació al quarto de bany, diria que de vegades em juga males passades. Perquè l'altre dia em va semblar sentir que al castell de Montjuïc han organitzat unes visites guiades per una histèrica per amenitzar la cosa, entre d'altres numerets i teatralitzacions, suposo. Primer vaig pensar si la veu en off que ho comentava no devia ser la d'una pobra becària estiuenca que s'havia confós en llegir la nota: és fàcil canviar una o per una e, sobretot si qui ho ha escrit ja s'ha fet un embolic abans entre historiadora i històrica. Però com que de cua d'ull em va semblar que una noia tota atabalada saltironejava i gesticulava davant d'alguns visitants potencials amb cara de no saber si fugir corrents o trucar al 061, m'he quedat amb el dubte. ¿Algú sap si és cert, això? ¿Voleu dir que són tan i tan i tan beneits, els responsables polítics i culturals del país? ¿¿¿Taaaaaaaaaant???

10 de juliol de 2002

2009-04-17T20:46:00.001+02:00

Els més grans de Martorell, poble d'adopció --i de mort-- de Francesc Pujols, encara recorden alguna de les anècdotes i facècies del senyor Paco, esgrunades als cafès del Círcol i el Progrés o a la barberia de cal Llesques. Aquestes persones eren ben joves quan Pujols encara estava en forma, encara que als últims anys diuen que baixava a fer-la petar al cafè i a fer-se tallar els cabells vestit amb pijama, bata i sabatilles, en comptes de l'abillament de dandi de la seva millor època. Parlo, per tant, de tercera mà, com si diguéssim, que una té una edat, però tampoc no tant. Bé, no vull parlar, avui, de Francesc Pujols, tot i que algun dia potser m'hi animaré, però és que m'ha vingut al cap una de les sortides que la brama popular li atribueix, i que, com totes aquestes coses, vés a saber si no és apòcrifa, però això és el de menys. Diuen que deia Pujols: "Des que s'ha inventat el bidet i les màquines de tallar pernil, ni el pernil té gust de pernil ni el cony té gust de cony." Sigui certa o no --vull dir que el dit filòsof de la Torre de les Hores vagi pronunciar la sentència o no-- i potser perquè la vaig sentir explicar de molt joveneta, i aquestes coses marquen, jo me l'he apropiada a vegades --en cercles íntims, cal precisar-- per ampliar-la amb un afegitó de collita pròpia: "I des que es van crear les facultats de ciències (l'èmfasi indicat per la cursiva pot variar de grau) de la informació, el periodisme ha perdut qualsevol mena de substància." Hi ha excepcions, naturalment; sempre procuro fugir de maximalismes i anatemes, i mai he cregut allò que qualsevol temps passat va ser millor. Però, en general, avui dia, i sobretot perquè els periodistes actuals són molt més pretensiosos que els d'abans --deixeu-m'ho dir així--, fa una mica de vergonya aliena llegir i escoltar segons quines coses sortides de la ploma i la boca d'alguns elements de la professió, de carrera o de carro (vull dir dels que pugen al carro de la columneta o la tertúlia periòdica des de la càtedra, la literatura, les ciències dites socials, les arts diverses, l'espectacle o qualsevol altra ocupació més o menys "prestigiosa"). Es veu que tot déu una mica famoset per alguna raó ja està investit amb el do de la paraula per opinar sobre el que sigui, encara que la cosa no tingui el més mínim interès i que el subjecte en qüestió tingui més poca gràcia i senderi que el meu veí paleta, que almenys aquest sap pujar les parets dretes.Cada dia ens topem amb un bon grapat de potineries d'alguns d'aquests "científics", professionals o diletants. Per exemple, des d'ahir que ens estan marejant amb aquella història de la bessonada negra nascuda d'una parella blanca. I en parla des de la senyora Otero --olé desparpajo i finezza-- fins als primeres firmes de la redacció dels diaris, passant per la càndida Pau mallorquina. I el més prodigiós és que en parlen seriosament, sense fotre-se'n, com si això tingués algun interès. Sí, ja sé que sempre ha passat, i també em sona allò de les tradicionals serps d'estiu. Però és que s'ho arriben a creure de debò, que això és important per al personal, i per això hi aboquen quantitats generoses de transcendència. Bé, potser el problema és només meu, que simplement tinc hiperaguditzada la glàndula encarregada de generar l'estupor i en realitat no n'hi ha per tant. M'ho hauré de fer mirar. Altrament, ja veieu que també caic en el que blasmo i que qualsevol collonada em serveix per passar l'estona. Però almenys jo no cobro.

3 de juliol de 2002

2009-03-23T18:59:00.002+01:00

¡Pardiez!

"In un placete de La Mancha of which nombre no quiero remembrearme, vivía, not so long ago, uno de esos gentlemen who always tienen una lanza in the rack, una buckler antigua, a skinny caballo y un grayhound para el chase. A cazuela with más beef than mutón, carne choppeada para la dinner, un omelet pa’ los Sábados, lentil pa’ los Viernes, y algún pigeon como delicacy especial pa’ los Domingos, consumían tres cuarers de su income. El resto lo employaba en una coat de broadcloth y en soketes de velvetín pa’ los holidays, with sus slippers pa’ combinar, while los otros días de la semana él cut a figura de los más finos cloths. Livin with él eran una housekeeper en sus forties, una sobrina not yet twenty y un ladino del field y la marketa que le saddleaba el caballo al gentleman y wieldeaba un hookete pa’ podear. El gentleman andaba por allí por los fifty. Era de complexión robusta pero un poco fresco en los bones y una cara leaneada y gaunteada. La gente sabía that él era un early riser y que gustaba mucho huntear. La gente say que su apellido was Quijada or Quesada –hay diferencia de opinión entre aquellos que han escrito sobre el sujeto– but acordando with las muchas conjecturas se entiende que era really Quejada. But all this no tiene mucha importancia pa’ nuestro cuento, providiendo que al cuentarlo no nos separemos pa’ nada de las verdá."
Miguel de Cervantes

Don Quijote en spanglish
La obra magna de Miguel de Cervantes es traducida por primera vez al idioma de los hispanos de EE.UU. por Ilan Stavans La Vanguardia d'avui (Cultures).

Si us cal refer-vos una mica, us aconsello la lectura d'un text de Gaziel: "El Quixot és una novel·la?", dins Meditacions en el desert. 1946-1953. Edicions de la Magrana, 1999. És el que he fet jo, i val la pena. Perquè rellegir el Quixot, ara, ni que sigui en versió original...

28 de juny de 2002

2009-03-13T18:20:00.001+01:00

28 de juny. Revetlla de Sant Pere. Sants Ireneu, Benigne i Lleó. Dia sant de l'orgull gai, lesbià i transsexual. On hi surt consignat aquest últim esdeveniment, hi ha aquesta postil•la: "28 de juny 2002, 8.50 h. El Trígon entre Venus i Plutó afavoreix la reivindicació de la llibertat sexual. És un dia magnífic per a l'amor i el sexe amb amor! amb harmonia!!!".

Postil•la meva des de la més pura profanitat: ¿i no és un dia magnífic per al sexe sense amor?, ¿o és que llavors no és prou harmoniós? ¿També és magnífic per als heterosexuals o només per als homosexuals? Amb tots els respectes deguts --respecto i vull que em respectin-- m'agradaria saber a què atenir-me, perquè com que els heteros no tenim un dia especialment orgullós al calendari...

27 de juny de 2002

2009-03-01T13:00:00.002+01:00

Dirty realism

7.55 h. Amb el temps just, com gairebé sempre. Ja al carrer, no recordo on coi vaig deixar el cotxe ahir a la tarda. Traspasso el carril de la dreta del passeig, a poc a poc, a veure si la neurona corresponent se’m desvetlla. Vaig mirant tots els cotxes blancs aparcats als quatre rengles possibles, a cada banda dels dos carrils, i de sobte –la neurona encara hi és, sembla-- recordo que no hi havia cap forat en tot aquest tram i que vaig aparcar al carrer travesser de dalt. Au, una mica d’ànsia. El cotxe està fet una merda, això de fer-lo dormir al carrer no li prova gens. I quan em decideixo a fer-li un tractament de xoc al túnel de rentat, l’efecte li dura un parell de dies a tot estirar. En fi, només hi faltaven les cagarades d‘ocells i els regalims envescats que supuren els fruits d’aquests arbres de déu. Per què no hi planten arbres estèrils, als carrers?

Està una mica tapadot –que diuen els del temps— però segur que tornarà a fer calor. Penso en la feina que m’espera, tan estimulant, avui, com les cagarades dels ocells amics. Sort que Van Morrison em dóna el bondia amb allò de when the leaves come falling down, per compensar una mica, llàstima que aquestes que cauen sobre el cotxe siguin tan poc líriques. Semàfor vermell. Ara que es posa verd, el senyor-amb-gosset-caganer --¿recollir les caques?, ¡i ara!--, l’estira cap a l’altra banda mentre la bèstia vol arrossegar el cul per terra, que ell ja voldria ser més net que l’amo, si el deixés. Proper pas de vianants: una parelleta entranyable de seixanta-i-tants agafadets de la maneta –¡quina tendresa!--, tots endreçats, cap a l’estació. A 35 minuts de la plaça Catalunya, la gent del meu poble encara es muda per baixar a la capital. De sobte, ell, sense deixar anar la mà de la legítima –suposem--, engega una escopinada amb efecte, amb aquella mestria de qui s’ho ha treballat des de ben jove. La dona ho deu trobar tan natural, perquè no s’immuta. Els homes, ja se sap, a un lloc o altre han d’escopir, i la qüestió és que no ho facin a la catifa de la sala o a la pica de la cuina. Hi ha coses que no canvien gaire, amb el pas dels anys. De tant en tant, també veig algun jove gargallejant de gust. Fa pocs dies, en avançar un parell d’homes ja grandets pel carrer, em va venir de prim de no rebre un regalet d’aquests al peu. I hauria sigut ben bé al peu, perquè les sandàlies que duia poca cosa haurien emparat. No m’ho vull ni imaginar.

Ja al pàrquing, a l'aire lliure, resulta que les dues figueres, el palosanto --o caqui, va-- i els quatre pollancres ja estan ocupats. No vull dir que treballi enfilada dalt d'un arbre; no pas encara, que no sóc de la família de la Rosa de España, que, com diu el Titu Cleques (un pallasso pallasso --dels de cara descoberta, vull dir-- del meu poble), si tinguessin una empresa tindrien l'oficina dalt d'un arbre, ni tampoc vull esdevenir cap baronessa rampant. És que quan a un quart de quatre torno a entrar al cotxe, si no ha estat aixoplugat sota un arbre esponerós, les cremades poden arribar al tercer grau. Bé, cap a redós del mur del fossar de l'església, doncs, que almenys cap a migdia hi comença a fer una mica d'ombra. Això, esclar, a canvi de sortir corrents per no flairar gaire estona els efluvis de pixum humà (aquí sí que podria dir d'humà mascle, que les dones ho tenim una mica més difícil, que si no...).

Ara falta arribar al despatx. Carrer esbudellat per transformar un tram infaust de l'antiga N-II en "passeig" (que gentils, aquests polítics, i evidentment està previst que la funció s'acabi just abans de les eleccions municipals; per això només hi ha tres homes treballant a estones mortes, per a un trosset d'un quilòmetre de res). Pols a dojo i gimcana diària entre esvorancs diversos i taulons inestables.

9.30 h. L'aigua del lavabo surt d'un color marronós --què coi, marroníssim! Color per color, decideixo que més val degustar el marró d'un bon tallat. O sigui, tornem-nos a arriscar fent la travessa de les trinxeres en temps de pau. A la granja se'ls ha espatllat l'aire condicionat, la del consultori de revisions mèdiques per a carnets m'ha birlat La Vanguardia quan ja hi allargava la mà. La faig servir --la mà-- per remenar el tallat mentre se m'asseu al tamboret del costat una noia tota arregladeta amb un perfum de tigressa que fa feredat. Ni a ple estiu no es dutxa, la gent?

I només són les 10 del matí, ai senyor!

26 de juny de 2002

2009-02-25T20:14:00.002+01:00

Continuem, doncs

Llegint Pla aquests dies he parat més atenció que altres vegades anteriors en una constant peculiar del seu estil --entre moltes altres d'inconfusibles. Permeteu-me'n uns exemples, trets de llocs diversos de la seva obra i en els quals parla de coses diferents: "(...) Després d'haver-ne parlat amb tanta gent, de totes les nacionalitats, no he sabut mai, d'una manera clara, els orígens de la guerra del 14. Després d'haver llegit cent llibres sobre la qüestió, la meva foscor ha estat encara més inextricable. Les accions dels homes i de les dones són amagades, ocultes, misterioses. Per a què serveixen els diners, en definitiva, sinó per a amagar les coses personals? La gent parla molt, sense saber mai el que diu (...)". "Les notícies només es llegeixen quan són dolentes. Les bones es passen per alt. Aquest és el gran truc descobert pel periodisme modern: la violència i la desgràcia. (...) En el món sempre ha estat igual, però abans les notícies eren ignorades per falta de mitjans de transmissió [n'haurien de prendre nota els apocalíptics del present] (...). Això fa que, en general, no tenir cap notícia sigui infinitament agradable. El problema de saber si els homes i les dones són éssers històrics és molt discutible (...)". "Els meus escrits m'han permès d'enfrontar-me amb les coses que m'agraden: descriure un paisatge, l'enigma del mar, espiar la insensatesa de la vida dels homes i de les dones, trobar un adjectiu al vol d'un ocell, a les corbes d'una noia jove, què dir davant la petulància d'un flor (...)". "Els metges són importants, importantíssims. Donen conferències, llegeixen molt. (...) Al pas que duen les coses, d'aquí a molt pocs anys seran els amos del món (...). Quan, dintre aquest període de preparació, les coses estaran absolutament i definitivament socialitzades, la gent tindrà, parlant en general, dues preocupacions essencials: primer, treballar tan poc com pugui, segon: ocupar-se de la seva salut, cosa que ja es comença de veure. Quan s'entri francament en aquesta preocupació, el nombre de malalties, de matisos de malaltia i de malalties imaginàries serà indescriptible. (...) La confusió serà immensa, i aquest fet col·locarà els metges en el centre mateix de la vida i de les obsessions dels homes i de les dones. (...)". "La idea que l'amor és un ímpetu, l'impetigen, i, per tant, que aquest sentiment és la flor i nata de la joventut, limitat a la joventut, existent purament en la joventut, és una concepció que no té cap fonament, literalment falsa. De vegades, en els primers decennis, la pesantor de la vida i la realitat eròtica és feixuga i complicada... «La chair est triste, hélas!» —escriví el poeta—, i així hom desitja l'arribada dels anys a venir per treure's l'obsessió de sobre i quedar alleugerit i menys pesant. Però aquest desig és una pura il·lusió de l'esperit i és en els decennis darrers que, en aquestes anfractuositats, els homes i les dones poden cometre les més perilloses i delirants irrisorietats." "A les masies hi sol haver gossos i gats. Segons les tesis científiques que he llegit, els gossos són paràsits dels homes i de les dones, i els gats són paràsits de les rates, les quals, al seu torn, són paràsits (les rates) de la vida humana —homes i dones."

Bé, no ho fem més llarg, que no cal. No he volgut ressaltar expressament el que ja heu vist que tenen en comú aquests fragments, perquè em semblava que així tindria una mica més de gràcia: l'expressió "(d)els homes i (de) les dones". Confronteu-la, sisplau, amb els "ciutadans i ciutadanes", "socis i sòcies" "nen/a", "benvolgut/uda", "tots i totes", etc., amb què ens topem dia rere dia a la premsa, als discursos dels nostres inefables polítics, a les cartes de les AMPA i dels presidents d'associacions de veïns, etc.; i és que la gent es va "enllustrant" a una velocitat cibernètica --déu-nos-en-guard de no posar-se al dia, en segons què.

Pla fa servir molt reiteradament aquesta fórmula d'una manera del tot natural, però plena de significat. Convindreu amb mi que on hi diu això hi podria posar tranquil·lament "persones" --que és el que postula l'ortodòxia imperant avui dia. Però per ell és totalment rellevant matisar --diferenciar-- en aquests casos. Referint-se "als homes i a les dones", com si els volgués destriar un per un, posa l'accent en l'element essencial de la humanitat: l'individu. I l'individu humà és mascle o femella. I aquesta diferenciació sí que és interessant, per mi, perquè serveix per dir alguna cosa sobre les persones i defuig allò tan còmode i rendible, segons com, de parlar en nom de "col·lectius" abstractes --impossibles per heterogenis. Pla va parlar molt de les característiques dels individus humans --començant per ell mateix, encara que aparentment no ho semblés gaire--, i els --ens-- va diseccionar molt més certerament del que també sembla a primer cop d'ull. Sovint va ser implacable, però amb el corol·lari final d'una pietat irònicament ineluctable (humans, tanmateix). I ho va ser amb els homes i amb les dones (uso els articles i les preposicions a gratcient, com feia ell: un ús plenament conscient de cara a la individualització --individuació, gairebé--; digueu-me perepunyetes però no és el mateix dir: "ho va ser amb homes i dones" que "ho va ser amb els homes i amb les dones") perquè s'interessava per l'home o la dona que tenia al davant en cada moment. S'hi intreressava, i després, evidentment, decidia si valia la pena portar la curiositat més enllà o no. Ben lluny això, doncs, del cretinisme actual de les duplicacions sistemàtiques (o dels genèrics col·lectius: rebo correus circulars on se m'adrecen com a "Benvolgudes persones") per evitar l'ús del masculí com a genèric. Però resulta que és això el que és moda. El feminisme s'entesta en les formes --segons quines--, i sembla que les conquestes hagin de passar sempre per la censura o la imposició. Censurar el llenguatge --o imposar-ne unes formes determinades-- i imposar quotes, per exemple. Amb franquesa, em fa venir basques això que es diu que ja que els homes mediocres o fins i tot els ineptes ocupen càrrecs que no es mereixen, doncs fem que les dones mediocres o ineptes també hi arribin. "Dones mediocres i ineptes al poder!" (No us penseu; he vist eslògans feministes més delirants, encara.)

22 de juny de 2002

2009-02-22T16:28:00.001+01:00

Continuem amb Pla

"Jo sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes –cadascú en el seu terreny. Si les dones d'aquest país disposessin d'una societat masculina no tan donada a fer l'estaquirot i el fatxenda, serien un producte de civilització finíssim. Són com vol la societat de què formen part. És una pena."

Caldria revisar l'etiqueta de misogin penjada a Pla --com tants altres penjaments que se li han fet. Ja sé que d'aquest sol fragment no se'n pot inferir cap tesi concloent --Déu me'n guard, de fer tesis--; fins i tot més d'un llepafils hi trobarà algun què per fer-ne escarafalls: "cadascú en el seu terreny", "producte de civilització finíssim"... Alerta, però. To be continued

18 de juny de 2002

2009-02-16T19:46:00.002+01:00

'nar-hi 'nant o les afèresis compensatòries

No voldria ser críptica d'entrada ni molt menys semblar pedant, però em permetreu una petita entremaliadura i, per tant, que el sentit del títol no es vegi una mica clar fins al final.

Ahir es va presentar a Palau la Gramàtica del català contemporani, de Joan Solà (perquè tot i que és fruit de la feina --immensa-- de més de cinquanta autors i de quatre directors, l'inspirador de tota aquesta immensitat és el mestre Joan Solà, i per sempre més aquesta gramàtica serà "la de Solà", com el DEcat és "el Coromines", encara que Solà no hi hagi treballat sol), editada per Empúries. De Solà, no només es pot parlar bé, sinó també --i encara més-- excel·lentment. I això inclou tant la seva faceta de gran savi de la llengua (deixeu-m'ho dir així, sisplau) com la seva humanitat, amarada d'intel·ligència, d'ironia, de lucidesa i, sobretot, de senzillesa de tracte.

Dit això, evidentment que no parlaré de la Gcc, que encara no l'he vista, tot i que cal recomanar-ne l'adquisició immediata i la consulta assossegada.Solà va estar brillant en la presentació de l'obra, no cal dir-ho. Didàctic, planer i divertit (les coses més serioses, si no són alhora divertides, malament), no s'està mai de proporcionar exemples diàfans. Entre moltes altres coses va parlar de la feinada titànica de planificació i elaboració d'una obra sortida de tantes mans, i de l'esforç de fer-ne una eina assequible per a qualsevol persona mitjanament culta, no especialitzada en llengua. Per això, va dir, s'hi ha cuidat molt la terminologia i s'ha intentat unificar i generalitzar l'ús de termes com més transparents millor, tot i que en algun cas s'ha mantingut una certa varietat que permeti remetre allà on calgui qualsevol lector que hi busqui el concepte a partir del terme més científic. I aquí va posar l'exemple de l'afèresi, i va dir que a tot arreu on hi apareixia el concepte van procurar fer servir 'supressió' en comptes d''afèresi'.

Bé, en l'acte en qüestió (recordem que era a Palau) hi havia el president
--evidentment, presidint. Va arribar escopetejat com es veu que sempre arriba a tot arreu i una mica atabalat. Quan va presentar se'l veia molt atuït, cansat, i només va dir quatre paraules: va presentar primer l'editor Folch, que tenia a la dreta, mirant cap a la seva esquerra, on no s'havia fixat que hi tenia Joan Rigol, ai! Però un descuit el té tothom. Mentre l'editor parlava vaig patir de valent, i suposo que tota la gentada que hi havia, també. I no pel que deia Folch, sinó per l'expressió de Jordi Pujol, perquè se'l veia literalment rebentat. Avui diuen els diaris que acabava d'arribar de Móra d'Ebre, on un cop més alguns el van escridassar. Ara s'entén més.

Després va presentar Joan Solà, i va continuar aclucant els ulls per moments i emetent algun honorable esbufec escadusser. Quin patir! Però a mesura que Solà animava la concurrència, el president també s'anava eixorivint, fins al punt que vam veure com xiuxiuejava alguna cosa a cau d'orella de Rigol. Sigui dit de passada, Rigol no va badar boca --ja tenen aquestes coses els protocols palatins-- però almenys va servir d'orella amatent de Pujol, que el pobre Lluís Jou, en un extrem de la taula, va fer tota l'estona de convidat de pedra autèntic. Doncs estem que el president ja no aclucava els ulls, sinó que fins i tot prenia alguna nota amb el bic. Jo, tafanera de mena, penso: m'agradaria veure què escriu. Fàcil!: ell mateix es va delatar al final --perquè hi va haver discurs presidencial final, què us pensàveu? Segur que hi tenia una sola paraula anotada, al bloc: AFÈRESI! L'home es va engrescar de debò, amb l'afèresi. Tan estimulant li va resultar que li va dir a Solà que era un home que disfrutava molt ("segons els dies", va respondre, murri, el gramàtic), i que era apassionant i ¡excitant! (bé, es va afanyar a matisar en anglès: exciting, per dissimular). Com us podeu imaginar, el president va aprofitar l'avinentesa per parlar d'ell, del país, etcètera, etcètera.

Pensant-hi una mica, goso aventurar el perquè de la fixació per l'afèresi: el president, escurçant pel davant --l'afèresi és això-- deu compensar inconscientment la reducció per apòcope --escurçament pel darrere. Ja se sap que cap a les darreries les coses minven fatalment. "Estem amenaçats!" (paraula d'Honorable; us lloem, Senyor!).

10 de juny de 2002

2009-02-14T16:01:00.002+01:00

L'Apocalipsi segons Teresa Pàmies

Em meravellen els creients de pedra picada. Bé, segons quins més aviat m'inquieten; ja sabem com en poden arribar a ser, alguns, de perillosos. Però la majoria en el fons són bona gent, ànimes benaurades i càndides --feliços ells. El que passa és que alguns dels més il·lustradets de cada credo són molt pesats, pobrets, quan es posen a predicar i pontificar. I no vull dir pas aquells missioners que et truquen a la porta un diumenge al migdia per oferir-te la salvació en forma d'opuscle miraculós, i els dius: "no, miri, és que tinc el sofregit al foc, sap?". O aquests noiets, polidíssims mormons encorbatats, que trisquen pels carrers de les nostres ciutats, faci fred, faci calor. Aquests, normalment són bastant inofensius, perquè tenen poca trona --o tribuna. Perquè els de trona, avui dia, no acostant-t'hi, llestos; però els de tribuna te'ls pots trobar mentre esmorzes, que es prenen unes franqueses que deunidó. Així, pots rebre ben d'improvís la filípica d'un missioner irreductible d'una religió qualsevol, posem que la marxista, que t'engalta un sermó d'allò més terrorífic, i més si està en aquella etapa vital de les incontinències diverses. Amagueu les criatures, que el nou papu ja és aquí: Internet, segons santa Teresa de Praga, profeta d'aquests nostres temps terribles i infernals, entestats com estem a no voler seguir la Veritat veritable.

31 de maig de 2002

2009-02-09T19:26:00.003+01:00

My beautiful laundry

Com que no vull que Kureishi i Frears em posin cap plet (no se sap mai, on et poden arribar a llegir, amb aquests invents!, encara que sigui en català) no faré cas de la meva amiga Maria --tan llegida i cinèfila, ella-- que voldria que canviés el títol d'aquesta pàgina per aquest d'avui, perquè diu que amb tanta neteja i espolsada seria més adient. O sigui, que només avui, que és vigília de dissabte.

I sí, confesso que m'agrada fer esbandides, de tant en tant. Això comporta certs riscos: que els amics t'aconsellin prudència, que els coneguts et diguin que et passes i que alguns saludats passin a la categoria superior, és a dir, a la dels enemics. Cadascú s'esbrava com pot, i jo tinc la iracúndia fàcil, a vegades, davant les estúlticies --oi que queda més bé que "estupideses"?-- diàries. Per exemple, en poc dies m'han titllat de mal educada per gosar cridar a l'ordre els gamarussos habituals que foten la tabarra en actes públics on se suposa que cal estar atent i en silenci. Diumenge en un concert de músics aprenents (canalla, al capdavall, ja se sap), on al darrere tenia la família sencera del pianista (em pregunto què haurien fet si el fillet del seu cor no hagués tocat), amb tiet devorador de patates de xurreria inclòs --a les set de la tarda!--, mentre la corda, a l'escenari, s'esforçava amb Haendel. Ahir, en un recital d'Enric Casasses, que, pobre home, li van fer perdre el fil just quan deia allò de "No tinguis vergonya davant ningú", que dues nenes angelicals s'ho van prendre al peu de la lletra perquè la mare que les va parir no la deu haver coneguda mai, la vergonya, i per això no la identifica ni quan la hi planten davant dels morros. La noia, mare moderna, abillada de negre amb aquell toc de glamur de mercat ambulant, es veia que era de les que deixen pasturar les criatures al seu aire, no les traumatitzéssim pas; per tant, ella escarxofada a primera fila com si les nenes no fossin seves. Almenys això va servir perquè Casasses ens expliqués allò del boicot de l'arengada en un debat socràtic. Cal ser positius, diu el filòsof Van Gaal.

En fi, que volia parlar de la poesia de Casasses però s'ha imposat la prosa malèvola. Ja se sap que a vegades volem dir una cosa i ens en surt una altra o bé ens en fan dir una altra.

Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s'escriu
com collons vol que s'escrigui.
Enric Casasses

20 de maig de 2002

2009-02-08T09:55:00.004+01:00

Ai, els dies!

No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...
En fi, això només és un prova per veure si l'invent funciona.

La vida sexual de la poeta

La setmana passada, una part del gremi dels poetes nostrats va muntar a Barcelona aquell festival que fan cada any, una mena de convivències en què es veu que s'ho passen d'allò més bé, la canalla. Al final fan com un foc de camp al Palau de la Música, em sembla, i allà, una poeta --i narradora-- exuruguaiana, madura, aixoplugada a la ciutat de los prodigios i que ara deu ser apàtrida internacionalista, com a mínim, la senyora Peri Rossi, Cristina, va desgranar uns versos exultants que venien a dir, més o menys (perdoneu que en faci una paràfrasi del tot lliure: la vaig enganxar al vol per la tele i no sempre vaig amb un bloc a la mà i un boli a l'orella), que l'11 de setembre del 2001, mentre els xicots de Bin Laden feien pum a les torres bessones de NY, ella estava fent l'amor ("yo estaba hazzziendo tranquilamente el amor", --dit amb un deix suggerent--).Com que ho recitava amb un èmfasi especial, amb aquella manera entre suau i rotunda que tenen alguns sud-americans d'arengar les multituds predisposades que els pessigollegin els instints més bàsics, el respectable la va ovacionar amb un pessigolleig a la recíproca. ¡Olé, sí senyora! ¡Això és poesia! Moderna, compromesa, plena de càrrega social, amb "ideies" --no com la dels neocarnerians, ¡ai uix! Només una reflexió: si algú gosés fer un poema --i llegir-lo en públic-- dient, amb el mateix to i la mateixa intenció amb què ho va fer l'esmentada senyora, que està cardant tan feliç mentre els xicots del Sharon fan de les seves als caus dels xicots de l'Arafat, o que ho fa mentre els d'ETA escabetxinen algú ¿què passaria?, ¿quin merder mediatico-politico-social no es muntaria? Ah, esclar: ¿que no és el mateix? Entesos... Espero que els orgasmes de la senyora siguin d'una magnitud equivalent a la de la tragèdia. Al capdavall, m'agrada que tothom s'ho passi bé, i ja sabem que sovint el morbo se'ns desvetlla de maneres ben curioses, que les pulsions sexuals són d'una complexitat extraordinària, de vegades. Encara que uns quants milers de cardats per sempre a NY ja estiguin en el ple i eternal orgasme còsmic. Que no tots els ciutadans dels EUA deuen anar a l'infern... Dic jo, vaja. (Mira, ara recordo que un llibre d'aquesta senyora publicat fa anys es deia Cosmoagonías, ves per on.)