dijous, 30 de desembre del 2010

11 d'agost de 2003

Deu-nos aigua, Majestat!



He sentit que el Sant Pare de Roma demana que els fidels facin rogatives perquè plogui i afluixi la calor. Jo sóc molt poc fidel, però fa una estona, mentre llegia al sofà –activitat molt més saludable que la platja o la muntanya, aquests dies--, he notat que la claror minvava força: “¡ja s’ennuvola!”, m’he dit estupefacta, i ja em veia reconciliada amb la fe. Però no, només és el gran núvol de fum que ens arriba de l’incendi de Sant Llorenç Savall. Ahir ja va arribar a Martorell, però a la nit es va esvair. Ara es deu haver revifat de valent, vist com tenim el cel de tapat. El gran núvol gris filtra la claror del sol i escampa aquell to difús d’or vell dissipat dels eclipsis. Fins i tot es pot gairebé mirar el sol directament a ull nu com a través d’unes ulleres fumades especials per mirar eclipsis. La calor és sufocant, però, tot i el tamisament.

Per si voleu contribuir a conjurar la pluja, aquí teniu aquests goigs, força efectius si hem de fer cas del conte d’on us els copio:


«Set tenia el poble jueu
anant pel desert un dia,
quan Moisès clamant a Déu,
la dura roca feria,
fins que l’aigua regalada
a raig fet hagué brollat.


»Per la terra assedegada
deu-nos aigua, Majestat!»


Raimon Casellas, Deu-nos aigua, Majestat!)

3 d'agost de 2003

Enganyifes



Continuem amb l'apassionant món de les orquídies. En l'anotació anterior ja us remetia a aquesta imatge d'una abellera catalana, espècie d'orquídia que es dóna espontàniament en alguns llocs propicis d'aquest país nostre. No vaig trobar cap fotografia de més qualitat --o no vaig tenir prou paciència--, però així i tot s'hi pot apreciar la característica principal de les abelleres, pertanyents al gènere ophrys: la seva imitació perfecta del cos d'un insecte femella per atreure els insectes mascles perquè les pol·linitzin. En comptes de despendre una gran quantitat d'energia generant nèctar per atreure els insectes afamats, aquestes plantes es dediquen a la mistificació visual, que es veu que els resulta més econòmica que fabricar nèctar o feromones d'imitació. L'insecte mascle en qüestió hi arriba brunzint tot delerós i s'hi llança per refregar-s'hi a pler; quan s'adona de l'enganyifa, pobret, ja ha quedat del tot impregnat de pol·len que transportarà cap a una altra planta, on probablement tornarà a ser ensarronat.


Ja em perdonareu el paral·lelisme fàcil, però tot allò de l'altre dia sobre les orquídies, els seus bulbs testiculars, el conseller i la qualitat de la literatura m'ha fet pensar en les moltes vegades que ens hem acostat, ingènuament delerosos, a exemplars aparentment bells i immaculats que crèiem capaços de donar-nos grans plaers. Els hem començat a desfullar, disposats a lliurar-nos-hi amb passió, però al cap de poc hem compovat que ens havien aixecat la camisa perquè tot plegat era una mistificació fastigosament impotent, incapaç de seduir-nos més enllà d'uns primers tempteigs ridículs.

30 de juliol de 2003

Enigmística


Si no fos perquè em sembla que Màrius Serra és un home molt ocupat, gosaria preguntar-li una cosa sobre el seu programa Alexandria d’ahir (Canal 33) que em va deixar intrigada. Per si no heu vist mai el programa, resulta que cada setmana fa una entrevista principal a un escriptor, però entremig, suposo que per trencar la possible monotonia i fer la cosa més “televisiva”, s’hi insereixen altres miniespais: entrevistes breus, comentaris i recomanacions de llibres, visites a llibreries, etc. Ahir l’escriptor entrevistat era Baltasar Porcel, i es feia un altra entrevista més breu –amb entrevistador el·líptic— a Toni Sala amb motiu de la publicació del seu llibre Goril·la blanc.


Però el que em va intrigar té a veure amb un altre entrevistat, en aquest cas no escriptor, que ho era en qualitat d’home públic i aprofitant que el programa es fa a la casa que actualment ocupa com a llogater titular, el Palau Moja. En efecte, l’entrevistat era Jordi Vilajoana, actual conseller de Cultura. I no em va interessar tant que ens mostrés el seu eclecticisme lector, des d’Artaud fins a Simenon, com l’atrezzo de l’entrevista. Concreto la meva intriga: ¿per què el conseller apareixia, durant bastants segons, amb unes magnífiques orquídies en primer pla, davant de la seva imatge? ¿Té a veure amb el fet que –càrrec obliga— afirmés que la literatura catalana actual és magnífica? (Cosa que també va venir a dir Baltasar Porcel, o sigui que no tothom es queixa, ja ho veieu.) ¿Es volia reblar subliminalment el clau per remarcar que, efectivament, tenim una cultura i una literatura de collons, i no pas de colló de mico sinó de primat major, amb el permís del Floquet i de Sala? Perquè, com és sabut, el prefix orqui vol dir 'testicle'. I les orquídies s’anomenen així perquè la seva arrel en bulb té una forma clarament testicular, uns bulbs testiculars considerables en la majoria dels casos i que produeixen formes aèries belles i exuberants (vegeu-ne una mostra ben nostrada). (Segons un amic meu, naturalista sorneguer, que fa set anys que persegueix orquídies a través de prats i muntanyes, l’home que les va batejar ho va fer quan, després d’arrencar-ne una --¡ep, sobretot no n’arrenquéssiu pas cap, si en trobeu!-- i alçar-la davant dels ulls va dir: “collons!”.)


Vet aquí l’enigma, doncs: ¿broma serrana o collonada –inconscient (?)-- vilajoanesca? Però aviso que aquí no hi ha premi com a Verbàlia.

27 de juliol de 2003

Cançó



Everybody's talking at me.


I don't hear a word they're saying,


Only the echoes of my mind.


People stopping staring,


I can't see their faces,


Only the shadows of their eyes.






I'm going where the sun keeps shining


Thru' the pouring rain,


Going where the weather suits my clothes,


Backing off of the North East wind,


Sailing on summer breeze


And skipping over the ocean like a stone.


(F. Neil / H. Nilsson)



Fins avui no he sabut que abans-d'ahir va morir John Schlesinger. Per un d'aquells atzars sorprenents, abans-d'ahir mateix i ahir vaig escoltar el disc de la banda sonora de Midnight Cowboy, inoblidable pel·lícula seva, que conté aquesta cançó cantada per Harry Nilsson, i que quan la poso no puc evitar mai de fer un mínim de tres replays.

25 de juliol de 2003

Exabruptes



Els meus, aclareixo d'entrada. I és que això de mirar els telenotícies tot menjant no pot ser bo de cap manera. Normalment no ho faig, però a vegades és inevitable, si no vius sol, connectar l'aparell --per no barallar-te amb la filla, per exemple. Per això, en prevenció de males digestions, va bé renegar una mica per evitar que els sucs gàstrics t’agafin una acidesa excessiva (tot i que aleshores la filla t’acusi d’hipercrítica o de cínica). Us confesso dues mostres diferents generadores d’exabrupte immediat. Una: veure com el senyor Esteve Soler (amb llibre lacrimogen a la venda), insigne corresponsal de TV3 a Israel amb veu inaguantable, babeja entrevistant Arafat ho trobo d’un porno massa dur. Dues: sentir com un metge de Sant Joan de Déu diu desesperat que no donen l’abast en incubadores i que hi ha llista d’espera (!) em sembla demencial. No perquè faltin incubadores, sinó per les raons que expliquen el fet que cada dia neixin més criatures de poc –mínim— pes. Es veu que la dèria de tenir fills tant sí com no a base de tota mena d’experiments i passats els quaranta n’és la causa. L’exabrupte, en aquest cas, així de clar: estan com una cabra i, a sobre, entre tots hem de pagar els seus capritxets. Perquè voler procrear contra natura i a partir de certa edat –digueu-me retrògrada— em sembla insensat, egoista i –paradoxalment-- infantil.

22 de juliol de 2003

Al cel elevada


Ja entenc per què no m'han publicat la carta els de La Vanguardia (a l'Avui passa més o menys igual); necessiten l'espai per publicar coses d'una profunditat tan contundent com aquesta:

No ens cal la vostra opinió. Un cop més ha arribat el bon temps i, junt amb ell, han aparegut els mal educats. Sí, de mal educats n’hi ha sempre i cada dia de l’any, però quan arriba l’estiu i l’ambient comença a escalfar-se, el seu cap també. Em refereixo a tots aquells senyors (de qualsevol edat, professió o estat civil) que es dediquen a tirar floretes a qualsevol dona que passi pel seu davant. Només cal que aquesta porti tirants, faldilla curta o ensenyi una mica la panxa. Sí, ja sé que hi ha dones a qui no els desagrada o, fins i tot, que se senten afalagades, però n’hi ha que sí que ens molestem i, sobretot, pel fet que es posin a cridar al mig del carrer o a xiular sense cap mena de moderació qualsevol grolleria. I el més fort de tot és que encara hi ha senyors que pensen que les dones ens posem aquest tipus d’indumentària precisament perquè ens diguin alguna bestiesa. Doncs no.


A veure si deixen aquesta actitud tan masclista i entenen que si algunes dones vestim roba fresqueta és per dues raons: la primera és tan simple com dir que tenim la sort de viure en un país que ha aconseguit bastantes igualtats pel que fa al sexe (tot i que encara ens falta un llarg camí per recórrer), de manera que podem vestir com vulguem sense veuren’s cohibides o perseguides; i la segona, ben simple d’entendre per tothom menys per aquests senyors, és que si portem una “mini” amb talons o un escot prominent és perquè ens sentim bé amb nosaltres mateixes, perquè ens trobem “sexis” i maques, perquè tenim criteri propi i no ens cal l’opinió de ningú, i, sobretot, perquè moltes ja tenim la nostra parella perquè ens elevi al cel.


Espero que si algun d’aquests senyors llegeix aquest escrit, si més no, s’avergonyeixi de la seva actitud: pensin que jo o qualsevol altra noia podríem ser la seva filla o, fins i tot, la seva néta. Queralt Masferrer. Barcelona

Jo diria que els imparables han de fitxar urgentment aquesta noia per completar la nòmina de manera brillant.

17 de juliol de 2003

Poca vergonya a dojo



Fa uns quants dies vaig enviar un text (això que en diuen cartes dels lectors) als diaris Avui i La Vanguardia. Com que veig que deu haver anat a parar a la paperera virtual (massa llarg, ja ho sé), el penjo aquí.

Pujols, angèlic i 'fashion'. Fa un parell de setmanes es va presentar a Martorell l’edició de l’Hiparxiologi, de Francesc Pujols, inèdit fins ara i escrit el 1937, segons la data que apareix als diversos mecanoscrits existents. Es tracta del text del ritual corresponent a allò que es va empescar de la hiparxiologia o la pantologia o la religió catalana, el manual de la qual va més o menys dictar a Josep Pla a la Torre de les Hores durant unes quantes setmanes de l’estiu de 1930. La presentació va anar a càrrec del senyor Joaquim Auladell, membre de l’Associació Francesc Pujols (promotora d’aquesta edició de Llibres de l’Índex) i autor de la introducció.

No vull comentar res sobre l’oportunitat de l’edició, tot i que, al contrari que Anton M. Espadaler (La Vanguardia, 14 de juny), en aquesta –permeteu-me-- collonada jo no hi veig cap interès ni una engruna d’ironia. Però voldria esmentar el pintoresquisme de tot plegat. Que es pretengui justificar el pretès interès d’aquest llibret amb “la creixent importància de les noves religions que la gent busca per fer-se seves” (paraules aproximadament textuals del presentador), amb “l’auge de l’interès pels àngels que hi ha a Barcelona” (“¿ho saben, vostès, que a Barcelona els àngels són moda?”), em sembla bastant delirant. (Si algú en vol més d’aquest l’estil, errades incloses, que es llegeixi la introducció esmentada.) Gràcies, senyors de l’Associació Pujols, per treure de la ignorància uns pobres pagerols que vivim a quinze minuts de la Diagonal. Ara entenem la bogeria del senyor Clos per la millor ciutat del món: ¡així qualsevol, amb aquest concurs seràfic!

El pitjor que li pot passar a la peculiar obra de Pujols és que quatre il·luminats es prenguin al peu de la lletra i acríticament una cosa que per a l’autor era o presa de pèl o desvari; que agafin aquests textos amb voluntat exegètica i pretenguin fer-ne un catecisme, la base programàtica de vés a saber quina animalada. El Pujols interessant va ser el personatge, més que la seva obra i la seva “filosofia”. I aquest és el que cal donar a conèixer. El personatge que va influir Sagarra i Pla, el tertulià agut i divertit, l’articulista a vegades brillant, fins i tot el satíric estripat del Papitu i el del talent en brut present al seu llibre juvenil en castellà El nuevo Pascual o la prostitución (1906). Si no va fer una obra d’un gruix important segurament va ser perquè no li va interessar. No tenia temps; viure de renda, paradoxalment, pot portar a aquesta situació. Li agradava passar l’estona de la millor manera possible, i una manera de fer-ho –incomprensiblement-- va ser dedicar-se a desvariejos com aquest de la religió científica catalana, amb el qual es fotia del personal. ¿Que va interessar Dalí? Naturalment. I amb això no vull dir res en contra de Dalí, artista molt més seriós del que se sol admetre popularment.


Està molt bé donar a conèixer Pujols, que a alguns els sona només per alguna de les sortides que se li atribueixen, però mirem de no fer el ridícul, sisplau. Com a precaució, i per començar a tocar una mica de peus a terra, jo recomanaria llegir la biografia que en va escriure Pla. O els comentaris que li dedica Sagarra a les seves memòries. I cal, sobretot, deixar que la Fundació Francesc Pujols de Martorell pugui acabar de posar a l’abast dels interessats l’obra inèdita de Pujols i promoure’n, si cal, la publicació, cosa que em consta que té intenció de fer. I deixem els àngels en la pau celestial.

Però, francament, veient els fenòmens gairebé paranormals que afecten alguns exemplars de la fauna literària nostrada, ja no sé si no creure en la proliferació d'àngels --caiguts molt avall-- ciutadans. Potser em confon l'enrenou que fan els pollets imparables en el seu esforç desesperat per aixecar un vol icarià: fugir de la caverna ignorant i immolar-se en l'intent gloriós de salvar l'alta cultura. En fi, no ens hi encaparrem; les gallines també tenen ales i foten molt de xivarri inútil per acabar-se ajocant sobre un pal a un metre escàs del terra on es caguen i on sempre tornen a baixar per buscar la pitança, a vegades entremig de la merda. Exercici d'estiu per a alumnes de nivell C de català: llegiu atentament aquest text, marqueu-hi els errors gramaticals i comenteu-ne els principals problemes estilístics. En comptes d'aprendre a escriure --i una mica de bones maneres-- per evitar fer un ridícul immens, va i s'empassa una sobredosi de Wagner, el noi. ¡El que li --ens-- faltava!

13 de juliol de 2003

Thanks, I don't need it!



Fast Acting Works In 15 mins or less! Never miss that moment again! This is not just Viagra, this is Better than Viagra! This is Fast Acting!


As the tab dissolves under the tongue it enters into the bloodstream within approximately 15 minutes. Sildenafil Citrate Soft tabs allow patients to experience and enjoy a more spontaneous sexual lifestyle.


No, encara no m'he decidit a fer lucratiu aquest racó, tot i que potser no estaria gens malament muntar-se un negociet. Però és que ja n'estic fins al capdamunt que cada dia m'arribi algun correu com aquest --dos o tres al dia, a vegades-- a l'adreça que tinc aquí posada perquè qui vulgui m'enviï comentaris. De tant en tant en rebo, de missatges de lectors, però el que més m'arriba són anuncis del trempador miraculós. Per si un cas em llegeixen --ingènua de mi-- que sàpiguen que de moment no em cal.

7 de juliol de 2003

“Adiós muchachos, compañeros de mi vida”



No, el compañero fidelísssssimo no entona encara això: "...me toca a mi hoy emprender la retirada...”, però alguns cantants i intel·lectuals del seu règim es lamenten sentidament que “los amigos del alma anden confundidos” . “Hasta mi amigo Serrat”, deia un Silvio Rodríguez compungit, davant les càmeres de 30 minuts.

I és que finalment, amb molta cautela, amb molts peus de plom, amb molta amargura... alguns “intel·lectuals i artistes” han escrit --respetuosamente-- al compañero Fidel per expressar-li el seu desacord amb les execucions que ha perpetrat recentment aprofitant que tot déu de la progressia abonyegava casseroles desaforadament i no es podia sentir res més, del xivarri que feien.

“No me gusta la pena de muerte, pero...”, deia Silvio Rodríguez, amb uns arguments racionals d’un gran calibre. La pena de mort qüestió de gustos, ves qui ens ho havia de dir. També vam poder veure un càndid Víctor Manuel fent equilibris, els funambulismes de Vázquez Montalbán, el desencís de Pere Portabella... Però la més encantadora de totes va ser la planetària Rosa Regàs --àvia entranyable però moderna-- amb la solapa de disseny carregada de xapes. Gairebé ens va esquinçar l’ànima quan la vam sentir dir que “havia desitjat que no fos veritat, que fos un somni”, quan li ho van dir. No que no fos veritat que haguessin assassinat quatre pobres que volien fugir de l’illa, sinó que no ho fos que li haguessin robat el cromo.


L’únic que va gosar parlar clarament, sense escarafalls, va ser Fernando Trueba. Als altres se’ls notava el mal de ventre per haver de fer un paperot d'aquesta mena. Tan bé que els queda la budellada quan poden cridar fins a esgargamellar-se contra els dictadors, que havíem quedat que havien de ser de dretes per definició, ¿no? Alguna cosa no quadra. Algun cromo no encaixa bé a l’àlbum. ¿Somiem? ¡Benaurats els que dormen durant quaranta anys!

30 de juny de 2003

Dilluns sentimental i mitòman


Últimament, de tant en tant, pensava en Katharine Hepburn. Hi pensava perquè sabia que passava dels noranta i que potser tindria la sort d'arribar a celebrar el centenari. No ha estat així. I potser millor per a ella, ja que sembla que el Parkinson i altres xacres la turmentaven. Seria bonic creure en contes fantàstics i pensar que ara continuarà rodant en un plató celestial on l'estaven esperant Tracy, Grant, Bogart, Hawks, Cukor, Huston... Però com que val més creure en el que veiem, ens conformaríem amb un cicle televisiu que ens mostrés la Kate en tota la seva esplendor: fantàsticament jove, esplèndidament madura i dolçament --a vegades, no sempre, la vellesa pot ser o semblar dolça-- envellida.

dimarts, 28 de desembre del 2010

6 de juny de 2003

Campanyem-nos, germans


Els més granadets deuen recordar que fa bastants anys, de tant en tant, algun desvagat enviava una carta a La Vanguardia dient, per exemple, que trobava ridículs els mitjons de rombes o pontificant sobre la manera ortodoxa de penjar els rotllos de paper de vàter (casos del tot reals que jo recordo, jovenets), i ja la teníem muntada. Cartes i cartes a favor i en contra dels mitjons cursis o sublims i sobre si el paper havia de penjar del porta-rotlles pel davant o pel darrere. Ara hem perdut aquell encant i la gent se'ns ha tornat aparentment molt més seriosa, i es mobilitza per coses molt més dignes, com tots sabem. O té la dèria de voler dignificar qualsevol bestiesa, com de seguida veureu. I com que muntar campanyes fa gràcia a molt gent, fins i tot hi ha webs dedicades a hostatjar-ne i divulgar-ne. “Crea la teva pròpia campanya”, anuncien. Només cal registrar-se i endavant les atxes. Avui, per un salt d’aquells que fem tot navegant, m’he trobat això. Agafeu-vos. (O potser descobrireu la causa que buscàveu; en tot cas, jo me’n rento les mans.)


“Comic Sans? No, gràcies!”


"Per un món on les tipografies tinguin el lloc que els correspon, diguem NO a la Comic Sans.


Si esteu farts de veure la Comic Sans a tot arreu (pàgines web, cartells, publicacions de l'AMPA de l'Escola dels vostres fills, anuncis publicitaris, ofertes de feina, portades de treballs, memòries de projectes final de carrera, etc) doneu suport a aquesta campanya.


Entre tots i totes aconseguirem un món sense Comic Sans.


Internautes sense fronteres”


Esforçant-m’hi una mica, fins i tot podria arribar a trobar “simpàtica” la cosa. Però és que no ho és gens. De fet, només cal llegir això que us he transcrit per adonar-se'n. ¡Però les adhesions, ui...! La gent s’ho pren seriosament i no és capaç de fer-hi gens de broma, ni una mica d'ironia. Les quaranta-nou que hi havia quan jo hi he entrat feien esgarrifar, de tan fonamentalment serioses i "sinceres". Plenes d’”odio aquesta lletra”, etc. (La gent ho “odia” tot, ¿us hi heu fixat?; tants llibres d’autoajuda que hi ha al mercat i tan plens d’energia negativa.) N’hi ha un parell que els engeguen a fer punyetes. Alguns ho aprofiten per demanar que el boicot s'estengui a la Times i a l’Arial, que també troben "odioses". Ah, el tipus de la web és la Verdana. Aquesta deu ser l’única políticament correcta. Esclar: verd, campanya, la font veritable... ¡Tot tan deliciosament bucòlic!


Ui, no pot ser; m'acabo d'adonar que això deu ser Verdana!

dilluns, 6 de desembre del 2010

3 de juny de 2003

Sense tema


Últimament em renyen perquè no faig puntualment els deures. Ja se sap, comences fent una bestiesa com aquesta i llavors ja s’espera de tu que cada dia gargotegis una nota, com si fossis un columnista de diari, que cobren a tant la peça, els gargots dels quals tant li fot que en alguns casos siguin del tot prescindibles; mentre s’hagin fet un nom publicant trilogies pedants rai, avall va que fa baixada. No vull pas dir –¡valga’m déu i tots els sants!— que això d’aquí no sigui prescindible del tot. Però com que no em paguen... A més, mai dels mais he dit que aquest blog tingués vocació de diari, per més que alguns s’entestin a dir-ne “diaris personals”, dels weblogs (cliqueu l’enllaç de l’anotació de sota). Però, en fi, perdono els que em diuen que sóc una anotadora inconstant perquè em demostren que són molt fidels i, per això, estimats.

¿I què puc dir, avui, agombolada tot el dia per una dolça galvana? (¿Ho veieu?: permís per desertar immediatament.) Però no us penseu, que ja sabeu allò que els cansats fan la feina, i jo he treballat com cada dia, ep. Tot i que una mica més i no hi arribo, a la feina. I és que de debò que no sé on anirem a parar, si resulta que fins i tot els venerables jubilats se’ns tornen uns assassins del volant. Per un moment gairebé he pensat que era Javier de la Rosa (venia en sentit baixada de Can Brians), el que ha agafat la rotonda gairebé derrapant i sense mirar cap a l’esquerra –“ah, ¿però s’ha de mirar a l’esquerra?”-- per on justament venia jo --per sort, tan malfiada com sempre. Ni se n’ha adonat, el iaio. I no li he clavat botzinada, ves, cosa estranya en mi en ocasions com aquesta, potser és que també em vaig fent gran i perdo reflexos. A més, portava la dona al costat i segur que l’atabalava perquè arribaven tard a l’ambulatori. Més emoció circulatòria: uns cinc-cents metres més endavant, un jove audaç (els joves, ja se sap) se m’ha aturat en sec al davant en tombar per un carrer per agafar allò que sona, o sigui el mòbil. Finalment, la cirereta: dos exemplars del clàssic quotidià, d’aquells que els van vendre un cotxe defectuós i són tan burros que ni se n’han adonat: “¿intermiquè, diu?”. Deunidó, per un trajecte d'uns tres quilòmetres, ¿oi?


¿Veieu com n’és de fàcil teclejar per dir tonteries? Doncs mireu algunes de les columnes diàries d’alguns i algunes als diaris de bo i de veres, mireu...

28 de maig de 2003

Postal de poble



“Per fi tindrem ajuntament”, deia una martorellenca irònica. I és que encetem un període de promiscuïtat municipal, després de 24 anys d’un avorriment monolític, de pedra picada, gairebé matrimonial (vuit anys socialista, setze anys convergent). Encara no sabem si serà un simple amistançament –la denominació “parella de fet” em sembla que no respon al que seria-- o bé un ménage à trois descarat, tot i que els últims rumors apunten cap a aquesta possibilitat. Ara, les maniobres de seducció, aquests dies –nits, sobretot— sota el balcó dels republicans decisius es veu que són d’un morbo pujadíssim. Jorba I el desitjat es deixa estimar: “T’ho donaré tot, chorba del meu cor”, diuen que han sentit cantar alguns veïns, ara en veu de baix convergent, ara en veu de sopranos d’esquerres.

(Per fer-se’n una mica la idea, el panorama és aquest: 8 CiU, 7 PSC, 2 ERC, 2 ICV, 1 PP, 1 Martorell.)

23 de maig de 2003

Tota la carn a les graelles



Estic realment indecisa, davant de les ofertes temptadores de totes les opcions electorals del meu poble. No sé pas què fer. Tot el matí, mentre treballava, que de tant en tant em desconcentrava pensant-hi. I ara que es va acostant l’hora –ja són quarts de set de la tarda— el neguit és ja massa intens. Perquè, a veure, ¿vosaltres què faríeu? ¿Aniríeu al sopar amb embotit de tota mena –Lali Vintró inclosa-- que fan els d’ICV (tan a prop de casa, a més, que ja sento com fan proves de so, ¡pobres de nosaltres!, i es veu que faran un concert de tam-tams --“batucada”, en diuen-- que ja ens podem anar preparant)? ¿O preferiríeu la botifarrada de CiU? ¿O la barbacoa del PSC-PSOE, a tan sols dos-cents metres de la botifarrada? ¿O la pambtomacada d’ERC? ¿O el sopar sorpresa del PP, però que m’hi jugaria una bona botifarra que també és carnívor per dar i per vendre, no deuen servir pas marisc de les Rias Baixas, i que també em cau bastant a prop –geogràficament parlant— i que, vés a saber, potser s’ho val? El que ja em sembla que descarto d’entrada és el de la llista lerrouxista (sí, a Martorell, pont i a part, peatges i seats i incineradores a part, tenim de tot i força), un senyor que es diu Sarmiento i que s’ha muntat la seva llista personal, tot populisme xaró, però que almenys no l’intenta dissimular com el dels partits. I si el descarto és perquè la carn que ofereix avui (ja ha fet sopars i dinars i berenars i ressopons a dojo) no em fa gaire el pes, no tant perquè ja és una mica feta, que segons com la carn feta és la més gustosa, sinó perquè jo, en qüestions de carn, sempre he tingut més tirada cap als exemplars mascles i, per tant, la Regina do Santos la deixo per als senyors. Que ja n’hi haurà, ja.

20 de maig de 2003

Aniversari


M'acabo d'adonar que avui fa un any que vaig inaugurar aquest racó, cosa que podeu comprovar si teniu la paciència d'obrir el primer arxiu de la llista que apareix aquí a mà dreta. La primera anotació feia així:


¡Ai, els dies!


No és per allò tan ranci de "qui dia passa, any empeny", d'un conformisme atroç --però inevitable. O potser sí, que l'inconscient sempre ens traeix, que deia aquell. Però vaja, ni que sigui per facilitar la feina --o allunyar-lo per sempre-- d'algun possible despistat que per una ensopegada virtual vingui a caure de lloros per aquí, apunto que el nom de fonts d'aquesta pobra criatura nounata té múltiples padrins: Hesíode barrejat amb una poca afició a segons quins treballs, Ferrater, una abominació d'allò que una imatge val més que les mil i una paraules... i una bona dosi d'incontinència verbal, entre moltes altres coses. O sigui, avís per a navegants incauts. I qui avisa...

La incontinència continua, ja ho veieu. I reitero l'avís per a navegants, que encara que un lector gentil m'ha dit que això li sembla un port amable, suposo que algun s'hi ha encallat --si no directament estavellat-- com en un escull traïdor. Les possibles vies d'aigua deuen haver estat ben insignificants, però, no ens enganyem.

18 de maig de 2003

Bandes sonores 2. The Sound of Silence


Discrets, els nois i noies d'ERC. M'arriba un so de fil musical tímid i tediós, gairebé imperceptible, que no puc identificar. "People talking without speaking, / People hearing without listening", diu la lletra de Paul Simon. Però no sona això, no. De fet, ja ho he dit, no sé pas què sento, per més que miri d'escoltar.

11 de maig de 2003

Bandes sonores 1. “Que los detengan, me han robado la calma...”


Des que dijous a la nit es va aixecar la veda, que l’hem perduda del tot, la calma. A part de tots els altres motius que ens donen per abstenir-nos de votar i perquè ens agafin unes ganes boges de fer-los botar a tots, el de fotre’ns el cap de setmana enlaire a base d’eslògans i musiquetes no és pas el menor. Si fóssim una mica menys beneits, tots plegats, els podríem demostrar que les campanyes els són del tot contraproduents. Però com que som una colla de mesells, ens va com ens va.

En fi, feta la prèvia llibertària, només em queda el consol de fotre-me’n una mica. I aprofitant que visc molt a prop d’una plaça que és centre d’atracció de saraus diversos, i aquests dies ho serà de les xarlotades dels politiquets locals, intentaré aprofitar-ho per fer-ne les cròniques sonores que m’arriben a través dels vidres de la finestra i les parets d’obra vista.

Primera banda sonora: CiU. Ahir a la tarda, per amenitzar la festa amb música, intercalada entre els savis discursos dels candidats, van contractar una orquestreta. Prou digna, tot sigui dit, almenys no sonava com un orgue de gats. Del repertori de cançons, en recordo algunes del final de festa: a part de la meravella que he parafrasejat al títol, van sonar Torero, Rosó, Aserejé i Ball de rams. Mestissatge i eclecticisme tímids, diria. Però hi va haver una sorpresa agradable (el mèrit de la qual deu ser del tot de l’orquestra i de la cantant, els polítics no arriben a aquestes subtileses): al començament, entre alguns altres temes d’allò que se’n diu estàndards, van cantar una versió del I’ve got you under my skin del Sinatra. ¿Bo, no? De tota manera, encara que els politiquets en siguin del tot aliens, l’atzar del repertori té el seu què. Al capdavant de la llista del PSC, el rival més temut de CiU, hi ha una dona, i aquest “Que la detengan, es una mentirosa...” segur que més d’un el va corejar de gust. Per altra banda, l’eslògan de CiU fa: “Sí, amb tu”; i potser a algú el pot motivar tant –oh, hi ha de tot en aquest món— com per desitjar un contacte epitelial tan intens amb el senyor galtaplè i de barba grisa que gairebé arribi a la subcutaneïtat, que a mi em costa d’imaginar, però en fi...

8 de maig de 2003

Buidar el mar


Fa uns mesos es va comentar que el Parlament català i el Senat espanyol estaven preparant un projecte per regular l’exercici de la prostitució. Aleshores alguns empresaris del sector ja van plantejar objeccions a algunes mesures que s’estaven estudiant, i ara, davant la normativa que en aquest sentit ha aprovat l’Ajuntament de Barcelona, han tornat a manifestar-se en contra d’algunes de les disposicions que conté.


Però en aquells moments també van alçar la veu per dir-hi la seva algunes organitzacions feministes. No estan en contra del contingut d’algunes normes concretes; estan en contra de qualsevol tipus de regulació. Dit més clarament, demanen l’abolició de la prostitució i el càstig per als clients, que anomenen “prostituïdors”. Reclamen que s’imposi el tractament que dóna Suècia a la prostitució, que castiga proxenetes i clients i pretén rehabilitar totes les prostitutes. Diuen que han reduït la prostitució un 70% en dos anys. No s’ho creuen ni ells, però queda molt bé.


Un cop més, crec que les feministes es deixen arrossegar per maximalismes. És tan bonic somiar truites, que alguns –algunes—s’hi passen la vida. No deuen tenir temps de fer gran cosa més. Algunes de les coses que diuen sonen com aquells anuncis de compreses: “¿De quin color són, els somnis?”. De color de rosa, que l’amor s’hi posa. I mai més ben dit. Perquè, dona, l’amor hauria de ser rosa –o lila— però mai venal. Sí, ja sé que diran que això no és amor. Deixem-ho. El cas és que la realitat i la vida, ves quina llàstima, és molt més complexa que un anunci de compreses.

L’Institut Català de la Dona va fer un estudi interessant sobre la prostitució femenina a Catalunya. No és un simple pamflet al gust feminista, almenys. Cita alguns estudis curiosos, un d’un sociòleg o psicòleg –suposem-- amb coneixements cinèfils, que sempre és d’agrair, que exemplifica la dicotomia voluntarisme/determinisme, com a factor que mena algunes dones a prosituir-se, basant-se en dues prostitutes cinematogràfiques: Belle de jour (Deneuve-Buñuel)/Irma la dulce (McLaine-Wilder). M’imagino que el component voluntarista és un altre aspecte de la realitat que deuen negar de ple les feministes en qüestió.


Crec que la millor manera de protegir les dones –en aquest cas— que exerceixen la prostitució seria legalitzar-ne i regular-ne l’exercici. I també per raons econòmiques generals, a més de les socials per a qui l’exerceix. ¿O és que no estem perquè tothom pagui impostos pels guanys que obté treballant?


Una última qüestió. Estic d’acord que es reguli qualsevol local públic perquè no molesti el veïnat. Jo també em queixaria si tingués un puticlub sota a casa; però només si fessin soroll o m’emmerdessin l’escala i la vorera. Per res més. Com d’una discoteca, d’una sala de joc, del bar de la cantonada que obre a quarts de cinc de la matinada per als qui van a treballar d’hora o dels voltants de l’escola que a hores punta és una selva de 4 x 4 en triple fila i de criatures xisclant. Però que es digui que no hi pot haver un local de prostitució a cent metres d’una escola o una església ja em sembla de per riure. La majoria de vegades són uns locals més discrets i tranquils que qualsevol bar o botiga. O que algunes escoles.

3 de maig de 2003

Danys co...co...co...col·laterals


Aquests últims dies he llegit i sentit aquestes coses tan deliciosament formoses (cito textualment):


Presentació del programa d’un aplec de sardanes:
“En uns moments en què el món viu trasbalsat per un munt de conflictes on la violència pren un significat massa destacat, seria bo difondre al món la sardana en el seu aspecte més humà i fraternal.” [Que no es posin a difondre’n l’aspecte més inhumà, sisplau.]

Anunci de colònies d’estiu d’un esplai:
“El món a les nostres mans:
Nois i noies, encara tenim molt a dir i a fer! Durant deu dies plens d’activitats, diversió, amistat i moltes sorpreses, intentarem “crear” un món més a la nostra mida, i sens dubte una mica millor. Si vols formar part de la revolució no deixis de comptar amb la nostra opció! Ja veuràs com no te’n penediràs...” [Aviam si els aplicaran la llei antiterrorista, pobres criatures. Ara que, vist com tracten últimament els arrasadors de parcs públics...]

Discurs d’un alcalde com a cloenda d’unes “lectures literàries”:
“Mentre d’altres fan guerres, nosaltres escrivim...” [Plural no majestàtic, per sort.]


Només són uns pocs exemples d’una epidèmia que es propaga a la velocitat de la sars i que no respecta barreres de cap mena, com podem comprovar. Si algú s’anima a aportar-ne més, els penjaré amb molt de gust. Encara podríem muntar un concurs, ves.

20 d'abril de 2003

Subhastes irreverents


“Dalí est ici comme un homme qui hésiterait (et donc l’avenir montrera qu’il n’hésitait pas) entre le talent et le génie, on eût dit autrefois le vice et la vertu. Il est de ceux qui arrivent d’assez loin pour qu’à les voir entrer, et seulement entrer, on n’ait pas le temps de les voir. Il se place, sans mot dire, dans un système d’interférences. (...) L’art de Dalí, jusqu’à ce jour le plus hallucinatoire qu’on connaisse, constitue une véritable menace. Des êtres absolument nouveaux, visiblement mal intencionés, viennent de se mettre en marche. C’est une joie sombre de voir comme rien n’a plus lieu sur leur passage qu’eux-mêmes et de reconnaître, à leur façon de se multiplier et de fondre, que ce sont des êtres de proie.”


André Breton va escriure això, d’un caràcter profètic comme-il-faut (tot i que, ben irònicament, la profecia es faria real amb un caire diferent del volgut per le maître) amb motiu de la primera exposició de Dalí a París, el 1929.


Ahir i avui, televisions i diaris ens han informat de la subhasta –oh, malheur des françaises cultes!— dels 6.249 lots --¡deunidó!--, valorats en 46 milions d’euros, pertanyents a Breton i guardats al seu pis, que ara la filla ha hagut de liquidar. I també ens han dit que el tot París ha estat un enrenou, aquests dies, ja que molts es lamenten que aquest llegat (que, dic jo, deu estar integrat per bastant de terregada –a preu d’or, això sí-- al costat d’algunes coses realment interessants) acabés tristament escampat en comptes de ser guardat i venerat al mateix apartament on ha estat fins ara. Els corresponsals dels media a París (un encant la pronúncia “Andgré Braggtond” –aproximadament-- de la noia d’Antena 3) també ens han dit que l’État ha comprat uns quants lots significatius perquè no surtin de França, entre ells, segons la corresponsal d’Antena 3, l'original d'Arcane 17, el manifest surrealista (sic). (Què voleu, alguns periodistes segur que ni sabien qui era Breton i ara han hagut de córrer a informar, i és lògic que es facin algun embolic amb les obres de l’autor.)

No crec que l’original del text que us he citat, publicat a Point du jour, formi part del lot que la Fundació Gala-Dalí ha adquirit en la subhasta, integrat pels originals dels textos furibunds contra Dalí que el guru va redactar i que van servir de base per condemnar Dalí i expulsar-lo del moviment surrealista. I em sembla una decisió encertada, que s’hagin quedat aquests textos i no els elogiosos, corresponents al començament de la seva relació. Ara, els ossos de Breton xerricaran més que no va tremolar la carn d’Eluard quan Dalí li va prendre Gala, si arriben a intuir que els papers han acabat en una vitrina de Figueres, on l’être de proie sí que hi té un santuari en què el veneren. El drama de Breton amb Dalí va ser aquest, i sense cap hésitation de la història: una mica de talent per a Breton, un bon grapat de geni per a Dalí.

8 d'abril de 2003

Pum-pum, ¿quién es?



Als animadors circences –de circ de pega, a més-- que durant tot el cap de setmana em van deixar el cap com un timbal amb aquest pum-pum de la incombustible Belén, vomitat pels altaveus d’un cotxe per convidar el personal a la seva macarrònica funció, els demanaria que, en comptes de muntar mítings endogàmics i marejar la gent, anessin a trucar a un altre mur, com ara el de les presons de l’Havana, aquests dies a vessar, a veure si també els contesta “la rosa y el clavel”. (D’això no se’n parla gaire, esclar, altra feina hi ha, ¿oi?, la tevetrès, menys que ningú.) Posats a fer demagògia empastifant carrers i places amb cartells on una mànega de benzina apunta al cap d’un nen, almenys faci’n-la completa, sisplau. És molt fàcil insultar els polítics que, elegits democràticament, en la democràcia imperfecta que a vostès mateixos els va tan bé que ho sigui, estan obligats a engaltar-les. Demani’n també –a cop de casserola o fent-ho com cal-- la dimissió dels dictadors i, aleshores, en podrem començar a parlar. De vots que no siguin en blanc de pur fàstic per tots plegats, per exemple.

1 d'abril de 2003

Diversions de la diversitat diversa



Divendres al vespre, a l’andana 1 de l’estació de Sants, hi havia, entre molta altra gent, dues noietes d’uns divuit anys. Totes dues anaven extremades, però la més primeta i maca –sol passar— hi anava més: pantalons blancs molt cenyits, de cintura baixa, panxeta a l’aire, top també cenyit, caçadoreta texana minúscula, sabates amb plataformes enormes, bastant maquillada... allò que alguns en dirien estil hortera-cutrillo, i d’altres, grollers benpensants, estil putot. La noia se’m va asseure al costat i em va preguntar si ja havia sortit el tren cap a Sant Vicenç de Calders. Després es va interessar per si ja eren les sis, i en dir-li que sí, i que les set i gairebé les vuit i tot, es va posar a riure. “Millor per tu, dona, si no et cal saber l’hora que és”, li vaig dir també rient. Quan arribava el tren, abans de pujar-hi, se’m va tornar a acostar per assegurar-se que feia parada al Vendrell. Aleshores vaig sentir arran de la meva orella dreta –la noia se m’havia adreçat per l’esquerra—: “parla en català”. Ho havia dit un home d’uns cinquanta anys adreçant-se a una dona de la seva edat que l’acompanyava –la seva dona, suposo—, la qual mirava les noies amb cara de fàstic i menyspreu i murmurava alguna cosa inaudible per mi, però que ben bé podia fer: “Quin fàstic de jovent, si fos ma filla li fotia un bolet per vestir-se així.” Però la frase brillant de l’home no va estovar la dona, que devia ser d’una altra escola sociolingüística, perquè ni això va savar la noia de les calderes boteres que bullien al seu cap, ja que va continuar murmurant amb expressió inquisidora.


Ja dalt del tren, les noies van desaparèixer del meu camp de visió –allò estava de gom a gom— i la casualitat em va fer anar a parar arran de la parella, tots a peu dret. Llavors vaig sentir que ella deia: “Els hauria de caure la cara de vergonya.” Però no, ja no parlaven de les noies. Si el “parla en català” de l’home tenia com a referent --segurament inconscient-- el “Puix parla català, Déu li do glòria”, el referent de la frase de la dona era el “Yankees go home!”.