diumenge, octubre 19, 2003  

Mama, vine amb tren

Viatjar en trens de rodalies té l’encant que la majoria ja sabem. (Sí, també viatjo en transport públic; no us penseu que sóc una conductora compulsiva, per haver parlat aquí alguns cops de les meves aventures amb el cotxe.) Un dels encants ferroviaris, per exemple un 18 d’octubre al vespre i amb una temperatura plenament tardorenca, és haver d’anar arrupit dins la caçadora i amb cames i braços creuats per intentar retenir una mica d’escalfor perquè es veu que ara l’aire condicionat no el desconnecten fins al canvi d’horari hivernal. Fins a Tots Sants, doncs, a fotre’s de fred amb la Renfe.

Però el que de fet us volia explicar és la gran experiència estètica que vaig viure dijous passat en un altre vagó frigorífic de Renfe. Als altaveus sonava el concert per a violí i orquestra de Brahms (per a mi una peça extraordinària, i mai he sigut tan llepafils com per abominar de la música ambiental als trens, però tot són gustos). Llavors va pujar un andí –semblava— amb un acordió i va començar a cantar una cançó de la qual em va semblar entendre, entre els solos de violí i les notes una mica assalvatjades de l’acordió, aquest tros de frase: “en el pecado de una web...” i alguna cosa sobre Madrid. No l’havia sentida mai, però potser és coneguda i tot. O bé el joglar suposadament andí n’era l’autor; no ho sé pas. Bé, en aquest punt jo que tanco definitivament el llibre que intentava llegir, el primer moviment del concert de Brahms s’acaba... i el cantant ferroviari continua impertorbable mentre als altaveus comença a sonar Mike the Knife en aquella versió en alemany (no sé si l’original a partir de la composició de Weil-Brecht), tan diferent de les versions en anglès que s’han popularitzat més; molt més “heavy”, per entendre’ns, si no l’heu sentida mai. El resultat va ser realment apoteòsic, com us podeu imaginar. ¿Què voleu més, pel preu d’un bitllet de rodalies? Viatjar en TGV, per més emocions fortes que comporti, mai ens podrà proporcionar res de semblant.

dissabte, octubre 11, 2003  

Fibromiàlgies

«M’agradaria saber el nom de l’especialista que ha tractat Manuela De Madre, ja que un 4% de la població aniria a la seva consulta per recuperar-se tan ràpidament com ella.

»La incorporació d’aquesta senyora com a segona de llista del PSC ha fet que els afectats de fibromiàlgia es fessin falses esperances sobre la curació de la malaltia, i ha perjudicat també les persones que fa temps lluiten per aconseguir una incapacitat permanent. Va anunciar la creació d’una associació, en la qual va dir que ja estava treballant, per ajudar els afectats, i ara molts responsables d’entitats reben un munt de cartes a nom d’una presidenta d’associació de malats de fibromiàlgia que encara no existeix.

»La seva aparició als mitjans de comunicació, quan va deixar l’alcaldia de Santa Coloma, va commoure molta gent i va fer que se sabés més d’una malaltia que no es coneixia gaire, cosa que en aquell moment em va semblar important, pero crec que ara perjudica, i molt, la gent que fa temps que lluita per aconseguir ajut tan sols per tenir moments sense dolor. Després d’aquest fet hi ha persones que creuran que amb uns mesos de repòs se soluciona tot.

»No voldria pensar que s’hagin utilitzat els sentiments i les inquietuds d’uns malats, que s’hi hagi jugat, simplement per motius propagandístics o polítics.

»Aquesta senyora, no fa gaires mesos, va fer unes declaracions en un programa matinal de ràdio on va dir: “Em sentiria ofesa si em proposessin ser segona de llista del PSC”.

»Proposo que el pròxim premi al català/ana de l’any sigui per a una d’aquelles persones que somia reincorporar-se al món laboral, que s’esforça cada matí per aixecar-se del llit, després de no aclucar l’ull en tota la nit, o per aconseguir passar un dia sense prendre cap medicament. Anna Amat»

L’Anna, la meva germana, em va passar aquesta carta abans d’enviar-la als diaris a veure si hi havia sort i la hi publicaven. Com que ja fa dies i cap no ho ha fet (alguns ja deuen haver cobert la quota sobre aquest tema i a d’altres el seu codi deontològic els deu privar de fer-ho) la hi publico aquí, en què tindrà molts menys lectors, però almenys algun n’hi haurà.

L’Anna està molt emprenyada –tot i que és una persona que sap contenir més bé les seves indignacions que no pas jo—, com tots els malalts de fibromiàlgia, amb la senyora Manuela i el senyor Pasqual (un bon tàndem per fer anar un país: un home incapaç d'aplicar-se una disciplina de treball i una dona que la majoria de dies no podria anar a la feina, per més treballadora que sigui). Els afectats de fibromiàlgia —també en diuen fatiga crònica, però és molt més que cansament extrem— viuen en un estat gairebé permanent de dolor físic, amb fluctuacions en la intensitat, però persistent. Tots patim, de tant en tant, molèsties físiques. Doncs imaginem-nos què deu ser que es converteixin en el nostre estat habitual, que el malestar i el dolor vagin desplaçant totes les altres coses i s’instal·lin en el centre de la nostra vida. L’Anna, com molts altres afectats, ha hagut d’abandonar la seva activitat professional, i per intentar aguantar una mica l’equilibri, quan el seu estat li ho permet, fa activitats que l’ajuden a resistir. És molt fotut sentir com una persona que estimes, a la meitat de la quarantena, et diu que molts dies, quan es lleva, se sent com si en tingués més de vuitanta. I que no sap com seguirà el dia, ni com l’acabarà. Ni si l’endemà podrà fer allò que voldria o hauria de fer.

Patint tot aquest quadre simptomàtic, doncs, va ser perfectament comprensible que De Madre plegués d’alcaldessa. Per tant, completament incomprensible que ara es deixi utilitzar –ella n’és tan responsable com Maragall, ho dic perquè alguns només acusen el senyor Pasqual d’aquesta maniobra. ¿Pretenen guanyar vots així? Segur. I amb un país ignorant com el que tenim, no m’estranyaria que no anessin errats. Però si aquesta dona pren possessió com a consellera, mai podrà complir mínimament amb la seva tasca. Això ho saben tant ella com els seus metges com el senyor Pasqual, que és tan original.

Però mireu, aquesta setmana ha sortit publicat a l’Avui aquest article, com per plantar cara barroerament a unes cartes semblants a les de l’Anna que havia publicat el diari. No hi afegeixo res perquè la misèria moral, la ignorància, la mentida i la potineria expressiva es retraten sempre totes soletes.

Rectificació (23 d'octubre de 2003)
 Doncs sí que dos mitjans van publicar la carta de l'Anna: Regió 7 (no té versió digital completa) ho va fer el dia 9 d'octubre, i e-noticies el dia 20. Que consti.

dijous, octubre 02, 2003  

 

A la recerca del G

Jordi Puntí comentava avui al "Quadern" d'El Pais (per als no lectors habituals d’aquest diari, entre els quals em compto, resulta que els dijous hi editen i hi encarten l’almoina d’un parell de fulls dobles sobre “lletres i arts” en vernacle del nord-est –«algu és algu i encara gràcies»; gràcies, paisanos— que ni tan sols pagant es pot consultar per Internet, perquè ni es dignen digitalitzar-ho) doncs comentava Puntí –deia jo-- que a Euskal Telebista preparen un concurs estil GH per fomentar l’aprenentatge de l’euskera. Es veu que dotze persones (d’ambdós o ambtrès sexes, suposo) amb un nivell B d’euskera competiran per veure qui n’aprèn més. Puntí proposa que a TV3 facin el mateix i que tanquin dotze nois i noies a l’Ateneu Barcelonès (!) a la recerca del nivell C de català.

Puntí, perdona, però t’has quedat curt. Si hem d’engrescar la llengua hi hem de posar seriosament el coll (perdó, ha estat involuntària la quasireferència subliminal a Linda Lovelace). Com ja saps, els nivells oficials de llengua catalana no s’acaben amb el C: hi ha el D, el F, el G!!!... i fins i tot el K (aquest molt poc engrescador, ho admeto). ¿I per què me’ls vols tancar a l’Ateneu, home de Déu? Un edifici tan antieròtic que fa feredat, almenys actualment, sense els penyistes arrauxats d’antany. Res, a la Casita Blanca i a fer treballar la llengua de valent a la recerca del... G. Que ja sabem que és mooooooolt difícil de trobar. Apa, de res pel consell. És de franc.

dilluns, setembre 22, 2003  

La vie en rose

Martorell, dilluns 22 de setembre,19.45 h. Retransmissió en directe: per la banda dreta, a través de la finestra de l’estudi, m’arriba un concert desaforat de botzines de cotxes. Per la banda esquerra, a través de la porta oberta de la galeria, m’arriba un so alegre de música i gatzara. Dia Europeu Sense Cotxes (majúscules, of course, preposició inclosa). La situació és una mena de happening, de performance, que no haurien ni somiat els dadaistes. Us ho puc retransmetre perquè visc a prop de la via (eufemísticament, rambla) de direcció obligada per accedir a l’A2/A7, que avui han tallat al trànsit tot lo dia –com a la resta de les vies cèntriques-- i ara hi celebren una festeta, amb lloguer de bicicletes inclòs. Els automobilistes, desviats sense avís previ (o amb la mala senyalització habitual del país) per la perifèria de la nostra bella població –ciutat, perdó--, s’estan posant neguitosos. Jo ja m’hi he posat a primera hora de la tarda. Quarts de quatre, sense dinar, i enxampada dins del cotxe fent cua darrere una altra pila de babaus motoritzats, una colla d’insolidaris, egocèntrics, insensibles, consumistes de merda tots plegats. Ja ens està bé. Massa poc, encara.

La veritat és que ni hi he pensat, al matí, que avui era el DESC (¿oi que queda bufó, amb la sigla?), però si hi hagués pensat hauria agafat el cotxe igualment. ¡Quanta imbecilitat! ¿Què en traiem, de celebrar aquesta collonada un dia l’any? Resulta que a Martorell city només hi ha UN (un de únic, un sol exemplar, un sol vehicle, coi) autobús urbà, que ja podeu pensar cada quan passa, per tant. Només serveix per passejar jubilats –amb tots els respectes-- d’una banda a l’altra del poble. Per anar a buscar receptes a l’Ambulatori, doncs, ja fa el fet. I Martorell sembla petit, però els nuclis de població estan molt dispersos i les distàncies són relativament considerables. Però no tot és demanar més transport públic, que ja està bé. Però ni que fos un servei òptim sempre hi hauria qui preferiria conduir un vehicle particular. ¿O no hi té dret? ¿O no ho fa la immensa majoria, fins i tot quan no és necessari, com per portar nens a escola amb 4x4 quan s’hi viu a deu minuts? ¿Per què no deixen de fabricar cotxes, doncs? ¿Tanquem la Seat, senyors? ¿Que què coi dic? Doncs a fer punyetes amb les hipocresies i les polítiques festivaleres. I el més bo és que si parles amb els que ho munten (polítics, guàrdia urbana) et diuen que tens raó, però com que és una cosa "a nivell" europeu... Ah, entesos, vostè perdoni. ¡Oh, Europa!

¿El títol? Ah sí; mentre passava gana dins del cotxe a la ràdio sonava La vie en rose. ¿I oi que s’avé amb el to d'aquesta nota irada?

dissabte, setembre 27, 2003  

Pompa i circumstància

La possibilitat que el senyor Piqué del PP llegeixi això és tan remota com que jo pugui viatjar mai a Mart –que no me’n moro de ganes, sigui dit de passada. Per tant, això que escriuré és un mer passatemps, però faré veure que és un consell per a aquest senyor (i de passada per a tota mena de polítics). Ara que tornen --i ens sembla ahir que encara hi érem-- temps de campanya electoral, crec que els valdria la pena donar quatre instruccions a les empreses que contracten per fer-los l’escampadissa i l’enganxadissa de propaganda sobre la manera correcta de fer-ho; sobretot sobre els llocs adequats o inadequats per fer-ho.

Això és el que se m’ha acudit quan he vist una gran tanca amb la cara del senyor Piqué (per cert, una mica desmillorada; em sembla que aquest home envelleix malament), amb una frase al costat que diu: “Compartimos un proyecto con las familias” (Més enllà hi ha una altra tanca amb el mateix text en català.) Res a dir-hi; l’apel·lació a la institució per excel·lència la comparteixen tots els partits. Però el que m’ha xocat és veure aquesta frase en el lloc on l’he vista: encastada a la paret lateral de l’edifici d’una empresa de pompes fúnebres aprofitant que té un solar buit al costat. En aquesta tanca a vegades hi ha anuncis comercials i a les passades eleccions municipals em sembla que hi havia la cara somrient de la nostra flamant alcaldessa, però fins ara els eslògans que hi ha hagut no m’han cridat mai l’atenció com aquest. L’indret és a peu d’un vial de força trànsit, una drecera gairebé obligada que els martorellencs fem servir per eludir la via principal que uneix les parts noves del poble amb l’antiga (això donaria per a una altra pinzellada d’humor negre: trànsit constant, drecera obligada...), i per tant sí que és veritat que molta gent veu la tanca en qüestió. El que no sé és si a tothom els farà el mateix efecte que a mi. Tot i que el més normal és que els faci el mateix efecte que sempre ens fa a tots la propaganda en campanya: totalment nul, a part de patir-la com un atac a l’estètica quotidiana, ja de per si bastant precària.

En fi, us deixo a vosaltres els distrets exercicis d’interpretació que es poden fer a partir d’aquesta curiosa relació text-context. Una manera diferent –i potser escaient-- de passar aquest cap de setmana que comença gris i plujós.

dimecres, setembre 17, 2003  

Flotar o no flotar

El noi díscol diu que ens vol acaronar (es veu que ha vingut de Madrid expressament per fer-nos carícies), mentre ens mostra la seva última rebequeria de nen malcriat. L’he enganxat de refiló al telenotícies migdia mentre s’exclamava: «No m’han dit re de re. Re. ¡Reeeee!» Es referia als manaies de la fireta Fòrum 2004. Ell, que s’ha barallat tant amb els convergents, i ara resulta que els sociates li ho paguen amb la indiferència més absoluta. ¿Com pot ser que li facin això? ¡A ELL! Llavors ha començat a fer uns gestos facials que deuen haver fet les delícies dels càmeres, vista l’estona que l’han enfocat mentre anava fent aquelles ganyotes estil Comédie Française, respectant un silenci teatral digne del geni en qüestió. Potser és que els ametllers ja estant del tot batuts, Pepet; ja se sap, amb l'edat es va perdent el poder de seducció. Per mi, et pots ben estalviar un acaronament. ¡Ai, uix!